La ciutat

La ciutat

dilluns, 16 de febrer del 2015

Amb tots els meus respectes...



Amb tots els meus respectes pel Club Taurí de Castelló i totes les persones que el conformen, vull dir-los que a mi els bous no m'agraden i a més a més em semblen una salvatjada. Tal vegada el meu ideal de virilitat hauria de ser un altre, però l'espectacle “de la corrida” no em sembla gens digerible i si m'apureu us diré que em sent més identificat amb el patiment del bou que amb la “xuleria” del torero.

Afirmar públicament,com sembla haver fet ahir mateix el nostre alcalde,que la festa dels bous forma part del caràcter, sentiment i història de la ciutat, crec és passar-se'n una mica prou i que l'equip de govern, ara, a pocs mesos de les eleccions, presente una moció al plenari municipal en defensa dels bous, crec sincerament només respon a un esperit propagandístic per atraure vots dels aficionats que gaudeixen dels festejos taurins i que, cada vegada, veuen més a prop com poden acabar fins i tot prohibint-se alguns d'aquests tipus espectacles.

És veritat que les corregudes de bous al nostre país, a la província i al mateix Castelló han estat una tradició, però arribar a afirmar que el món del bou és una activitat que dinamitza tota la ciutat, crec sincerament és massa i això, amb tots els meus respectes, no s'ho creu ni el propi regidor en cap.

Més encara, cal distingir entre corregudes de bous i bous al carrer. Els aficionats tot i que en moltes ocasions són els mateixos, ho veuen en ulls diferents. Els pro-tarurins de les corregudes disfressen la mort de l'animal anomenat art, allò que fa el torero. Pels antitaurins allò que fa el torero és fanfarronejar, ficar la seua vida en perill sense cap necessitat, a més a més de fer patir el bou fins la mort. D'altra banda, en els bous de carrer, la festa és més grossa si l'animal manté la dignitat malgrat estar acorralat enmig d'una multitud que no para de xillar-li i fer-li mil i una extorsió i si manifesta la seua bravura envestint una i altra vegada.

A mi, que no m'agraden els bous més que a la cassola, els arguments defensats pels taurins, ja siguen de plaça o de carrer, no em convencen i seguix pensant que aquells espectacles són signe d'humiliació i patiment de l'animal, que voleu que us diga?.

Malgrat totes aquestes apreciacions també pense podria haver-hi na mica més de flexibilitat i poder donar resposta als gustos de tothom. Els taurins que seguisquen amb les corregudes, però que no vuguen que tots siguem com ells, que a tots ens agraden els bous i que aquella ha de ser per sempre la “festa nacional”. No, no i no. I també, els antitaurins, aquells que mostren per bandera el maltractament de l'animal, ja siga a la plaça o als carrers, que prediquen amb l'exemple i siguen també uns ciutadans exemplars, que de vegades també deixen molt a desitjar...

I per damunt de tot els polítics, sobretot els locals, d'un o d'altre color, no vullguen fer de la defensa de la festa del bou o també de la defensa antitaurina, que de tot hi ha, bandera electoral per aconseguir arrapar uns vots; això no és fer política, això, malauradament és voler aprofitar-se'n del moment, i per mi, amb tots els meus respectes, és lleig, molt lleig.

Atenció que manifestacions com la d'ahir poden servir de precedent perquè demà ens posicionen aquests o alguns altre col·lectius a favor o en contra del tir i arrossegament, carreres de cavalls o de gossos, que també empren animals com a mitjans per la satisfacció humana, com si tant sols foren objectes per la nostra disposició.


dissabte, 14 de febrer del 2015

Esperem que encerten...



És un recurs fàcil dir que la llum és cara. Ja el propi ministre senyor Soria s'ha encarregat de fer-nos creure que el constant augment del preu de l'electricitat ve donat per la necessitat de cobrir amb la tarifa els costos de finançament del dèficit, a més dels anomenats peatges elèctrics, és a dir, el transport i la distribució.

És a dir si no ho entenc malament que produïm una electricitat molt més barata però la paguem cara per ineficàcia del govern central espanyol i per subvencionar el sector ruinòs del carbó, resultant que els valencians, com la resta de ciutadans espanyols, paguem la llum més cara de tota Europa, passant de tenir una de les factures més barates al 2002 a tenir-ne una de les més cares al 2015.

I per què ha de ser tant cara i les companyies elèctriques obtenir tants beneficis? És que els valencians som tant rics que podem permetre'ns pagar una de les factures més cares de la llum? No, però sembla ser que d'una banda, tenim un gran deute amb les elèctriques i d'altra, s'han creat uns oligopolis elèctrics on els proveïdors i les comercialitzadores són els mateixos (Endesa, Iberdrola, Gas natural, EDP i EON) i entre ells pacten els preus.

I si hui parle de la llum és perquè aquesta mateixa setmana he rebut el primer rebut del 2015. No diré si he gastat molta o poca llum, això és cosa meua, però el que si us comentaré és que analitzant-lo amb detall he pogut comprovar com a “la facturació per energia consumida”, que és una part de la factura que hauria de ser la principal, el cost de l'energia, que al cap i a la fi és el que jo “he consumit”, només representa el 30% del total de la factura, es a dir, de cada euro que jo he pagat per la llum només 30 cèntims són per pagar aquesta, els altres 70 cèntims són abonaments, peatges i compensacions, en definitiva impostos que res tenen a veure amb la llum, de manera que la càrrega fiscal és una bogeria.

Creeu que això en el cas de la llum, que estareu d'acord amb mi, és un producte de primera necessitat a la nostra societat, és de justícia? No em val allò tant socorregut que diu: “estem pagant un preu alt per l'electricitat consumida com a conseqüència de les polítiques energètiques desenvolupades fins fa pocs anys”. Això no és culpa meua, si hi ha hagut una mala política energètica que es busquen els culpables i responguen dels seus propis actes.

Us heu adonat del gran nombre de ministres, ex-ministres i alts càrrecs de governs anteriors hi ha als consells d'administració de les grans empreses elèctriques? Interés, interés, interés... o com diuen en castellà “por dinero baila el perro”.

No seria d'estranyar que el caòtic model tarifari imposat pel govern espanyol arribara a incomplir les directrius europees sobre l'electricitat, els drets dels consumidors i les clàusules imposades foren del tot abusives, i aleshores permeteu-me l'expressió, el merder estaria ja del tot muntat.

Sembla que a tots els ix el negoci rodó menys a nosaltres els clients, els consumidors i malgrat que el “mercat de futurs” va pronosticar una reducció, la realitat diu que puja el consum i puja també la factura de la llum al gener, encara que el ministeri seguix pensant que hi haurà una evolució favorable dels preus en els propers mesos. Esperem que encerten i no ens hagem de quedar tots a les fosques...

divendres, 13 de febrer del 2015

Carnem levare / Carnes tollendas


Aquest mes de febrer és ben curiós vist des del punt de vista religiós i festiu: celebrem amb gran aldarull, música i alegria la festa de Carnestoltes, per a després donar pas a l'austeritat de la Quaresma, ja ho diu la cançoneta en una de les seues múltiples opcions:

Carnestoltes moltes voltes
i Nadal de mes a mes,
Pasqua cada setmana;
Quaresma, no vingues més.

El carnaval és una de les festes més populars arreu del món. Comença el dijous gras o llarder, ahir mateixa, i acaba amb l'enterrament de la sardina el dimarts de carnaval. 7 dies en els quals regna la festa i la disbauxa; les disfresses, màscares i comparses omplen de llum i color els carrers; la música és la protagonista de balls, rues i desfilades… El dia següent, en aquest cas, el proper dimecres divuit, serà dimecres de cendra, primer dia de la quaresma, faltant-ne 40 per Pasqua.

El divendres, tal dia com hui, normalment és el dia que arriba el Carnestoltes per donar inici al caràcter “irreverent” de la festa que es perllonga arreu del cap de setmana, plena d'excesos i llibertinatge. Tanta celebració i disbauxa porten al rei Carnestoltes a la seva fi.

El “carnem levare”, carnaval o “carnes tollendas”, carns suprimides o carnestoltes, fa referència al dejuni, “traure la carn”, d'altra banda, les disfreses simbolitzen el canvi que realitza la natura. Amb l'arribada del cristianisme el carnestoltes perd els elements màgics i a l'edat mitjana pren una dimensió festiva i de permissivitat.

