Temps de fred...

 L'agricultura de Castelló està afrontant el període de major crisi de tota la seua història, sent molt greus els problemes que l'afecten. El sector que al llarg dels segles ha estat motor de l'economia de la Plana veu com la falta de rendibilitat en la citricultura, que s'arrossega des de fa ja un bon grapat d'anys, ha desembocat en uns preus tan baixos que ni tan sols és ja rendible recollir la fruita de l'arbre. Ara li toca el torn a les taronges...

Els conreus al nostre terme municipal han seguit al llarg dels segles l'evolució característica de les planes litorals: vinya, garrofa i olivera a la zona de secà, i hortalisses, tarongers, arròs, canyamel, morera o cànem, al regadiu, horta i marjal.

Els llauradors de Castelló han hagut d'adaptar-se i canviar de cultius, per poder vendre les collites, segons "la moda" de cada època, a més a més d'haver de fer front a les inclemències del temps que també els hi han fet la guisa de tant en tant.

Fins al segle XIII el sucre era considerat una espècia oriental exòtica que només arribava a Europa des del Pròxim Orient en quantitats minúscules, de manera que el cultiu de la canya de sucre amb antecedents àrabs, va ser un dels principals conreus agrícoles per molts anys als segles XIV i XV a les marjals de Castelló.

Quan el sucre va començar a produir-se en grans quantitats a Canàries i després a Amèrica, l'agricultura castellonenca va canviar a la morera i al cànem, i quan aquests productes, el fil de seda i les cordes, van perdre la seua forta demanda, van tornar a adaptar-se amb la introducció dels cítrics.

Tot i això, a la fi del segle XIX i començament del XX, va tornar-hi a haver uns intents de revifar el conreu de la canya de sucre i del cànem al nostre terme, però fracassaren definitivament perquè, malgrat que estem en una zona on les temperatures mai són extremes, en arribar els mesos de l'hivern, en més d'una ocasió va produir-se "la gelada", i amb ella el desastre.

Hui, voldria recordar una data, l'11 de gener de 1878, fa tot just 140 anys, quan una gran onada de fred, molt més forta que la que estem passant aquests dies, va envair Castelló. Diuen les cròniques de l'època que la temperatura va baixar fins als -6 °C, afectant sobretot a la canya de sucre, de la qual, amb un nou intent de reviscolar els guanys de la terra, se n'havien fet moltes plantacions l'any anterior, i que va arribar a gelar-se.

La conseqüència d'aquell panorama va ser un nou canvi de cultiu, la taronja va entrar amb força convertint-se en el referent visual de tot el terme, però també aquella amb el constant augment dels costos de producció, l'entrada de cítrics africans i la davallada en el preu de venda ha portat a una nul·la rendibilitat ,a un abandonament de cultius i una banalització del paisatge.

Fa fred, però estem molt més gelats pel que està ocorrent amb els productes citrícoles que per les baixes temperatures. No crec que hui faça més fred que aquell 11 de gener de 1878, però si aquell fred va portar el desastre a la canyamel, el "fred polític" en defensa de la nostra terra i dels nostres cultius, de les nostres taronges, en aquest gener del 2019, ja està portant a molts llauradors a oferir la recollida gratuïta de fruita i, de segur a la contribució a l'augment del nombre de parcel·les abandonades en finalitzar la campanya.

Estic molest i frustrat, m'he quedat fred. És possible que la temperatura, un dia d'aquests torne a pujar, però no puc oblidar que "hivern rima amb infern" i un infern és el que tenim novament aquesta campanya tarongera...

"Dinamita"

De tots és conegut que la dinamita inventada per Nobel és un explosiu. La paraula explosiu s'aplica també a tot allò que causa sorpresa, que té o provoca una ràpida reacció, amb un comportament que "se surt del normal".

Tal vegada per això, per la seua forma de ser, el pilot de motos torreblanquí Joan Barreda, qui destaca des de fa un bon grapat d'anys en totes les competicions d'enduro i raids en els quals hi participa, entre elles la famosa cursa del Dakar, la qual d'ençà de l'edició del 2014 és sempre un clar favorit a la victòria final, tinga "dinamita" per malnom.

També en l'edició del 2019 que s'està celebrant al Perú, Barreda partia el passat dia 7 com un dels favorits a la gran victòria. Les seues primeres dues etapes feien ser molt optimistes; després d'aconseguir gunayar la primera etapa, va saber mantenir la posició en la classificació general de motos en acabar tercer la segona etapa.

"Dinamita" arriscava i així començà la tercera etapa on va ser el trist protagonista. El líder en la categoria de motos havia d'abandonar després de caure a un barranc situat a la zona mitjana del recorregut i no poder sortir-ne.

Atribuïa l'incident a un error en el llibre de ruta, la guia que segueixen per completar el recorregut correcte, però també a la mala sort de la boira, que li va restar visibilitat. La realitat és que el pilot d'Honda estava profundament decebut pel seu quart abandonament en nou dakars, sobretot perquè li arribava en un bon moment físic i mental.

Ara vindrà novament allò que el Dakar és un ral·li molt dur, que els imprevistos són grans, que les dificultats màximes, tot allò que ja sabem, però, també alguns pensem que tal vegada no serà "dinamita" massa impulsiu? No voldrà fer massa referència al seu malnom?

La casualitat ha volgut que un altre participant, en aquest cas en cotxes, Carlos Sainz, que té en el seu palmarés dues victòries generals en aquest ral·li, també perguera totes les possibilitats de triomf final i es plantejara seriosament l'abandonament en la mateixa etapa. Això pot fer-nos pensar que el recorregut entre les localitats de San Juan de Marcona i Arequipa, a més de ser complicat, estava ple de paranys, però també és veritat que els paranys eren per tots els participants, i que, ni la rasa ni el barranc, van ser obstacle per a altres competidors.

Barreda volia dinamitar el dakar i aclaparar als seus contrincants com ho havia fet ja en alguna etapa d'edicions anteriors, però tampoc va eixir-li bé. Ell ho sabia perfectament, així ho va manifestar feia un any, "el dakar no fa distincions entre herois i caiguts" i malgrat que aquest any, semblava havia decidit no obsessionar-se, a la tercera etapa ha hagut de dir adéu.

Aquest pensament, sentiment o tendència apareix en desacord amb el pensament conscient de la seua persona, però sembla persisteix i el persegueix més enllà dels esforços per deslliurar-se d'ell. La satisfacció de les mateixes exigències del pilot esdevé una compulsió i fixació perpètua, allò que en tantes vegades l'ha portat a l'èxit, també en els dakars el porta al fracàs continu.

Tenia fam d'èxit, aquest Dakar era el seu somni i el seu màxim repte. No feia massa dies havia manifestat sentir-se llest per lluitar per guanyar el seu primer ral·li de ral·lis; ara acabada de iniciar la competició "s'ha quedat amb un pam de nas". S'haurà banyat la dinamita? Ai senyor!

Una persona senzilla però amb carisma.

Malgrat estar només a un tir de pedra del centre de Castelló, mai he tingut una relació directa amb "El Grau", sempre ha estat per a mi una mica lluny. Aquest fet ha dut com a conseqüència al llarg de la meua vida que hagen estat pocs "els coneguts", deu o dotze a tot estirar, d'aquell districte marítim.

Per això, a la vesprada d'ahir, quan vaig assabentar-me de la notícia, vaig quedar-me una mica trasbalsat; un d'aquells coneguts, una persona a la qual la vida va fer que em creuara fa tot just 40 anys, ens deia adéu per sempre, el gran cor de Vicente Luís Belloví, conegut per tots com "Sento el Macareno" va deixar de bategar.

Va ser a través d'un comboi com vaig conéixer "al macareno". Ell, igual que jo, i moltes altres persones, vam ser, d'una manera o altra, combregats a participar en el muntatge del Betlem de la Pigà, en tenir amistats comunes.

Ell ja era quan jo el vaig conéixer, molt amic del mestre i poeta Miquel Peris i de la compositora Matilde Salvador amb qui compartia eixides a la mar amb la seua barca "albaïna", segons contaven, per anar a escoltar "com bramava la tonyina", quan en realitat el que Sento feia era portar a Peris i, alguna vegada també a Matilde a versar poemes a la mar.

Sento i Miquel va arribar a ser molt bons amics i confidents, amb qui menjava tots els diumenges al Nàutic i prenia café a la tertúlia de Les Planes. Contava Sento que un dia una dona li va preguntar al poeta per què sempre escrivia sobre el mar; i que ell va respondre: "si a la paraula mar li afegeixes una "e", mira que vol dir i aleshores ja tens la resposta".

Tal vegada per això, per la gran amistat, Miquel Peris, en escriure el Betlem de la Pigà va incloure una escena on també els mariners del Grau s'acosten a ofrenar els seus productes, els de la mar, al Jesuset del Forn del Pla i, naturalment, havia de ser Joano el capdavanter d'aquella ofrena.

- Però, que passa al carrer?
- Xe, Quiqueta, qui ha de ser?
- Si és Joano el mariner!
- També els homes de la mar
Nadal volem festejar...
(Fragment del Betlem de la Pigà)

I d'ahí la relació, Sento va integrar-se al col·lectiu i participar al llarg d'uns quants anys encapçalant l'ofrena marinera, mentre jo formava part de la conlloga del Rei Barbut, dins el mateix comboi.

Els assajos dels primers anys, on acudia puntualment "el mariner", van fer que coneguera una mica més "a la persona", un home tranquil, bondadós, amant de les tradicions, treballador i dispost, difícil d'enfadar i capaç d'entendre com ningú a Peris.

Sento "entrava en el joc" no tan sols del Betlem si més no també de tot allò que envoltava a Miquel i Matilde. Recorde quan el desembre del 1981, el dia dels innocents, va publicar-se la notícia al diari Mediterraneo, que la parella anava a contraure matrimoni a l'ermita de Sant Francesc de la Font i que el viatge de nuvis es faria amb la barca de Vicent.

“El macareno” ha estat per mi un dels personatges populars, referent del sentiment de poble, com ho van ser en el seu dia Rositina "la Dominguez", Micalet "de Bestreta", Toni "de la Malena", Tófol "el Ratero", Milio "el Menescal", Assumpció "la datilera", Margarita "la mustia" o Ramonet "El Barralo". Mariner il·lustre, descansa en pau...

Una curiositat...

 Monsenyor Francisco Aznar Pueyo va ser proposat pel rei Alfons XII i acceptat pel papa Leon XIII, per ser bisbe de Tortosa, càtedra que va ocupar entre els anys 1879 i 1893 moment de la seua mort, substituint al bisbe Benet Vilamitjana, en ser aquell designat arquebisbe de Tarragona.

La seu bisbal de Tortosa data almenys del segle IV i és sufragània de l'Arxidiòcesi Metropolitana de Tarragona estenent-se per bona part de la província de Castelló, inclosa la capital, fins a l'any 1960 en què un decret de la Sagrada Congregació del Consistori, modificava els límits de les diòcesis de València, Sogorb i Tortosa. Pel que fa a la província de Castelló afectava, de tal manera que des d'aquest moment les localitats de la mateixa quedaven incloses dins de les diòcesis de Sogorb, excepte els tres arxiprestats del nord i la parròquia de Catí, que van quedar i encara estan sota la jurisdicció eclesiàstica de Tortosa, atorgant la condició de ciutat episcopal a Castelló de la Plana i regulant l'elevació a rang de Cocatedral de l'església dedicada a Santa Maria, així com possibilitar la constitució en la mateixa d'un capítol de canonges.

Entre els molts fets notables de l'episcopat del doctor Aznar Pueyo, hem de ressaltar, per la seua transcendència, el seu exemplar comportament en ocasió d'uns temporals de mar que van assotar a Sant Carles de la Ràpita i Peníscola i les seues freqüents visites, per celebrar solemnes funcions religioses, a les poblacions de Gandesa, Vinaròs, Peníscola, Nules, Vila-real i la mateixa ciutat de Castelló.

Per la curiosa que va resultar voldria avui referir-me a una de les visites efectuades per aquell bisbe a la nostra ciutat, concretament fa 134 anys, un 8 de gener de 1885 en què va arribar el senyor bisbe amb la finalitat d'administrar els Sagrament de la Confirmació.

Reunida la Junta local de Sanitat, aquella no va permetre que se celebrara l'administració de l'esmentat Sagrament, a conseqüència del gran increment que hi havia pres la diftèria en aquells dies al nostre poble, i no ser convenient l'aglomeració de xiquets a l'església. També i només uns dies abans, ho publicava "el clamor" del dia 4 de gener, la mateixa Junta sanitària hi havia acordat prevenir als mestres d'instrucció primària que no consentiren l'assistència a les escoles d'aquells menuts en els quals observaren algun indici o sospita de la malaltia.

Recordem que la diftèria és una malaltia respiratòria contagiosa i que abans que aparegués la vacuna en la dècada de 1940, era una important causa de mort en els nens, i què al voltant d'una de cada deu persones que contreien la diftèria moria com a conseqüència de la malaltia i en el cas dels nens menors de 5 anys, fins a un de cada cinc.

Com sabien els sanitaris que el contagi era per via respiratòria, per les gotetes respiratòries exhalades en respirar i parlar, per part de persones amb la malaltia o portadors del bacteri sense símptomes i per evitar majors mals, va prendre's tan dràstica determinació.

Encara que en realitat la confirmació no és un sagrament obligat o indispensable per a ser un bon cristià, és més aviat un sagrament que reforma la relació amb Déu i amb l'esperit humà, deixar de rebre-la podria constituir una falta greu, per la qual cosa, va haver-se d'ajornar, no saben per quant de temps. Curiós no?

I tu, que menjaràs?

"Senyor rei jo estic ací, porte'm casques per a mi"

Ahir al matí penjava al Facebook aquest missatge: "Algú sap on es pot comprar una casca a Castelló? Si, una casca, no un tortell ni "roscón" de reis, que no són el mateix". A hores d'ara, 24 hores després, cap dels comentaris apareguts ha sabut donar-me raó. Sembla que ací, "a la capital" no se'n fan, definitivament no hi ha cap lloc on poder comprar-ne,

Puc concloure que la casca no té tradició al nostre poble i dubte que l'haja tinguda en algun moment. Més encara, estic convençut que alguns dels que açò llegiu, i molts altres veïns de la ciutat encara no saben a què em referisc.

És veritat que a València i sobretot als pobles dels voltants, aquest dolç de massapà que els padrins solien regalar als seus afillats, o que portaven els "reis Mags", es nega a desaparèixer del tot; no sé si a Alacant passarà el mateix que a Castelló.

De lliura o de mitja lliura a l'Horta, la Safor o la Ribera es manté la tradició. A Nules una bona amiga, la família de la qual té pastisseria, també n'elaboren, però "pare vosté de contar...", a banda d'algun comentari animant al forner-pastisser del meu raval a fer-ne en anys vinents, el facebook no m'ha donat cap més resposta.

I si la casca, d'arrel morisca, té el seu regne a València, a Catalunya cal parlar de tortell, pastís en origen de pasta fullada i farcit de nata, crema o confitura. Abrioxat i aromatitzat, s'acostuma a decorar amb fruita confitada i una doble sorpresa, una fava perquè aquell que la trobe es faça càrrec del cost del pastís, "el tonto del haba", i un rei, que serà el que haurà de lluir la corona que sol acompanyar la rosca.

A Catalunya en menor escala, al nostre territori ja quasi del tot, tortells i casques, han estat arraconats pels anomenats "roscons" de reis, calc del castellà "roscon de reyes" que, i mai millor dit, "se'ls ha menjat el terreny", pastís que res té a veure ni amb el naixement de Jesús ni amb l'arribada dels Mags al Portal de Betlem.

El pastís que es fa a Espanya té forma de rosca, més o menys imitant una corona reial, cobert de fruites gebrades, que s'assemblen les joies de la corona. La recepta és també antiga, tradicional, arribada al nostre país des de la Provença francesa de mans de la casa dels Borbons, sent el rei Felip V qui amb la conquesta i com a nou model de llepolia va també imposar el costum castellà sobre els nostres. La casca, va ser arraconada...

I així van passar els anys. És el moment de recuperar a Castelló aquell dolç, per seguir donant gust al futur, si és que encara estimem l'autòcton, el propi, l'imprescindible. CASCA

Tot i emprar-se roscon, tortell o casca, com a tancament de les festes i per celebrar l'Epifania, no és de rebut confondre'ls i menys encara substituir una tradició mediterrània, nostra, per una altra vinguda de fora; quan el temps esborra les tradicions, a poc a poc, de mica en mica i quasi sense adonar-nos estem perdent la nostra identitat.