Una decisió gens fàcil… i una proposta.

Cinc mil euros de premi és una quantitat considerable a rebre per un artista-dissenyador-cartellista que guanye el concurs de cartells anunciador de les Festes de la Magdalena a celebrar a la nostra ciutat al març de l’any 2026.

Més encara si ens fixem en els concursos semblants que, altres ciutats convoquen per promocionar les seues festes, cas de València, Sevilla, Madrid o Pamplona, Falles, Fira d’Abril, Sant Isidre o Sant Fermin, en els que la quantitat econòmica assignada al projecte en uns casos o cartell guanyador en uns altres, és molt semblant a la que, a proposta de la Junta de Festes, va aprovar no fa massa dies el Consell Rector del Patronat Fester.

Tanmateix, i des de fa uns anys el sistema de tria del cartell anunciador de les festes de Castelló no ha estat exempt de polèmica, i no només per la qualitat de l’obra elegida que pot haver estat més o menys encertada, si més no per la proposta a l’hora de la convocatòria.

Mentre uns anys aquesta convocatòria ha estat lliure, podent presentar treballs tant els professionals del disseny com qualsevol persona aficionada, dibuixants i pintors, en altres ocasions ha estat limitada als professionals a través d’allò que tècnicament s’anomena crida a projecte, i que suposa la selecció i posterior contractació del disseny feta entre professionals analitzant el seu portafolis de treballs.

Després de molts anys en què la convocatòria va ser lliure, l’anterior equip de govern municipal va apostar per la fórmula de la crida a projecte i, ara, amb una nova Junta de Festes i amb el vistiplau de l’ajuntament sembla tornar-se a la convocatòria lliure.

Tot i que encara no s’han fet públiques les bases definitives des de l'Associació de Dissenyadors i Creatius de Castelló “L'Exprimidora” ja han mostrat malestar amb la nova convocatòria a la vegada que la junta directiva de l'entitat insta els socis a no participar.

És veritat que en els darrers anys en què la convocatòria va ser lliure, tot i que la quantitat i varietat d’obres presentades eren més que suficients, aquelles en alguns casos no s’adaptaven a les bases i en altres la qualitat era prou baixa, fet que condicionava molt la decisió final del jurat i principal motiu pel qual va decidir-se el canvi a crida als professionals.

Però tot i que encarregar un cartell a un professional pot ser la solució, també té un risc afegit i és que en ser aquell un encàrrec, es basa en la confiança, en l’encert, havent d’acceptar la proposta, més o menys trellada sense veure cap idea, cap esbós.

Entenc que no és fàcil prendre la decisió, decantar-se per una fórmula o altra, que totes dues tenen avantatges i inconvenients, que si ho deixem a manera lliure tal vegada es pose en risc el resultat final per plagi, manca de criteris tècnics o fins i tot per un ús inadequat de la IA, però a la vegada suposa una gran possibilitat per aquells artistes emergents que volen fer-se un lloc i, augmentar el prestigi del seu currículum.

D’altra banda, és veritat que la concessió directa a un professional creatiu suposa una certa garantia en innovació i creativitat, però haver d’acceptar una obra, un cartell promocional d’unes festes internacionals sense veure-la, només imaginant per la trajectòria de la persona o grup elegits que pot arribar a crear-se, no està exempt d’alts riscs i pot desembocar en una menuda o gran decepció.

No és fàcil la decisió, esperem que aquella per la qual finalment s’opte en aquesta propera convocatòria siga l’encertada i, finalment, el cartell que resulte guanyador tinga tot allò que ha de tenir, des de la senzillesa fins a la visibilitat, passant per un ús correcte de símbols i una gran creativitat, en definitiva que transmeta de manera efectiva el sentit de les nostres festes fundacionals.

La meua proposta implicaria fer un concurs lliure i una primera selecció feta per professionals a la que seguiria una votació popular on poguérem participar tots els veïns empadronats a la ciutat per mitjà de tres opcions: via telemàtica, web municipal o presencialment amb el DNI en una urna habilitada en el lloc on les obres haurien d’estar exposades, sent elegida aquella obra que democràticament més vots aconseguira…

 

De granges i mines…

Segons el diccionari normatiu valencià de la qüestionada Acadèmia Valenciana de la Llengua, la paraula granja presenta tres accepcions: casa de camp o mas, lloc destinat a la cria d’aviram o de bestiar i lleteria, on a manera de bar, se serveixen sobretot esmorzars i berenars. Si li afegim el mot “escola” aleshores ens referim a una granja que acull grups escolars per poder observar i experimentar de forma lúdica la vida agrícola.

De la mateixa manera la paraula mina, presenta fins a nou significats, referents al lloc d’on extrauen minerals, artefactes bèl·lics, excavacions subterrànies o referenciat a l’ànima de qualsevol utensili tubular que s’usa per escriure, en especial la barra de grafit emprat per la confecció de llapis.

De manera que d’entrada no hi trobava cap relació directa d’aquestes paraules emprades en el titular del diari local, en referent a un fet delictiu comés en un poble proper a la capital i que deia: “Cae en la Alcora una granja ilegal de criptomonedas”, fent-se ressò el periodista de la detenció d’una persona per un suposat delicte de defraudació de fluid elèctric a la localitat de l’Alcora, on mantenia una “granja” per al “minat” de criptomonedes.

