Dotze mesos, dotze deures: Castelló del futur… (II)

Continuem on ho vam deixar ahir…

Set: Reforma de l’entorn del Castàlia. Va publicitar-se a la fi del 2023 que dins el pressupost municipal del 2024 es destinaven 25.000 euros per la redacció del projecte de la denominada “Manzana albinegra” que incloïa no només la remodelació i millora del camp de futbol, si més no abastava també els exteriors i el carrer Osca. No sé si aquest projecte arribaria a ser redactat; fa deu mesos, el febrer passat, des de l’equip de govern van parlar de 2 milions d’euros per fer front a aquella transformació i que aquests podrien arribar dels fons europeus. Hui, tot continua igual, del finançament no s’ha sabut res més i de l’actuació encara menys.

Huit: Actuació sobre l’espai de la Pèrgola. A la mateixa “carta a Europa” es demanaven més de 3 milions d’euros per dotar d’una segona vida a aquell edifici. Des del seu tancament les propostes s’han anat succeint, que si calia primer una modificació del catàleg del patrimoni, que si calia un acord amb la Conselleria de Cultura, que si calia respectar el parc, que si més cristall, que si retorn a l’original, que sí, que..no; el projecte amb promeses i més promeses, continua paralitzat. La darrera notícia d’aquests darrers dies: “més 1,5 milions d’euros destinats del pressupost municipal del 2026 provinents del finançament europeu (1 milió), la resta d’aportació municipal”. Veurem en què queda.

Nou: Obertura de l’arxiu històric provincial. Des que fa més de dos anys el Ministeri de Cultura finalitzara les obres del nou Arxiu Provincial de Castelló, al Raval Universitari i davant de l'Escola Oficial d'Idiomes, l'edifici ha estat tancat en espera de la seua obertura. A començament del 2025 el Ministeri de Cultura va lliurar l’edifici a la Generalitat Valenciana; l’agost passat va iniciar-se el trasllat de documentació; s’ha publicat que la Generalitat ha realitzat diversos contractes per al manteniment previs a la seua obertura. Per a quan? El futur és incert.

Deu: La transformació de l’edifici de Correus. Va ser l’any 2020 quan la Generalitat Valenciana va adquirir l’edifici modernista de la plaça de Tetuan per convertir-lo en la seu de la nova fundació d’investigació d’excel·lència, una vegada traslladades les seues oficines, fet que va produir-se a la fi de març del 2022. El febrer del 2024 amb una nova Generalitat i un nou Ajuntament aquella proposta inicial va decaure i per acord entre la conselleria d’innovació i l’alcaldia va instar-se un nou model de gestió, perdent-se l’ús com oficines i obrint-se un camí per fer de l’edifici un espai pel gaudi dels veïns i visitants, conciliant espais compartits d’ús municipal amb Innovació i Turisme. Després de quasi dos anys d’aquella modificació, quasi quatre del seu tancament i més de 5 de la seua compra, tot i que se’ns diu, per activa i per passiva, que la rehabilitació completa el seu avanç definitiu previ a l’inici de les obres, l’edifici continua tancat a pany i clau; serà quasi un miracle si al llarg del 2026 podem veure com recupera eixa vida social promesa.

Onze: La finalització de la ronda oest. Transcorreguts més de 34 anys d'ençà que va inaugurar-se el primer tram de la ronda de circumval·lació a la nostra ciutat, encara ara, malgrat promeses i més promeses, aquesta no està finalitzada, restant per construir un tram a la zona oest que ha de tancar l’anell viari. Fa tot just ara un any, el 27 de desembre del 2024 va signar-se el darrer conveni entre la Generalitat i l’ajuntament per l’execució de les obres, publicant-se titulars en boca de l’alcaldessa com aquest: “Avui no parlem de promeses buides o globus sonda com amb els governs anteriors; avui passem de les paraules als fets”. La realitat és fàcilment comprovable, no sabem res dels projectes i menys encara hi ha data per inici de les obres.

Dotze: El retén de bombers al Grau. A la fi del
2007, ara fa 18 anys, L'Ajuntament de Castelló va arribar a un acord amb l'Autoritat Portuària per a la creació d'un retén de bombers en una de les naus logístiques propietat d’aquell organisme. El març del 2011, el llavors alcalde de Castelló, Alberto Fabra, va inaugurar-lo anunciant que la seua presència permetria actuar els bombers a qualsevol punt de la ciutat en menys de deu minuts, explicant tota una sèrie de recursos que es ficarien al seu servei, uns recursos que mai es van arribar a posar en marxa i el servei d'emergències va funcionar un bon grapat d’anys d’una manera molt simple amb una sèrie de deficiències que van impedir complir els objectius d'atenció previstos. A l’inici del 2016 i amb l’objectiu de fer-se uns mesuraments per garantir les condicions de seguretat, el reté va tancar-se i, mai més va tornar-se a obrir. Al programa electoral del 2023 del PP que va portar a la senyora Carrasco a l’alcaldia, hi figurava la reobertura d’aquest reten o la creació de tot un parc de bombers al Grau. La realitat: de moment res de res, tot continua igual.

Promeses d’uns i d’altres, accions sense encetar o sense data de finalització, deures pendents flagrants. Dotze per allò dels mesos de l’any, però podrien ser-ne molts més com l’oblit de l’anunci fet per l’alcaldia fa ja un any de transformació del traçat de l’antiga via del tren pel camí de la Pedrera en Via Verda o. la remodelació, regeneració i restauració de l’espai emblemàtic del Molí de la Font, desitjos manifestats en diverses ocasions pels veïns i del que res se’ns sap... Això és perquè com diuen al Raval “la llengua no té os i la memòria és curta”. Bon 2026 amigues i amics!

Dotze mesos, dotze deures: Castelló del futur… (I)

Cada any que passa en són més les empreses, institucions i organismes oficials o privats que, en aquests dies darrers de l’any fan balanços i, a la vegada que analitzen objectius coberts, aconseguits, s’afanyen a llançar projectes de futur.

