Sant Miquel, "tenders i polisseros"…

Botiga de queviures, ultramarins o simplement “tenda” era una paraula habitual fins no fa massa anys al raval. Feia referència a aquell establiment on es venien tota classe de productes bàsics com l’oli, les salaons, embotits, conserves i llegums.

Tradicionalment, aquest tipus de negocis van néixer al segle XIX per comercialitzar aquells productes que venien de les colònies d'ultramar amb què encara comptava Espanya i van escampar-se per les ciutats i pobles, també a Castelló i, per descomptat al nostre raval.

No es tractava de botigues de luxe ni de bon tros, però aprovisionaven els veïns d'alguns productes bàsics i exclusius. Parlem d'una època en què no existien grans superfícies ni cadenes de supermercats, per la qual cosa aquest tipus de botigues van florir al costat d’altres com  forns i fleques, paqueteries o tavernes.

Quan els ultramarins van ser abundosos i, pràcticament podíem trobar-ne en qualsevol cantó del poble, els “tenders” s’agrupaven per defensar els seus interessos en “un gremi”, sota l’advocació de Sant Miquel arcàngel. Arribat el dia “del sant”, tal dia com hui, se celebraven solemnes festes, amb missa cantada a la cocatedral i processó i dinar de germanor. Són els anys 70 del segle passat…

Amb l'aparició dels supermercats i de grans superfícies, la immensa majoria dels ultramarins van anar desapareixent i aquells que hui es mantenen limiten la seua venda a una clientela majoritàriament fidel i habitual. Conseqüència d’aquesta minva va produir-se la desaparició de la festa…

Al mateix temps, i per allò de ser Sant Miquel el príncep de la milícia celestial i gran defensor del poble de Déu enfront de les forces del mal, des de la seua creació, el 2 de gener el 1895, la “guàrdia municipal de Castelló”, “els polisseros”, ciutadans, funcionaris amb rang d’autoritat, prompte van fer-se més que populars, i a la inicial missió de conservar l’ordre públic va afegir-se la d’ajuda i assistència al veïnat.

Un cos “el dels municipals” que va prendre, també a Sant Miquel com a patró i, per descomptat, a la seua manera, en uns actes més institucionals que festius, cada any, en apropar-se el 29 de setembre, el govern municipal, celebra “el dia del guàrdia” amb diferents actes de reconeixement i homenatge als agents, col·lectius i civils, on les primeres autoritats civils i militars, en nom del tot el poble, reconeixen públicament el bon fer de la policia local.

Uns anys és la plaça Major el lloc elegit per aquest homenatge, uns altres, com aquest 2026 l’explanada de la basílica de Lledó, espais i festivitat on, a més de reconéixer la tasca del cos, es vol mostrar la proximitat dels agents al poble, a la vegada que donar visibilitat als recursos dels què es disposa.

El passat divendres va celebrar-se la tradicional missa presidida pel bisbe a Lledó, al costat del prior de la basílica, en honor del patró municipal i, com de costum, també van lliurar-se condecoracions i reconeixements, que per allò de voler quedar bé, cada any en són més i més, ara ja superant les 80, i que van des d’agents amb molts anys de servei i jubilacions fins al director general de prevenció d’incendis forestals de la GVA per la seua col·laboració especial en el dispositiu de captura de porcs senglars, passant per aquells agents que han demostrat en aquest any un “valor especial” en emergències.

No hi ha dubte que tant el gremi d’ultramarins d’una banda, i la Policia Municipal d’una altra, van aparéixer a Castelló en un moment oportú per a les necessitats que la nova realitat ciutadana demanava. Tots dos, han hagut d’evolucionar i adaptar-se a les exigències dels nous temps, però mentre uns, els primers, “els tenders” han estat engolits pels supermercats, els “municipals” per allò d’estar sota l’aixopluc de l’ajuntament han sabut surar com l’oli i, ser cada dia més eficients.

Tant de bo no fera falta tanta policia i tinguérem més tendes al voltant del cantó i no tantes persianes que es tanquen per no obrir-se mai més; demostraria que són un poble més civilitzat i més proper a aquells que ens envolten. Que sant Miquel faça un miracle i algun dia aquest desig siga una realitat. Policia, municipals, els justos i botiguers d’ultramarins i altres queviures a cada cantó.

Setanta-set anys d’un desastre… ni un minut de silenci?

Tot i que l’Agència Estatal de Meteorologia destaca que probablement aquesta tardor serà més plujosa del normal i que el mes que ara acaba la humitat a Castelló ha estat per sobre del 70%, la realitat és que ara, hui, no plou i, el que és més greu, només un dia, el passat 16, ha plogut en tot el mes.

Tot i això, ens acostem a un dia de trist record per alguns dels nostres majors que, en aquell moment eren xiquets. Hui, vespra de Sant Miquel, fa 77 anys d’una de les jornades més tràgiques a la història recent de la nostra ciutat, la riuada del 28 de setembre de 1949.

Un dimecres com un altre al poble, però que una gran tromba d’aigua caiguda al llarg de tot el dia va acabar a boqueta nit per desbordar el riu Sec. Diuen les cròniques que al voltant de les 9 de la nit els barris dels Mestrets i el Poble Sec, els més propers al riu ja estaven inundats. Que el riu va començar a eixir-se’n de mare a l’alçada de la carretera de l’Alcora, pel Cremor, la carretera de Morella i el pont de ferro a prop de l’estadi de Castàlia, i que l’aigua s’endinsava sense remei fins i tot per carrer de sant Roc.

Al llarg de tota la nit, els bombers, els soldats del Tetuan, la policia municipal, els guàrdies “d’asalto”, la creu roja i molts voluntaris van fer el possible i l’impossible per tractar d’ajudar les més de 200 famílies que van haver d’abandonar els seus domicilis, en molts casos precaris, simples barraques, enfonsades i arrossegades per la força de l’aigua.