Tot i que cada vegada s’escolta més, he de dir, que desconec clarament que són les criptomonedes. He llegit que són un mitjà digital d’intercanvi, una alternativa a les monedes digitals i que es poden utilitzar com a mètode de pagament en alguns casos. A més, també que poden servir com un mètode per a enviar diners a persones que visquen a països on no pot enviar-se normalment per mitjà dels bancs, o per fer pagaments que no queden registrats enlloc i que en els darrers temps hi ha hagut una especulació similar als actius borsaris. En definitiva, moneda sense existència física que permet transaccions instantànies a través d'Internet i sense importar les fronteres.

El seu funcionament es basa en una xarxa d'ordinadors descentralitzada, fet que suposen nodes repartits per tot el món amb còpies de totes les transaccions que s'han fet. Els treballadors, les persones que formen part dels nodes, s’anomenen miners, aquells que mitjançant grans ordinadors resolen problemes matemàtics per validar i verificar les transaccions i granges el lloc on es fan aquestes.

Un món molt complex en el que sembla no resulta gens difícil per alguns experts realitzar allò que coneixem com a delictes financers, activitats que impliquen l'ús fraudulent de recursos financers i econòmics mitjançant l’engany, la manipulació i el robatori.

En el cas de l’Alcora sembla que els agents policials van adonar-se d’alguna cosa en tenir coneixement d’un consum elèctric anormal en una nau llogada i sense tenir activitat industrial. Fet el corresponent registre es va trobar que hi havia “miners”, una o vàries persones treballant amb sistemes informàtics connectats amb transaccions il·legals, parlant-se d’haver descobert en lloc d’allò que la policia imaginava inicialment, alguna plantació clandestina de droga, una “granja” de fabricació de criptomonedes.

Intentant esbrinar alguna cosa més, he pogut adonar-me que aquests miners i aquesta granja no és un cas aïllat, que a altres llocs del territori espanyol, Santiponce en Sevilla, Chinchilla en Albacete, Yeles a Toledo, Logroño o Viator a Almeria, aquesta activitat de creació de manera il·legal de criptoactius ja anava realitzant-se en els darrers anys.

Els temps avancen que és una barbaritat i,  prompte el diccionari haurà d’afegir noves accepcions a les paraules granja i mina, perquè de manera legal i, malauradament en massa ocasions fraudulenta i il·legal, nous miners i nous grangers irrompen al panorama nacional. Ara, en aquesta ocasió ha estat ben a prop nostre.

Pel que puga vindre, jo, de moment, digueu-me antic, no vull saber-ne res d’aquestes criptodivises. Per mi sobren totes aquelles granges, mines i miners…

Equinocci i primers dies de tardor a la ciutat i terme…

De forma habitual estem acostumats a sentir als mitjans audiovisuals o a llegir en la premsa frases com “entrem en la tardor astronòmica” o “ja s’ha acabat l’estiu astronòmic”. L’entrada a la tardor, com passa amb la primavera, es produeix en un dels punts que anomenem 'equinocci’.

És aquesta una paraula que procedeix del llatí ‘aequinoctium’, que etimològicament significa “igualació de la nit”, fent clara referència al fet que, a tot el planeta, a excepció de les regions polars, la durada del dia i la nit és igual durant aquell dia, tot i que en realitat, l’equilux, el moment en què hi haurà coincidència entre 12 hores de dia i 12 de nit, he llegit no serà a la nostra latitud fins uns dies després del canvi d’estació, en concret el proper divendres 26, a la vegada que en el calendari popular sempre s’ha dit que l’equinocci de tardor comença amb Sant Miquel de Setembre, el 29 del mes.

Acaba ara la brillantor de l’estiu, arribem al canvi d’estació que, al nostre hemisferi nord, el passat dilluns dia 22, va ser el moment en què tal com feien els antics per alinear les seues construccions i megàlits, vam poder identificar exactament el punt cardinal est o oest, en el moment de la sortida i posta de sol.

No fa encara massa anys, per als veïns de Castelló, sobretot per aquells que es dedicaven a la llaurança, aquests dies eren el moment idoni per mirar enrere, per reflexionar sobre els esforços fets al llarg de tot l’estiu i alegrar-se de la feina ben feta, de l’abundància no sempre obtinguda en la dura tasca productiva de l’arròs, i de planificar les sembres d’hivern en espera de la nova collita “tarongera”, promesa de la nova vida “hortolana” que cíclicament havia de tornar a la primavera.

Eren dies de reflexió, de cert descans i festa, de preparar-se per la ja temporada entrant de caça; carabasses i magranes estaven a punt, olives, garrofes i bolets, havien d’omplir ara els rebosts per poder passar, persones i animals, l’hivern…

I vet per on, en el parell de dies que portem de tardor ja hem començat a notar els primers símptomes de què l’estiu definitivament s’acomiada. Conviuen la calor i el sol amb les nuvolades i tronades puntuals. Un temps, com toca a la tardor climatològica, variable, insegur i rebolicat.

Tot i que a la ciutat no vol ploure, esperem que quan ho faça siga de manera beneficiosa, com deia la meua àvia “aigua neta, clara, pura i amb mesura”, perquè l’estiu que deixem enrere, per allò de la calor ha estat molt més que mogudet.

He llegit que el sistema de vigilància “MoMo”, Monitorització de la Mortalitat, del Ministeri de Sanitat, confirma que 86 persones han perdut la vida en el conjunt de les comarques de Castelló aquest estiu per causes vinculades a les altes temperatures, considerant-se aquest que acabem de tancar com l’estiu més mortífer per aquesta causa des que hi tenim registres.

