“Mariconada”

No em considere una persona malparlada ni tampoc m’agrada emprar a les meues converses paraules malsonants, però m’haureu de disculpar el títol que amb el que hui encapçale aquest comentari.  Per descomptat res té a veure amb les persones homosexuals que em mereixen el màxim respecte envers la seua identitat i les seues relacions afectives.

És de sobra coneguda, que aquesta paraula mal sonant, en un sentit figurat pot considerar-se quasi sinònim de ximpleria i, que s’empra habitualment en casos com per exemple “no sé per què has comprat aquesta mariconada”, quan volem referir-nos a algun objecte, article, element, instrument o peça amb poc o sense cap valor ni utilitat.

És el primer que m’ha vingut al cap quan he llegit la notícia, que feia referència a la celebració des de hui 22 i fins al diumenge 26 a Madrid de la Fira de Turisme Fitur, en què la Generalitat Valenciana, com és habitual, participa, en aquesta ocasió amb un estand que buscant mostrar un territori unificat, reforça el concepte de Comunitat, basat en la forma de viure, amb un color dominant, el blau, representatiu de la mar i dels rius, al costat d’altres més càlids, emulant els colors de la sorra i les terres de cultiu, amb els verds de l’horta i els camps i els foscos de les nits d’esbarjo i festa.

Més de dos milions d’euros invertits en 2.645 metres quadrats, conformant una gran plaça i amb una gran pantalla corba que permet la visualització de continguts per ambdues cares. Tota una gran estructura on empreses, expositors i patronats turístics de les tres províncies, es deixaran la pell per aconseguir incentivar el turisme al nostre territori i augmentar la internacionalització dels futurs visitants.

Molt bé, tot i que dos milions d’euros crec són massa diners, res a objectar fins ací. Però si anem una mica més enllà, resulta que aquest estant es presenta innovador en l’aspecte de voler ser venut com “una experiència immersiva”, és a dir, com un format visual que vol submergir el visitant en un entorn virtual amb un propòsit clarament comercial.

I com creeu s’ha pensat aconseguir aquest efecte? Amb la presència de "tarongers ornamentals", reals o de plàstic, no ho deixa clar la notícia, i "nebulitzadors amb fragància de tarongina". Enteneu ara el perquè del títol?

He vist en més d’un espai públic, sobretot a l’estiu, l’intent de refredar l’ambient amb l’ús de sistemes de nebulització d’aigua, amb un intent d’entrar en ple contacte amb la natura, creant zones de boira i aconseguint, d’una manera ecològica, reduir la temperatura de l’entorn i mantenir un ambient fresc, però que, en un espai tancat, un pavelló i en ple mes de gener, uns tarongers nebulitzen aroma de tarongina, a parer meu, pot arribar a ser fins i tot de mal gust, vaja, una mariconada, una parida.

No sé si la sorprenent idea dels tarongers amb nebulitzadors haurà eixit de la nova consellera de l’àmbit, la senyora Marián Cano, no crec, més prompte em decante per pensar que haurà estat “brillant idea”, o cal dir manera de guanyar més diners?, dels responsables de “Viajes El Corte Inglés” venturosos vencedors del concurs públic convocat a l’efecte i que han elaborat la proposta de l’estand.

No dubte que FITUR siga el gran event global de la indústria turística, tampoc que supose l’esforç de tot el sector turístic espanyol, per demostrar dia rere dia el seu dinamisme i la seua capacitat per innovar, però dubte que amb nebulitzadors de tarongina, recuperem, com aposta la consellera de turisme, la nostra autoestima aprofitant les oportunitats del sector, aconseguint “cridar l’atenció” i atraure nous clients.

Més aviat, i tirant per a casa, hauran de ser la projecció d’Escala a Castelló, el Som Festival, el Festival del Vent, les rutes ceràmiques o les de Sabor entre d'altres, les  accions les que cal potenciar i deixar-se d’oloretes i boires, que sembla costen massa diners per tan poc forment.

Dues-centes quaranta pàgines d’història recent.

Des que vaig conéixer la seua publicació, he de confessar, tenia ganes d’aconseguir-lo, tenia curiositat en veure quin havia estat el resultat final i, ara, hui, després d’haver-la fullejada i d’haver-me entretés entre les seues pàgines, puc dir que no m’ha decebut, que estem front un document que, de segur, passarà a la història del nostre poble com una obra de record i de consulta per als anys i generacions venidores.

M’estic referint al llibre que amb el títol “De l’amor nostre, Señora. Historiografia d’una visita centenaria”, acabe d’editar la Reial Confraria de Nostra Senyora del Lledó, com a record gràfic, literari i fotogràfic, de les celebracions principals del Centenari de la Coronació de la Patrona la Verge del Lledó, actes que van tenir lloc al llarg i ample de tot el terme municipal, vila i ravals, entre els dies 13 d’abril i 5 de maig del passat 2024.

Un llibre que a través de les seues 240 pàgines recull un bon grapat de fotografies a tot color dels diferents actes i moments més emblemàtics així com més d’una quarantena de textos de lloança i manifestació de l’amor del poble de Castelló envers la “Nostra Mareta”, escrits per persones de gran importància a la ciutat, com l’alcaldessa o el bisbe de la diòcesi, fins a veïns anònims, passant per les grans personalitats eclesiàstiques que van participar i ser testimoni i protagonistes directes, aquell 4 de maig a la missa estacional del centenari, celebrada aquell calorós dia “a la farola”, cas de l’arquebisbe catòlic filipí i diplomàtic de la Santa Seu, actualment nunci apostòlic a Espanya monsenyor Bernardito Auza.

Entenc que és un llibre per a tots i que pot ser de consulta tant per a creients com per aquells altres veïns que no ho siguen, però, de la mateixa manera, entenc que és un llibre “creat majoritàriament per gent del poble i per al poble”, un poble tradicionalment bilingüe, on el valencià, malauradament, no està encara a l'altura del castellà, demostrant-se a través dels diferents escrits, fins i tot alguns dels signats per aquelles persones que diàriament s'expressen en valencià, un cert desarrelament envers la seua pròpia llengua.

I és que dels més de quaranta relats, em crida l’atenció que ni el del prior de la basílica, ni el bisbe, ni cap escrit referent als actes dels nou dies del novenari a Santa Maria, ni un bon grapat d’escrits fets des de les diferents parròquies que va recórrer la Santa Imatge, estigueren en valencià.

És veritat que les referències als actes celebrats al Grau, així com els de les parròquies de la Sagrada Família i Sant Joan Baptista del “Pueblo Seco”, juntament amb la introducció feta per l’arxiver de la confraria en l’acte commemoratiu de la coronació i l’escrit de la presidenta de cambreres, a més del poema de la flor natural del certamen literari, estan en valencià, però són quasi una anècdota en el gros de la publicació.

Sembla que recordar l’estada de la Verge entre els castellonencs i fer-ho en castellà siga haja de ser més digne, i dirigir-se a la Verge en valencià, només siga necessari i imprescindible puntualment en frases fetes intercalades enmig d’altres textos, o en discursos per agradar i complaure a tothom, com ho va fer l’alcaldessa tant en l’acte de benvinguda com en la missa del centenari.

No cal dir que l’edició de l’obra haurà suposat un gran esforç de tots i cadascun dels membres de la Reial Confraria i que abans d’editar-se haurà rebut el vistiplau dels que s’intueixen com a patrocinadors o impulsors econòmics d'aquesta, l’ajuntament i la fundació Caixa Castelló, per tant, també ells al costat de les merescudes lloances han de ser sabedors que, una part dels veïns, esperàvem un millor tracte envers la llengua, i que novament, per desídia, desinterés o simplement no donar-li importància, una publicació que mereix un lloc especial en cada llar castellonenca, no estiga, ja no dic que majoritàriament en valencià, però sí com a mínim en igualtat de condició i tracte.

Tot i això, vaja per davant la meua enhorabona pel treball fet i us convide a tots aquells que encara no la conegueu a fer-vos amb un exemplar, que per 15 euros podeu adquirir acudint a la seu de la Confraria. Si estimeu el poble de Castelló, la cultura i la història, tant si sou fidels creients o no, aquest és un bon llibre, record d’un esdeveniment històric del nostre poble. Adquiriu-lo, no us penedireu.

Imprevisible…

Així és com sembla ser el propietari del club Esportiu Castelló. Fa poc més de dos anys, a l’estiu del 2022, un desconegut Haralabos Voulgaris, un milionari grecocanadenc es convertia en el nou propietari de l'entitat de Castàlia per a la qual manifestava que tenia grans projectes al cap. El primer, i així ho va deixar de clar, tornar al Castelló en uns pocs anys, no massa, a l’elit del futbol nacional.

Com a expert en numèrica, aquest boig dels números, va aconseguir de la mà d’un entrenador, gens conegut al futbol espanyol, el neerlandés Dick Schreuder, que el club aconseguira en la temporada passada, la primera del nou grup, professionalizar i sofisticar el joc de l’equip, assolint l’ascens directe a la segona divisió. Amb un estil de futbol agressiu, ofensiu i intel·ligent, fins i tot el nom de l’entrenador va sonar a la fi de la temporada com a sorprenent candidat per ocupar la banqueta del Feyernoord.

I així, amb la màxima confiança propietari-entrenador, va iniciar-se l’actual competició. Després d’una primera volta del calendari oficial, els resultats aconseguits globalment per l’equip, el situaven al mig de la taula classificatòria, semblant que, encara que “a casa” els resultats no eren bons, i en diverses ocasions els aficionats veiem com incomprensiblement es perdien partits, els inesperats resultats positius aconseguits “fora” en camps en els quals difícilment es pensava podia puntuar-se, feien concebre esperances que, l’objectiu marcat pel senyor Voulgaris i esperat pels aficionats per aquesta lliga, la salvació sense patir, s’aconseguiria.

Tanmateix, aquest matí, 20 de gener, o tal vegada encara anit, després de la cruel derrota sofrida contra el Còrdova i amb la rèmora de les tres sofrides de manera correlativa, després de no haver aconseguit cap dels dotze darrers punts que estaven en joc, i tot i que tenia contracte fins al 2027, de manera sorprenent i sense demanar-ho l’afició, com sol ocórrer quan els resultats no acompanyen, tot i que l'equip no està en perill classificatòriament, trobant-se a 8 punts del descens, “l’amo” Voulgaris ha decidit prescindir de l’entrenador.

I si imprevisible ha estat la destitució, més incomprensible encara resulta pels aficionats, la persona triada com a substitut, el deixeble, ajudant i assistent de Dick i fins ara segon entrenador, el també neerlandés Johan Plat.

Com a mínim resulta curiós que Voulgaris en el moment de la destitució  tinguera clar qui havia de ser el seu substitut i, més encara mostrar-se convençut que, tot i ser “de l’escola de Dick”, la seua visió, lideratge i nova perspectiva enfortirà l’equip i el farà avançar, creant una base sòlida per al futur.

Costa imaginar-se que amb Plat les coses seran diferents que amb Dick, ja que com diuen en castellà “de tal palo, tal astilla” o “los mismos perros però, con distintos collares”, malgrat que, i no seria d’estranyar, els aficionats possiblement “sabem de la missa, la meitat”.

S’ha comentat, d'ençà que ocupa la presidència del club, per aquells que més l’han arribat a conéixer, que Bob, així li agrada que l’anomenen, és callat, tímid, observador, intel·ligent i solitari, i ara, a partir de hui, caldrà afegir-li un adjectiu més imprevisible.

Serà capaç Johan Plat de canviar la dinàmica d’un equip que a mesura que avançava la competició ha anat perdent la força de l'inici de la temporada? Aconseguirà millorar els resultats i fer oblidar els darrers fracassos? Caldrà anar pensant que Volugaris és un visionari? Caldrà, a la fi de la temporada, considerar el president com un personatge mític per la ciutat? Només, com passa tantes i tantes vegades, el temps ens donarà la resposta…

De moment el que tenim més que clar és que les accions i els fets d’en Haralabos Voulgaris són imprevisibles, no segueixen un patró conegut i no tenen cap precedent, com a mostra, aquesta destitució, inesperada, no exempta de risc i amb un gran  impacte significatiu que, amb tota seguretat, alterarà el curs de la competició, requerint des d'ara mateix, una ràpida i eficaç adaptació que ha de generar una àgil i contundent reacció.

Oli, farina, sucre, aiguardent, confitura i saber fer: Visca Sant Antoni!

Sant Antoni va néixer al segle III a Egipte.  De jove va sentir la crida de Jesús i se’n va anar a viure al desert, convertint-se en un dels primers anacoretes. Un retir en què el seu aliment eren fonamentalment dàtils i margallons i que, segons es conta en la seua “vida i miracles” va tenir una amistosa relació amb els animals a la vegada que patia fortes temptacions del dimoni, fent mèrits per assolir la santedat. Ja molt ancià, el 17 de gener de l’any 356 va morir, i aquesta data va ser triada per a la seua celebració.

A casa nostra, al País Valencià, Sant Antoni és la festa més celebrada. “Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer”, diu un refrany valencià, ja que el nostre territori ha estat eminentment agrícola i rural per molts segles, estenent-se la festa per moltes des de les comarques del nord fins a les del sud, venerat pels llauradors i els que tenien animals de càrrega.

Fires d’animals, porrats, curses, jocs, processons, parades d'artesans, espectacles de carrer, partides de pilota, muntada i domadura de cavalls, aplec de danses, fogueres, han estat i continuen sent diferents formes de celebració, conformant al voltant del 17 de gener, un catàleg d’actes molt variat segons pobles i comarques constituint allò que popularment s’anomena “la roda de Sant Antoni”, on cada poble presenta una manera característica de celebrar la festa.

Però si hi ha un element que dona quasi unanimitat a la festa aquest es correspon en l’apartat gastronòmic, són les pastes típiques de Sant Antoni, que malgrat tenir diferents noms i mides, com per exemple “Coquetes” a Benicarló, Albocàsser, Benicàssim o Vinaròs, “Rotlletes” i “Coques de mitja lliura” a Forcall, “Rotllets” a Canet lo Roig, ”Rotllos” a Ribesalbes, “Coquetes de mida antiga o de lliura” a Cinctorres o “Coquetes de torró i cacau” a Benlloc, totes giren al voltant d’una recepta tradicional on, l’oli, la farina, el sucre, i l’aiguardent, conformen la base generalitzada, de tan senzilla i exquisida llepolia.

Com a curiositat cal deixar constància que a Benicarló a més de fer-les, les coquetes després d’ensucrades les emboliquen, conformat l’anomenada “embolicà” una part de la preparació de la festa, i que al Forcall, les coques encara mantenen la mida quasi perduda en la vida diària de la mitja lliura (una lliura 365 grams+/-), de manera que un quilo són tres lliures, elaborant-se al costat de la rotlleta i farcint-les de confitura elaborada a partir de carabassa, sucre i mel.

Aquestes tradicionals “delicatessen”, amb més o menys aiguardent o anís, amb una mida o una altra d’oli, amb la posada del sucre al final del procés o en dues vegades, en forma de rotllet, coqueta, pastisset o pastissot, pastades i cuites amb tot l’amor per tot el veïnat dels pobles, si s’acompanyen  amb un xarrup de vi dolç o licor,  encara “entren” molt millor.

Una tradició gastronòmica que ha perdurat al llarg del temps i s'ha transmés de generació en generació, essent una mostra de la importància que es dona a la relació entre els éssers humans.

La meua recomanació avui és que us informeu i busqueu aquells pobles que encara els dies vinents o properes setmanes viuran de ple la festa i que si podeu, feu costat als seus veïns, acompanyant-los i submergint-vos de ple en la tradició ancestral i estimada de viure la festa. De segur que sereu ben acollits i gaudireu d’una experiència única que us connectarà amb la cultura i les arrels de la nostra comunitat, a la vegada que, us assegure, vos llepareu els dits amb els productes que el ben saber fer i les mans de les mestresses del poble ficaran al vostre abast. Tota una experiència.

Submergiu-vos en la tradició, participeu activament i respecteu la comunitat. Estic segur que aquesta experiència us omplirà de joia i us permetrà viure una trobada única amb les nostres arrels ancestrals.

 

Gelor i fred, dos anivesaris...

No cal dir res més, vaja, quina novetat!, aquesta setmana fa fred i gelor, més acusada del que en realitat és per la humitat, però senyores i senyors, estem al temps d’ell, ja farà calor a l’estiu.

Sempre s’ha dit que la setmana dels barbuts, la que inclou els dies 15, 16 i 17 de gener, corresponent respectivament als sants, Pau ermità, Maur abad i Antoni abad,  és la més freda de l’any. La saviesa popular així ho manifesta amb diferents refranys: “Per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquita i amagamans, o aquell altre que diu “Quan vénen els tres barbuts, venen els freds cascarruts”.

Realitat o mite, però la veritat és que el fred és típic en aquestes dates segons confirmen les dades estadístiques que demostren que gener és a Castelló el mes més fred de l’any, per tant, no acabe d’entendre com els noticiaris d’aquests darrers dies, els diferents canals de televisió i emissores de ràdio, obren els seus informatius amb “la gran notícia del fred”.

Evidentment, aquests dies que acabem de passar ha fet fred a Castelló, però no de manera exagerada, diria que ha fet el que tocava i prou. Que al “Serradal” la temperatura haja baixat en alguns moments de les darreres matinades a -1,1 graus no s’ha de considerar excepcional, com tampoc que la neu haja aparegut a la zona dels Ports o als voltants del Penyagolosa.

Diuen les cròniques que fred de veritat va fer a Castelló, tot just hui fa 134 anys, un 18 de gener de 1891 quan va assolir-se la mínima històrica, baixant la temperatura fins als -10,4 graus, arribant a formar-se una capa de gel a vora de la mar i romanent gelada, per unes quantes hores, la séquia Major. Allò sí que deguera ser fred i notícia.

Com també ho degueren ser aquells altres dies inicials del mes de gener de 1841 i de 1842, del 1885, 1889 o 1894, en què la neu va arribar a quallar als carrers del poble, en alguns d’ells amb més d’un pam, amb temperatures de -5,8 graus. Un segle, el XIX recordat a Castelló com el de “la petita edat de gel”.

Però parlant de freds, gelors i nevades, cal fer menció especial a l’ocorreguda fa tot just  79 anys, el dimecres 16 de gener de 1946, “la gran nevada”, aquella encara recordada pels veïns de més edat. Tot el dia va estar nevant a la ciutat amb major o menor intensitat de manera que en arribar la nit, tot el poble estava cobert amb una espessa capa de neu que va mantenir-se tot l’endemà, provocant greus desperfectes als arbres del passeig de Ribalta i fent caure la xarxa del trinquet vell, a la vegada que va interrompre’s el servei de “la Panderola” entre Castelló i Onda, així com les comunicacions telefòniques.

Per a la història van quedar les fotografies fetes als carrers en aquells dies, testimonis, per aquells que no vam viure el fenomen, que venen a demostrar-nos que, amb gruixos de neu, amb una mitjana de 24,6 centímetres, en alguns indrets de més de 50 centímetres, aquella sí que va ser “una gran notícia” per la ciutat, que malauradament va tenir conseqüències desastroses, arruïnant la temporada agrària, amb grans pèrdues a la taronja i greus danys a l'arbrat en els anys següents, obligant als llauradors castellonencs, en alguns casos, fins i tot a arrencar els tarongers i tornar a plantar-los de nou. Tot un desastre! Afortunadament, res a veure amb la gelor i el fred d’aquests dies.

D’altra banda, tot i que cada vegada que es produeix una situació meteorològica significativa, com el fred d’aquests darrers dies, que els mitjans de comunicació fins i tot en algun cas han arribat a qualificar-lo d’alarmant, hi ha un convenciment generalitzat entre els veïns, especialment entre la gent gran, ho he escoltat altra vegada aquesta setmana als carrers del Raval, que actualment no fa tant de fred com ho feia en el passat.

I, vet per on, com acabem de veure, tenen raó. Abans, en el passat les nevades eren més abundants i freqüents; també pel que respecta a les onades de fred, les actuals no es poden considerar tan intenses com les del segle passat quan es van patir invasions polars molt més rigoroses. Vaja, que fa gelor i fred, però és el que ara toca!

Incomprensible.

En funció del partit polític o coalició que governa un poble o ciutat, les propostes que aquests s’esforcen a tirar endavant, van en una direcció o en una altra; tots els governs en arribar al poder, s’apresten en fer públic que “el seu és un govern per a tots” i que inclouen en els seus pressupostos accions, fets, inversions i despeses que són les millors pel poble, per la ciutat, en definitiva pels veïns. No hi ha govern, ni de dretes, ni d’esquerres, ni conservador, ni progressista, que se’n isca d’aquest guió.

Els pressupostos anuals d’un ajuntament, després d’haver deixat un temps perquè els equips municipals de l’oposició puguen presentar les seues esmenes amb la clara finalitat de millorar-los, tal com marca la llei, han de ser aprovats per majoria en una sessió plenària, on l’equip de govern, en debat, tracta d’explicar com es gestionaran els diners públics, classificant i distribuint les despeses en funció de la previsió d’ingressos.

En aquesta línia, l’equip municipal que governa la nostra ciutat, PP+Vox, el passat 23 de desembre va aprovar en Junta de Govern, un pressupost per aquest any 2025 que ascendeix a més de 231 milions d’euros.

Passades unes setmanes i estudiat per la resta de grups municipals, PSOE i Compromís, van elaborar i fer públiques les esmenes presentades a la proposta, 37 per part dels socialistes i 81 en el cas dels nacionalistes, centrades fonamentalment en la rehabilitació dels barris, en el foment de l’habitage social, en accions i reformes de les escoles o la recuperació i millora del pla de direcció de la bicicleta, entre d’altres.

Conegudes per l’equip de govern les més de 100 propostes de l’oposició, va afirmar-se pel senyor Sales, portaveu municipal, que serien estudiades; el passat dilluns l’equip de govern va fer públic que, en la reunió de la comissió plenària, van desestimar-se totes i cadascuna de les esmenes presentades.

Hui, aquest matí de dijous, s’ha efectuat el ple extraordinari i, seguint el guió ja conegut, l’equip de govern ha aprovat, com ja ho va fer l’any passat, en solitari, el pressupost. El seu pressupost.

Resulten incomprensibles tots els seus arguments esgrimits al debat. És difícilment explicable i pràcticament impossible d’acceptar que, cap de les propostes presentades per l’oposició anara en la línia de millorar els comptes. Hi ha una dita popular que diu que quatre ulls veuen més que dos, però sembla que per l’equip de govern castellonenc encapçalat per la senyora Carrasco, aquella dita no sembla tenir aplicació.

Els veïns ens preguntem si creu l’equip de govern estar en la veritat absoluta, en ser infal·libles i sentint-se superiors, en menysprear les aportacions d’aquells altres regidors, elegits també pel poble, que treballen i s’esforcen com ells, per millorar la vida dels ciutadans.

És impossible que cap ni una de les esmenes presentades no incidira en alguna millora, estic convençut, i és més que probable, que no se n’haja acceptat cap pel simple fet de no haver estat el govern els impulsors d’aquest o aquell altre assumpte, d’aquella altra manera de fer una inversió concreta…

Evidentment, no podien acceptar-se totes les modificacions presentades al pressupost, seria una altra manera de governar, tal vegada millor o no, les urnes ho diran quan arribe el moment, però no acceptar-ne cap, passar el rodet per damunt la feina d’uns regidors que representen una bona part del veïnat, és, com a mínim mostrar un menyspreu i una superioritat que, no beneficia no ningú. I no ens valen “les molles”, la possible acceptació d’algun suggeriment per la via dels remanents, quasi com fent un favor…

Senyora alcaldessa, senyores i senyors regidors del PP i de Vox, equip de govern, espere pel bé de la ciutat i dels veïns, també pel meu bé, que l’encert els acompanye, malgrat que, com s’ha demostrat aquest any que acabem de tancar, algunes de les accions realitzades s’hagueren pogut fer millor si, tal vegada, tot just ara fa un any, hagueren vostés acceptat alguna de les propostes que, també des de l’oposició van presentar-se.

En aquell moment no va ser així, ara tampoc. Lamente que novament es consideren únics valedors del poble, únics posseïdors de la màgica fórmula de govern amb excel·lència i que no accepten cap proposta de millora en benefici de tots. És del tot incomprensible…

75.000 duros: “És de ben parit, ser agraït”

Va ser a l'octubre del 1868 quant a Espanya, amb el triomf de “la gloriosa”, va adoptar-se l’anomenat sistema monetari francés, establint-se com a unitat bàsica la pesseta, encunyant-se, entre d’altres, les monedes de 5 pessetes, anomenats popularment “duros”.

Als inicis de la dècada de 1880, un grup de castellonencs, empresaris i aficionats als bous, van constituir una societat d’accionistes amb la finalitat de construir a la ciutat una plaça de bous estable, després que Castelló perguera només dos anys abans, per la seua poca seguretat, la que hi funcionava ubicada a tocar del pany de les Creus molt a prop de l’actual institut Ribalta.

Els senyors Hipólito Fabra Adelantado, Joaquín Calduch Roig, Luciano Ferrer Calduch, José Ripolles Llorens i els germans Juan i Joaquín Fabregat Viché, van conformar la societat i, adquirits uns terrenys situats entre el carrer de Sant Vicent i l’estació del ferrocarril, tocant al passeig d’en Ribalta, van encarregar el projecte de construcció a l’arquitecte Manuel Montesinos Arlandis, el qual va dissenyar una plaça que en el seu aspecte exterior havia de presentar una façana construïda amb grans arcs de maó a la planta inferior i uns finestrals biflors a la superior, i que comptaria amb un rodó de 49 metres de diàmetre, amb uns seients de pedra artificial i unes cadires que ocuparien les llotges del pis superior, tot amb un pressupost de 75.000 duros.

No els deguera semblar desbaratada la proposta de construcció del senyor Montesinos i els diners que havia de costar l’obra, quan, un 13 de gener de 1885 van iniciar-se les obres que van perllongar-se per dos anys justos, finalitzant les mateixes el 12 de gener de 1887, tot i que encara havia de passar més de mig any per ser inaugurada.

140 anys després, hui, és difícil calcular si els 75.000 duros que va costar la construcció de la plaça de bous, les 375.000 pessetes de l’època, o el que és mateix els poc més de 2.250 euros actuals, van ser una quantitat desmesurada.

Només podem fer-nos una idea aproximada apropant-nos al dia a dia d’aquell dimarts 13 de gener, quan el periòdic “El Clamor” que s’editava dues vegades per setmana, tenia un cost de subscripció de 75 cèntims de pesseta al mes, o amb una pesseta podies comprar 5.000 quilos de fem orgànics, cinc litres de llet o dos d’oli d’oliva, deu quilos de patates o cebes o prendre deu dies café en qualsevol bar, mentre un parell de sabates no passava de les 8 pessetes i una ampolla de licor, ginebra, aiguardent, menta, curaçao, rom o anís, es podia comprar a “la violeta” del carrer d’enmig per cinc reals. I si parlem d’elements de més valor, un cotxe Ford costava 9.000 pessetes i una casa mitjana al poble 2.000.

Molts diners van ser invertits en aquella fastuosa obra, molt de mèrit van tenir aquells castellonencs que van apostar la seua fortuna personal en aquells moments de gran esplendor quan estava a punt de finalitzar el segle XIX i que ara, quasi segle i mig després, encara desafia el pas del temps encaixonada enmig d’alts edificis que l'envolten.

Una plaça de bous que al llarg de la seua història, al costat de vesprades glorioses de bous, ha estat el lloc on s’han dut a terme altres grans esdeveniments ciutadans, festivals, concerts, mítings polítics i fins i tot grans homenatges com el que es va oferir als signants de Les Normes de Castelló el desembre de 1982.

Aquells que em coneixeu o seguiu més de prop els meus comentaris, sabreu que m’agraden poc els bous, que no soc gens aficionat “a las corridas” ni tampoc a qualsevol altre espectacle on el bou és l’indefens protagonista, però estime tot allò que forma part del poble i, la plaça de bous, estareu d’acord amb mi, arquitectònicament i culturalment és un element dels més importants de Castelló.

Per aquest motiu, i en record de l’inici de les obres de la seua construcció, hui voldria cridar l’atenció dels nostres governants municipals, deixant caure que, a parer meu, no estaria gens malament anar pensant a fer un xicotet o gran reconeixement públic a aquells primers propietaris, a aquells “castellonencs dels 75.000 duros”, en la figura dels seus hereus actuals, perquè, al cap i a la fi, allò que van fer ho van fer en nom de tota la ciutat i, com diuen al meu raval, és de ben parit, ser agraït.

 

“Actualidad Castellón” i el valencià.

Cada dia que passa en són més els diaris electrònics o digitals que de manera gratuïta, es fiquen a l’abast dels lectors. Alguns d’àmbit nacional, altres autonòmics, i els menys locals.  En el cas concret i proper de Castelló, tal vegada són els més coneguts i consultats Castellón Plaza, Castellón Información, El Periodico de Aquí, Es Diario, Castellón 24, El periodic punto com  i, aquell que hui és motiu d’aquest comentari Actualidad Castellón; tots ells amb un ventall de continguts d’allò més variat i replets de notícies d’actualitat.

Poc o molt poc podem saber de qui hi ha al darrere de “Actualidad Castellón” si ens centrem en la informació que sobre ells mateixos apareix al web, simplement que forma part de l’Associació de Mitjans digitals de la Comunitat Valenciana i de “Real de a 8” grup valencià de comunicació.

Per conéixer millor aquest mitjà cal aprofundir, escorcollar a través de l’internet. Així descobrim que la seu es troba al carrer de Trullols, a tocar de la plaça de Tetuan, i que es defineix a si mateix com “el principal canal digital que revela la cultura, vida i eventos de esta región única” que, “no es meramente un periódico digital, es una entidad comunicativa que prioriza la calidad periodística y la veracidad”, en definitiva “no solo un periódico sino la mejor forma de conocer lo que ocurre en Castellón”.

Des del moment en què s’accedeix a la seua pàgina principal, proporciona la possibilitat de llegir les diferents notícies que s'agrupen per poblacions i seccions, en qualsevol de les dues llengües oficials de la Comunitat, la qual cosa suposa un esforç extra per part dels redactors, que una vegada enllestida la notícia en una de les llengües han de “traduir-la” a l’altra abans de “penjar-la”.

Supose, i puc estar errat, que les notícies que es publiquen, majoritàriament estan inicialment redactades en castellà, i que després, en un segon pas, són traduïdes al valencià; i si ho crec així és perquè el passat dijous, va publicar-se una notícia local que informava de l’obertura del termini per presentar candidatures a pregoner i pregoner infantil de les festes de la Magdalena 2025.

Si llegim la informació en castellà trobem “Quien aspire a pregonero y pregonero infantil para la Magdalena del 2025, en Castelló, ya puede presentar su candidatura. Así lo ha avanzado la presidenta del Patronato de Fiestas y edil de Fiestas en el Ayuntamiento…” Un text que s'entén perfectament, però, mireu que ens trobem si llegim la mateixa notícia en valencià: “Qui aspiri a pregoner i pregoner xiquetil per a la Magdalena del 2025, a Castelló, ja pot presentar la seua candidatura. del Patronat de Festes i edil de Festes a l'Ajuntament,…”  Deixant de banda una part del text desapareguda, el que fa referència a la persona que llança la notícia, que apareix en castellà, però de la que res es diu en valencià, allò que fa que fiquem els ulls com a plats, és el càrrec que el pregoner infantil té si parlem en valencià “pregoner xiquetil”.

No senyors no, xiquet sí que és paraula encertada i correcta per referir-se a un infant, a un nen petit, a una criatura, a un menut, i el derivat d’infant és infantil, però mai xiquetil. No, no hi ha cap entrada al diccionari de la nostra llengua coincident amb el mot “xiquetil”, simplement no existeix!

La publicació d’aquest parany, d’aquesta errada, juntament amb l’anterior i una tercera que trobem unes línies més avall, quan en parlar dels dies en què es desenvoluparan les festes diu en castellà “tendrán lugar los días comprendidos del 22 al 30 de marzo”, la lectura en valencià diu “tindran lloc els diesdos del 22 al 30 de març”, només ve a demostrar el poc interés que el o la redactor/a de la notícia ha tingut a l’hora de revisar la traducció abans de publicar-la.

Ja ho deixa ben clar en titular del diari “Actualidat Castellón”, així només en castellà; la sensibilitat pel valencià això és un altre cantar; sembla que publicar la versió valenciana del web siga “una imposició” i si des de la direcció no s’exigeix més en aquest àmbit i els redactors no s’esforcen més a prestar major atenció a allò que publiquen en valencià, haurem de pensar que tot i que “Actualidad Castellón” vol ser altaveu diari de la ciutat i província, presenta una estructura descaradament espanyola.

Les bústies de Correus: entre la tradició i la digitalització.

El 8 de gener de 1935, demà farà 90 anys, va ser dimarts; el “Diario de Castellón”, òrgan de la federació de sindicats agrícoles, que per ser el 7 de gener dilluns no va publicar-se, publicava a la tercera pàgina del número 3.045, corresponent a l’esmentat dimarts, una curiosa nota de l’alcaldia referent a l’ús que alguns veïns feien de les noves bústies públiques que el servei de correus, feia poc de temps, havia començat a situar en diferents llocs de la via pública, per facilitar l’enviament de correspondència per part dels ciutadans de Castelló.

Noranta anys és una generació, i crida l’atenció el canvi experimentat només en una generació aquest servei simbòlic i massivament emprat pels ciutadans per molts anys i, ara, amb l'auge de la informàtica i el massiu ús del correu electrònic, en declivi i seria amenaça de desaparició, de la mateixa manera que ha passat també amb les cabines de telèfon, els grans elements de comunicació abans de l’arribada de la telefonia mòbil.

En aquesta senda s’encaminen les bústies urbanes de Correus, ja que la caiguda de l’enviament de cartes, amenaça també la seua desaparició. Ara ja no s'envien cartes per correu ordinari. Els carters ja no han de buidar les bosses que es col·locaven dins de les bústies grogues de Correus, ara les cartes són electròniques i les poques que arriben als domicilis són trameses per empreses o organismes oficials.

Enganxar un segell i escriure de forma correcta una direcció ja ha quedat en desús, però encara segueixen entre nosaltres aquests elements de mobiliari urbà com són les bústies. A Espanya el color clàssic és el groc. Antigament, tenien dues ranures depenent de si el seu destí era nacional o internacional i el carter les recollia, una o dues vegades al dia, per poder iniciar un llarg viatge que havia d'acabar al destinatari indicat.

Ara la bústia de Correus està en mínims, i a Castelló, tot i que encara podem trobar-ne, la seua presència va minimitzant-se de mica en mica, i crec que el nombre de les que hi ha, no ha parat de minvar amb el pas dels anys, sent difícils de trobar, sobretot en el paisatge urbà dels barris més nous, zones d'expansió de la ciutat i, en conseqüència, dels més poblats, com el PAU Sensal o la Universitat, ja que la típica missiva escrita sobre paper, ficada en un sobre amb el corresponent segell postal és una imatge cada cop més anacrònica.

Conec de prop, per viure no massa lluny, la que des de fa molts anys, encara està operativa a tocar de la plaça de Maria Agustina, cantó amb el carrer Comte Pestagua. Puc arribar a afirmar sense por d'estar errat, que són molts els dies en què cap carta “entra per la boca” i moltes les ocasions en què el treballador encarregat de la seua recollida, “se’n va de buit”. A aquest pas, de segur, tindrà els dies comptats…

Però tornem al motiu inicial del comentari, quan fa 90 anys les bústies acabaven de ser col·locades i el seu ús anava en augment cada dia que passava. Quina creeu, serà la petició que es feia des de l’alcaldia en relació amb les bústies?

No és altra que, enfront de la constatació de la introducció en aquelles, d’objectes que no tenien la condició de correspondència, i que demostraven la falta de cultura i civisme d’alguns veïns que es dedicaven des de l’anonimat a aquest “maldestre entreteniment”, s’avisava “públicament i per a general coneixement” que la guàrdia municipal aplicaria la màxima vigilància i sancionaria severament, amb les màximes correccions i sancions, els veïns que perpetraren aquestes infraccions.

No diu la nota d’alcaldia quina era aquella màxima correcció i sanció, però degué tenir el seu efecte, tot i que, de segur, aleshores i ara també, els agents de correus, encarregats de la recollida de la correspondència, en obrir la bústia i buidar el sac, s’hauran trobat en més d’una sorpresa, curiosa, intrigant o fins i tot desagradable.

Des d’ací i aprofitant aquella nota de fa 90 anys voldria reivindicar l’ús de la carta en paper, escrita a mà, de la bústia groga al carrer, del civisme del veïnat i dels treballadors de correus que, en recollir-les, no només estan fent una tasca rutinària, estan construint ponts entre les persones. Estan mantenint viva la flama de la comunicació humana en un món cada cop més digitalitzat.

“Caramelàndia”

Si l’èxit d’una cavalcada de Reis s'amidara pel nombre de quilos de caramels llançats per metre quadrat del seu recorregut, estic convençut que des de fa uns quants anys, i cada vegada més, la de Castelló, estaria en el rànquing de les millors de totes les celebrades al nostre país.

Al contrari, si allò que qualifica a una cavalcada de Reis com “de les millors”, és la seua espectacularitat, innovació, capacitat de sorprendre, magnificència i agilitat, la celebrada la vesprada-nit d’ahir i que va recórrer els carrers de la ciutat, per donar la benvinguda als Mags d’Orient, a parer meu, va estar lluny, molt lluny, del que una ciutat com la nostra es mereix amb una cavalcada d’aquestes característiques.

És veritat que va comptar amb una gran quantitat de participants, també que va cuidar-se la seguretat al màxim, que va tenir especial cura amb la delimitació zonal tant pel que respecta a la zona sense soroll com per l’atenció a les persones amb discapacitat física, però, tot i això, no va diferenciar-se gens ni mica d’allò que en altres ocasions qualifiquem de “desfilada d’animació”, faltant-li, com va essent habitual en els darrers anys, majestuositat.

El protagonisme malauradament no el van tenir els Reis, sinó els caramels. Van ser pocs, molt pocs, els moments en què els més menuts i també molts dels veïns més grans que els acompanyaven, van prestar atenció a allò que desfilava, carrosses, figurants i grups d’animació, que dit siga de passada, presentava bones intencions, però poca qualitat, ocupats en intentar cridar l’atenció per ser “blancs” dels grapats i grapats de caramels que al seu pas, tots llançaven, i omplir “la bossa” que sembla s’ha convertit en complement imprescindible per aquesta cavalcada.

La música estrident per moments, la combinació de llums a les diferents carrosses sense massa impacte, i les persones desfilant, que semblava ho feien més “pel lluïment personal”, en anar saludant a veïns i coneguts al llarg del recorregut, que pel fet de ser el que veritablement representaven, membre de l’escolta reial, al costat de la manca de majestuositat que, un any més, presentaven Melcior, Gaspar i Baltasar, dedicats només a llançar caramels, més i més caramels, sense cap gest de complicitat envers els més menuts, va fer que la cavalcada no arribara ni de lluny a ser això, una cavalcada Reial, quedant-se en desfilada festera amb xanquers, iconografia màgica de contes de fades, gegants inflables i figurants, uns pocs amb voluntat i ficats al seu paper…

Entenc que la desfilada tinga un pressupost econòmic limitat, que hi haja molts grups, associacions, gaiates, colles, i altres persones implicades que tinguen molt bona intenció, generositat i disponibilitat, que l’esforç fet des de l’organització haja estat en temps i organització més que gran, però algú ho ha de dir, la cavalcada de Reis no ha de continuar sent una cavalcada de pluja de caramels, una caramelàndia.

Diuen que les comparacions són odioses, però si comparem la nostra cavalcada amb la d’altres ciutats veïnes, només calia engegar la televisió per a comprovar-ho, veiem les altres realitats, deixant a banda carrosses i grups participants, amb més o menys encert, ens trobàvem amb uns Reis acostant-se als menuts, saludant, abraçant, sent els patges reials els encarregats de lliurar caramels en mà o llançar-los amb mesura i amb mirades de complicitat, mentre Ses Majestats, “estaven pels xiquets i xiquetes” eren els protagonistes, i no com va passar ací, en què els protagonistes van tornar a ser els caramels.

Fa un bon grapat d’anys que a Castelló, afortunadament, els caramels no són una excepcionalitat a la vida dels menuts. Eren altres èpoques, altres temps, quan rebre de manera gratuïta “un simple caramel”, pels xiquets i xiquetes, constituïa tot un esdeveniment i fins i tot sorpresa; però ara són altres temps, i allò que ha de perdurar en una cavalcada Reial és la il·lusió i la sorpresa per veure de prop als Mags i no aprestar-se a mirar, en acabar la desfilada, la bossa del veí si pesa més o menys, si està més plena que la meua, si m’ha guanyat en la “caramelàndia”.

Carta als reis

Si aquest escrit fos veritablement una carta als Reis, caldria demanar molt per a Castelló, per al present i el futur immediat, però caldria començar per admetre que no tots desitjarem el mateix, i en això consisteix el joc.

Seria interessant establir un debat ciutadà entorn de que consideraríem un pacte de mínims, és a dir, concretar quins elements, accions o projectes, tots els ciutadans veiem com a imprescindibles per a la nostra Ciutat i demanar-les als Mags, però això, de moment, sembla difícilment aconseguible.

Però cal començar l'any amb esperança i com somiar no costa diners, la nostra alcaldessa ha enviat a ses majestats d'orient una missiva de què es desprén un gran optimisme. Potser elevat, excessiu? El temps s'encarregarà de comprovar-ho...

La finalització de la Ronda Oest, la recuperació dels cinemes Rex, la cessió d'una part de l'edifici Borrull, l'obertura d'un centre de Crisi 24 hores per al'atenció de les víctimes de violència sexual, l'inici de l'execució del nou hospital General,  la reforma del Mercat Central i la remodelació integral de l'avinguda de Ferrandis Salvador, juntament amb l'impuls de l'àrea industrial Logístic i la creació del hub tecnològic del Grau, sembla que han estat les principals peticions que des de l'equip de govern i amb el remitent de l'alcaldessa s'han enviat als Mags.

Jo no sé si l'equip de govern s'ha portat tan bé aquest any perquè ses majestats accedisquen a portar-los tot el que demanen. És molt clar que, atesa la situació global, els Mags aquest any ho tenen molt difícil per complir els desitjos. Només cal fixar-se en els plens municipals, polítics enfrontats entre si per odis i rancúnies, discussions, absències, mentides, enroc en qüestions partidistes no prioritàries, assetjaments, querelles...

Així, mentre des de l'equip governamental municipal es demanen uns regals per a la Ciutat, sembla que els partits de l'oposició no demanen el mateix. Una nova ordenança reguladora de l'impost sobre béns immobles, liquidació de l'IBI a totes les confessions religioses, reducció de taxes de drets d'examen per a les oposicions municipals, plans més efectius per a la lluita contra la sequera i la realització de l'aigua, nous projectes d'instal·lació d'energies renovables, reforçar els programes de neteja i reciclatge, polítiques actives en matèria d'habitatge...; per a l'oposició sembla que la ciutat estiga cada dia pitjor i que les necessitats són molt diferents.

Desconec si Melcior, Gaspar i Baltasar compliran els desitjos de l'equip de govern, els de l'oposició, alguns dels uns i dels altres, o cap de les peticions. Jo demanaria que si no poden donar compliment al que es sol·licita pels uns o pels altres i ens han de portar alguna cosa diferent, Melcior ens porte per a tots els castellonencs la salut, el complet benestar físic, mental i social, Baltasar la justícia per obrar i jutjar, tenint per guia la veritat i Gaspar l'equitat per tal d'aconseguir la igualtat en l'exercici dels drets, i als tres alhora idees clars per destinar els recursos a allò que realment importa i és necessari, l’educació i la salut.

Que encara que algun dels nostres dirigents possiblement siga mereixedor, que no porten carbó, volem i demanem que amb la seua fora màgica ens ajuden a transformar la nostra ciutat i millorar la vida de tots els veïns i veïnes i que porten un bon sac de seny a tots els regidors i especialment a l'equip de govern, perquè el pressupost municipal del 2025 siga invertit i utilitzat en allò que redunde en el benestar de la nostra gent.

Adéu, Majestats. En aquesta nit de desvetllaments, i fins que ens tornem a veure l'any que ve, vetlleu per nosaltres...