Avui fa 40 anys...

El temps passa extremadament ràpid; el 16 de juliol de 1977 va ser dissabte, feia poc més de tres mesos que s'havia legalitzat el Partit Comunista i pocs dies que Adolfo Suarez havia jurat el càrrec de President del Govern per segona vegada; tot i estar políticament en l'anomenada transició, la meua ment, els meus pensaments, eixe dissabte, així com els dies anteriors i posteriors, giraven al voltant d'un dels esdeveniments més importants del que havia de ser la meua vida a partir d'aquell instant. Hui, 16 de juliol de 2017 fa exactament 40 anys vaig casar-me, vaig contraure matrimoni.

Araceli i jo vam donar-nos “el si” davant Déu, la família i els amics, en un lloc on després no he tingut l'oportunitat de tornar en massa ocasions, la església-capella del col·legi de les monges de la Consolació a l'avinguda de Lledó.

Aleshores, com ara, juliol era un mes de calor, d'inici de vacances, de trasllat de la residència habitual als apartaments i villes, de manera que vam celebrar la festa al restaurant Almadraba de Benicàssim per allò d'estar més fresquets i passar “la primera nit” a l'hotel Orange, al costat de l'aleshores prestigiosa sala de festes, hui desapareguda, Bohio, on aquell dissabte es presentava com actuació estrela la dels dos còmics de moda del moment, el duo Tip i Coll.

Havíem començat el festeig uns anys abans i ara, transcorreguts 40 anys, des de la perspectiva viscuda, de segur que ho tornaríem a fer. Vam haver de sobreviure a la incomoditat de viure fora de casa els primers anys del matrimoni, hem viscut junts els esdeveniments històrics que la vida ens ha posat al davant, y en el lapsus de cinc anys curts, la família va créixer, de “només nosaltres dos” vam passar a ser-ne quatre i, com a pares vam haver d'aprendre a sofrir, a riure, a patir i a esperar, i aquests ens han donat amb el temps, quatre néts, amb qui continuar redescobrint la vida, i com no, també ens han deixat per sempre algunes de les persones més estimades, i és que 40 anys donen per molt.

En aquests anys, en aquest camí compartit, he aprés molt. He aprés a no mantenir res important en secret i a no voler canviar a la parella, he aprés a esperar, a rebre i a donar, a estimar més i més i a confiar i , ara, estic, estem tots dos, aprenent a ser avis i a la vegada a afrontar responsabilitats i dificultats associades en haver de tenir cura de “la gran de la casa”, la mare, sogra, àvia o besàvia, amb la reducció considerable del temps d'oci que aquesta situació comporta. Es aquest un altre moment de la nostra vida...

I digueu-me si voleu rar, però malgrat que és prou comú celebrar el primer aniversari de matrimoni, els 10 anys, els 15 i els 25, sembla una mica estrany fer una gran ostentació pels quaranta, aquells que no sé qui va anomenar de “bodes de robí” per allò de la més que demostrada fortalesa de la relació.

A la vida tot arriba, tot passa i tot canvia. Hui fa 40 anys que vaig començar a descobrir noves vivències compartides, noves preocupacions, nous conflictes i moltes, moltes alegries. Aquest és ara i ací i així ha de continuar sent, el sentit de la vida, de la meua, una energia permanent que flueix de moltes i variades maneres, també avuí dia del meu aniversari de naixement. Amb l'ajuda de Déu, seguiré contant-vos...