Cal deixar enrere males sensacions, per això jo, ara, a l’inici de la temporada tardorenca us convide a cultivar tradicions que enfortisquen els nostres vincles socials. Envoltats d’amics i familiars des d’ací, com a membre de la Colla Pixaví us convide, el pròxim diumenge 28 a participar d’una celebració compartida, d’una festa que, a la vegada que manté records duradors, busca refermar el sentit de comunitat, la festa anual de l’ermita i llogaret de Sant Roc de Canet.

Una manera especial de celebrar l’inici de la tardor, temps i porta d’entrada de les populars festes de carrer, unes celebracions que agafen un protagonisme especial que, malgrat les presses diàries, la desacralització de la vida espiritual i les dificultats econòmiques manifestes, es neguen a desaparéixer, Sant Francesc, Santa Bàrbara, Sant Roc del Raval o Sant Fèlix…

Deixem la melangia, tanquem un cicle i n’encetem un altre, revifem un nou curs, noves esperances, noves il·lusions, noves activitats, nous propòsits; preparem-nos amics que, el millor està per vindre. Bona tardor!!!

Aniversari…

A la casa amb el número 7 de l’antic carrer de l’Ensenyança hui Antonio Maura, tot just al costat de la que va ser vaqueria d’en Vicent Balaguer, el llaurador i escriptor Josep Pascual Tirado, va escriure la que és considerada com l'obra valenciana narrativa més perfeccionada de les primeres quatre dècades del segle XX, Tombatossals, que intentant justificar míticament el poble de Castelló, transcendeix de si mateixa, carregada d’una capacitat simbòlica inesgotable.

L’any 1987, en complir-se el cinquanta aniversari del traspàs de l’escriptor, ocorregut en plena guerra civil, l’1 de gener de 1937, l’ajuntament de la ciutat, va col·locar una placa a la façana de la casa que, encara hui, podem contemplar i que ens recorda aquell fet extraordinari.

Tanmateix, si jo porte a la memòria l’escriptor i la seua obra cabdal, és per un altre motiu. Tot just hui dissabte, a les portes de la tardor, fa 95 anys des que aquells esparsos articles, que a partir de 1922, van anar publicant-se entre a les pàgines del butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, veren la llum per primera vegada en forma de llibre, en un tiratge de 1036 exemplars impresos als obradors castellonencs del fill de J. Armengot i amb la complicitat d’altres castellonencs com el poeta Bernat Artola que fou l’encarregat de la coberta i les caplletres, així com del polifacètic dibuixant Francesc Pérez Dolz  i del pintor, dissenyador i miniaturista, Llúis Sales Boli que van il·lustrar-lo.

Encara vivía l’autor quan, el 20 de setembre de 1930, aquesta joia literària va publicar-se; així van ser molts els castellonencs que van poder, ara fa 95 anys, gaudir d’una novel·la que, a més a més d’estar farcida d’humor, ironia i tendresa amb un valencià ple de detalls, amb un lèxic desbordant d’expressions populars, van identificar-se amb seus els valors de l’honor, fortalesa i companyonia, destacats de manera magistral a l’obra.

El temps corre de pressa i tot canvia. La casa on el nostre lletraferit va escriure la contalla, tot restant en peu, està a hores d’ara en obres i veurem en què queda; d’altra banda, l’obra en si ha tingut diferents reproduccions i edicions, però, tot i haver-se’n fet d’importants, com aquella segona de l’any 1966 amb dibuixos del llorejat pintor Joan Baptista Porcar, o curioses com la feta el 2023 en llengua nipona, cap com aquesta primera que ara recordem, que persisteix encara en el record i algunes biblioteques particulars, fent des d’ací volts perquè Déu vulga siga per molts anys més.

En el tràfec del dia a dia, amb la pressa de les reunions, els correus que no s'aturen i les agendes que semblen omplir-se per art de màgia, de vegades oblidem la importància de les coses que ens acompanyen en silenci. Aquest no és un aniversari més, o no hauria de ser-ho, és una memòria col·lectiva viva que ha ressonat a moltes de les nostres llars i a les nostres vides, caliu de la nostra cultura popular castellonenca, per 95 anys.

Celebrar aquest aniversari, encara que siga només amb aquest record al meu blog, és, d'alguna manera, celebrar la nostra pròpia història, la d'un poble gran que ha crescut i s'ha transformat, que no oblida el seu veí il·lustre i la seua obra, fent del passat present.

És veritat que la llegenda continua viva, que els avis o pares han sabut transmetre’ns-la, unint passat, present i futur a la memòria col·lectiva de Castelló; que Tombatossals és, hui en dia, molt més que un llibre, però, no hauríem d’oblidar mai que tot el que ha vingut després, ha estat fruit d’aquella primera edició que va suposar una de les màximes aportacions de Castelló a la llengua literària pairal i valenciana.

Felicitats per aquests 95 anys d’aquella data, d’aquella edició en què un grup de sabuts, els de “la castellonenca”, van creure que la temàtica, els personatges, les accions i les emocions de l’obra de Pascual Tirado podien arribar a ser eterns. Una obra que ens recorda que, encara que el món canvie, hi ha aspectes de la condició humana que romanen constants i que cada pàgina del llibre és un pont entre generacions que partint del passat il·lumina la vida d’aquells que s’aventuren a llegir-lo.

