Crits tradicionals

Crec que va ser pel març del 2012 quan Castelló va ser "Trending Topic" en Twitter sota el hashtag #noeresdecastellon, resultant més que curiós que, el que no s'havia pogut aconseguir amb el pas dels anys, s'aconseguira a través d'una xarxa social: unir tots els castellonencs sota un sentiment de pertinença comuna, al més pur estil de patriotisme.

Així van començar a circular i reproduir expressions tan castelloneres com "Xa, mone", "I avant", "de categoría", "vaig a diteu" o "a que l'encales", totes elles representatives de l'orgull per ser de Castelló, emprades i compartides amb moltes persones d'interessos dispars però amb un mateix sentiment.

Des d'aleshores i amb el pas del temps la llista ha anat creixent, " Nyas, coca!", "La mare que va!", "Animal de séquia!", "com cagalló per séquia" , "de Castelló de soca" i moltes i moltes més que, a aquells que açò llegiu de segur us vindran a la memòria.

Són crits tradicionals, sense malícia, amb sentit concret, que marquen el ser de la terreta, frases autòctones que formen part ric patrimoni local. No hi ha un número exacte, tampoc un rànquing de més emprades, però arribats a aquest dia, el dia de l'Agost per excel·lència, voldria jo recordar-ne dues que hui prenien fins no fa encara massa anys un especial protagonisme i, malauradament han caigut en desús: "A la taula i al llit al primer crit" i "Mos quedem!".

A la taula i al llit al primer crit!. Tradicionalment, la festivitat de la Mare de Déu d'Agost se celebrava amb un àpat a l'aire lliure, ja fora al tros, l'alqueria, el maset o a la vora de la mar. I no calia que ens férem pregar o esperar quan ens cridaven a menjar o a dormir. Era una petició que havíem de respondre a la primera i és que res millor després d'un bon dinar on "l'arròs amb pato" era acompanyat amb una bona tallada de meló d'Arger o inclús un bon got de "mantecao de geladora", que una bona sesta sobre una ben preparada màrfega de pellofes de panís ubicada estratègicament a l'ombra de la figuera o de l'emparrat, arribant aleshores el temps del silenci, de sentir la remor de la mar, el xiuxiueig dels pardalets o els ronquits de l'avi fins ben entrada la vesprada.

I que dir del "Mos quedem!"? Aquest era sens dubte el crit estrela, tradicional dels estiuejants castellonencs que passaven aquests dies a les alqueries, les barraques de la platja o el mateix pinar, on improvisaven uns "campaments" per passar un, dos o inclús, tres dies, el de l'Assumpció, el següent Sant Roc i l'endemà "el gos".

Era típic que en amainar la calor, en fer-se de nit, entre les diferents famílies que ocupaven els espais propers, es llançara el crit, "mos quedem!", per indicar que el grup encara que estava a punt d'acabar la diada, estava disposat a passar la nit allí mateix i continuar-la l'endemà.

En aquell Castelló dels anys 40 i 50 del segle passat, que alguns qualifiquen del "Castelló del carro i la bicicleta" aquestes festes tenien un caràcter molt popular. Eren unes festes que venien d'antic, ja en la segona meitat del segle XIX els diaris locals destacaven que mentre la ciutat es quedava deserta, tant la Pineda com les casetes de la platja del Serrallo acollien nombroses famílies.

Un exercici de nostàlgia, però també de memòria històrica el que fem hui, d'un temps que encara roman a la memòria col·lectiva, essència i semblança del nostre poble. Expressions que no tan sols han de despertar-nos somriures, si més no han de servir per a continuar identificant-nos. Aquest és el meu desig, bona festa!