Aconfessional però no laic.

Un estat aconfessional és aquell que no reconeix com a oficial cap religió en concret, encara que puga tenir acords col·laboratius o d'ajuda econòmica amb certes institucions religioses. D'altra banda, el laïcisme és una doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i de l'estat de tota influència de la religió, del sentiment religiós.

L'Estat espanyol, com la majoria d'estats europeus, és aconfessional, es considera així des de 1978, amb l'aprovació de la Constitució Espanyola.. Això és, no té religió; en altres paraules, és neutral davant les diferents opcions; neutral, però no indiferent, no laic, perquè valora positivament la dimensió religiosa.

Aquestes reflexions venen a conter tot just hui en què he visitat l'exposició que al hall de la Diputació, i amb titol "Tarancón el cardenal reconciliador" ens apropa al personatge, a la persona, tal vegada a la màxima figura clau de la nostra província a la història recent del país, el que fou president de la Conferència Episcopal i Primat d'Espanya, el borrianenc, monsenyor Vicent Enrique i Tarancón.

 

Figura clau de l'anomenada transició espanyola, va haver de presidir a més a més dels funerals d'En Carrero Blanco i del Franco, també beneir la coronació del rei Joan Carles I, aplicant, no sense problemes i controvèrsies, el vell principi de "A Déu el que és de Déu i, al Cesar el que és del Cèsar", prenent distància i propiciant una església oberta, buscant l'aconfessionalitat sense caure en el laïcisme, una església separada de l'Estat i propiciadora de les llibertats.

No vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo personalment, mai vaig tenir un tracte personal, però sempre que el vaig escoltar i veure, va semblar-me una persona directa i clara. La vegada que més a prop de la seua figura vaig estar, recorde, va ser en un acte d'apertura de curs a la seu de la UNED a Vila-real, quan, ja retirat va ser convidat a dictar la lliçó inaugural, allà per la segona part dels anys 80 del segle passat, i tot i semblar-me que va eixir-se'n del pas, parlant molt i dient poc, va reafirmar la meua convicció d'estar davant un home de ment lúcida i idees clares.

Per això, hui, m'he dedicat a mi mateixa temps per, contemplant l'exposició, arribar a conéixer una mica més la figura humana de "Don Vicente", tractant d'apropar-me a aquell home que va ser conscient de la necessitat d'aclarir la confusió existent en les relacions entre l'Estat i l'Església, arribant a la conclusió que al llarg de la seua vida va buscar per sempre la independència d'aquesta darrera.

Protagonista de la transició democràtica espanyola, també va tenir el privilegi d'assistir a dos conclaves papals i, segons les cròniques, en ambdues ocasions va parlar-se d'ell com a papable, tot i que, tal vegada per allò de la defensa massa contundent de l'aconfessionalitat del seu país, els Companys cardenals van rebutjar-lo.

Jubilat de les seues responsabilitats el 1983 i enamorat de la seua terra, va passar els 11 darrers anys de la seua vida a la vora del riu Millars, a tocar del "termet" de la Mare de Déu de Gràcia, fent de la finca que la família Parra, "Torre Anita", allí disposava, el seu darrer espai de vida.

Ara en complir-se els 110 anys del seu naixement, 10 anys després que en la seua Borriana natal i amb motiu del centenari s'organitzara una exposició "Pontifex Hispaniarum", la província sencera a través de la casa de tots, la Diputació, organitza aquesta interessant exposició a la qual acompanyen 4 conferències, per entendre una mica més la figura d'aquest castellonenc il·lustre.

Un home avançat al seu temps i a qui per la seua defensa de l'aconfessionalitat estatal va assenyalar-se per una part de la societat civil com a inductor de l'assassinat de Carrero i, per part de la més alta cúria cardenalícia barrant-li el pas a ocupar el Vaticà.

Tot un personatge aquest borrianenc que malgrat totes les dificultats, finalment va poder veure "el miracle" del que va formar part, la dissolució de les corts, l'aprovació de la reforma, la legalització dels partits polítics i la convocatòria pacífica d'eleccions generals democràtiques del que podem conéixer, sens dubte una mica més, apropant-nos a aquesta acurada exposició.