En l’àmbit municipal l’anàlisi de les accions realitzades o deixades de realitzar al consistori des de l’equip de govern al llarg de l’any, no sol coincidir amb la darrera de les sessions plenàries; aquest balanç sol realitzar-se en una sessió extraordinària que per debatre la situació de la ciutat es convoca uns mesos abans. Així va passar fa ara tres mesos quan l’alcaldessa va convocar i presidir el darrer “Debat sobre l’estat de la ciutat” fent-se, des del govern i també des de l’oposició, un repàs de la gestió anual i, sobretot dels projectes de futur o deures pendents, depenent del bàndol del qual es mire.

Tanmateix, els veïns estem acostumats al fet que siga el final de l’any el moment perfecte per analitzar accions, promeses i reptes, si el compromís ètic dels nostres representants s’ha traduït en efectivitat, mesurar-ne l’impacte i, sobretot, per veure els deures pendents que, per una raó o l'altra, amb el pas dels anys encara dormen el somni dels justos, resten pel punt conegut com a accions del “Castelló del futur”…

Fent un repàs i amb un paral·lelisme amb els dotze mesos d’un any complet, podem recordar en una dotzena d’accions, un Castelló de futur incert que, amb el pas dels anys no reben ni l’impuls, ni les accions per a, en algun cas, desembossar la seua situació i en altres, iniciar el seu desenvolupament.

Un: El Censal Parc. La zona verda promesa pendent d'execució des de 1993 al Peri 18, partint del projecte que va néixer fa 32 anys, amb José Luis Gimeno a l'Alcaldia ideat com un gran pulmó verd similar al Retiro de Madrid i paralitzat durant dècades; un gran parc urbà que ha d’ajudar a la renaturalització de la ciutat i que fa anys havia d’haver estat convertit en realitat…

Dos: Nou Hospital General. Ximo Puig en 2023 ja parlava de 240 milions d’euros per un nou centre amb 700 habitacions individuals, 300 places d’aparcament, 5 TAC’s, 7 altures, 1 heliport, referent pels 30 anys vinents… El nou govern del PP augmentava a 257 els milions a invertir; la darrera xifra publicada és de més 530 milions, en aquests dies s’anuncia com data d’inici de les obres no el 2026 sinó el 2027… Però els fets ens diuen que en els dos anys del govern del PP, no s'ha invertit ni un sol euro del pressupost de 2 milions d'euros que hi havia destinats al nou hospital…

Tres: Reforma Asilo. El govern de l’alcalde Gimeno va aprovar el 2003 la compra per 16,8 milions per crear un Ajuntament del segle XXI. La socialista Marco va anunciar el 2019 una Biblioteca Central, però res no es va fer i Carrasco, ara, fia la reconversió d'aquest immoble cada dia més deteriorat a captar nous fons europeus mentre continua en un estat deplorable tant a l’exterior amb humitats i parets escrostonades, com a l’interior, sent totalment incert el seu futur…

Quatre: Edifici de l’antiga Caserna de la Policia Nacional.  Malgrat que els diferents governs municipals han insistit diverses vegades a posar l’edifici, en l’actualitat propietat de la Diputació, a l’abast dels castellonencs, la vella comissaria de la ronda Magdalena, tancada des del 2011, continua abandonada. És veritat que, amb foto inclosa, les senyores Barrachina i Carrasco van presentar conjuntament en campanya electoral, un ambiciós projecte per l’edifici, transformar-lo en un centre cívic i social pel veïnat, però el temps passa, el PP governa i la caserna continua buida, deteriorant-se per la manca d’ús, sense que es produïsca cap acord per renovar-lo, restaurar-lo i dedicar-lo a aquella o altres propostes. Una altra promesa incomplida.

Cinc: Residència de Sotsoficials. En desús des de l'any 1992 per part del Ministeri de Defensa, inclosa des del 2005 al Pla de Propietats Innecessàries (PPI).  Malgrat les gestions entre Defensa i els diferents equips de govern que a la ciutat s’han anat succeint, la permuta per sòl municipal i cessió de la residència per poder destinar-la a usos socials i assistencials i activitats de col·lectius de participació ciutadana del districte Nord com ha anat dient-se al llarg dels anys, encara és una incògnita i, la realitat és que a hores d’ara cap negociació no ha arribat a bon port i l’edifici està cada cop més deteriorat pel pas del temps.

Sis: Adequació de l’entorn de la plaça germans Vilafanya. Ja el 2019 va fer-se públic que l’ajuntament havia destinat 1,67 milions d’euros per a rehabilitar i millorar aquell espai situat a la zona Nord. L'objectiu era clar modernitzar i humanitzar l’entorn, millorar les zones verdes de l'espai públic a prop del col·legi Castàlia, incloure millores a la plaça i la seua connexió amb zones properes, amb ampliació de voreres i més arbrat. Sis anys després continuem en estudi, projecte, idees però de forment poc o res.

Continuarà…

Innocents

Hi ha dies en què un no sap si creure's o no el que diuen les notícies o publiquen els amics a les xarxes socials. Ahir, especialment, va ser un dia per qüestionar-s'ho. La tradició marca que els mitjans de comunicació llencen notícies de trampa el 28 de desembre per celebrar el dia dels Sants Innocents. Es tracta d'un fenomen tradicional i molt real en la nostra cultura actual, per la qual cosa hi ha qui, molts dies abans del 28 de desembre ja barrunta alguna idea pensant que com més gran i original i creïble siga millor, i si la per mi pensada serà de les més originals, curioses i que més cride l'atenció, aleshores encara millor, doncs hauré encertat de ple amb la finalitat proposada.

Fidels a aquesta tradició ahir vaig estar a l'aguait per descobrir les possibles notícies falses que per la seua exageració, la seua actualitat o la seua bona redacció, per molt reals que semblaren, deixaven entreveure que allò era una broma, era part del joc social del dia,un engany que no tenia cap intenció de causar mal.

He de confessar que en un context actual saturat d'informació, distingir una broma d'una notícia falsa, en alguns casos, per la credibilitat, no em va ser gens fàcil. Entre les més fàcils de reconèixer aquelles que tenien com a protagonista la balisa V-16; “ Davant les crítiques a la seva visibilitat, la DGT redobla el seu desafiament i obligarà a portar quatre balises V-16 per cotxe” o aquella altra “a partir del 2027 la balisa V16 haurà d'anar obligatòriament integrada al triangle d'emergència”. Com a reconeixement a l’esforç fet,en aquest cas per gent coneguda, us deixe ací ressenya d’aquelles que més em van cridar l’atenció.

En primer lloc, aquella que va semblar-me més treballada la publicada pel mitjà “Castellón información” que en el seu titular deia: “Latre, el Agente 007 de los ilustres pacta con los fantasmas del antiguo fosar de Castellón”, noticia a través de la qual la periodista contava que els fills predilectes de la ciutat, després d’alguns anys sentint sorolls nocturns i ombres a la planta noble de l’edifici municipal, van decidir enviar al seu membre més polifacètic, Carlos Latre, a una missió secreta: fer de mediador amb els esperits del primitiu cementeri sobre el qual va edificar-se fa més de 300 anys l’edifici, i com, després de la seua intervenció amb els fantasmes aquells van acceptar deixar de fer soroll a canvi que se’ls permeta assistir de manera invisible a les sessions plenàries del consistori i donar la seua opinió sobre allò que allí es debat, fent-ho possible a través de ràfegues de vent. La notícia continuava dient que, en reconeixement de la seua gestió, a partir d’ara al retrat de l’humorista Latre, penjant al costat dels altres notables de la ciutat, s’afegirà un xicotet detall quasi imperceptible, que un carnet de Mediador d’Ultratomba que es mostra per la butxaca de la jaqueta. No em direu que no ha estat una notícia ben treballada…

Dues notícies més van despertar-me el somriure, en aquest cas publicades per dos amics propers. La primera he de dir que l’esperava, perquè cada any ens sorprén amb alguna primícia. En aquest cas l’anunci que, sent un aficionat a l’alta cuina, la darrera de les seues creacions, acabava d’aconseguir quedar entre els 20 finalistes d’un prestigiós concurs internacional de cuina, arrodonint la notícia amb noms d’altres premis aconseguits en edicions anteriors, xefs companys i crítics gastronòmics de nivell mundial i una fotografia del plat seleccionat mescla de fruita, verdura, carn i peix, amb nom molt castellonero “sabors de la terreta”.

L’altra, d’un amic darrerament molt polifacètic, anunciant-nos que les proves que acabava de fer-se d’ADN confirmaven que tenia un germà bessó, del qual per més de 60 anys desconeixia la seua existència, que Alfonso que era el seu nom, va ser un d’aquells famosos xiquets furtats de la postguerra i que s’havia criat en una de les famílies acomodades de la ciutat, que es tractava d’una bona persona i que treballava com a professional del doblatge en una famosa cadena de televisió privada. Naturalment, acompanyava la notícia amb una imatge en la qual es veien dialogant els dos germans, presa en els darrers dies a la plaça Major de la nostra ciutat. Notícia que ell mateix, per evitar malentesos, desmentia passades unes hores,

Per cert, també jo vaig publicar la meua. Quina? Aquella que feia referència a l’emissió anit per tot el país, per part de la primera cadena de RTVE, de la darrera gravació del Betlem de la Pigà, i tot gràcies a la generosa intervenció de l’equip de govern municipal, PP+VOX i principalment de les altes gestions realitzades per l’alcaldessa i el regidor portaveu de VOX.

Hui, l’endemà dels innocents, vull des d’ací felicitar la imaginació i l’humor d’aquests amics i d’aquells altres, que com ells, ahir sense ofendre ningú van entrar al joc de les innocentades. Faig vots perquè l’humor mai falte a les nostres vides, i que inclusiu i proactiu continue suscitant obertura, simpatia i empatia i que per molts anys més que puguem enfrontar amb bon humor els obstacles que la vida ens posa cada dia enfront.

La germana pobra…

Viure en una ciutat, la capital de la província més menuda de les que conformen la Comunitat Valenciana, viure a Castelló, presenta molts avantatges respecte a Alacant i València, que van des d’una major tranquil·litat i seguretat, menys soroll, menys trànsit i criminalitat, fins a una millor qualitat de vida gràcies a l'aire més pur i la proximitat a la natura, a la vegada que s’aconsegueix una vida social més propera.

Tanmateix, tenint tot el necessari i imprescindible, no disposem a la ciutat de cap recinte firal tancat, gran, espaiós, amb diferents pavellons i amb facilitat de comunicació i accessibilitat, com és el cas de Fira València o Fira Alacant, espais que a més d’acollir esdeveniments de diversa índole internacionals o nacionals, també ho fa en diferents ocasions en l’àmbit local.

És el cas que ens ocupa hui; ahir va inaugurar-se al recinte firal valencià “Expojove 2025” en la seua 42a edició, la Fira de la Infància i la Joventut de València, un esdeveniment nadalenc clàssic, un espai ple d'espectacles, tallers, zones esportives, entreteniment i activitats per a famílies i xiquets, amb la participació de cossos de seguretat i entitats diverses i, també “Exponadal 2025” en la seua 30ª edició, la gran fira d'oci infantil i juvenil d'Alacant, un esdeveniment familiar a Fira Alacant que ofereix atraccions, espectacles i activitats lúdiques durant les festes nadalenques.

Dues activitats lúdiques i festives, organitzades, d'una banda, per l'Ajuntament de València a través de la Regidoria de Cultura Festiva i amb la col·laboració de l'Institut Valencià de la Joventut (IVAJ), de l’altra, per la institució Fira Alacant, en col·laboració amb l'Associació de Fires Espanyoles.

I a Castelló? Va haver-hi uns anys que abastaren des del 1993 fins ben entrada la dècada del 2010 en què l’ajuntament al recinte de la Pèrgola, va voler organitzar una cosa semblant, i amb el nom de “Divertilàndia”, a manera de fira infantil i juvenil va portar propostes, tallers i atraccions per uns dies festius de Nadal a la ciutat; tanmateix, tot i que presentada any rere any com un esdeveniment familiar on pares i fills compartien temps i espai així com diferents jocs i que podia gaudir-se de manera totalment gratuïta, allò no ha tingut continuïtat, principalment perquè l’espai, la Pèrgola, res té a veure per capacitat i funcionalitat en el que hi ha a les fires de València i Alacant, i la proposta que havia de ser referent indiscutibles a la ciutat de Castelló durant les dates nadalenques va arribar un any en què va desaparéixer per no saber-se’n res més.