12 van ser les persones que van perdre la vida, 6 dels quals eren menuts, cossos recuperats a la partida de Zafra, al darrere de la residència d’oficials o en diferents masets i barraques del Tronio. Aquell dia, aquella circumstància, va deixar una gran cicatriu a la memòria col·lectiva del veïnat, i durant molts anys, la tragèdia humana d’aquelles famílies que ho van perdre tot, va sentir-se com a propi per tota la resta de ciutadans.

A tota una generació de castellonencs, durant molts anys, quan plovia una mica més del normal, els hi venien a la memòria les imatges de la tragèdia; eren persones que van créixer amb una por heretada.

Però, el temps passa i diuen que tot ho esborra, hui, 77 anys després, són poques les persones que recordem aquella riuada; la gran cicatriu va tancant-se, perquè una nova generació de castellonencs ocupem la ciutat, molts vivint en aquelles zones que van patir la catàstrofe.

És veritat que el fang ha passat a l’oblit i que pocs records sobreviuen d’aquell fatídic dia, perquè són pocs els que encara viuen dels que van ser protagonistes directes o indirectes de la tragèdia, però no estaria de més, seria un bon detall per part de les autoritats locals, dedicar algun record a aquelles víctimes oblidades, encara que només fora un minut de silenci a les portes del consistori com a expressió de dol, condol i estima.

Cap familiar meu ni directe ni indirecte va sofrir dures penalitats en aquella riuada, els hi va anar a prop, però van tenir la sort de cara, però això no vol dir que hàgem d’oblidar els qui ho van perdre tot, fins i tot la vida, ells i els seus s’ho mereixen. Encara som a temps…

Hi ha coses en aquesta vida, poques, però n'hi ha, que són encara gratis, com ara somriure, donar les gràcies o recordar, coses que no costa massa fer-les realitat, i que, en el fons, poden arribar a tenir un gran valor.

Dedicar a les víctimes de la riuada del 1949 un senzill acte, un minut de silenci, el pròxim concert de la banda municipal o un simple record a la pròxima sessió plenària de la corporació municipal, serien més que suficient, i demostrarien sensibilitat social i veïnal. Només són algunes idees, fruit de la meua reflexió i com diu sant Mateu, qui tinga orelles per sentir que senta…

Barefoot i Brambas...?

Possiblement aquestes dues paraules no us diran res o molt poc a alguns d'aquells que açò llegiu; a mi, he de dir-vos que fins fa uns mesos també m’eren estranyes. La primera barefoot va començar a fer-se coneguda a partir de la publicació l’any 2009 del llibre “Born to Run” de Christopher McDougall; en ell es mostrava com la tribu Tarahumara en Mèxic corria distàncies llargues sense sabates tradicionals. A partir d’aquell moment va sorgir un moviment global que va començar a qüestionar la indústria de la sabata esportiva i l’amortització, proposant-se un canvi, tornar a una biomecànica més natural.

Al mateix temps apareixen al mercat les primeres novetats mostrant l’oposat al que venia la indústria fins aquell moment, les sabates amb cinc dits, i buscant una connexió més directa amb el moviment i l’entorn.

Aquesta pot considerar-se la primera onada del barefoot modern. Un estil de calçat minimalista  que implica una transformació en la manera de sentir el moviment; sabatilles amb una sola prima, flexible i sense drop que cerca reproduir la sensació d'anar descalç, amb un objectiu clar  afavorir la petjada natural, millorar la postura i enfortir els músculs del peu.

Tot i això, comprar aquest tipus de calçat al nostre país no va resultar gens fàcil en els primers anys, el motiu no va ser altre que la fabricació nacional de sabates barefoot a Espanya era anecdòtica; la majoria de les marques que podien trobar al nostre país tenien les seues fàbriques a l’Europa de l’Est o a Àsia i a les tendes físiques no els hi resultava senzill fer les seues comandes, amb continus retards i problemes de duana.

I ara entra en joc la segona paraula: Brambas. Fa tot just un parell d’anys a Castelló, quasi en l’àmbit familiar, va sorgir la idea de, unint moda i sostenibilitat, fer realitat un somni, alguna cosa especial, dissenyar i comercialitzar sabatilles ideals, barefoot, i fer-ho des de casa, des d’ací, per evitar els problemes i abusos causats pels proveïdors externs. Així naix Brambas com a marca.

Ahir, a la vesprada, i per celebrar els dos anys de l’empresa, vaig ser una de les 600 persones que, vaig acostar-me a la festa que coordinada pel CEO de la marca, l’amic Àngel Juarez, un jove i inquiet emprenedor castellonenc, va celebrar-se a l’espai “tinglado puerto Castellón”, on a més a més de compartir espai i temps, vam conéixer el mon de Brambas, el present i sobretot, el futur de la jove empresa.

Àngel i Marta juntament amb tot l’equip van desviure’s perquè tot eixira bé i de veres que ho van aconseguir, però el més important va ser comprovar la seua il·lusió per allò que estan fent, per allò on els hi va la vida, apostant per Castelló com a seu básica de l’empresa i amb fabricació del producte en empreses nacionals, amb un codi ètic de conducta i un ús de materials que compleixen els estàndards més alts de qualitat, durabilitat i sostenibilitat.

No és gens fàcil en aquests temps tirar endavant una nova empresa des de Castelló al món, sobretot si els recursos econòmics inicials són només interns, però Brambas ho està aconseguint. Si 2025 va ser el naixement, 2026 ha estat i és l’any del creixement, evolució i consolidació, a més del moment de la creació del símbol de la marca, un clavell, picada d’ullet a la revolució portuguesa i símbol de la revolucion que la marca vol i està aconseguint dins el complicat món del calçat.

Evidentment, la finalitat de l’empresa a més a més de defensar els valors de transparència, innovació, responsabilitat o ètica professional, és ser competitiva, consolidar-se, mantenir-se i créixer econòmicament, perquè no?, guanyar diners, però també ho és, i ahir vam poder veure-ho, lluitar, investigar, treballar per continuar millorant els seus productes i, sobretot allò que va cridar-me i molt l’atenció, que fins i tot va fer-me sentir orgull de tenir a Àngel i Marta entre els meus amics, continuar portant una marca nascuda a Castelló cada cop més lluny.