Fingir…

La primera de les tres accepcions que dona el diccionari normatiu valencià per explicar el significat de la paraula que encapçala aquest escrit diu: “Simular, voler fer creure allò que no és". I és el que m’ha vingut a la memòria quan aquest matí m’he parat a pensar un poc sobre una notícia escoltada des de dos vessants, una oficial i altra eixida del mateix veïnat, del poble.

Celebrem aquests dies a la ciutat igual que a molts altres pobles de la Comunitat i d’Espanya, la Setmana Europea de la Mobilitat, una iniciativa sorgida l’any 1999 i recolzada des de l’any 2000 per la Comissió Europea, adreçada a sensibilitzar, tant els responsables polítics com els ciutadans, sobre les conseqüències negatives que té l'ús irracional del cotxe a la ciutat i els beneficis de l'ús de maneres de transport més sostenibles com el transport públic, la bicicleta i els viatges a peu i que té com a dia central el pròxim dilluns 22 en què se celebrarà el malauradament només testimonial dia sense cotxes.

En aquesta línia, l'Ajuntament de Castelló va signar el 2007 un conveni amb l'Agència Valenciana de l'Energia (AVEN) per redactar un Pla de Mobilitat Urbana Sostenible amb un clar objectiu, actuar sobre la mobilitat urbana per aconseguir canvis importants en el repartiment modal, amb una participació més gran dels mitjans més eficients de transport, en detriment de la utilització de l'ús del vehicle privat amb baixa ocupació, i fomentar l'ús de maneres no consumidors d'energia fòssil, com la marxa a peu i la bicicleta. Així entre els anys 2007 i 2015 i després entre els 2016 i 2024 van crear-se dos plans de mobilitat urbana sostenible i el 2021 el pla director per l’ús de la bicicleta.

La conseqüència més directa d'aquelles iniciatives va ser l’augment considerable del nombre i quilometratge de “carrils bicis” amb mesures de planificació de la infraestructura ciclista (seguretat, coherència, connectivitat, intermodalitat…), estacionaments de bicicletes i promoció ciutadana al desenvolupament de la mobilitat ciclista, donant-se els primers passos per la implantació d'una cultura de la bicicleta.

Però amb l’arribada al govern del nou equip PP i VOX i assumint la regidoria de mobilitat el senyor Ramirez, amb el vistiplau de l’alcaldia, en el moment de fer-se efectives les obres de la zona de baixes emissions, s’ha anat veient com s'ha prescindit dels carrils bici, desapareixent aquests als carrers Sant Roc, Sant Fèlix, Plaça Clavé, carrer Navarra i carrer Herrero.

Ara, quan la desaparició de diferents carrils a la ciutat és una realitat, es dona la paradoxa que el regidor Ramirez a l’hora de presentar els actes de la setmana de la mobilitat 2025 s’ompli la boca dient que a Castelló, la campanya té com a objectiu prioritari “promoure un canvi cultural en els desplaçaments diaris a favor de l'ús de models tous, a peu o amb bicicleta”, per on senyor Ramirez? Sembla que està vosté fingint, presumint d’un eix ciclista que el seu govern està destruint, i que vol fer-nos creure allò que no és, que diu una cosa i fa la contrària.

Per això, no resulta estrany que, a més a més dels partits de l’oposició que han deixat clar que no comparteixen el projecte que ens està portant a una involució a la mobilitat de la ciutat, el més clar defensor de l'ús de la bicicleta com a mitjà de transport sostenible a Castelló, el col·lectiu Castelló a Bici, ha anunciat, després de deu anys consecutius de presència en aquesta cita, que no participarà en els actes programats dins la Setmana de la Mobilitat 2025 a Castelló, en qualificar l’esdeveniment “oficial” de pantomima del govern PP-Vox.

Si aquest col·lectiu nombrós i important també considera que les polítiques municipals han suposat un retrocés per a la mobilitat ciclista, alguna cosa no s’estarà fent bé, no?

Estic segur que des de l’alcaldessa fins al darrer dels regidors de l’equip de govern volen una ciutat més amable, saludable i adaptada als reptes climàtics i urbans actuals, però accions com aquesta de fer desaparéixer carrils bici, i a la vegada afirmar que s’està a favor de promoure els desplaçaments amb la bicicleta, resulten del tot incoherents i difícilment explicables i enteses pels veïns.

Senyor Ramírez se li veu el plomall, malgrat les seues paraules, crec que en som molts els que ens adonem de quines són les seues intencions en el fons, i pensem que no són bones, que fingir o dissimular pot portar-li fins i tot algun benefici particular, però no per la ciutat a la qual vosté representa.

Gran ciutat o poble gran?

A poc més de tres mesos vista, finals de desembre, que face vint anys que les Corts Valencianes d’acord amb la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia, en complir-se les condicions legals establertes al títol X de la llei 7/1985, promulgaren la llei 12/2005 per la qual s’establia l'aplicació al municipi de Castelló de la Plana del règim d'organització dels municipis de gran població, i que va suposar entre altres mesures la desconcentració de la gestió municipal, l'establiment de nous òrgans específics per a la participació ciutadana, la modernització de l'administració local i la possibilitat de disposar d'un terç de la Junta de Govern en veïns no electes, tot amb la finalitat d’aconseguir una gestió més propera i adaptada a les necessitats d’una població densa i cada dia més nombrosa, cal preguntar-se si realment Castelló ha esdevingut una gran ciutat o continuem sent un poble gran.

