L'antiga tradició
castellonenca ha derivat en un esdeveniment social que sembla de molt poc valor
cultural vinculat al territori, i de valor religiós contradictori, i que
malgrat que en els darrers anys sembla atreure una atenció significativa dels
castellonencs que s'amunteguen a l'inici d'aquesta, transcorre sense quasi
veïns i fidels en la segona part del seu recorregut.
Va ser la Molt Il·lustre
Confraria de la Puríssima Sang de Jesús qui va donar forma al llarg dels segles
a aquesta processó, a la qual en 1977 es va afegir la Confraria de Pau i
Caritat; després es va incorporar, tot i no ser una confraria penitencial, la
Venerable Ordre Terciària Caputxina, a qui va seguir el 1991 la Confraria de
Santa Maria Magdalena. La darrera incorporació va venir de la mà de la
Confraria del Crist de Medinaceli, aportant a la tradicional processó les seues
imatges i peanyes, la seua música i tot un seguit de manifestacions amb les
quals s'ha difuminat l'estètica barroca que caracteritzava durant segles la
processó castellonenca.
En la postguerra, escultors autòctons com Tomàs Colón, Joan Baptista Porcar o Joan Adsuara es van preocupar d'integrar les noves escultures processionals de la Confraria de la Sang en els cànons propis de l'estil barroc al qual responien les imatges salvades del conflicte, conformant una unitat. Però aquesta va trencar-se quan la Confraria de Pau i Caritat en 1987 va afegir "la pietat" del vila-realenc Pedro Gil, que no harmonitzava amb la imatgeria de la Sang ni amb l'estètica mantesa a la processó fins aquell moment.
Tampoc l'escultor de
Navajas, Manolo Rodríguez, autor de la imatge de Santa Maria Magdalena
penitent, per a aquella confraria, va integrar-la en l'estètica pròpia i
tradicional de la Setmana Santa de Castelló. Però tot i que l'any 2006 es va
incorporar a la processó la imatge del Crist de Medinaceli, del gadità José M.
García Gallardo, respectant, ara sí, l'estètica barroca, la unitat estava ja
malbaratada per les anteriors incorporacions i per altres imatges artísticament
poc rellevants per tractar-se d'obres d'escaiola fabricades en sèrie als
tallers gironins d'Olot principalment.
I si no vols "caldo" dues tasses diuen al meu poble. L'any 2016 la processó va incorporar una nova imatge, un crucificat de grans dimensions, fet en poliespà per un artesà faller, que portat per una associació d'exlegionaris, va suposar una innovació insòlita que no va deixar indiferent per la seua sorpresa a ningú, perdent-se definitivament a la processó el seu atribut més important, l'estil propi.
També en l'àmbit musical, la
processó va anar desvirtuant-se amb la incorporació de canvis i modes com la
importació d'una tradició pròpia del baix Aragó les bandes de tambors i bombos,
que res té a veure amb la nostra tradició i trets identitaris. Trobem el seu so
competint amb les diferents agrupacions vocals que acompanyen les imatges de la
Sang, amb els tabals i dolçaines de Pau i Caritat, aquests almenys fidels a les
arrels tradicionals de la ciutat, i amb la incomprensible incorporació d'una
banda de cornetes i tambors d'estil andalús.
Processó del silenci? Només
resta en la memòria dels més grans el silenci que singularitzava aquest solemne
i simbòlic enterrament i que les capelles de música polifònica o d'instruments
de vent embellien, un silenci que en alguns períodes històrics va arribar a
donar nom a la mateixa processó.
La imponent imatge del Crist Jacent, carregada d'història local i d'un profund i humanitzador simbolisme que tanta gent desconeix, transita pels carrers de la vila tancant una barreja de mobles, escultures, vestits i músiques sense cohesió ni coherència, per no parlar d'aquells comportaments que res tenen a veure amb Castelló, com la desfilada d'homes vestits de militars amb les seues armes, l'espectacle d'alçades i baixades a pols de les peanyes, o els crits i dedicatòries d'algun capatàs que, de segur, tant de bo estiga errat, tornarem a veure i sentir aquesta vesprada-nit.
Però cal reconéixer que, tal
vegada aquestes manifestacions, que fan bona collita d'aplaudiments, aquesta
concepció de la processó haja estat el motiu d'una certa recuperació d'aquesta,
d'un èxit alié al motiu que el Sant Sepulcre representa.
No sé com s'haurà concebut
aquest any la processó, a la nit ho veurem, però molt em tem que el seu sentit
i singularitat cultural i religiós, definitivament haja quedat oblidat, front
una indiferència religiosa que, creix a bon ritme, acabant trencant el sentit
de conjunt de la que des de sempre es considerava la nostra processó com la
"processó del silenci".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada