Hostaleria a la Magdalena!!!

El dinou d’abril de 1965 tot just hui fa 60 anys, va ser dilluns. El diari local Mediterraneo, com era costum en aquell temps, no va publicar-se. A l’edició de l’endemà dimarts que va poder comprar-se al preu de 2 pessetes, a la seua segona pàgina podem llegir aquest titular: “Con extraordinaria animación se han celebrado los primeros días de Pasqua”.

L’article, adient pel dimarts següent al diumenge de Resurrecció, ficava èmfasi en el fet que “Castellón entero salió de Mona” i s’esplaiava fent-se ressò de la quantitat de llocs pintorescs propers a la capital, elegits pels joves i no tan joves, per passar aquests dies de Pasqua.

L’espai públic del Pinar del Grau, a tocar dels dipòsits de la CAMPSA, les platges o “les Villes” de Benicàssim, masets i alqueries, foren destinacions tradicionals festeres. Però crida l’atenció com el redactor, incideix en un espai, on “la aglomeración ha sido mayor en proporción a otros años”, referint-se en concret entorn de l’ermitori de la Magdalena i dels camins que porten al Desert de les Palmes.

I aquesta constatació li dona peu a recordar que el “Mediterraneo” no era aquella la primera vegada que ho feia públic: “las grandes posibilidades de un establecimiento hostelero en el cerro de la Magdalena”, basant-se novament en el fet de l’aspecte que oferia el lloc, rebossant de famílies i grups celebrant la Pasqua, amb taules i cadires portades des de casa, escampades per tota la contornada.

Aquest fet, a ulls del redactor, demostra que aquell temps, la Pasqua de fa seixanta anys, era un bon moment, el moment ideal per reivindicar enfront de l’ajuntament que “la Magdalena” disposara en dates no llunyanes “d’una comoditat turística” que possibilitara que veïns i turistes, s’aproparen a aquell emblemàtic turó, en moltes més ocasions que el dia de la romeria, començant per fer arribar “l’aigua potable” i instal·lar una font pel gaudi de totes i tots.

No fa tant de temps, seixanta anys són pocs per la història d’un poble. Aquella idea no va arribar a quallar; és veritat que en part va fer-se realitat i per uns anys, una font pública va estar a disposició dels visitants, però prompte va haver-se d’anul·lar pel mal ús que d’ella es feia, fent-la servir fins i tot com a rentacotxes.

De la possible instal·lació d’un servei de restauració, bar, restaurant o fins i tot hostatgeria, mai més va sentir-se parlar. Defensors i detractors van aixecar les seues veus i, hui, 2025, en cas de tornar-se a plantejar, estic segur, la polèmica continuaria.

A mi, la lectura d’aquella crònica m’ha fet pensar. La meua opinió que, per descomptat no té cap valor, és que mai aixecaria un hostal o hotel en aquell paratge natural, però no veuria amb mals ulls, vist el que continua ocorrent els dies festius en els seus voltants, la possibilitat d’oferir un servei mínim de restauració, on poder gaudir en dies concrets de begudes, aperitius i fins i tot algun entrepà.

Tal vegada al costat del centre d’interpretació existent i amb una construcció integrada en l’entorn, no crec seria massa desgavellada la idea. La regidoria de turisme podria marcar-se un bon encert.

La vida d’esbarjo dels castellonencs ha sofert grans canvis en aquests darrers seixanta anys, el nombre més gran de vehicles, els nous costums de la pràctica d’esports, des del senderisme, o mountain bike, fins a la marxa amb el simple contacte amb la muntanya, unit al turisme de natura en general i la possibilitat concretada en les visites al castell vell i centre d’interpretació, atrau a l’indret una gran quantitat de persones en Pasqua i fora d’ella. El paratge de la Magdalena té molt per descobrir i moltes possibilitats gens explorades.

Des d’una ruta verda que partint del Serradal i travessant el paratge de la Font de la Reina, arribara fins a l’ermitori, o la tantes vegades anunciada, però mai realitzada, transformació de l’antiga via de la pedrera en una ruta verda, que connectant el Grau amb l’ermitori, recorreguera l’horta i marjaleria, serien al·licients que, de segur, donarien més que vida a aquell futur “espai mínim de restauració”.

També ara, seixanta anys després, és un bon moment. Qüestió de diners? Qüestió de voluntat? Qüestió d’interés?  Qüestió d’estima envers allò de tots? O tal vegada qüestió de ganes?

 

Cinc i sis anys…

L'Ajuntament de Castelló de la Plana, en les sessions del Ple realitzades els dies 31 de maig de 2018, 21 de juny de 2018 i 29 de novembre de 2018, va acordar sol·licitar el canvi de la denominació del municipi per la forma exclusiva en valencià «Castelló de la Plana».

La Direcció General de Règim Jurídic Autonòmic i Local, del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública, va certificar el 20 de desembre de 2018 que la denominació proposada no coincidia amb la de cap municipi inscrit al Registre d'entitats locals, a la vegada que el Ple de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en sessió d'1 de febrer del 2019, va adoptar acord favorable el canvi de denominació proposat.

En conseqüència i vista en la tramitació del procediment que es complien totes les prescripcions legals contingudes a la legislació vigent en la matèria el president de la Generalitat, Ximo Puig i Ferrer, d'acord amb les competències que ostentava en matèria d'administració local, i prèvia deliberació del Consell en la reunió de 22 de març de 2019, va decretar aprovar el canvi de denominació del municipi de Castelló de la Plana, publicant-se el Decret del Consell 40/2019, de 22 de març, al BOE del dilluns 15 d'abril d'aquell any, complint-se avui dimarts, 6 anys d'aquell esdeveniment.

La supressió de la 'n' final del nom de la capital de la Plana podria ser només una anècdota, si no no fos per les reaccions que des del primer moment va suscitar entre els grups de l'oposició, en aquell moment el partit popular i ciutadanos, que van acusar l'equip de Govern d'imposar els seus posicionaments nacionalistes.

Begoña Carrasco, aleshores portaveu del PP va qualificar el canvi com a “estèril i ideològic”, mentre Vidal líder de Ciudadanos afirmava que el canvi no responia a objectius històrics ni lingüístics sinó de radicalisme polític.

Així les coses l’ús de la denominació oficial Castelló va fer-se oficial, però l’any 2020 el Consell, incomprensiblement, va aprovar també el canvi de denominació de Villanueva de Castelló, localitat situada a la comarca de la Ribera, per la forma exclusiva en valencià 'Castelló' una nova denominació del municipi que va portar a múltiples confusions en l'organització dels serveis públics, en relació amb l'Ajuntament de Castelló de la Plana, donant lloc a nombrosos errors en la identificació de les respectives administracions públiques per part de la ciutadania.

Independentment que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), a causa de les contínues confusions i multitud d'errades administratives, anul·lara el mes passat el decret 112/2020 pel qual el Consell va aprovar el canvi de denominació del municipi valencià de Villanueva de Castelló per la forma exclusiva en valencià Castelló i que aquella resolució ha estat molt ben valorada pel senyor Sales, portaveu de l’equip de govern municipal de la nostra ciutat, ja al ple  ordinari municipal del mes de novembre del 2023 el nou equip municipal amb l’oposició ara del PSOE i Compromís i els vots a favor del PP i VOX, va donar llum verda a l'aprovació de l’inici del procediment per a canviar la denominació del nostre poble en la seua forma bilingüe, i aprovar al plenari celebrat el maig del 2024, sobre la base de l'informe sol·licitat al filòleg i catedràtic emèrit de Literatura Espanyola de l'UJI, Santiago Fortuño, el canvi de denominació del municipi en la forma bilingüe.

Dos mesos després, al plenari de juliol, denegades les 36 al·legacions que van presentar-se que s'oposaven a mida, va tancar-se l'expedient i elevar la petició del canvi a la direcció general de l'Administració local. Després d’un any i mig de tràmit, i malgrat que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va dictaminar en un comunicat que només era correcta la versió en valencià i no avalava l'informe lingüístic del filòleg Fortuño presentat per l'equip de govern, el BOE del dilluns 20 de gener del 2025, revertia novament de forma definitiva el nom de la ciutat.

Sis anys d’embolics, sis anys de valencià, castellà, amb “n” o sense, Castelló-CastellóN, i cinc anys de polèmica, entre veïns i pobles, cinc i sis anys de marors i de dubtes, amb uns clars perdedors els veïns, i amb un guanyador en l’ombra VOX, que com a convidat de pedra, el seu portaveu municipal, el senyor Ortolà, s’ompli la boca destacant que, cinc i sis anys després, aquesta doble decisió, la presa pel TSJCV en relació amb el poble de la Ribera i la doble denominació del nostre, representa un triomf per a la llibertat i el respecte a la història de la ciutat, davant d'anys d'imposicions ideològiques i polítiques catalanistes, arruixa que plou!!!

Entre Sant Miquel i el cine Royal...33 anys!

El dia huit d’abril de mil nou-cents noranta-dos, tancava les portes la llibreria i papereria Armengot després de més de 125 anys al servei de la cultura castellonenca. Va ser el 1865 quan el senyor José Armengot Rubio va obrir a l’antic carrer de Sabaters, hui Colon, un comerç d’impremta i papereria que, anys després, va traslladar a l’antic carrer d’en Gonzalez Chermà, hui d’Enmig, fent-se càrrec del negoci els seus fills, Paco i José Armengot Gimeno, a la vegada que la impremta era traslladada a uns tallers ubicats a la Ronda de Vinatea. Acabada la guerra civil el negoci pren el nom de “llibreria nacional” convertint-se en la més important de les referències culturals, comercials i de la indústria gràfica a Castelló.

A la fi de la dècada dels anys seixanta del segle passat i inicis dels anys setanta, vaig tenir jo el primer contacte amb la llibreria i de retruc amb la secció de papereria; Armengot va ser durant els meus anys de batxillerat, la llibreria on adquirir els diferents llibres de text, sobretot aquells que, per concessió directa de la Prefectura Nacional de Moviment, imprimien en exclusivitat com a textos per l’assignatura d’educació Cívico-Social, els coneguts popularment entre l'estudiantat com als llibres de “política”, emprats en diferents cursos, en l’assignatura que impartia el professor falangista joseantonià, Mario Ureña Zaplana, curt de vista, recordat per les seues enormes ulleres i fumador empedernit.

Allí vaig poder començar a tractar i conformar una amistat que encara dura, amb Salvador Bellés, Ismael Bonet, Luís o Fernando, que des del darrere del taulell, s’aprestaven cada any les setmanes anteriors a l’inici del curs escolar, a facilitar-nos a l’estudiantat, el material necessari, que, també en algunes ocasions, buscàvem a Ares, o Benjamin Ballester, les altres llibreries que competien per assegurar-se les peticions i cobrir les necessitats de l’alumnat del Ribalta, l’únic centre de batxillerat que, aleshores, hi havia a la ciutat.

També aquell va ser el primer establiment on vaig conéixer i adquirir les meues primeres novel·les, les lectures de l’adolescència, “la vida sale al encuentro” de Matín Vigil o “Love Story” i alguns premis “Armengot”, recorde i encara tinc a la meua llibreria particular “l’hostal lolita” de 1969 o “la risa y el llanto” del 1975, de Carmen Nonell i José Luís Aguirre, respectivament.

Si aquell abril de fa 33 anys, haguera hagut mòbils i xarxes socials, la memòria de molts castellonencs seria un grapat de selfies a les portes de la llibreria, o molts i molts missatges d’acomiadament en Facebook, i també whatsapss i cues per adquirir els darrers llibres.

Armengot encara hui segueix a la memòria d’aquells que vam tenir la fortuna de poder xafar les seues plantes baixes, la papereria i la llibreria, connectades pel darrere de l’escala d’accés als pisos superiors de l’edifici, castellonencs que vam créixer amb les diferents publicacions, bet-sellers, que des dels aparadors traspuntaven al carrer, mostrant-se com a “novetats”. Qui no recorda “Juan Salvador Gaviota”, “Tiburón”, “El pájaro espino” o “El nombre de la Rosa”?

Una llibreria que justament va tancar el primer any acadèmic del funcionament de la universitat de Castelló, la UJI, amb el professor Francesc Michavila com a rector, i només uns mesos després que, ETA assassinara al professor Broseta als jardins de la Universitat de València, uns esdeveniments amb un fort impacte entre l’estudiantat de Castelló i els tertulians de la llibreria, en un Castelló que iniciava la seua expansió urbanística de la mà de l’alcalde Gimeno, passant de ser un poble gran a transformar-se en una capital mitjana, amb accessos, avingudes i bulevards de gran ciutat, dins un estat, l’espanyol, que es consolidava internacionalment com una democràcia moderna, avançada, dinàmica i emprenedora.

Poques coses canvien tant com una ciutat, només cañ passejar ara pel carrer d’emig, i detindre’ns front l’antiga casa Armengot; només és reconeixible la seua façana entre l’antiga església de Sant Miguel, hui transformada en centre cultural i el record, només el record del cinema Royal-Romea, del que hui només trobem un passatge…

Tres en un!

De segur que en llegir el títol d’aquest comentari us haurà vingut a tots a la ment el més que famós oli multiús original, d'acció triple, que a més de proveir d’una barrera a contra l'oxidació i la corrosió, redueix la fricció, i elimina residus, ajudant a netejar les superfícies metàl·liques. Però no, res té a veure allò que comentaré amb aquest producte que tenim majoritàriament des de fa un bon grapat d’anys a les nostres llars i que ens ajuda a mantenir lubricats diferents tipus de mecanismes.

Tres en un és el que he pensat quan aquest matí he llegit la notícia; la Casa de València a Gavà, la població del Baix Llobregat, celebrava aquest cap de setmana, des d'ahir divendres fins demà, les festes de les Falles 2025, en la seua 35a edició, festa a la qual també fa 25 anys, va afegir-se la de Moros i Cristians, i que per primera vegada aquest 2025 integra la festa de “la Magdalena” de Castelló. Les tres festes grans de la Comunitat Valenciana reunides en un cap de setmana! 

Així d’acord amb el programa oficial editat per l’ajuntament d’aquella localitat, la vesprada d’ahir divendres després de l’acte de presentació de les falleres majors de Gavà, la comitiva oficial va traslladar-se a la plaça Jaume Balmes i allí tingué lloc “la crida fallera” i “l’encesa de la gaiata”, el monument infantil guanyador del concurs de gaiates 2025, traslladada "exprofesso" per aquesta ocasió, mentre aquest matí haurà tingut lloc un concert extraordinari a la mateixa plaça oferit per la Banda Municipal de Castelló.

Però sembla que el plat fort de la jornada serà aquesta vesprada amb una cavalcada que està anunciada com “DESFILÀ DE MOROS I CRISTIANS, amb la participació de la Junta de festes de Castelló representant el PREGÓ de les FESTES DE LA MAGDALENA, banda de música de Castelló, banda de música l'Horta Sud, Companyia General del Foc de Gavà”.

Per descomptat també hi haurà mascletades, missa i ofrena, a les Verges dels Desemparats i de Lledó, així com un Vítol de les festes magdaleneres abans de la crema de la falla. Quin destarifo, no?

Diuen que ha estat un comboí a tres bandes, alcaldia, regidoria de festes i regidoria de turisme, de les senyores Carrasco, Selma i Miralles, i que ha comptat amb el vistiplau de més d’un centenar de festers castellonencs, i que la seua darrera finalitat està en difondre la tradició castellonenca fora de la Comunitat Valenciana, acció que forma part del pla de promoció nacional impulsat pel govern municipal amb l'objectiu de donar a conéixer l'essència i la història de les festes fundacionals de Castelló més enllà de l'àmbit local. És possible, però aquesta difusió en un “tres en un” Falles-Moros- Magdalena, només és una més de les festes que Gavà celebra al llarg de tot l’any, on destaquen a més a més la fira de l’espàrrec, el festival internacional de titelles o les seues festes majors, dedicades al copatró sant Pere.

Que Gavà tinga “gaiateres” és un fet curiós, que aquelles foren agasajades el dissabte del Pregó per l’equip de Govern municipal a Castelló un acte de cortesia, però que hi haja de tornar-se la visita al mateix moment en què aquella localitat celebra la seua falla, resulta, vist des de fora, com “ficat amb calçador”, colant-se una gaiata infantil, un pregoner i una escenificació de la tornà de la romeria, com afegits en uns actes que, tal vegada per la novetat, tinguen algun sentit, però, a parer meu, poc significatius i que difícilment a aconseguiran que la imatge de la Magdalena arribe als ciutadans catalans d’una manera dinàmica i participativa.

I encara sort que no se’ls ha ocorregut desplaçar a Gavà, o si?, la mascota Ximet, amb la canya, la cinta i el mocador verd, un disseny gens afortunat i que poc o gens ha ajudat, en aquestes darreres festes, a descobrir la riquesa magdalenera allà on s’ha passejat.

Portar les nostres festes de la Magdalena més enllà de Castelló és, a més d’un repte del govern municipal, quasi una obligació ciutadana, perquè estem orgullosos de la nostra identitat i del nostre arrelament cultural. Però, atenció, no tots els esforços fets en aquesta direcció són vàlids, cal filar una mica més prim, triar i sopesar, si volem que se’ns tinga en la consideració que ens mereixem…

Multitudinari/ multitudinària

S’han acabat les festes, “llàstima” per uns, “ja era hora” per uns altres. Tot depén dels ànims i disposicions en què s’han viscut o sofrit; però, siga com siga, en la visió d'aquestes, hi ha hagut unanimitat, han estat "unes festes multitudinàries amb actes multitudinaris…"

Multitudinàries en el concepte de gran nombre de persones reunides en un mateix lloc. Això és perquè la primera conclusió a la qual arribem poques hores després de sentir el darrer coet, és que la gran part dels actes, dels esdeveniments, de les manifestacions populars, dels concerts i coetades, que s’ha succeït al llarg dels darrers nou dies a la ciutat, han tingut una presència considerable, notable i significativa de gent.  La idea de “multitud” implica densitat, massa compacta de persones que, generant un primer impacte visual, també de vegades arriba a ser sonor i emocional.

I si multitudinari és un adjectiu que emprem per a descriure aquells actes que involucren grans quantitats de persones, és veritat que també a voltes s’ha emprat el terme de manera excessiva, descrivint esdeveniments o accions com “multitudinàries”, quan en realitat no va ser així. Fins i tot emprant el terme amb una connotació negativa, per tractar d’explicar accions no gens explicables.

La manera de dir les coses, fins i tot, pot arribar a canviar l'ànim i la disposició dels qui les escolten. Que la veritat ha de ser dita en qualsevol situació, d'això no hi ha dubte, però, la manera en què, per motius polítics, socials, econòmics o ves a saber quins, de vegades, aquests dies alguns actes han estat considerats com a “multitudinaris”, quan en realitat no ho han estat, ha provocat no dic grans problemes, però si en algun cas impacte entre els lectors o oients, i fins i tot, en algun cas, rebuig.

És el cas, per exemple, de l’explicació oficial donada, de la cancel·lació a meitat de l’acte de la visita del senyor Mazón a les Gaiates guanyadores, davant la situació de protesta que aquella visita va generar en una part del veïnat, que mai va arribar a ser n molt menys “multitudinària” ni tampoc violenta, ni en cap moment amenaçadora, això si, va tenir un caràcter de forta protesta. Què esperaven?

És increïble l’efecte que produeixen les coses que diem. La major part de les vegades no ens adonem del que diem i molt menys de les conseqüències. Les festes han estat “bones, encertades, populars, participatives, completes…” però de “multitudinaria” per exemple, no podem qualificar la romeria, ni tampoc l’assistència a les diferents sessions del Festival de Bandes, actes que van comptar amb gran assistència de públic, que van cobrir “de sobra” les expectatives generades, però d’aquí a considerar-los amb una assistència massiva, multitudinaris, hi ha una certa distància.

Per descomptat que cal valorar la bona voluntat de tots els membres del Patronat de Festes que han organitzat uns dies de festa enfocats a qualsevol públic, aconseguint dur endavant un complet programa d’activitats per tota classe de públic, i fent partícips tots aquells veïns que hi han volgut col·laborar, i que sense ells no s'haguera aconseguit mai el fi desitjat.

Però cal ser realistes, han estat molts els actes “que han eixit rodons”, que han agradat, que han tingut una gran resposta popular, però qualificar-los en algun cas, i justificar-los en algun altre, de   “multitudinaris” és, voler donar una espectacularitat o una explicació que, no arriba a convéncer…

I si alguna cosa crec ha estat “multitudinària” i cal felicitar-nos tots i totes, organitzadors i veïns ha estat, d’una banda, la tolerància i el respecte aconseguit, la manca d’incidents greus i el civisme amb poques excepcions, que malauradament, també hi ha hagut; d’altra la gran tasca del servei de neteja que, sense parar ni un instant, han aconseguit mantenir neta la ciutat cada dia.

Per totes aquestes persones anònimes, demane ara sí un “multitudinari” aplaudiment i reconeixement públic. Elles i ells han contribuït a què les festes que ara tanquem hagen estat tot un èxit.

 

Se'ns escapa de les mans...

Entrem en el darrer cap de setmana de festes. Unes festes en què el bon oratge ha ajudat a treure la gent al carrer i gaudir, amb més o menys civisme, d’un bon grapat d’actes variats, dirigits i destinats a totes les franges d’edat i que novament venen a reafirmar que estem davant d’unes festes populars, participatives, obertes i úniques.

Unes festes organitzades des del Patronat de Festes i que s’estan poden dur a termini per un esforç desinteressat i gens conegut de moltes i moltes persones, que van des de la presidència del mateix Patronat fins al darrer membre de la més humil comissió de sector, passant pel Consell Rector, Junta de Festes, col·laboradors, ens vinculats, colles i associacions.

Hi ha una dita a la nostra parla per expressar l’agraïment a aquells que fan alguna cosa per nosaltres, equivalent al castellà “es de bien nacido ser agradecido”, que diu: “és de ben parit, ser agraït”. Per això, arribats els dies de festa, diria que és quasi de justícia, ser agraïts amb aquelles persones que, per un motiu o l'altre, mereixen una especial atenció, i una forma de fer-ho, des de fa ja un bon grapat d’anys, és possibilitant l’accés a una zona restringida a l’hora d’acostar-se als concerts i a les mascletades.

La plaça del Primer Molí, al llarg de la setmana festera es converteix en un recinte rodejat de tanques on, se suposa, tenen accés un nombre restringit de persones, per durant uns minuts, aquells que precedeixen o segueixen als moments de la mascletà, puguen estes persones, gaudir d’una cervesa, d’un refresc o d’un gelat a la vegada que "estra no massa apretats.

Però vist el que s’està veient este any, sembla que el recinte acotat és ocupat per moltes i moltes persones que, d’una manera o l'altra han aconseguit “el passe”; persones que poc o gens tenen a veure en l’organització festera, aprofitats i beneficiaris no se sap ben bé per què, que viuen la festa esta setmana i després no els tornes a veure en tot l’any.

Tant és així que, s’ha hagut d’acotar un recinte dins del mateix recinte on una segona tanca separa l’accés i al que sembla ser s’accedeix “amb passes especials” que penjats del coll i ben visibles mostren persones com treballadors de l’ajuntament, premsa, assessors i altres moscardons” que pul·lulen per allí.

No té cap sentit que per accedir a un lloc de cert privilegi calga fer una cua i per aconseguir un refresc calga fins i tot pegar alguna espenta, cosa que passa dia sí, dia també dins el primer recinte.

Conec més d’una persona que havent rebut un passe, una atenció que considerava quasi personalitzada, després d’un primer accés no ha tornat ja més. Açò se’ns escapa de les mans.

I si cal buscar responsabilitats cal anar al més amunt. Com a membre del Consell Rector, que se suposa és l’òrgan que regeix les festes, desconec quin ha estat el criteri en el repartiment d’estos beneficis, qui ha dit tu si i tu no, tu esta i tu esta altra autorització, i perquè, persones de les quals podria dir noms i cognoms que res tenen a veure amb la festa, gaudeixen d’uns privilegis del tot immerescuts, fins i tot d’accés a la zona “de passe especial”.

Cal ser agraït per descomptat, però si resulta que dins la zona vip de mascletades trobem més gent que fora, si hi ha zones vip de primera i de segona, on està l’agraïment, en els quatre cacaus i la cervesa? Amics, la situació se’ns escapa de les mans...

Que si jo per ser d’ací, que si tu per ser d’allà, que si jo per conéixer a aquell, que si tu per ser família de, que si açò, que si allò, el resultat és més que ridícul, i la zona inicialment acotada arriba a no servir de res.  Això per no parlar dels comentaris que se senten a un costat i l’altre de la tanca...

Gestionar unes festes ho dic per experiència pròpia no és fàcil ni senzill; formar part d’este món des de diferents àmbits i per més de 30 anys em dona una visió més que suficient per a opinar, pense que actuar en molts fronts a la vegada i acontentar tothom mai ha estat possible, però el que s’està veient en els darrers anys i en estos dies, sota el paraigua de l’oficialitat, a més d’escapar-se de les mans, no beneficia ningú.

Irresponsabilitat i tensió... que poquet ens coneixen

Demà dissabte d’ofrena a Castelló, es compliran cinc mesos de la barrancada de València que va deixar un gran nombre de morts i moltes famílies destrossades.  Transcorregut quasi mig any del desastre les responsabilitats polítiques, com a pilota de ping-pong van i venen d’un costat a l’altre de la taula. Tanmateix, el que conta, són els punts que, en definitiva, fan guanyar la partida.

I en aquesta partida qui des del primer minut porta les de perdre és el govern valencià amb el seu capità al capdavant, el senyor Mazón, que infeliç, després de perdre un punt i un altre, encara pensa pot guanyar-la.

La seua falta de responsabilitat política i la seua incapacitat per respondre quan ho havia de fer, va indignar-nos tant que, la ciutadania valenciana li ho recorda, no només cada dia 29 des d’aquell octubre passat, manifestant-se públicament i demanant-li la seua dimissió, sinó que cada una de les seues aparicions públiques a les institucions o al carrer s’han convertit, pel rebuig que provoquen, en notícia que traspassa els límits autonòmics i fins i tot nacionals.

Mazon, el govern i tota la rècua d’assessors ho saben ben bé. Per això les seues visites a les zones afectades ho són en comptagotes, també per això les seues aparicions en llocs multitudinaris, que tant li agradaven fins al dia de la DANA, s’han reduït al màxim i quan es fan no apareixen a l’agenda institucional fins al darrer moment.

Aquesta segona quinzena del mes de març han coincidit Falles i Magdalena, festes multitudinàries i populars, que sempre han servit d’aparador perquè els polítics es deixaren veure i prengueren “banys d’admiració i multitud”. Però en aquesta ocasió no ha estat així.

La presència de Mazón als actes fallers va estar reduïda al mínim i quan ho va fer sempre quasi d’amagat. Tanmateix, ho vam poder veure a través dels mitjans de comunicació, els valencians aprofitaven qualsevol acte fester de caràcter col·lectiu per demanar mitjançant pancartes, lones, cartells i crits la seua dimissió, anant més lluny encara, exigint la seua imputació i posterior ingrés a la presó, amb el ja més que popular eslògan de “el president a Picassent”.

Amb aquesta realitat viscuda i sofrida, les possibilitats que el president acudira, com era habitual fer-ho els altres anys, al Pregó o romeria, actes centrals del passat cap de setmana inicial de les nostres festes, eren nul·les, no era adient. Tothom sabia que en cas de fer-ho no tindria una benvinguda per part del veïnat de Castelló, que amb solidaritat amb els afectats directament per la desgràcia del passat octubre, demanarien amb insistència la seua dimissió.

Però clar, no vindre “a fer-se la foto” amb les gaiates guanyadores del concurs i, més encara, quan des de la Generalitat es concedeixen uns substanciosos premis econòmics, era perdre una oportunitat gran. De manera que, per iniciativa pròpia o possiblement mal assessorat per aquells que l’envolten, ahir va incloure’s en poc més d’una hora d’anticipació l’anunci que Mazón visitaria els monuments guanyadors, la gaiata infantil del sector 15 i la gaiata monumental del sector 6.

La notícia va córrer com la pólvora de les traques i coets, i com una mascletada va fer-se sentir per tota la ciutat. Molts veïns van acostar-se al sector 15 per demostrar amb crits la indignació envers la comitiva valenciana i el president al capdavant, encarregant-se de fer-li saber que no era benvingut a Castelló. Aquella reacció del poble, esperada per tots menys pels assessors, tot i que va transcórrer amb normalitat democràtica, va fer que el president suspenguera la visita quan havia de traslladar-se a la gaiata 6, girant  cua entre cames  i tornant al seu cau valencià.

Des de l’ajuntament va voler fer-se un comunicat que ningú considera encertat, ja que segons l’escrit el motiu aduit de la suspensió era la possible falta de seguretat, quan en cap moment va produir-se cap incident cívic. També es diu que va ser una falta de respecte envers el món de la festa, afirmació no certa, perquè quan les màximes representants festeres, regines i presidenta del patronat van arribar a la gaiata 6, van ser rebudes amb estima manifestada amb forts aplaudiments i vitols!

És veritat que va haver-hi moments de tensió, però provocada per una visita d’amagat, que només buscava, amb l’excusa d’acostar-se a felicitar les comissions guanyadores, un efímer lluïment personal, en un moment en què la popularitat presidencial està per terra, per la seua irresponsabilitat. Ahir, Castelló, va demostrar que, ni en festes ni fora d’elles, a Mazón no el volem…

Qüestió de barres…

 L’origen de les barres a l’escut aragonés-català-valencià és prou controvertit. La referència més antiga a les barres o "Senyal reial d'Aragó" data del regnat d'Alfons II "el Cast" (1162 - 1196), quan tal com relata la Crònica de Sant Joan de la Penya aquest monarca "va mudar les armes i senyals d'Aragó i va afegir bastons (barres)". Quants?

Mossén Jaume Ferrer a l’obra Trobes de mossén Jaume Febrer, cavaller, en què tracta dels llinatges de la conquesta de València e son regne, un poema que descriu els blasons dels cavallers valencians, allà pel 1276, deixà escrit: “Cinch Barres bermelles sobre camp daurat. Alfonso el primer (dit emperador) portaba en lo escut quant sen fonch pasat de Aragó a Castella, per haber casat ab la bella Urraca…”  A la troba es parla de cinc barres…

Per altra banda, és per tots coneguda la llegenda que des de mitjan segle XVI quan apareix per primer cop a la segona part de la Crònica General d’Espanya obra de Pere Antoni Beuter, situant l’origen del Senyal Reial narrant quan Guífré “El Pilós” ferit en la batalla contra els normands, en defensa del rei Carlos “El Calvo”, aquest va dir-li que per la seua valentia li concediria el que li demanés, Wifredo, va sol·licitar un escut d'armes i el rei va mullar quatre dits de la mà i els va passar pel seu escut daurat quedant marcat amb quatre barres de sang, pronunciant les famoses i recordades paraules “aquestes seran les vostres armes, comte”. Quatre dits, quatre barres…

Cinc? Quatre? Les barres són molt sofrides…

A Castelló l’escut actual i oficial de la ciutat fou adoptat l’agost del 1939, a petició de la Comissió Gestora de l’Ajuntament com a símbol representatiu del municipi descrit en el BOE de 20/08/1939 com: “Un cairó d’or amb quatre pals de gules, i damunt del tot, un castell d’argent torrejat de tres torretes i aclarit de gules”. Escut que va venir a substituir el vigent fins aquell moment, republicà i que mostrava “una doble partició; a la part alta, sobre un blau marí, un castell d'argent, aclarit de gules, i davant de la porta, un llebrer blanc tacat de sable, i que mira un llop fugint; a baix: d'or, quatre pals de gules”.

En el cas de la bandera de la ciutat, es veu que va ser el poeta Bernat Artola el primer que va dissenyar allà pel 1930 una bandera que representara a Castelló en el congrés taronger de València i que incloïa el reial senyal d’Aragó, les quatre barres sobre fons daurat. El 1952, amb motiu del 700 aniversari del trasllat, va convertir-se en símbol acceptat pel govern incloent-hi una franja verda color predominant als nostres camps i de les tapes del “llibre verd” que allà pel 1588, ja recollia la història, lleis, usos i costums oficials dels Jurats de la Vila.

Quatre barres a l’escut i quatre barres a la bandera...

El seu ús, escut i bandera, en aquests darrers 80 anys s’ha estés tant que “les quatre barres”, amb verd o sense verd, amb escut tradicional o de formes modernes, són més que familiars.

Per aquesta raó no ens resulta gens estrany que a les bases de la construcció dels monuments gaiaters, hi figure com a condició bàsica que aquells mostren en lloc visible, entre altres elements, l’escut de la ciutat i, per tant, les quatre barres. Per això, tot i que sembla un oblit sense cap altra intenció al seu darrere, que els monuments infantil i gran, de la Gaiata 8 “Portal de l’Om” creats per l’edició de les Festes de la Magdalena 2025, perquè no reprodueixen fidelment l’escut, apareixent no quatre sinó tres barres, hagen estat desqualificats i no hagen pogut competir per poder aconseguir el guardó de millor Gaiata de l’any. Res a objectar...

Però si cal filar prim, si cal ser puristes, cal ser-ho en tot. Si les barres de l’escut i de la bandera són quatre, en són quatre sempre. Resulta trist i si voleu fins i tot discriminatori que, el disseny dels diferents diplomes-guardons que la Junta de Festes concedeix per premiar alguns dels seus concursos, incloguen una bandera, amb un nombre diferent de barres, ni tres, ni quatre, algunes més i no passe absolutament res...

Senyorses i senyors de la Junta de Festes, com diuen a algun dels nostres pobles germans, “o tots moros o tots cristians”, tots han de gaudir dels mateixos privilegis i obligacions perquè és just o perquè tenen dret. Si els monuments de la huit no complien les bases, tampoc els diplomes de la Junta eren adients. Cal fer-s’ho mirar...

Treball ben fet!

Com qualsevol altre dels 19 sectors gaiaters, la Gaiata 6 “Farola-Ravalet” es nodreix d’un bon grapat de castelloners, d’ací de fora, menuts i grans, que en un nombre aproximat de 150, s’encarreguen amb gran esforç personal, econòmic i social, al llarg de l’any, de dur a terme tota una sèrie d’accions que van des de la tria de representants, presentació i participació d’aquells en diferents esdeveniments festers, fins a l’elaboració de llibrets i monuments gaiaters, ànima mater de la festa i element distintiu de la ciutat.

Una comissió que oberta a noves propostes i nous projectes cada any es renova amb ilusió i que la fa ser, després de més de 80 anys d’història al seu darrere, mereixedora de diferents guardons tant pel que respecta al monument infantil com al gran.

Ara al llarg llistat, només cal recordar com, en els darrers tres anys, el monument ha aconseguit dos segons premis i un primer, en aquest 2025 torna a triomfar, aconseguint fer-se amb el premi a la millor Gaiata de les festes de la Magdalena.

Això és perquè les coses quan es programen i es realitzen bé, surten millor. És veritat que la Gaiata-6 compta amb un president amb experiència, amb un ample currículum fester i molts, molts anys de treball i de constància, Esteban Gual Ibáñez; però també ho és el fet que s’haja encertat en l’elecció de l’esbós i disseny d’una artista gaiatera, amb més de 20 anys d’ofici a les seues espatlles, Vanesa Pérez Monfort, que fa doblet amb el monument de la Gaiata 6 després d’haver aconseguit el  preuat guardó l’any 2023.

Diuen les males llengües que les comissions gaiateres estan en crisi. És possible que això siga cert en alguna de les comissions, però en el cas de la Gaiata 6 el que pot observar-se és un creixement exponencial de comissionats, que li faciliten poder treballar en àrees concretes i determinades, en grups uniformes de solera i gestió al costat d’altres de gent més jove, que garanteix la continuïtat. El treball conjunt és el que els porta a l’èxit.

I si el llibret elaborat aquest 2025 té com a motiu principal “UN CASTELLÓ DE BELLES ARTS"  on aquelles prenen tot el protagonisme, el monument obra de Vanesa batejat com a “brodats de llum”, és tot just això, una filigrana de colors, semblant a uns brodats antics, complementada en els seus 6 metres d’alçària, amb una lluminositat, amb uns efectes i jocs que l’han feta també mereixedora d’estar al pòdium com a Gaiata millor il·luminada.

Poden sentir-se satisfets els membres de la “Farola-Ravalet”, el seu monument que va lluir, el passat diumenge, en tota la seua esplendor per primera vegada com a Bé Immaterial d’Interés Cultural a la processó, per tot el treball que porta al darrere i que li ha estat reconegut, no serà efímer, el 2026 tindrà l’honor de ser la Gaiata de la Ciutat, i com a tal serà protegida com a part del patrimoni festiu i cultural del poble.

I sembla que tot i no haver-hi regles, per allò que s’ha vist els anys anteriors i també aquest, a Castelló el que agrada són més els monuments barrocs, amb figures tradicionals que els més moderns que no acaben d’encaixar.

En general, aquest 2025 els monuments han estat de molt bona qualitat i factura. Altres comissions s’han quedat molt a prop, Sequiol o Cor de la Ciutat, han creat monuments més que dignes. Les gaiates dissenyades per Enrique Carceller i Miguel Angel Moreno van ser molt comentades pel seu acurat treball, molt dignes per la ciutat, però només una pot ser la guanyadora…

Són moltes les persones anònimes que treballen tot l’any al magatzem de Gaiates perquè els monuments puguen lluir-se en tota la seua esplendor aquesta setmana. La seua és una feina discreta, gairebé invisible i massa vegades poc valorada, per això ara i ací, jo que estic lluny del món de la Gaiata, vull reconéixer el seu esforç i felicitar la comissió guanyadora pel treball ben fet, un reconeixement que com a mal menor servisca per compensar tot el temps i esforç que li dediquen. Moltes gràcies, Esteban, moltes gràcies, Vanesa i endavant.

Avancem o retrocedim?

Quan el campanar de Castelló era el gran desconegut de la ciutat, allà pel 1989, de la mateixa manera que l’any anterior als membres de la Colla Pixaví se’ns va ocórrer poder contemplar “Castelló des de dalt”, vam començar a compartir la nostra experiència amb la resta de veïns, organitzant, el dilluns de Magdalena, dia 27 de febrer, “la primera pujada al campanar”.

D'aleshores ençà amb alguna interrupció per obres o pandèmia, mai hem faltat a la cita. Ahir vam complir amb la tradició i vam celebrar la 34ena pujada. Les explicacions de viva veu, la bona organització i una acurada documentació escrita que va acompanyar-nos un rastre d'anys, estem convençuts, van ser les accions que van fer que els “qui manaven i manen”, organismes i institucions començaren a preocupar-se una mica per l’edifici.

Per anunciar la visita a més d’aparéixer aquesta en el corresponent programa oficial de festes, prompte va tenir un element distintiu. El mateix dilluns al matí els pixavins despenjàvem una enorme senyera quadribarrada des del més amunt del campanar, fins al terra de la plaça. Un símbol de festa que en acabar la visita tornàvem a recollir per poder-la penjar de nou l’any següent.

Però el temps passa i al campanar de la Vila els diferents governs municipals i Juntes de Festes, amb l’escusa de potenciar “l’enfarolà” un acte que se celebra el dissabte inici de festes, van començar a “penjar-li coses”, que si una silueta de l’ermita de la Magdalena, que més prompte semblava un somier que altra cosa, que si el gegantesc cartell anunciador de les festes de l’any, que si les dues coses…, fet que va fer del tot impossible que la senyera que per un bon grapat d’any va presidir la plaça ja no es poguera llançar.

Ara, aquest any, un nou element ha vingut a “canviar” la fisonomia del campanar. La nit de l’enfarolà, amb motiu del 650e aniversari de la romeria, no s’ha penjat ni cap senyera, ni cap cartell, ni cap banderola amb l’escut de la ciutat. El que podem contemplar és un gran llençol verd que vol ser una enorme cinta magdalenera, quan tots sabem que la cinta, tot i ser distintiu de la romeria, no té una gran tradició, es remunta a poc més de 70 anys, en aparéixer per primera vegada lligada a la canya l’any 1952.

Avancem en l’estima envers la ciutat? Pense que no, que més bé retrocedim, si com está passant ens oblidem de la senyera que va ser origen del nostre poble. Van ser molts els castellonencs que ahir, mentre esperaven a “la cua” el seu torn per poder pujar al campanar, ens preguntaven el perquè aquell acte de penjar la gran senyera, la més gran que hi ha hagut mai a la ciutat, ha caigut en l’oblit.

No necessitàvem tanta parafernàlia, no era si voleu tan espectacular, però veure per unes hores una gran senyera de dalt a baix del nostre campanar, era sinònim de festa i de festa grossa.

Aquells que no estimen el que és seu perden prompte la seua identitat. Nosaltres, els pixavins,  que des del primer moment ens sentim més que orgullosos d’ajudar a mantindre la identitat ala nostres conciutadans, també ens lamentem que, els polítics d’abans i també d’ara, voluntàriament o involuntàriament, hagen consentit que per uns o altres motius, de vegades fins i tot incomprensibles -pensa malament i encertaràs-, la senyera no puga presidir la vesprada del dilluns de Magdalena les pujades que amb tanta estima i dedicació realitzem any rere any.

Per descomptat pense que només és qüestió de voluntat. Mitjans cada any que passa hi ha més i moltes de les dificultats que havíem de véncer en aquells primers anys, ara, són fàcilment salvables.

Si la llengua oficial de les festes és el valencià, també la bandera de la festa és la nostra senyera i, de vegades, massa, sembla ser només un drap per tapar laterals d’escenaris… Avancem o retrocedim? Què penseu?