I ho dic perquè si aquesta consideració ha portat, en teoria, amb el pas dels anys, un augment en l’oferta de serveis, un major nombre d’oportunitats laborals, una facilitat d’accés a noves infraestructures i una rica, gran i variada oferta d’opcions d’oci i cultura, el fet de mantenir en alguns casos un fort sentit de comunitat, certes interaccions socials que es resisteixen a desaparéixer i l’existència i possibilitat de trobar-nos amb representants de certs oficis difícilment visibles a les ciutats a causa de la tecnologia i les noves formes de treball, em fan pensar si no viurem més que en una ciutat, en un poble gran.

No fa massa dies vaig trobar-me, i no era ni la primera ni la segona ocasió, al camí de Taixida, molt a prop de l’auditori, en un dels espais agrícoles abandonats, al costat del col·legi Izquierdo, un pastor amb un bon ramat d’ovelles. Una estampa gens fàcil de veure a “les grans ciutats”, ja que independentment de ser aquest, el de pastor, un ofici a punt de perdre’s perquè és una tasca esclava estar cada dia de l'any amb els animals i és una activitat econòmica que sembla ha deixat de ser rendible, les dificultats de trobar pastures a pocs minuts del cor de la ciutat, ha fet que l’activitat s’haja hagut de refugiar als pobles, amb la possibilitat de trobar-se amb més facilitat amb contacte amb la natura.

I de la mateixa manera que a Castelló, tot i ser una gran ciutat, existeix la possibilitat de creuar-nos amb el pastor, ahir mateix, un altre personatge, un altre ofici, va presentar-se sobtadament, sense esperar-ho, i en aquest cas, a la porta de casa. Un treballador dels que no se solen veure a les ciutats i que, resistint-se a la seua desaparició, encara és prou fàcil trobar als pobles, em referisc a l’esmolador.

L’ofici d’esmolador o afilador sempre ha estat un ofici ambulant, persones que es dediquen a esmolar o repassar, amb una petita mola giratòria, ganivets i tisores domèstiques, eines del camp, de fusters, carnissers, peixaters i que sovint, una o unes quantes vegades al mes, solien recórrer els nostres carrers. Tots reconeixíem fàcilment el so singular del seu xiulet, però, malgrat l’evolució del sistema, des de la bicicleta a la moto, el pas del temps i l’aparició de nous materials, van fer que a la ciutat cada vegada fora més difícil sentir, el crit estrident característic de l’escala musical del bufacanyes i, tal vegada, més fàcil, per allò de la familiaritat, als pobles.

Però sí, ahir un esmolador arrossegant la seua bicicleta i sense pressa va recórrer el meu carrer. Ja molt abans de veure’l aparéixer pel cantó vaig saber de la seua proximitat, vaig escoltar el xiulet i van venir-me'n a la memòria records d’infantesa, quan la ciutat encara era un poble, quan la mare en assabentar-se del seu pas, li baixava aquelles tisores menjades o aquells ganivets gastats, amb la fulla cada vegada més estreta, perquè les mans i la mola afiladora, rebaixant-les les “deixaren com a noves”.

No vaig veure ningú que al llarg i ample del carrer s’acostara a l’esmolador, li demanara pel seu treball, fins que, sense pressa, s’allunyara pel cantó i cada vegada se sentira més lluny el xiulet. 

Tal vegada pensava que no calia tornar, que millor oferir el seu ofici als pobles veïns, que Castelló havia deixat de ser un poble i que ara era una gran ciutat, i que ell no feia falta, que fins i tot era un estrany… 

Com estrany seria trobar-nos ara amb el drapaire, el cadirer, el lleter, matalasser, granerer o adobacossis que fins i tot el progrés ha fet perdre’s als pobles. És veritat que alguns fins i tot a les grans ciutats es mantenen, el xurrer o el llandero en serien uns exemples.

Mentrestant i amb la possibilitat real de trobar-nos qualsevol dia a la ciutat o terme un pastor o un esmolador, podem mantenir el dubte: som una gran ciutat o un poble gran?

El fiasco de la targeta ciutadana o temps per venir futur…

Va ser a la fi de l’any 2023 quan l’alcaldessa de Castelló, va presentar una acció transversal que implicava les àrees de modernització, mobilitat i cultura; una nova eina que en paraules de la senyora Carrasco, naixia amb la pretensió de facilitar la vida als castellonencs, una nova targeta que, amb caràcter gratuït tots els veïns podíem obtenir en format físic o virtual i que, en teoria, havia de servir per a unificar en un sol suport els diferents serveis que la municipalitat, gratuïts o de pagament, ens ofereix: la targeta ciutadana.

En definitiva, es tractava d’avançar en la digitalització i de donar noves facilitats els veïns. Va publicitar-se a so de bombo i platerets, de forma molt ostensible i amb molt de soroll, que amb aquesta nova eina, des d'aquell moment, el servei de préstec de bicicletes 'Bicicàs', el TRAM, els autobusos urbans o el servei de préstec de llibres a la biblioteca municipal s’incloïen en aquest únic format, de manera que vam ser molts els ciutadans que, amb cita prèvia i unes setmanes d’espera per l’allau de peticions, vam aconseguir registrar-nos i fer-nos amb la nova targeta.

Amb unes previsions inicials d’aproximadament 80.000 castellonencs possibles beneficiaris del servei (35.000 usuaris del transport urbà i 45000 de biblioteques), la sorpresa no va tardar a arribar.