El Carnaval és una setmana que es caracteritza per ser un moment de transgressions desenfrenades, per la sàtira política, pels enfrontaments festius, per les desfilades de comparses i rues plenes de gent disfressada, per les mascarades i per tot tipus d'altres inversions dels papers socials, moments de revolta controlada en què el món es posa momentàniament de cap per avall.

Carnestoltes és doncs una llicencia controlada de la rutina diària i la quotidianitat, dies de ballar, cantar, empaitar a les dones, fer bromes, menjar molta carn o embotits, bones fartades, per poder suportar el deler del dejuni quaresmal.

Tot i que han estat diversos els períodes on s'ha prohibit el carnestoltes, de vegades per evitar les venjances que donava l'anonimat al darrera d'una màscara o disfressa, mai va aconseguir-se acabar amb la festa.
Al nostre país la prohibició més recent la trobem el 1939, quan Franco va suprimir la festa, sent permesa exclusivament per celebrar-la amb els xiquets, no recuperant-se fins l'arribada de la democràcia.

A Castelló si deixem a banda la gran festa que es celebra a Vinaròs, -el seu carnaval és un dels més famosos de tota la costa mediterrània-, és al Grau on la festa adquirix tot el seu protagonisme popular, amb la realització de tot un programa d'actes populars i gratuïts, oberts al públic en general. Podeu consultar la programació si us ve de gust al següent enllaç: PROGRAMACIÓ.

Paradigma de la festa com a temps diferent, de transgressió de la quotidianitat, també a Castelló poble ric en tradicions podem, si ens ve de gust, deixar-nos embolicar per l'esperit del senyor Carnal; deixem pels propers dies la reflexió, la penitència i els sacrificis.

divendres, 6 de febrer del 2015

Temps moderns



 Aquest és el títol d'una pel·lícula molt coneguda del 1936, escrita, dirigida, produïda i protagonitzada per Charles Chaplin, que mostra un reflex de les condicions desesperades de les quals és víctima un treballador de la classe obrera en l'època de la Gran depresfió nort-americana.

Una pel·lícula que transmet clarament un missatge: una crítica al sistema capitalista, mostrant el treball mecanitzats la producció en cadena, els salaris baixos, l'estrés, l'opressió, fins i tot la fam i la pobresa i injustícia social de la classe treballadora.

En definitiva és una aguda reflexió sobre el que ha suposat per a la humanitat la idea de progrés desencadenat per la industrialització massiva. Advertint-nos sobre els perills de la deshumanització de les persones que entren en els engranatges industrials com si foren una peça més, que es transformen en un apèndix del maquinisme i que es converteixen en un número.

I m'ha vingut a la memòria aquest gran film en llegir la ressenya a la premsa, sobre la visita que ahir dijous va fer el president del Govern Nacional, el senyor Mariano Rajoy a la planta de Ford a Almussafes on va anunciar-se per part del president de la companyia, el senyor Fields, que Ford Espanya augmentarà la seua producció en aquesta fàbrica de l'horta de València, un 40% respecte de l'any anterior, del 2014, de manera que en aquest 2015 seran 400.000 els vehicles que es fabricaran, sent, per tant, el sector automobilístic el cap tractor de la recuperació de l'economia espanyola.

Jo, que voleu que us diga? Tinc els meus dubtes. Però el que més em crida l'atenció són els números, les quantitats en relació a les unitats. Producció de 400.000 cotxes en un any, en 365 dies, o el que és el mateix, 1095 al dia, 45 a l'hora, 3 vehicles enllestits cada 4 minuts !!!! Serà possible?

No conec la fàbrica, no conec les instal·lacions però he llegit que des de la seua inauguració el 1976 i fins l'any passat 2014, es a dir en 38 anys s'han fabricat 10 milions de vehicles, el que suposa una mitjana que no arriba als 250.000 anuals. Ara, treballant en tres torns de treball i especials de cap de setmana, amb una plantilla de vora 10.000 treballadors, s'ha d'assolir un augment de 150.000 vehicles produïts.... no sé, no sé, molts cotxes em semblen, tot i que siguen exportats a molts i molts països.

Es possible que el procés productiu siga revolucionari, que la producció industrial en cadena de muntatge haja deixat pas a les línies de producció, que cada treballador tinga una funció específica i que les màquines siguen les més desenvolupades del moment, però enllestir un vehicle en poc més de cada minut em sembla quasi un miracle.

També és veritat que va ser el senyor Henry Ford qui va incorporar per primera vegada a la producció industrial el concepte de cadena de muntatge i que va fer que fora un dels conceptes de productivitat més poderosos de la història, per tant, experiència en tenen un bon grapat, però, sóc escèptic.

Tanmateix estiga errat i Ford fabrique tots els vehicles que diu vol fabricar aquest any, i a més a més els venga, això servirà per traure de la por la malmesa economia valenciana i fer-la créixer, que falta fa, tot i que jo...

dilluns, 2 de febrer del 2015

La Candelera: tradició i curiositats populars.



Avui, es celebra una festa religiosa molt popular a les nostres terres i que com altres moltes en els darrers anys ha vingut  a menys, la festa de la Purificació de la Mare de Déu, coneguda i celebrada amb diversos noms: la Presentació del Senyor, la Purificació de Maria, la festa de la Llum i la festa de les Candeles, popularment “la Candelera” una festa molt i molt curiosa...

Una primera curiositat, aquesta festa es celebra el dia 2 de febrer que és just el punt mig de l’hivern. Fa tants dies que va començar com el dies que falten perquè s’acabe. I si fem cas a la dita, segons el dia que fa durant la Candelera climatològicament parlant, sabrem com serà la resta d’hivern que queda. “Si la candelera plora, l’hivern està fora, si la candelera riu el fred és viu.  Tot i que, tant si plora com si riu, ja ve l’estiu… Que ha  fet hui? Ha plogut? No, doncs, amics, encara resta hivern!!!

És aquesta una festa que ja els romans celebraven, sota el nom de festa de la llum, en homenatge a la primavera que ja s’acostava, celebrant-se amb una mena de ritual on es repartien espelmes a tots els assistents per guardar-los de les malalties pròpies d’aquesta època de freds.

Després, amb el pas dels anys, l’església, coma va ocórrer amb moltes altres festes paganes, va cristianitzar-la, passant a commemorar la presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de la seva mare, Maria, un ritu obligatori en la tradició jueva basat en l'oferta i benedicció de candeles de cera, i encara ara, a algunes esglésies, hui, es repartiran petites espelmes com a senyal d’aquesta celebració.

Una altra tradició, també curiosa, i també pràcticament perduda, és la que relaciona aquesta data amb la data termini per desmuntar el betlem. Així com avui en dia la majoria de gent desmunta el  Betlem just quan acaben les festes nadalenques, antigament  es mantenia el parament fins al dia de hui.

Tot i que és una festa popular no té tanta representativitat a Castelló com a altres pobles de les províncies veïnes de València i Alacant, com Albaida, Manises, Ademús, Sueca, Manuel o Xixona, pobles on encara, els nounats de l’any es presenten al temple amb festa grossa.

Més curiositats… El ritu popular de les candeles s'integra en el marc dels focs il·luminadors de les nits d'hivern. Tanmateix els petits ciris, beneïts i portats en processó -les candeles-, compleixen també altres funcions. Guardades a casa durant tot l'any, s'utilitzen en situació de risc, com les tempestes. La tradició explica que, de manera paral·lela al ciri baptismal, les candeles es posaven també a les mans dels moribunds o s’usaven com a remei popular, introduint-les en l'anus dels nens per combatre el restrenyiment i fer-los defecar.

Seguim amb curiositats? Hi ha per tot i per tots. Per allò que la candela és un ciri, la Mare de Déu sota l’advocació de la Candelera, ha esdevingut per molts anys la patrona dels cerers, fabricants  i venedors de ciris i  espelmes que cal recordar van ser per molts anys, no tant sols fonts d’il·luminació per les esglésies, també pels habitatges.

Una festa important al segle XVIII a Castelló quan la corporació municipal assistía en ple a la Santa Missa a l’església arxiprestal. Conten les cròniques que va ser tot just el dia de la Candelera de 1716 quan després dels oficis religiosos els regidors van prendre possessió del nou edifici de l’ajuntament

No sé quanta gent celebrarà la festa, però siguen el que siguen, molts o pocs, hui es tornarà a demostrar que malgrat el canvi de costums, el progrés i la pèrdua de religiositat que comporten els nous temps, els castellonencs, encara, es mantenim fidels a la tradició, una tradició, que com altres, es nega a desaparèixer.