“Figureo en festes”

Al fet de figurar el diccionari espanyol l’anomena clar i ras figureo, paraula masculina que significa exhibició o ostentació que es fa davant d'un grup de gent o els mitjans de comunicació; també serveix per expressar les ganes que té una persona de ser molt nomenada i convertir-se en el centre d'atenció, sovint buscant atenció o reconeixement.

Són moltes les persones i moltíssims els personatges de la nostra vida autonòmica i local que aprofitant les festes com a excusa aprofiten aquestes, aquests dies, per deixar-se veure a tota hora i a ser possible a primera fila, per sortir a totes les fotos Sembla que si no ho fan els hi falta alguna cosa, quasi ni existeixen. Per a ells, i també elles, l'aparença en aquests dies es converteix en una professió que arriba a esdevenir obsessió.

Fins i tot sovint els hi canvia el seu timbre de veu i l'entonació amb què parlen, arribant a transformar l’expressió del seu rostre i inclús la manera de caminar, perquè, en definitiva, els seus desitjos de figurar només tenen l'ambició com a suport.

Ara, quan estem a punt d'iniciar la recta final de les festes, segur que tots vosaltres teniu al cap més d'un o una a qui heu vist deambular de sarau en sarau, anotant-se a totes les visites, desfilades i “bodeguillas” possibles.  Estan a tots els llocs, des de la mascletada als bous, des de la llotja d’autoritats a la zona vip dels concerts.

Són estrelles fugaces que brillen de moment i que saben estar al lloc apropiat en el moment just. És veritat que alguns s'envolten de "pilotes", assessors en diuen, que saben actuar en moments clau i fer que semble fortuïta la seua sortida en aquesta o aquella foto, la seua presència en aquest o aquell acte, però en realitat, planifiquen les agendes dels seus caps al mil·límetre per no perdre temps ni ocasió.

La llotja d’autoritats la vesprada del dissabte del Pregó, la comitiva oficial i l’esmorzar en Sant Roc de Canet el matí del dia de la Romeria, el moment de les mascletades a la plaça del primer Molí, han estat i són alguns dels bons moment per trobar-los.

Són personatges i no només de la política, que és on abunden més, analitzables més des de les ciències mundanes que de les ciències socials. No diria que són caradures en el sentit estricte de la paraula de pocavergonya, però si “trepes i aprofitosos” que aprofiten la seua major o menor popularitat, per deixar-se veure i afalagar, augmentar el seu ego personal.

Alguns saben mantenir-se a la cresta de l’onada i són fixos any rere any, altres, són efímers i, aquest any hi són i al pròxim ningú se’n recorda d’ells, per això tots, uns i altres, tracten d’aprofitar al màxim el moment, perquè el temps futur ningú el coneix. De segur que en els dies que encara queden de festes, aquests abundants personatges, revestits de certa fama que els enlaira, continuaran pul·lulant obtenint beneficis i traient profit dels llocs que visiten, moltes vegades a l’ombra d’aquells que sí que hi són imprescindibles.

Que els ‘figurons’ són inoperants, ningú ho dubta, viuen a la pesca, aconsegueixen objectius per casualitat o a través d'influències, i la seua presència en els actes oficials festius magdaleners serveixen per a cultivar amistats influents, depenent planament de la circumstància, encara que són previsors, per això en les fotografies, es destaquen per situar-se en lloc preferent.

La caterva dels 'figurons' es multiplica per Castelló en aquests dies, cada cop més, sense pudor i a cara descoberta; sovint em pregunte com és possible tant de cinisme. Estarem assistint al naixement d’una nova classe social? O potser hem de començar a veure les coses des de l'angle de la nostra realitat, la individual i la col·lectiva?

“Aparentar té més lletres que ser”, també al meu raval diem “com més aparences, més excés de carències”. Això és almenys el que s'amaga després de l'anomenat complex d'Eròstrat, un fenomen cada cop més comú on el clàssic postureig va lligat a la vanitat. Qui viu per aparentar no només acaba conformant una existència tant buida com infeliç. Més enllà del que és anecdòtic, hi ha un detall que no podem deixar de banda: perseguint la notorietat s’arriba al ridícul.