Tot i les afirmacions i promeses de la senyora Carrasco i els regidors senyors Cabañero i Ramirez i la senyora España, la targeta no va suposar al llarg de tot l’any 2024 cap avanç. La veritat és que aquesta previsió no va calar als veïns de la capital de la Plana i les previsions van rebaixar-se a 22.000 possibles usuaris. Les xifres ho diuen tot: 3.637 targetes van emetre's el 2024,  8.372 les tramitades en els 9 primers mesos del 2025, el sostre encara està lluny.

Tanmateix, el bicicas seguia funcionant com sempre, així com els diferents abonaments de transport urbà, Tram i carnet d’usuari de biblioteca municipal. La targeta no incorporava cap avanç significatiu.

És veritat que va despertar interés entre els veïns i que cada dia que passava eren més les persones que la tenien, però, a hores d’ara en són ben pocs, jo no en conec ca, que faça ús de la mateixa en algun servei municipal.

Em consta que el consistori continua realitzant en aquests moments gestions, proves i més proves, anunciant-se ara novament que haurem d’esperar a finals d’any perquè la puguem fer servir de manera ordinària; més encara, sense haver calat massa aquelles primeres opcions, ara ens diuen que aquest plàstic serà necessari per a obrir els nous recipients que algun dia, prompte?, veurem als carrers orientats al reciclatge, i que també serviran per a bonificar la taxa de les escombraries el 2026…

Sembla que l’anunci d’aquesta bonificació va disparar l’emissió de targetes els primers mesos d’aquest 2025 en anunciar-se que seria a través d’aquella com es podria certificar la visita als ecoparcs i així poder obtenir una rebaixa al rebut, però tampoc. Encara hui sembla que allò dels punts nets de proximitat, no ha arribat a quallar i, tal vegada només són sis (als grups Benadressa, Venda Nova, la Xoquera, Roser, Perpetuo Socorro i Tombatossals) els llocs o la targeta servisca per a aquest menester… o no? A la resta d’ecoparcs, el fixe i els mòbils, la targeta no serveix…

La implantació del contenidor marró tancat que havia d’activar-se mitjançant la targeta tampoc ha estat encara realitat; així l'ús del contenidor d'escombraries orgàniques de cap manera implementa encara la bonificació de la taxa. Ara el regidor responsable s’apresta a dir que aquests contenidors intel·ligents vindran lligats al nou contracte de neteja…

Diuen que la seua implantació va suposar una inversió de vora 350.000 euros cofinançats al 50% pel Fons Europeu de Desenvolupament Regional en el marc de l'EDUSI de Castelló i el 50% per l'Ajuntament. Haurà fet el Fons Europeu un seguiment del seu impacte i ús? Espere que no, no fos cas que haguérem de tornar els diners…

Tot està per fer…

Ahir va tenir lloc en un teatre engarlandat a l’efecte, tal com havia ocorregut el dia anterior amb els més menuts, l’acte protocol·lari, repetitiu i sempre diferent, d’obertura oficial de l’exercici fester 2026, la imposició de bandes a madrines, dames de la ciutat i Regina de les festes. Un ramell de senyoretes que, estimant Castelló, han de portar amb el vistiplau de l’ajuntament i de la mà de la Junta de Festes, un nou any, en nom de tot el veïnat, un fet més que evident, que som un poble treballador, agraït, solidari i fester.

Aquests elements van ser, juntament amb alguna picada d’ullet i toc al cor, amb pinzellades de records, simpatia i afecte, el fil conductor del discurs que l’alcaldessa, la senyora Carrasco, va desgranar i dedicar a la màxima representant festera per aquest any, la jove Clara Sanz Sobrino.

Alternant el valencià i el castellà, com ja ens té acostumats l’alcaldessa en moltes de les seues intervencions festeres, des del faristol va lligar, amb paraules, que en alguns moments van arribar a ser emotives, el passat, el present i el futur de la festa i de les que jo hui voldria recordar aquella frase que va pronunciar quasi al final “Que tot està per fer, que res ens pararà, que tenim molt de camí, i romeries per ofrenar.”

Una frase que, immediatament vaig pensar, suposava tot un repte d’intencions, una crida absoluta a l'evolució constant, al canvi permanent i necessari, a l'aprenentatge continu. Era la manera de dir als veïns, als ciutadans, i sobretot en aquell moment i marc als festers, que encara ens queden moltes coses per fer, i que és el moment de posar-nos a fer-ho. 

No és la primera vegada que sentia aquest “tot està per fer” però he de dir que poques vegades en el marc concret de la festa i menys encara en boca de la màxima representant municipal. La frase em sonava com a part del poema “Ara mateix”, del poeta Martí i Pol “Posem-nos dempeus altra vegada i que se senta la veu de tots solemnement i clara... que tot està per fer i tot és possible.”

Una frase que, m’agradaria pensar, que en boca de l’alcaldessa, vol mostrar la clara intenció del govern en general i del patronat fester en particular, de recolzar i fer créixer el compromís, la passió i l’orgull, d’una tradició, d’una cultura, d’un paisatge i unes festes amb moltes, moltes possibilitats, sense cap interferència política i sense partidisme, cosa que no crec siga gens fàcil d’aconseguir.

Tot i això, crec, tinc confiança en què el futur pròxim, vist l’inici, pot ser prou esperançador.  En la figura de Clara Sanz, la nostra Regina 2026, s’uneixen tots els elements representatius del món fester, ja que, provinent del món gaiater, mai ha deixat de ser també apassionada del folklore, del ball, de les arrels i la història, i que de segur ahir va notar-ho, en escoltar el càlid i emocionat aplaudiment de benvinguda que els assistents al seu nomenament, que omplint el teatre, vam dedicar-li.