Enhorabona, amics de Brambas, enhorabona, Castelló, La vostra aposta per materials de qualitat, comoditat i estètica us estan convertint ja en una referència dins del moviment barefoot amb dissenys potents i atractius. I per descomptat, enhorabona per l’èxit aconseguit la calorosa vesprada-nit d’ahir.

Mancances…

Fa un bon grapat d’anys, prop de quaranta, l’antiga casa Andreu, un habitatge històric del segle XVIII ubicat al carrer Major de la nostra ciutat, va convertir-se en espai per allotjar la primera biblioteca pública que a Castelló vam tenir.  Durant molts anys va funcionar com a biblioteca municipal central.

Aquest edifici històric i la seua transformació va suposar la creació d’un híbrid arquitectònic que, tot i que va conservar elements antics va, amb el pas del temps, anar perdent funcionalitat.

Després de més de dos anys remodelant-se, -va ser a la fi del mes de maig del 2024 quan va tancar les portes-, tot just ahir, el nou espai qualificat de “biblioteca 5.0” va obrir-se de nou a la ciutadania.

Gràcies a una inversió al voltant dels quatre milions d’euros, s'anunciava que l’espai sofria una transformació integral, una rehabilitació, una reforma a fons, que feia realitat la creació de diferents espais de lectura i estudi, una bebeteca, una sala infantil, una sala de lectura juvenil, un lucernari, un jardí vertical i una sala premsa, incorporant a més a més un espai obert multifuncional per xarrades, conferències o exposicions temporals i activitats vinculades a la lectura. Era la tant anunciada oficialment com “biblioteca per al segle XXI”.

Amb aquesta expectativa, aquest matí m’he acostat amb gran curiositat a veure, a recórrer, a conéixer sense pressa aquelles instal·lacions i, la veritat siga dita, he quedat prou impactat; m’he trobat amb un edifici irreconeixible, on la llum natural pren molt de protagonisme, on els espais diàfans i les cristalleres fan sensació d’acolliment i modernor, un espai que, de segur, contribuirà a apropar la cultura als veïns i veïnes.

Però al costat d’aquesta primera impressió, també he trobat algunes curiositats i mancances que no puc considerar fruit de la improvisació, ja que el projecte i la posterior rehabilitació ha estat més que estudiada.

Crida i molt l’atenció el gran nombre d’endolls, de punts de corrent elèctric, que s’ofereixen en totes i cadascuna de les diferents plantes als potencials usuaris, com també les modernes instal·lacions dels serveis sanitaris distribuïts en totes i cadascuna de les plantes.

Però tal vegada les mancances més cridaneres, a parer meu, es troben, d’una banda, a la planta baixa, en l’anomenada “sala de premsa” que, en realitat és una zona de pas, un espai menut, amb quatre seients moderns i còmodes, però quatre només, i que hui, a les 10 del matí resultava ja del tot insuficient per aquelles persones que s’acostaven a llegir la premsa del dia. L’espai no és l’apropiat, ni en la seua ubicació, al costat del punt d’informació ni per a seua dimensió, més quan hi ha a la mateixa planta baixa un espai diàfan descobert, que està desaprofitat. No hauran de passar massa dies per a adonar-se’n des de l’ajuntament, que ubicar en aquell lloc la sala de premsa ha estat “una errada”, a no ser que no es vulga que la lectura de la premsa diària siga un element important dins les accions de la biblioteca.

D’altra banda, resulta prou decebedor que, tot i haver buscat unes prestatgeries “modernes”, al primer pis, a la sala general de lectura, préstec i devolució, no hi haja cap indicació, cap rètol, cap informació de classificació, de com i de quina manera estan organitzats i catalogats els llibres, si per autors, temàtica, llengua, categoria o gènere. Les novetats semblen a “primera fila”, però trobar un llibre, nou o antic, novel·la o assaig, enciclopèdia o col·lecció, “a la primera”, no és fàcil.

Si accedim a la tercera planta, abans d’arribar a les sales d’estudi en grup, que semblen “peixeres”, que aillades per la seua insonorització també podran ser emprades com a sales de reunió en xicotet comité, i als despatxos administratius, ens trobem amb una zona que, aparentment, no se sap ben bé que és, amb una llarga taula i cadires al seu voltant, amb prestatgeries a una banda i l’altra, on podem veure llibres sobre teatre, poesia, música, cinema, esports i guies de viatge, també, sense cap indicació ni explicació… Resultant una mica estrany i fins i tot, tot i estar segur de no haver estat així, fruit de la improvisació.

També m'ha cridat l'atenció que, tot i ser una biblioteca 5.0, no està encara actiu el servei de wifi, i com. sent la biblioteca municipal central, resulta més que curiós que les publicacions municipals no apareguen fàcilment localitzables, no disposen d’un espai privilegiat…

Mancances i desafiaments que, en un espai que ha canviat i molt per a bé, necessiten unes ràpides solucions, adaptacions i respostes si, en realitat, es vol maximitzar tot el seu potencial i no quedar-nos a meitat del camí.

Tindrà, serà, hi haurà… temps futurs!

Ahir va ser el dia, Begoña Carrasco alcaldessa, Juanfran Pérez Llorca, president de la Generalitat, Marciano Gómez, conseller de sanitat, Marta Barrachina, presidenta de la Diputació, Raul Ferrando gerent del departament de salut de Castelló o Luís González director del projecte de construcció, tots “van treure pit” en la presentació oficial del projecte de construcció del nou hospital general de Castelló.