La raó és que el vell recinte de la Pèrgola del Ribalta és un espai multifuncional, però no pensat ni dissenyat com un espai firal, de manera que voler reunir allí activitats familiars, esports, videojocs, tallers i jocs en anglés, de psicomotricitat, un rocòdrom, contacontes, música, taller de ràdio, gimcanes... encara que agrupats per sectors i aprofitant els dos nivells que l’edifici proporcionava, semblava, en cada edició més un “totum revolutum” que un espai on els menuts podien explorar i relacionar-se entre ells, arribant-se en alguna edició a complementar l’edifici amb activitats a l’exterior, al voltant del mateix parc.

Tot per no disposar d’un espai firal en condicions; és veritat que a la ciutat disposem de l’anomenat “Recinte de Fires i Mercats”, un espai multifuncional dissenyat per allotjar una varietat d’actes, des de fires comercials a mercats locals, però com que no és un espai tancat, al ser semiobert, com que no disposa de pavellons, la seua infraestructura el fan útil per la celebració d’esdeveniments especials com podem ser els concerts en festes, però no d’Expojove’s, Exponadal’s o Divertilàndies, i és que en aquest aspecte, la ciutat som la germana pobra de la Comunitat.

A punt de traspassar la meitat de la dècada del 2020, Castelló no pot continuar sent la germaneta pobra de la Comunitat, i si tan de moda entre els nostres polítics està allò de la vertebració i distribució equitativa ja va sent hora que la nostra ciutat dispose d’un recinte firal que vaja més enllà d’un recinte de mercats i concerts.

Necessitem un nou espai, dins el nostre terme municipal o a qualsevol poble dels voltants, Benicàssim, Almassora, Borriol…, ben comunicat amb la ciutat, on celebrar en diferents èpoques de l’any fires comercials i professionals de sectors com la logística, la ceràmica, l'agricultura o el turisme i, en dies com aquests, puguem celebrar, en condicions dignes, una fira d’oci infantil i juvenil en condicions, perquè els nostres xiquets, xiquetes i joves, no són més, però tampoc menys, que els de València o Alacant.

 

26 de desembre: dia estrany

Avui 360é dia de l’any, és un dia estrany, i ho és no perquè siga insòlit, al cap i a la fi, és un dia com qualsevol altre, sinó per aquelles circumstàncies que coincideixen en ell. Unes marcades des de sempre, cas de la celebració onomàstica dels anomenats Esteban o Esteve, el primer màrtir del cristianisme, que hui celebren el seu sant o per ser considerat festiu a Catalunya i les Balears des de temps carolingis, i altres considerades en aquest 2025 com extraordinàries.

És ben sabut, sobretot per aquells que miren molt el calendari laboral, que els dies festius que se celebren a Espanya, al llarg de l’any, són una barreja de festes nacionals, autonòmiques i locals. La majoria, no totes, són festivitats religioses catòliques. Cada poble, ciutat o municipi pot tenir un màxim de 14 dies festius a l'any, dels quals, el govern nacional tria fins a un màxim de nou, els governs locals fins a dos, i almenys tres són fixats pels governs autonòmics.

En el cas de Castelló ciutat els dos dies fixats com a festius per aquest any que acaba van ser el 24 i 28 de març passat, dilluns i divendres de la setmana de Magdalena; en aquest cas en caure en diumenge un dels dos dies que generalment solen considerar-se festius a la localitat, el 29 de juny sant Pere, va guanyar-se el divendres de festes.

Malgrat que no ha estat mai tradició a la nostra ciutat celebrar festa l’endemà del dia de Nadal, aquest any, per allò de “caure en divendres” sembla que en alguns casos, per alguns professionals, hui és mig festiu, aprofitant aquesta data per a allargar un possible pont nadalenc des d’ahir 25 fins despús-demà diumenge 28, de manera que és prou fàcil trobar-nos amb alguna sorpresa a l’hora de buscar alguna proposta laboral siga d'ofici manual, industrial o d’oficina.

Tot i això, en l’àmbit comunitari, trobem que hi ha 57 pobles distribuïts entre les tres províncies en què els seus ajuntaments van decidir en el seu moment que hui, sant Esteve, seria festiu local cosa que implica que milers i milers de valencians puguen gaudir hui d’un dia festiu i d’un superpont de Nadal abans d’estrenar el 2026.

De les 17 localitats que a la nostra província hui és festiu, crida l’atenció que, només en dos, el motiu siga la celebració religiosa de sant Esteve, cas de Peníscola i Traiguera. Les 15 restants, Algímia d'Almonesir, Benlloc, Càlig, Castell de Cabres, Les Coves de Vinromà, Morella, Nules, Portell de Morella, Rossell, Sant Mateu, Serra Engarcerán, Vall d'Alba, Vallat, Vila-real i Xert, aprofiten aquest dia estrany, aquest darrer divendres de l’any per, declarat com a festa local, fer un pont de quatre dies. De manera que si viviu o treballeu en alguna d’aquestes 17 poblacions castellonenques, esteu de sort!

Aquesta data per estes localitats no és casual convertint-se en una manera d’encaixar millor amb els festius estatals i treure’n profit, per allò dels viatges o de rebre forasters. Així mentre la majoria de les poblacions castellonenques, més de 100 pobles inclosa la capital, s’han de conformar amb un descans entre setmana, ahir, el dia de Nadal, aquests 17 pobles viuran un megapont amb regust d’entrada d’hivern.

Malgrat que no és festiu a Castelló i segons podem llegir a l’agenda cultural, continuant amb la programació de Nadal, podem gaudir d’un espectacle teatral, poètic i absurd de pallassos, a partir de les 6 de la vesprada al Teatre del Raval amb la companyia LaBu teatre, un recital de piano al casino antic a les 7 de la vesprada, oferit pel jove pianista castellonenc Miguel Pascual, premi autonòmic de la Generalitat 2022 o el concert d’orgue a quatre mans amb Pablo Márquez, organista de la catedral de València i Atsuko Tanako, directora musical i organista titular de la parròquia de Sant Nicolau de València, a la cocatedral de Santa Maria a partir de les 9 de la nit.

Hui, un dia rar i estrany al calendari però que de segur a molts de nosaltres, per un o altra raó, podrà resultar inoblidable en brindant-nos una oportunitat única per nodrir la curiositat, el descans de l’atrafegat dia d’ahir o simplement per apropar-nos una mica més a la nit de Cap d'Any.

 

Si un no fora prou, dos!

Hi ha refranys populars que resumeixen segles de saviesa; aquests proverbis condensen observació, experiència i memòria col·lectiva. Un d'ells, savi, irònic i alliçonador, és aquell que diu: “A qui no li agrada el caldo se li donen dues tasses”.

L’expressió, equivalent a la que encapçala aquest comentari, es diu quan algú es veu obligat a acceptar o aguantar una doble dosi d'una cosa que o bé no desitjava, o bé desitjava però no tant.

Molts són els esdeveniments, activitats i espectacles per a tots que des del passat 28 de novembre i fins al 5 de gener estan omplint els carrers i places de la ciutat i el Grau, una extensa programació nadalenca amb espectacles de llum i so, betlems, contacontes, concerts, firetes, tallers nadalencs, cercaviles, jocs infantils o actuacions diverses; més de 250 activitats per a tots els gustos.

Sí, amics, aquest és el menú de Nadal. Un dels plats d’aquest àpat fester, amb el qual ens ha volgut sorprendre l'equip de govern local va tenir lloc el matí d’ahir al Grau, presentat amb el sonor títol de “zambomba navideña”.

Podeu imaginar en algun moment que a les festes nadalenques gaditanes,l’Ajuntament de Cadis haguera programat un espectacle de cant d’estil valencià? O que a les actuacions de carrer a Sevilla, en lloc de música, nadales i palmes, s’oferira una manifestació musical tradicional de la nostra terra?

Doncs això o molt semblant és que de la mà de l’associació cultural “La Mar de Flamenca”, entitat de Benicàssim dedicada, a través de l’organització d’espectacles temàtics, a promoure l'art flamenc, especialment a la província de Castelló i València va tenir lloc al Moll de la Costa.

I no és aquest el primer any en què s’ha programat aquest espectacle nadalenc. He llegit en algun lloc que “zambomba flamenca” que combina el cant, el ball i el toc flamenc al voltant de les nadales tradicionals, acompanyats del característic instrument que dona nom a l'esdeveniment, la zambomba i que constitueix una manifestació cultural amb una gran tradició i popularitat a Andalusia, de la mateixa manera que en Extremadura ho són, per exemple els betlems vivents, ja el 2023 i 2024 va realitzar-se.

Buscant-li un cert sentit a aquesta actuació, puc arribar a entendre que l’espectacle d’arrels andaluses té un cert sentit al nostre Grau en pensar que, precisament aquell districte, compta amb una representació important de famílies originàries d’aquella zona d’Espanya, amb veïns amb arrels de localitats gaditanes com Barbate, però també hi ha una extensa comunitat de veïns d’arrel marroquina i no per això se li ha ocorregut a la regidoria portar un espectacle folklòric amb ballarines del ventre, focs artificials, acròbates i amb degustació de cuscús, te de menta o dolços.

Però és que encara hi ha més. Si no fos prou en un, dos. L’espectacle zambomba flamenca, que ens convida a viure Nadal a compàs de l’art i la tradició del flamenc, tornarà a repetir-se, ara per segona vegada, al cor de la ciutat, a la plaça Major el pròxim dissabte 27 a partir de les 12 del matí, convidant els veïns a omplir la plaça de música, palmes i flamenqueo, repetint l’espectacle que ja va tenir lloc l’any anterior. És veritat que Nadal és tradició i és cultura, però senyora alcaldessa, el flamenc és cultura popular andalusa i no, no és tradició a Castelló, per molt que des del seu equip de govern més d’un regidor s’enteste.

Res tinc en contra de la companyia d’arts escèniques La Mar de Flamenca i menys encara de l’artista convidada en aquell espectacle, la balladora i professora castellonenca Lidón Patiño, referent internacional del flamenc i model d’autosuperació constant, però la combinació entre la passió del flamenc amb l'esperit festiu de Nadal no ha estat mai a Castelló un element necessari ni tradicional. No vulguem que ho siga ara…

La nostra identitat com a poble, l'essència que defineix qui som són les nostres tradicions, la nostra llengua, les nostres arrels. La globalització, la difusió de costums i tradicions foranes i estils de vida que no són els nostres pot, de mica en mica, arribar a eclipsar les nostres arrels culturals, no la fomentem. Allò que és nostre, el que ens permet comprendre qui som i com ho arribem a ser, ara com ara, no és el flamenc.

Dies de pilotes!

Les festes de Nadal sempre han estat assenyalades com uns dies per quedar-se a casa, al voltant d’una taula, compartint temps amb familiars. Hui és dia de fogons en marxa, revisió de receptes apuntades en una llibreta vella i moltes hores de preparació perquè hui és un dia molt especial.

La majoria aposta per la cuina de sempre, la de casa, la que passa de generació en generació. Els menjars completen uns dies marcats pel retrobament, la família i la salut, i com cada any tornen les pilotes.

A Castelló parlar per Nadal de pilotes és parlar de dues especialitats culinàries mantingudes en el temps i que, per tradició, no poden faltar a la taula. Les pilotes de Nadal, de carn per a la sopa o per a la paella nadalenca, fetes de porc picat, pa, ou i espècies, i les pilotes de frare, dolços fregits farcits de crema pastissera.

Unes i altres tenen el seu origen a la cuina valenciana, les primeres de tradició ancestral, d’allò que abans s’anomenava cuina d’aprofitament que es remunta a les antigues "pelles", plat medieval on es barrejava pa, greix i carn picada per espessir i donar sabor, creant un plat contundent i nutritiu per a l'hivern i les festes.

Les de frare són un dolç tradicional valencià, especialment de Castelló, amb arrels a la rebosteria andalusina que incorporava fruits secs i espècies, evolucionant a aquestes boletes de massa fregida, esponjoses i daurades, farcides de crema pastissera i empolvorades amb sucre, similars a les berlineses europees, sent unes postres populars en festes, també ara a Nadal, competint amb neules i torrons.

I si les pilotes de carn donen un sabor especial a la paella, les de frare són el complement ideal de les postres d’un bon dinar o sopar, exquisides per acompanyar el café de qualsevol sobretaula.

Unes i altres són mítiques a qualsevol taula nadalenca castellonera, del raval i de la Vila. Per allò de la modernor, la pressa i en alguns casos l’oblit, és veritat que no a totes les cases, arribades aquestes dates, es “mamprenen les bugades” que suposa l’elaboració de les pilotes de carn i, cada dia en són més les carnisseries que, per encàrrec o de manera habitual al llarg de l’any, n’elaboren i posen a la venda i a l’abast de qualsevol persona que vulga adquirir-les. Espais com Escriche, Angelita, Majer o qualsevol parada tradicional del mercat central en són un clar exemple.

De la mateixa manera, les de frare, que solien preparar-se amb molta delicadesa a les llars castellonenques no només per Nadal, si més no també en altres tipus de celebracions, amb el pas dels anys, han anat deixant lloc a mans expertes pastisseres, sent la panaderia Macian un dels primers obradors a llançar-se a la producció, elaborant-les de manera continuada des de 1950, ajudant a convertir-les en una veritable icona dels pastissos a Castelló, compartint protagonisme amb la coca de Castelló, la coca malfeta o els fadrinets en festes de la Magdalena, arribant a fer-se tan populars que amb unió amb IMA orxateria, no fa massa temps, va nàixer un nou producte 100% Made in Castellón, el gelat de pilota de frare, amb un inesperat èxit, producte de l’efecte sorpresa i recorda de manera renovada el sabor identitari de la pilota.

Són aquests dies de pilotes, de les unes i de les altres, fetes a casa o comprades, però sempre compartides, en un temps, el nadalenc, que ens recorda la necessitat d’estimar i regalar i menjar-les al voltant del caliu dels estimats.

Desitge que aquesta nit, cada conversa, cada somriure i cada abraçada es convertisca en un regal que, tot i que no és possible embolicar-lo, perdura i es fa més present cada any, i que “les pilotes” ens continuen recordant per molts anys més d’on venim, les tradicions, el que som, el present, i la sort de poder viure i gaudir de tot el que ens ofereix aquesta ciutat tan meravellosa que és la nostra. Bones pilotes i bon Nadal!

Cent anys que no ho són…

Als inicis del segle XX es publicaven a Castelló diferents periòdics, El Heraldo, La Provincia Nueva, La República o El Clamor; a partir del 15 de maig de 1925 se’ls uneix el Diario de Castellón, periòdic que imprés al número 11 del carrer de Cavallers es presenta a la societat castellonenca com un mitjà centrat en la vida local, municipal, la cultura i la societat. Un diari que va funcionar fins a l’any 1937 en plena guerra civil quan van confiscar-se els seus tallers.

El juny de 1938 quan la ciutat ja estava ocupada per les tropes franquistes, als mateixos tallers del Diario de Castellón naix un nou diari, el Mediterraneo. És veritat que naix amb la voluntat d’ocupar el lloc que havia deixat el rotatiu que Jaime Chicharro havia llançat 13 anys abans, però, també ho és el fet que aquest nou diari, naixia no com a referent del sindicat agrari que havia estat el sue predecessor, sinó com a òrgan de premsa del nou règim, element de propaganda oficial i informació franquista sobre la guerra.

Per això, que al llarg de tot aquest any que ara estem a punt de tancar, s’haja dit per activa i per passiva que el Mediterraneo complia cent anys, no gosaré dir és una mentida, però sí que ho és una veritat a mitges.

En realitat des d’aquell dijous 16 de juny de 1938, només dos dies després que les tropes del bàndol nacional del general Aranda entraren a la ciutat, en què va aparéixer el primer número fins al dia de hui, 23 de desembre de 2025, són 87 anys, 6 mesos i 7 dies els transcorreguts, i no cent anys com s’ha repetit fins a la sacietat.

És veritat que 87 anys són molts anys, que el periòdic mai ha deixat d'editar-se, que durant molts anys va ser, i ara ho torna a ser, l’únic diari local, que ha sofert en tots aquests anys una transformació i evolució, que poc té a veure en el que inicialment era, però, no, la capçalera “Mediterraneo” no té cent anys.

Que aquest 2025 el nostre ajuntament haja volgut reconéixer la tasca que el periòdic ha realitzat durant molts anys, atorgant-li amb un reconeixement públic, la Medalla d’Or, s’ha d’entendre com un suport institucional, però justificar el reconeixement perquè el mitjà compleix cent anys no és cert.

Com tampoc és correcte el subtítol que portava la portada de l’especial lliurat amb el diari fa uns dies, que deia “100 años contigo 1925-2025”. Sembla que la corporació Premsa Ibèrica, propietària actual del diari, amb el seu president el senyor Moll al capdavant, han estat obsessionats per celebrar un centenari abans d’hora, cercant honrar el passat i projectar el futur a través d’actes i més actes, destinats a enaltir els qui van construir l’entitat i reafirmar la missió i els valors heretats a través del temps.

I que dir de la gala celebrada el passat 11 de desembre a l’auditori? Sembla que amb més de 1000 assistents i comptant amb la presència de la ministra de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant, i del president de la Generalitat Valenciana, Juanfran Pérez Llorca, a més de la presidenta de la Diputació de Castelló, Marta Barrachina, i l'alcaldessa de Castelló, Begoña Carrasco, va ser l’acte culminant de les activitats de l'aniversari. De quin? Dels cent anys que són 87?

Si el que indirectament es buscava en aquella reunió festera era aconseguir sumptuositat, ostentació, fastuositat, aparell, luxe o magnificència, no feia falta “inventar un centenari”, haguera estat prou a dedicar la festa a fer un balanç de les fites registrades pel diari al llarg del temps, tractant de convéncer els convidats que el nostre diari és el millor del planeta, però, clar, tal vegada no haguera estat una afirmació massa convincent…

Jo els diria a tots aquells relacionats d’una manera o l'altra amb el diari, que volen celebrar anys i més anys sense que en siguen tants, que el que veritablement importa no són els anys de vida del mitjà, sinó la vida contada pel mitjà durant els anys, independentment de si en són cinquanta, seixanta o cent.

No són cent anys, però reconeixent que a hores d’ara Mediterraneo és el diari de més llarga permanència a la història del periodisme de Castelló, és de rebut felicitar els seus dirigents, a la vegada que demanar-los siguen més rigorosos a l’hora d’adjudicar-se els anys de la seua trajectòria.

Des d’ací desitge llarga vida al diari i, faig vots perquè tant de bo puguem arribats al 16 de juny del 2038 celebrar com cal i amb tota justícia el seu centenari. Per això només cal que esperem 12 anys, 5 mesos i 26 dies…

Ridícul

Tot i ser públiques no tinc costum acudir a les sessions mensuals del consistori municipal castellonenc, però, com m’agrada seguir el pols, el dia a dia de la ciutat, procure, gràcies a la possibilitat que des de la pàgina web municipal se’ns ofereix, seguir-les a casa estant, en qualsevol altre moment.

Fins avui no havia tingut l’oportunitat de visionar la darrera de les sessions, la celebrada el matí del passat dijous 18, una sessió que en una durada superior a dues hores va aprovar una darrera acta municipal, informar de diferents resolucions i que arribats al despatx extraordinari, presentada una moció del grup socialista instant al govern municipal a implementar un pla municipal de convivència per fer front a l’odi i defensar la convivència, garantint la ciutat com a lloc segur, va obrir-se un debat entre els diferents regidors, la senyora Puerta, el senyor Sales, i els senyors Ortolà i Sancho, amb intervencions i repliques.

En una de les rèpliques el senyor Sancho, davant la preocupant polarització de la ciutadania i l’augment real de violència i com s'arriba a situacions greus, va demanar al senyor Ortolà que mostrara les polseres que llueix al canell, repte que Ortolà, en tornar a pujar al faristol va acceptar, mostrant les dues que lluïa, una de la Mare de Déu del Lledó, supose que regal o compra a la confraria, i l’altra, amb els colors de la bandera espanyola i la frase que, amb orgull manifest, va llegir: “comete esta Pedro”.

No sé, encara que no em costa molt imaginar-ho, que, per allò de la moda, quan una polsera sobresurt sota el vestit d’un polític, i en el cas del senyor Ortolà encara més, a més de la intencionalitat de buscar un aire d'informalitat, de joventut, té una forta intencionalitat, voler transmetre de manera clara un missatge.

Sembla que va ser a la fi del 2024 quan el grup socialista nacional va acusar judicialment a VOX de finançament il·legal i que uns mesos després, a les portes de l’estiu, la denúncia va ser arxivada per la Fiscalia, motiu que va donar peu a què la formació que lidera Santiago Abascal llançara una campanya de firmes i regalara aquella polsera que encara ara, uns mesos després, llueix, com a gran triomf de la seua formació sobre el govern, no sé si diàriament o en moment puntuals com este ple, el nostre regidor.

Siga com siga i quan siga i respectant que cadascú pot fer el que vulga sempre que siga legal, considere que un polític vaja amb polseretes en contra dels oponents, en este cas contra el president del govern o a favor de la Mare de Déu del Lledó, ho considere com a mal menor ridícul, molt ridícul.

Uns missatges, els de les dues polseres que, a dir veritat es complementa amb la resta del seu aspecte i, amb la imatge que ell mateix vol transmetre, supose que als seus votants, als votants de l’extrema dreta castellonera; d’una banda, la suposada defensa del cristianisme i els valors tradicionals com a base de la identitat nacional espanyola i de la religió catòlica com a valor històric i patrimonial, identificant-se amb les arrels cristianes de la nostra gent amb una picada d’ullet devocional a la patrona, d’altra amb el braçalet de la bandera d’Espanya mostrar el seu orgull nacional i el suport a les propostes del partit. La polsera del senyor Ortolà és més que un accessori: és un símbol visual d'identitat política i patriotisme, una forma radical d’entendre la política.

Sembla que les polseres del nostre regidor són un instrument més per reafirmar la seua ideologia, i deu pensar que aquests petits complements que treuen el cap tímidament sota la seua pulcra camisa, connecten no sols en l'àmbit polític, sinó emocional i cultural amb tots o una bona part del veïnat.

Els braçalets d’Ortolà són una manera més de dir-nos “Això és el que soc i el que m'uneix a la meua comunitat”, oblidant-se o no volent reconéixer que la nostra, també la seua, és una comunitat conformada per gent diversa, amb un sector veïnal als que VOX, Ortolà i les seues polseres, només ens recorda l’Antic Règim autoritari i, per extensió, a ideologies de dreta radical i extrema, que dit siga de passada, per molts anys va demostrar poca estima per la llengua, història i costums de la ciutat.

Integració i interpretació perfecta…

No és fàcil, ni senzill integrar en una representació teatral peces musicals interpretades per un cor sense que hi haja una discontinuïtat entre actors, actrius i el grup cantant, més encara si aquella incorpora actors no professionals i una continuïtat escènica trepidant que es desenvolupa entre diàlegs, balls i sortides i entrades en escena contínues. Això és el que passa al Betlem de la Pigà de Castelló i, que la vesprada-nit d’ahir vam poder comprovar per enèsima vegada.

Una bona direcció escènica va fer possible novament el miracle i que tot eixira perfecte. Uns actuants perfectes, sincronitzats, dins el seu paper, i una coral que va arribar a la perfecció en la interpretació de les difícils nadales, aconseguint que  el ritme no es trencara en cap moment.

Tal vegada, la coral, les veus, siga l’element que més presència done al Betlem i, per tant, aquell que, directament els professionals de la música presents a la representació i indirectament també la gran part dels espectadors, sense adonar-nos-en massa, considerem marque el ritme de tota l’obra.

Diferents han estat els grups musicals corals que al llarg dels 45 anys d’història del Betlem  de la Pigà han cantat les nadales, recordem els inicis amb la polifònica castellonenca, després la Vicent Ripolles o el Cor de Cambra “Ad Líbitum” tots ells sempre amb les millors intencions i, més o menys encert.

Després de 30 anys de representació amb alternança entre aquells grups, va ser a partir del 2010  quan, per primera vegada i, des d’aleshores ençà de manera contínua, el grup de veus Associació Música Viva, fundat només uns anys abans, el 2006, a Nules i sota la direcció de Miguel A, Martínez Montes va fer-se càrrec de la part musical del Betlem.

Sens dubte la difícil música del Betlem de la Pigà va ajudar la coral a consolidar-se com a grup i a convertir a aquella en una de les entitats provincials amb projecció artística més elevada provincial.

Transcorreguts 15 anys ininterromputs des d’aquell dijous 23 de desembre del 2010 en què la música de Matilde va sonar al Principal de Castelló amb les veus de Música Viva, el grup no ha deixat de superar-se a si mateix, arribant, amb la representació d’ahir, a aconseguir no només una interpretació acurada, perfecta, sensible quan ho demana la nadala i vibrant en altres ocasions, si més no assolint una integració i sentit de continuïtat que marca el ritme de l’obra en conjunt, sense protagonisme directe, emmarcant i embolquejant amb gran professionalitat tota la representació.

Gràcies al director i com no a les dues dotzenes de cantants integrants del grup, embolcallats per les veus solistes de Constança Pinter i Alberto Martí, la totalitat de les peces que conformen aquest llibret, van sonar com mai havien sonat al teatre, no passant aquest fet desapercebut entre el públic assistent que, una darrere de l’altra van aplaudir la seua entrega, sent el complement ideal i necessari perquè l’èxit tornara a ser aclaparador una vegada més.

El betlem sou vosaltres, els components de sempre i els nous, i també els fidels espectadors que, amb la seua resposta, abans en la cercavila, durant la representació amb els aplaudiments i a la fi compartint amb intèrprets “carabassa ben torrà” conformen un ancoratge perfecte entre passat i present.

Les cares de felicitat que es van veure al darrere de l’escenari en acabar la representació, ho deien tot; xiquets, angelets, beates, dansants, poeta, dolçainers, Pigà i coral tots van ser uns en una unitat, identitat i conclusió compartida.

Amics de Música Viva, és el moment per celebrar les alegries i l’èxit d’anit, de recordar l’esforç en les memòries de les representacions viscudes en anys anteriors i les esperances d’un futur en l’àmbit de la música que ha de ser vostre, fent vots perquè les vostres veus, dins la manifestació cultural que ja és tradició a Castelló, el Betlem de la Pigà, no deixen de sonar en cada futura representació.

De tota la vida…

A Castelló quan un esdeveniment va repetint-se cíclicament al llarg dels anys, prompte solem qualificar-lo com “de tota la vida”, malgrat que en realitat no siguen molts els anys transcorreguts des de la seua primera aparició fins al moment actual.

Així, les actuals festes de la Magdalena, per exemple, o si voleu ser més actuals el black Friday o el Pare Noel, tot i que les sentim com a nostres des de sempre, en realitat no ho són. Sabem que no fa encara cent anys de la renovació festera castellonera, mentre el Pare Noel, Santa Claus, comença a popularitzar-se a Espanya al voltant dels anys 70 i la jornada de descomptes més famosa del món va aterrar a Espanya al començament de la dècada del 2010. Per no parlar de l’Oktoberfest,  l’Halloween els food truck

Absolutitzem les coses. Mitifiquem les tradicions. Donem categoria d'històriques a coses que en realitat no ho són. Ens muntem pel·lícules i com la memòria és curta, diem que són coses de tota la vida.

A Castelló el Nadal de l’any 1980 va tenir lloc l’estrena teatral del Betlem de la Pigà, obra teatral inspirada en la tradició dels betlems casolans del segle XIX i XX, comboiada pel poeta Miquel Peris i la compositora Matilde Salvador, que barrejant escenes costumistes, personatges populars, música coral, danses tradicionals, humor i poesia, conforme un relat que no busca reconstruir el naixement de Jesús de manera històrica, sinó reinterpretar-lo des de la cultura i el paisatge humà de Castelló.

Han transcorregut quaranta-cinc anys des de la data de l’estrena, si són molts anys, en què la representació, que any rere any manté la seua essència costumista i es consolida com una de les fites culturals més esperades dins de la programació nadalenca de la ciutat,  té tota una història de fets i anècdotes al seu darrere, però no, no és de tota la vida.

La seua història és per descomptat llarga, la seua representació escènica ha incorporat ja una segona i tercera generació “d’artistes”; el futur està més que assegurat, ja que el Betlem, sent sempre el mateix, cada any és diferent, cada representació té sorpreses, que són més que esperades pel públic fidel.

Les noves generacions que porten ara el pes del Betlem han entés que aquesta, tot i no ser una tradició de tota la vida, és la més important celebració i reivindicació nadalenca de la cultura castellonenca; tan és així que hui no s’entén Nadal a Castelló sense el Betlem de la Pigà.

I com el temps passa per tots i tot, també hui és un bon moment per recordar que ara fa quatre anys l’ajuntament va publicar dins la col·lecció d’Etnologia el llibre ‘El Betlem de la Pigà: una tradició castellonenca’, una edició que dona a conéixer la història propera de l’obra, viscuda, i contada des de dins, narrada cronològicament, del que ha sigut la representació al llarg de tota la seua trajectòria, amb anècdotes variades i situacions manifestes de complicitat a moments d’actualitat, fent un repàs de la cohesió social que l’obra ha aconseguit des del 1980, com a exemple significatiu de les representacions nadalenques tradicionals valencianes.

Un llibre que aquell mateix 2021 va poder-se adquirir abans de l’inici de la funció al hall del teatre, que després ha aparegut en les diferents fires del llibre celebrades a la ciutat, però del que malauradament no s’ha fet massa difusió, i que des d’aquell moment va estar i continua estant a la venda al servei de publicacions de la Llibreria Municipal, i a l'Arxiu Municipal situat al carrer Gaibiel núm. 4, amb un preu de 16 euros en format paper i 4 en format pdf.

El Betlem de la Pigà, sense ser una tradició de tota la vida a la ciutat, hui, més de quatre dècades després de la seua primera representació, podem comprovar com segueix més viu que mai i com, amb l’esforç de diferents col·lectius castellonencs, va convertint-se en un tresor cultural i un orgull per al nostre poble. A partir de les 20 hores i amb el taquillatge pràcticament venut la sorpresa està més que assegurada…