Que a partir d’ara els actes festers siguen “dignes de nom i de fets” depén, en bona part de totes elles, de les nostres representants femenines, amb la nostra reina al capdavant, d’elles que ja han fet el generós pas, però també i en una part més que important, de tots nosaltres, de la nostra acció, de la nostra capacitat per evitar discòrdies paralitzadores, també de la intel·ligència i creativitat de la Junta de Festes per buscar punts de trobada i, sobretot, d’encertades accions i mobilitzacions, dins i fora de la ciutat.

Tot està per fer, si amics, hem obert un cicle fester amb un futur més que esperançador. Els anys transcorreguts fins ara des d’aquell llunyà 1945 han de constituir el gresol, la base sòlida per fer front a aquest exercici del 2026, que haurà de ser recordat com un any important dins els temps convulsos en què ens està tocant viure, sent fidels als principis i tradicions, i en el que tots, protagonistes de primera línia o el darrer dels nouvinguts, per la nostra implicació, dedicació i entrega, puguem sentir-nos especialment orgullosos de la ciutat on vivim.

Records d'infantesa, emocions compartides, promeses... Les festes ens han d’unir, en elles ens hem de reconéixer com a poble i, sobretot, ens han de recordar el més valuós de la nostra història comuna. Clara, tot està per fer; ahir vam començar entre tots, tu la primera, a fer-ho possible. Enhorabona...

Pardals!

És ben sabut que qualsevol ocell comú al nostre poble rep el nom genèric de pardal, tot i que s’aplica, per ser el més comú en aquestes latituds al científicament conegut com a “passer domesticus”, en valencià teuladí o vilero, per allò de no ser massa difícil trobar-nos-els a les teulades o picotejant al terra de les viles o pobles.

A la ciutat i terme municipal en són moltes les classes de pardals que hi podem trobar al llarg de les diferents èpoques de l’any, espècies acostumades a viure al nostre entorn més proper, prop de les nostres cases, parcs, jardins, horta o marjal; així la tórtora turca, l’estornell negre, la merla comuna, el falciot, l’oroneta o el rossinyol, estarien entre els més coneguts.

Per allò de la moda de “tenir pardals exòtics”, en els darrers anys, trobem també en llibertat, per haver-se escapat o haver estat amollats voluntàriament, exemplars d’espècies foranes gens comunes, entre les que cada dia són més fàcils de veure les cotorres o els papagais, que en introduir-se en el nostre medi natural s'han expandit ràpidament i comencen a ser pel seu comportament, la colonització de l'hàbitat o el risc de contaminació genètica una amenaça per a la biodiversitat autòctona.

I si hui parle de pardals és perquè des de fa unes setmanes i fins hui mateix, des de l’ajuntament “no paren” d’eixir notícies que de manera indirecta poden tenir als pardals, els nostres i els forans, com a directes protagonistes.

Fa tot just un mes que l’alcaldessa va fer públics els resultats de la consulta de participació ciutadana sobre el futur Censal Parc, l’espai projectat com el parc urbà més gran de la ciutat, sent més de 7.000 els castellonencs que vam aportar suggeriments o peticions sobre les característiques i elements que ens agradaria foren inclosos en aquesta nova zona verda de la capital. Com a exemple zones d’ombra, d’aigua, estanys, fonts, àrees de jocs infantils innovadores, instal·lacions esportives, o, per demanar que no en quede, un espai escènic polivalent on celebrar esdeveniments, un amfiteatre a l'aire lliure amb graderies on poder realitzar des d’actuacions musicals a representacions teatrals.

Ara, hui, coneixem que, tal vegada per començar a fer-se realitat i poder ficar a disposició dels veïns abans d’acabar la legislatura una part d’aquest parc, Begoña Carrasco dins la remodelació del govern, ha traspassat la regidoria de habitatge, fins ara competència del senyor Toledo, a la tinent d’alcalde del Grau la senyora Giner, confiant que el regidor puga destinar més dedicació per impulsar aquest projecte estratègic del nou Censal.

No sé per on començarà el senyor Toledo a fer realitat visible el parc, si per plantar uns arbres, crear un espai de gespa, ficar unes fontetes i banquets per seure o tal vegada iniciar la construcció de l’element estrella, el llac artificial.

Jo voldria regalar-li una idea al senyor Toledo que, comentada a peu de carrer amb alguns veïns sembla no ser desgavellada i relativament fàcil i econòmica de dur-la a la pràctica, obrir el parc amb la creació d’un element que fins ara no hem tingut mai a Castelló, un aviari, una gran i moderna gàbia, amb una suficient amplària i altura que constituïsca un ecosistema perfecte per servir d’hàbitat a les diferents espècies d’aus i pardals amb una xarxa interior perquè les aus es posen i facen els seus nius, i que puga ser a la vegada que lloc d’esbarjo on el visitant gaudisca de la proximitat d'aus local i exòtiques, espai d’aprenentatge, amb desenvolupament i gestió de diferents activitats didàctiques. Més encara, fins i tot podria ser el lloc ideal per crear “la mascota viva” del parc, aquell pardal més representatiu de l’avifauna de la nostra ciutat i terme.

Aquest “pardalari” de segur prompte es convertiria en el lloc ideal, fàcil i accessible per, sense sortir al camp, poder albirar i identificar les diferents espècies d'ocells característiques d'un ecosistema determinat, el nostre, a la vegada que lloc on poder veure les diferents espècies en les millors condicions climàtiques al que ha estat durant molts anys el seu hàbitat natural, o al que en alguns casos s’han aclimatat. Què li sembla senyor Toledo?