Serà o no serà el dia d’ahir important, tinc els meus dubtes, només cal acudir a l’hemeroteca. Als inicis del mes de desembre del 2023, fa quasi tres anys, el conseller senyor Gómez, juntament amb la secretària executiva de Sanitat, la senyora Nieves Martínez, i la diputada autonòmica Dora Llop, van presentar a Castelló les inversions contemplades als pressupostos de la Generalitat del 2024, assegurant que en aquells es reflectien “els diners” no només per construir el nou hospital, si més no, per remodelar l’existent.

A la fi del mes d’abril del 2024 el mateix senyor Gómez, ara amb el gerent de l’Agrupació Interdepartamental de Castelló i del departament de salut de l’hospital, el senyor Ferrando, l’alcaldessa, la presidenta de la Diputació, la delegada del Consell i diferents càrrecs sanitaris, van presentar “el pla funcional del nou hospital”, no dubtant el senyor conseller a qualificar aquell dia com “un dia històric per Castelló”.

Uns mesos després, el juny del 2025 va ser l’alcaldessa de Castelló qui en una de les sessions del “Fòrum Europa. Tribuna Mediterrània” va afirmar que el projecte del nou centre estava en redacció, mentre que va ser a la fi del passat mes de gener d’aquest 2026 quan, en aquella ocasió, la delegada del Consell, la senyora Fabregat va assegurar que “els terrenys estaven pràcticament adquirits”.

A l’inici d’aquest estiu, que tot just acabem de deixar enrere, el passat mes de juny, la Conselleria de Sanitat va anunciar que hi havia prevista una partida de 5,6 milions d’euros en el pressupost autonòmic del 2026 pel nou hospital, tot i que va afirmar-se que, el gros de la inversió, se concentraria en els anys 2027, 2028 i 2029. Futur, futur, futur…

I arribem al dia d’ahir, una maqueta, un audiovisual, uns plànols, per unes propostes, unes possibles dades de licitació, una possibilitat d’inici d’obres l’any 2027, més de 500 milions d’euros d’inversió, 140.000 m² construïts, més de 700 llits, més de trenta quiròfans, més de 50 llocs en UCI, tot això i molt més, diuen, tornen a dir, tindrà el nou hospital. Més futur…

Tindrà, temps futur, i quan parlem de futur i Partit Popular a Castelló les conseqüències són per ficar-nos a tremolar… Només cal tirar la vista uns pocs anys enrere.

Francisco Camps, com a president de la Generalitat, i el llavors alcalde de Castelló Alberto Fabra, van signar el 14 de desembre de 2007 el conveni de col·laboració per a la construcció del Centre de Convencions de Castelló. Amb una inversió prevista de 60 milions d'euros, havia d’ocupar una superfície de 100.000 metres quadrats al costat de la Ciutat de la Justícia. De la mà del conegut arquitecte Santiago Calatrava, el 2008 va presentar-se una maqueta, amb un conjunt d’edificis i una torre de 150 metres; formava part d'una actuació més gran, el PAI Mestrets, concebut per revitalitzar una part de la ciutat urbanísticament deprimida.  2,7 milions d'euros per la redacció del pla director, l'avantprojecte i el projecte bàsic, i una execució suspesa a la fi del 2012. Un fiasco en tota regla…

L'abril del 2008, l’aleshores conseller d'Educació, el senyor Font de Mora, el secretari autonòmic d'Universitat i Ciència, senyor Barberá, i l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, van viatjar fins a l'estudi de l'arquitecte Frank Gehry a Santa Mònica, Califòrnia, per proposar-li el projecte de construcció del rectorat de la Valencian International University (VIU) a Castelló. El projecte proposava a l'arquitecte canadenc la creació d'un edifici per al rectorat de la VIU a un solar de 11.0000 metres quadrats cedit per l'Ajuntament de Castelló a la zona de l'Hospital General i associat al desenvolupament del PAI Mestrets. L'edifici, segons l’alcalde, anava a posar la ciutat “al mapa arquitectònic del món”. Tres anys després, a la tardor del 2011 i sense avançar gens ni mica, va deixar-se de banda l’ambiciós projecte. Segon fracàs…

Set d’abril del 2010, set edificis d'imatge avantguardista, entre els quals hi havia un hotel de cinc estrelles i un altre de quatre, cadascun amb 200 habitacions, diversos restaurants, cinemes, spa i sales d'espectacles. Projecte: Ciutat de les Llengües.  190.000 euros públics gastats en un pla director; resultat: el 2014 té lloc la suspensió definitiva del projecte. Un altre bac!

Veurem prompte les grues als terrenys? Veurem créixer els nous edificis del complex? Quedarà tot, Déu no vulga, com estem malauradament acostumats? Si hem de fer cas al que va dir-se ahir, poc viurà qui no ho veurà…

 

 

 

No serveix de res!

Des del 1994, ja fa més de trenta anys i amb l'objectiu de sensibilitzar la població sobre els efectes negatius de l'ús massiu de l'automòbil a les ciutats, promovent l'ús de mitjans de transport més sostenibles com ara la bicicleta, el transport públic i caminar, tal com avui, se celebra el dia europeu sense automòbil.

Difícil papereta se li ha presentat hui al regidor de mobilitat senyor Romero en voler justificar el seu compromís amb la mobilitat sostenible, si l’equip de govern del qual ell forma part en els tres darrers anys ha eliminat carrils bici, ha deixat Castelló sense aplicació pròpia per informar sobre el transport públic i ha estat incapaç de renovar el Pla de Mobilitat.

Enfront d’aquesta situació jo em pregunte si aquesta iniciativa val o no la pena, o si és simplement un esdeveniment “simbòlic” per al suposat foment per cuidar el planeta, la nostra climatologia i l'estalvi del consumidor; si utilitzar més el transport públic que el nostre vehicle influeix o no en els preus dels carburants, qüestions que en porten a una conclusió, el dia sense cotxes no serveix per a res.

Aquest esdeveniment anual i simbòlic, no canvia els hàbits de manera estructural, si no van acompanyats de polítiques públiques: més carrils bici, inversió en transport públic o incentius al cotxe elèctric, i d’això ni el senyor Romero ni cap altre membre del govern municipal en parla des de fa molts mesos, inclús anys.

Fa falta un canvi de mentalitat i l’actual govern municipal, vist el que tenim, sembla que no està per la tasca. Si tota la setmana que hui conclou, com afirma el nostre regidor, ha estat farcida d’actes enfocats a promoure un espai urbà amb menys presència del vehicle privat i fomentar la mobilitat activa, vist el que tenim hui als carrers, el resultat és un complet fracàs. Fins i tot per alguns veïns, els que depenen del cotxe, el dia sense cotxe els hi està produint un rebuig social.

I tot açò per què? Perquè per tenir un efecte real, cal integrar totes aquestes accions en una política de mobilitat sostenible a la vegada que obrir un debat social i polític sobre com reduir la dependència del cotxe.

És veritat que el Dia Europeu sense Cotxes a Castelló pot arribar a tindre un valor simbòlic i pedagògic, però molt lluny d’aconseguir un impacte real en la climatologia o en l'economia del consumidor. Supose que estarà d’acord amb mi que l'estalvi d'emissions i diners de la proposta hui serà mínim a la ciutat, i l'efecte sobre el petroli més efímer encara.

Puc arribar a acceptar que estem front una eina de conscienciació, útil? Tal vegada, però insuficient per si mateixa, que només pot arribar a servir, i ja seria un èxit, com a recordatori anual sobre ciutat que podríem arribar a tenir si tots actuàrem en conseqüència, però senyor Romero, res més.

Un dia malauradament absurd, ja que de poc serveix dedicar-hi una jornada de reflexió al tema, any rere any, si l'endemà es compleix el postulat bàsic del teorema de Julio Iglesias “la vida sigue igual”.

No sé si els dies vinents es faran públiques algunes dades sobre si el trànsit s’ha reduït en aquesta jornada respecte a una altra qualsevol o si el nombre de viatges en transport públic ha augmentat, però siga com siga, a efectes visuals no s’està observant massa reducció.

Si un dia sense cotxes serveix de poc o res, cal preguntar-nos, com podria millorar-se aquesta dependència del cotxe a la nostra ciutat? No és difícil contestar. Tres són els pilars bàsics, a saber, mobilitat respectuosa amb el medi ambient fomentant la mobilitat amb bicicleta i no retallant els carrils bici, comptar amb un sistema de transport innovador i eficient, i donant la importància que mereixen la seguretat i el manteniment d'infraestructures.

Ja fa molts anys que celebrem a Castelló el Dia Europeu sense Cotxe, però són pocs els avenços, Jutgeu per vosaltres mateixa donant resposta a aquesta qüestió: considereu que s’han posat hui més en valor els desplaçaments a peu, amb bicicleta o transport públic? Doncs això…

UJI Sènior… Bon curs i enhorabona!

He escoltat en més d’una ocasió que l'edat no està al cos, sinó al cap. I és veritat. Si la teua ment envelleix abans que el teu cor, el rellotge biològic es converteix en una condemna. Per evitar-ho hi ha una fórmula que, està demostrat que funciona: “no deixar de formar-nos” i jo afegiria deixar a banda el primer error de molts vells, pensar que a la nostra edat ja ho tenim tot fet.

No, no és així, ser gran és una oportunitat per reconciliar-se amb el temps, amb els altres i amb un mateix, no suposa mai ser vell.  Suposa haver comprés que el pas del temps ens ensenya a viure d'una altra manera.

Per això, cada vegada més persones grans, si se’ls presenta l’oportunitat, decideixen tornar a les aules. Ja siga per curiositat, pel plaer d'aprendre, per mantenir-se mentalment actius o fins i tot per compartir xarrada; el fet és que són cada vegada més les universitats de tota Espanya que ofereixen programes especialment dissenyats per a aquest públic, amb la pretensió d’apropar la Universitat a les persones que mantenen l'entusiasme per continuar aprenent.

La Universitat Jaume I va iniciar el programa educatiu Universitat per a Majors en 1998, dirigit a persones majors de 55 anys. Hui dia està plenament consolidat, mantenint el seu esperit de millora, avanç i adaptació, i amb més de mil estudiants inscrits anualment.

Partint de la idea que per mitjà d'aquesta oferta acadèmica, no es pretén la preparació per a l'exercici professional, sinó la generació d'ambients de reflexió, diàleg, creixement i formació personal, social i cultural, s’aconsegueix afavorir un envelliment actiu i col·laborar en la construcció d'una societat del coneixement per a totes les edats.

Amb una mitjana d'edat de 68 anys, tenint una majoria d'estudiants dones, amb aproximadament dos terços de dones respecte dels homes, en línia amb la tendència dels cursos anteriors, i després del protocol·lari acte de benvinguda celebrat al Paranimf, la passada setmana van iniciar-se les classes de la 28a edició, marcada per un nou rècord en el nombre de persones matriculades tant al campus de Castelló com a les diferents seus.

Més de 1500 estudiants matriculats van començar a tenir un primer contacte amb el món universitari en alguns casos i retrobar-se amb “antics” companys de cursos anteriors en la resta, i iniciar o continuar accedint a una ampla i variada formació contínua en àmbits diversos i adaptant els diferents itineraris formatius als seus interessos.

Vint-i-huit cursos, en què el programa Uji-Sénior ha permés a molts veïns de la ciutat i d’altres pobles formar part “de l’entorn universitari real”, participant activament dels coneixements, la cultura, la investigació i el debat.

Tota la meua vida professional ha estat dedicada a l’ensenyament, puc dir que al llarg de més de quaranta anys vaig passar per tots els nivells, des de l’antiga primària fins a impartir docència universitària. Quan va arribar el moment de la jubilació va sorgir-me l’oportunitat de formar part del professorat del programa Uji-Sènior i, són ja quasi una dotzena els anys en què compartisc la felicitat i activitat d’aquests “alumnes” que es retroben en una nova plenitud i, cada any que passa, cada curs, tinc el goig i la satisfacció de comprovar com són moltes les persones grans que no se senten vells, que mantenen i construeixen unes relacions al seu voltant acceptant, i com no, tot i que envellir és obligatori, no ha de ser una cosa negativa o dramàtica.

Les ganes de saber cada dia una mica més. La il·lusió per la vida i els nous projectes són i suposen una actitud emprenedora, una actitud que no la marca l'edat.

Vaig llegir fa una temporada no sé on que la vellesa comença quan els records són més que els projectes. Ara comença un nou curs, enfront meu uns “nous alumnes” amb nous projectes i noves il·lusions, perquè projectes i il·lusions no són patrimoni exclusiu dels joves. Persones que, hauríeu de veure’ls, estan il·lusionats, se senten adolescents…  Sou, som, majors, és veritat, tenim ja els nostres anys, però no som vells, no hem, no heu perdut la jovialitat. Bon curs i enhorabona!

Afavorir el medi ambient i a la vegada les causes solidàries.

El primer signe de canvi per cuidar el medi ambient, va arribar amb les ampolles que portaven a l'etiquetatge “ampolla reciclada”. Un senyal petit, però significatiu, un recordatori que fins i tot un simple envàs podia tenir una segona vida. Després, el 2024, va arribar una mesura que genera opinions dividides: tots els taps d'ampolles de fins a tres litres han d'estar adherits a l’envàs.

És veritat que la idea és simple, reduir-ne la pèrdua i disminuir la quantitat de residus que acaba en el medi ambient, però també una primera conseqüència d’aquella normativa és el fet que recollir i reciclar taps de plàstic per a les causes solidàries que fins aquell moment era més que habitual, va començar a ser cada dia més difícil, i la pràctica que es va estendre fa pocs anys per finançar causes benèfiques o, per exemple, ajudar en la investigació de malalties rares o les persones que les pateixen, va ressentir-se i reduir-se.

Les campanyes de sensibilització pública, les iniciatives comunitàries i la informació accessible i clara dels beneficis de l'economia circular són eines poderoses per impulsar un canvi cultural. Quan les persones entenen les conseqüències de les seues accions i se'ls proporciona el coneixement i les eines necessàries per a fer eleccions més sostenibles, és més probable que adopten comportaments que afavorisquen tant el medi ambient com les causes solidàries.

Allà per l’any 2011 la Fundació SEUR va impulsar el Projecte “Taps per a una nova vida” que consistia en la recollida de taps de plàstic per ajudar nens amb problemes de salut. Des del seu inici no va parar de créixer amb enorme èxit, garantint la consecució del seu doble vessant: un nova vida per a nens fins a 18 anys que necessiten un tractament, intervenció quirúrgica, aparell ortopèdic, etc. no reglat a la sanitat pública i una nova vida per a un plàstic, el dels taps, que és reciclat, i que si no fos així anirien a parar indiscriminadament als abocadors.

Més d’un milió i mig d’euros, més de 8300 tones de taps, més de 200 tractaments finançats en 15 anys, ara, per allò del tap enganxat a l’ampolla, sembla que trontollen i no és que la directiva europea que emmarca aquella mesura impedisca que es puguen treure els taps de les ampolles, enlloc indica que no pot fer-se; fins i tot les empreses recicladores confirmen que continuaran acceptant els taps que se’ls envien sense cap problema, però la realitat és que se’n recullen en projectes solidaris molts menys que abans.

Cal una combinació de polítiques efectives i una ciutadania informada i compromesa; eixa ha de ser i és la fórmula indispensable per aconseguir, a la vegada que una reducció significativa de l’impacte ambiental dels plàstics un compromís “de separació de tap” i de lliurar-los a qualsevol projecte de finançament de causes benèfiques.

Són cada dia més les entitats sense ànim de lucre que adverteixen clar riscos per als seus programes, pel simple fet que a la gent li fa mandra separar el tap de l'ampolla. Si les dificultats ja van venir fa un temps quan va donar-se una baixada del preu del plàstic i una reducció de la mida dels taps, només falta que ara, per comoditat, en trobar els taps adherits a les ampolles, no perguem uns segons a separar-los per, amb aquest simple gest, poder ser una mica més solidaris.

Taps per a una nova vida de la fundació SEUR es reinventa ara en “Taps i tapes al rescat” animant-nos a continuar col·laborant no només amb taps d'ampolles, sinó que també amb tapes de plàstic d'altres envasos, dosificadors o caputxons.

Algunes institucions com la Universitat Jaume I, l’ajuntament amb un servei a l’antic Tetuan-14, la cooperativa Consum, SEUR, algunes tendes i escoles, piscines municipals, camps d’esports i comerços particulars han participat i en algun cas continuen fent-ho en la recollida solidària.

De segur que si som molts els veïns que, de la mateixa manera que separem els residus, guardem els taps i els dipositem en algun dels seus contenidors, ajudarem a tirar endavant mil i un projectes i que no queden com una cosa del passat recent.

Mort el gos, adeu a la ràbia…

Dràstica sembla l’ocurrència del repescat regidor municipal de Mobilitat, Medi Ambient i Desenvolupament sostenible i Agricultura, el senyor Gonzalo Romero, que després de mig any aterrant a l’ajuntament, ara, aprofitant la neteja que de manera periòdica fa l’ajuntament de l’estany del parc de Ribalta, el conegut popularment com “la basseta dels peixets”, es despenja dient que s’eliminaran de manera definitiva tots els ànecs i les tortugues, volent-ho justificar atenent criteris higiènics.

És veritat  que els ànecs són bruts, però també ho és el fet que la seua presència a l’estany és motiu d’alegria pels més menuts que allí s’acosten a la vegada que la seua presència al parc, afegeix un toc de natura lliure.

Que el senyor Romero vulga fer desaparéixer les tortugues d’aquell indret, encara té un passe, ja que malauradament i, a causa de l’incivisme veïnal, la majoria d’aquelles que es troben “a la basseta” són invasores, són de l’espècie anomenada tortuga de Florida, una espècie que durant molts anys van comercialitzar-se al nostre país, menudetes, de colors vius, però que en créixer i fer-se grans eren quasi animals feréstecs i, per tant, abandonades en qualsevol lloc, es feien “les ames” del territori.

Senyor Romero, no seria millor substituir en lloc d’eliminar? Hi tenim tortugues mediterrànies, de l’horta de Castelló, de les “de tota la vida a la marjal”, de les nostres séquies que, perfectament podrien colonitzar la basseta, i, per altra banda, tampoc és tan difícil, ni car, ni costós, substituir els ànecs, per cignes, al cap i a la fi, tots dos pertanyen a la mateixa família biològica, la família Anatidae.

Senyor regidor, com vosté bé sap per la seua bellesa i elegància el cigne blanc, llisca suaument i silenciosament sobre les tranquil·les aigües de molts estanys i llacs de les principals ciutats espanyoles i europees, i perquè no ací? A més a més, no seria la primera vegada que colonitzarien la basseta de Ribalta, no fa massa anys encara es podien contemplar…

El cigne és una au simbòlica que forma part de la mitologia europea. L'alta noblesa es feia construir estanys per poder tenir el cigne blanc com a símbol de distinció i amb la qual se significava. Des de llavors no hi ha hagut zoològic important o parc de ciutat que calgués que no tingués els seus propis cignes, i Castelló per què no?

I dels peixos té alguna cosa a dir? També vol que desapareguen els peixos de coloraines? Des dels colorits koi fins a les resistents carpes, cada espècie aporta no només estètica, sinó també vida i dinamisme a l'entorn. Aquests habitants aquàtics no només contribueixen a la salut de l'ecosistema de l'estany en controlar el creixement d'algues, sinó que també hi afegeixen bellesa i dinamisme a l'entorn. En triar espècies adients, es garanteix un ambient equilibrat i atractiu, ideal per gaudir de la serenitat de l’aigua.

Durant molts anys l’estany del Ribalta ens ha brindat imatges i sons inconfusibles, fins i tot diria que, en algun temps calmants i relaxants; és veritat que ara, darrerament, no és així, però podem tornar a fer que siga, tot és qüestió de voluntat i una mica d’esforç per la seua part.

Cuidar, conservar i millorar el parc, també afecta la flora i fauna de l’estany. Eliminar és una paraula que té tot el sentit en el cas de flora i fauna invasora, en la resta, eliminar és sinònim de “fora problemes” i aquest no hauria de ser mai el modus operandi d’un regidor que, se suposa, estima el seu poble.

Rectifique senyor Romero, no fos cas que després haja vosté de penedir-se. A primera vista, tot sembla que vosté vol eliminar la font del problema i així erradicar la conseqüència, però hi ha matisos importants sobre la causalitat, l’ètica i l’eficàcia, que vosté passa per alt; el problema és complex i no val una solució simplista que, fins i tot, es pot veure com una forma d'evasió de la responsabilitat, evitant abordar les causes subjacents del problema i promovent un solució ràpida que, tal vegada podrà tenir conseqüències negatives a llarg termini. Pense-ho una mica més…

Els macers i la regina…

Ahir i gràcies a la televisió valenciana vaig poder seguir l’acte d’imposició de bandes a la regina de les festes de Castelló 2027, la senyoreta Collado. Un acte al qual estava convidat per assistir en persona al Teatre Principal, però que per circumstàncies que no venen al cas vaig haver de rebutjar.

Una cerimònia protocol·lària i festiva en la que la ciutat reconeix, en cada exercici fester, a les seues màximes representants femenines. Acte prou encotillat i que no admet massa variacions, desfilada, lectura del nomenament, lliurament de bandes, flors i pergamins, referents simbòlics festers i poca cosa més.

Tampoc el mateix escenari on es desenvolupa l’acte admet massa canvis i innovacions, cal situar en lloc principal el seient reial i envoltant aquell els que han d’ocupar la resta de les 26 representants, dames i madrines i, buscar un lloc discret pels membres de la banda de música municipal. Tot i això, els assistents sempre esperen “alguna cosa” diferent que, generalment, es troba en les paraules de l’alcaldessa que en aquesta ocasió, han girat al voltant del pes de la història en aquest 775 aniversari del Trasllat de la ciutat des del Castell Vell a la Plana. Si us he de ser sincer va agradar-me l’estructura que va tenir el seu discurs i com va saber, sense fer-se pesat, dir el que havia de dir i en aquell moment.

A la vegada que seguia les imatges i discurs de l’alcaldessa, he volgut en aquesta ocasió i còmodament assegut des del seient a casa, fixar-me en aquells elements que conformen el marc de l’acte, prou curiosos o inclús diria transcendentals, i que es repeteixen any rere any, i que normalment passen més desapercebuts: la presència dels macips, situats a un costat i l’altre del setial reial.

Personatges singulars aquests macips o macers, espècie de guàrdia personal, que ja al segle XVI tenien l’obligació de precedir als consellers, justícia i magistrats municipals en les cerimònies oficials i que, inicialment a Castelló va ser-ne un, i a partir de 1563 dos.

Sens dubte es tracta d’una de les figures municipals protocol·làries amb més anys d'antiguitat, simbolitzant el poder de l’autoritat. Personatges al·legòrics i simbòlics de l'autoritat i jurisdicció dels ajuntaments o consells. Com a tals portaven sobre les espatlles les maces cerimonials i una vestidura pròpia i característica als grans esdeveniments municipals, generalment obrint la comitiva municipal i acompanyant-la a les cerimònies solemnes.

Poc ha variat la seua funció en aquests segles posteriors. Hui en dia, allò que més crida l’atenció d’aquests funcionaris municipals?, ajudants d’assistència cerimonial?, és a més a més d’anar acompanyats de les maces cerimonials, en tots els actes on són presents, la seua manera de vestir, un tabard que porta gravat l'escut de l’ajuntament i és complementat amb capa i gorra de vellut. Vestimenta més que senyorial, però que en aquest segle XXI sembla fora de lloc i poca gent entén.

Estàtics al llarg de tot el cerimonial van romandre “com estaquirots” al costat de la cadira reial, com un element més del decorat. Estic convençut que moltes de les persones que van contemplar per més d’hora i mitja l’acte ni els van veure, i menys encara en el cas de fixar-se en les seues figures entendre i comprendre el perquè de la seua presència i ubicació en lloc preeminent.

I juntament amb aquests “convidats de pedra”, formant part també del cerimonial protocol·lari, en aquest cas en la seua vessant musical, uns altres que, si inicialment feien la seua tasca per captar l’atenció o demanar silenci, hui tenen i complementen de manera solemne alguns actes, els clarins, que també, tot i que de manera puntual han aparegut en escena.

De segur que igual que al darrere de la regina, dames de la ciutat i madrines, veritables protagonistes de l’acte, hi ha una història personal diferent i en alguns casos prou coneguda, també la parella de macers que van compartir escenari tindran la seua, tal vegada algun dia arribem a conéixer-les… Juntament amb la felicitació a la Regina, per ells hui el meu homenatge.

Per quan el SDDR a Castelló senyor Toledo?

El BOE del 9 d’abril del 2022, fa ja més de quatre anys, va publicar la llei 7/2022, de residus i sòls contaminats per a una economia circular, document elaborat amb la finalitat d’aconseguir la prevenció i la reducció de la generació de residus i dels impactes adversos de la seua generació i gestió, la reducció de l’impacte global de l’ús dels recursos, protegir el medi ambient i la salut humana i efectuar la transició a una economia circular i que entre altres disposicions incloïa el deure d'implantar, a tot el territori nacional i en el termini de dos anys, un sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos, conegut popularment com a sistema SDDR.

El SDDR consisteix, bàsicament, que les ampolles de plàstic s'hauran de poder tornar a les botigues com ja es va fer durant molts anys amb les seues cosines de vidre, els anomenats cascos. En aquest sistema, cada ampolla té un valor econòmic (uns cèntims) que, com a fiança, avança el consumidor en comprar la beguda. Aquesta quantitat es torna al client quan retorna l'ampolla al comerç. L'envàs es recupera així per reciclar-se o reutilitzar-se.

La Llei 7/2022 i el posterior Reial decret 1055/2022 d'envasos i residus d'envasos van fixar un objectiu intermedi del 70% de recollida separada d'ampolles de plàstic d'un sol ús el 2023. Segons les dades comunicades pel Ministeri de Transició Ecològica l’any 2023 es van recuperar 88.000 tones d'ampolles de plàstic, d’un total de 214.000 posades al mercat, un 40% del total quan la llei havia posat com a objectiu que havia de ser un 70%, per la qual cosa i per incentivar la recollida i abans de la implantació del SDDR, amb l’horitzó pràctic del novembre del 2026, es va crear el programa RECICLOS-SDR, Sistema de Devolució i Recompenses socials i ambientals per reciclar llaunes i ampolles de plàstic de begudes, ajudant col·lectius vulnerables, protegint l'ecosistema i participant en diferents sorteigs. Iniciativa que va romandre activa fins a l’inici del 2026 en què va entrar-se en un “període de transició” envers el SDDR, fent-se públic que en lloc de continuar amb el sistema de recompenses, aquells que continuaren reciclant disposarien d’un codi QR que els havia de permetre rebre una newsletter, un email amb les actualitzacions del projecte i permetre fer un seguiment del canvi.

Prompte entrarem en el darrer trimestre del 2026 i, tot fa semblar que el termini per l’entrada en vigor del sistema SDDR tornarà a incomplir-se perquè no s’ha posat en marxa la maquinària administrativa que ha de garantir aquest sistema.

De vergonya que no siguen els nostres governants capaços d’implantar un model que en altres països fa anys que funciona i, el que és més important, assolint unes taxes de recuperació de vora el 90% i que s’agafen ara al reglament europeu que atorga un termini de fins al 2029 per implantar-lo.

La Asociación de Fabricantes y Distribuidores (Aecoc), està d’acord amb aquest nou endarreriment, ja que a través de la seua patronal afirmen que és un termini raonable perquè les empreses puguen adaptar-se al sistema de recollida; jo em pregunte, quatre anys no han estat suficients per a fer aquesta adaptació? No hi haurà altres interessos al darrere?

Més encara si escoltem als dirigents de Recero, organització espanyola sense ànim de lucre que presenta com a objectiu principal impulsar la transició envers un model d’economia circular, que afirmen que el retard a Espanya és degut a la voluntat de determinats representants del sector de la distribució a dilatar la implantació de l'SDDR, considerant que els seus arguments són en realitat “excuses per no fer front a la responsabilitat del productor”.

Si el govern espanyol ja va reconéixer a la fi de l’any 2024 el fracàs del reciclat de les botelles de plàstic i va obligar-se a implantar abans del novembre del 2026 el sistema de dipòsit i retorn, és absolutament impresentable que ara, per interessos que als veïns se’ns escapen, s’accepte un nou endarreriment.

Són aquestes darreres setmanes les que a Castelló s’estan retirant els antics i antihigiènics contenidors soterrats, a la vegada que, dins el pla de renovació de contenidors de superfície, el regidor d’urbanisme, infraestructures i Serveis Públics, senyor Toledo, afirma que per avançar en un model de recollida més senzill i eficient, es canviaran més d’un miler de contenidors grocs.

No senyor Toledo, no cal canviar “els grocs” el que cal és fer-los desaparéixer dels carrers, exigint i implantant ja, podem ser pioners, per què no?, el sistema SDDR a la nostra ciutat. Seria un bon encert de cara a les següents eleccions municipals…