 

774 més un…

Ahir, ens ho recorda hui Cristina Garcia en la seua crònica de la pàgina 6 del diari Mediterraneo, van complir-se dos-cents huitanta-dos mil cinc-cents deu dies, des que el 8 de setembre del 1251, el rei Jaume I va signar a Lleida el privilegi del trasllat, autoritzant els pobladors del “castell vell” a traslladar-se a qualsevol lloc del terme de Castelló de Borriana.

Una efemèride que des de fa uns quants anys és recordada a Castelló amb un seguici d’actes lúdics, històrics, festers, de reconeixement i recreatius que, de la mà de l’equip de govern municipal, converteixen, any rere any, la ciutat durant uns dies, quasi tota una setmana, en una ciutat repleta d’activitats dissenyades per a totes les edats i que, la casualitat vol que vinguen a celebrar-se aproximadament en el punt mitjà entre la celebració anterior i la següent, de les festes de la Magdalena, que juntament amb les de Lledó serveixen per a mantenir viu l’ambient fester del poble.  

No vull centrar-me a analitzar la vintena d’actes que des del passat dimecres i fins demà dia 8, per “recordar a tots els que van ser, són i seran”, com va encarregar-se de recordar l’alcaldessa conformen el programa-reclam d’aquell record històric.

L’Alcaldia i les regidories de Festes, Cultura i Turisme comboien amb la recent Junta de Festes i diferents ens festers honors, distincions, premis, visites i homenatges per recordar que fa 774 anys d’aquella decisió reial de la qual va tenir molt a veure la poc recordada regina Yoyes, Violant d’Hongria i el lloc en què va signar-se aquell privilegi, la ciutat de Lleida.

És veritat que els Cavallers de la Conquesta s’encarreguen de recordar-nos, en diferents actes desenvolupats al llarg de l’any, la figura de la reina Violant, en hongarés Magyarországi Jolán i que, d’altra banda, des del 8 de setembre del 2016, quan vam celebrar el 765 aniversari fester, l’aleshores alcaldessa Empar Marco i el responsable d’agermanaments i vicealcalde Enric Nomdedéu van fer realitat l’acord pres per la corporació municipal d’agermanament amb la ciutat de Lleida, en la figura de la responsable de Cultura de la ciutat catalana Montserrat Parra.

Han passat 9 anys i l’aniversari de la signatura del Privilegi de 1251 s’ha anat recordant per les diferents corporacions, però les possibles relacions culturals, esportives, socials, turístiques i econòmiques, amb la ciutat catalana, han brillat per la seua absència. Tampoc al programa elaborat per aquest 2025 hi ha cap referència directa ni indirecta a la ciutat germana, cap acte per fomentar el fet de recordar que compartim un rei, una llegua i una cultura i, malgrat ser dues ciutats no massa separades geogràficament, sembla que els nostres camins no han tornat a coincidir. Una veritable llàstima…

Demà tancarem el record d’aquell fet històric, i obrirem el que hauria de ser el 775 aniversari a celebrar tot just d’ací un any, al voltant del 8 de setembre del 2026, amb un mateix consistori i equip de govern, una efemèride que hauria de tenir un caràcter especial i molt més ambiciosa que totes les celebrades fins ara, on haurien de tindre cabuda trobades socials, intercanvi d'experiències, fórmules participatives, projectes comuns i no sols reforçant els actes culturals i festius que van realitzant-se repetitivament any rere any, si més no, establir col·laboracions entre l’ajuntament i institucions com la Universitat Jaume I, d'una banda, i l’ajuntament lleidatà, la Universitat de Lleida o l’Institut d’Estudis Ilerdencs, amb una darrera i clara finalitat, apropar amb tot el rigor la nostra història comuna i celebrar el 775 aniversari “com una gran festa compartida, de germanor”.

La commemoració del 775 aniversari de la signatura del privilegi del trasllat, ha de ser un repte per la ciutat i en especial per l’actual regidor de relacions institucionals, el senyor Sales, que hauria de fer el possible i l’impossible per implicar el conjunt de la ciutat i també l’oficialitat de la ciutat de Lleida en un exercici de memòria compartida i de difusió històrica. 

De segur que ell, com a membre del govern municipal trobarà amb la resta de membres del consistori, afins o de l’oposició, la mà estesa per aconseguir fites importants en aquest menester. Qüestió de voluntats? Hi ha tot un any al davant, temps al temps…

De senyals i marques…

Ahir va començar la denominada “volta ciclista a Espanya”, una carrera ciclista per etapes que en realitat, des de fa uns anys ni és volta, perquè el seu recorregut ha deixat de ser semblant a una circumferència, ni tampoc a Espanya, ja que a més a més de deixar “de passar” per alguns territoris nacionals, des de fa unes edicions el seu inici ha estat lluny del territori nacional, cas d’Assen (2009), Nimes (2017), Utrech (2022), Lisboa (2024) o Turin en aquest 2025, una manera d’obtenir una inversió publicitària significativa, ja que aquelles ciutats i països “paguen” un preu més alt per acollir la sortida.

I la casualitat ha volgut que hui, el dia en què es correrà la segona etapa, encara en territori italià, prop dels Alps, entre les localitats d’Alba i Limonte Piemonte, passejant jo, més a prop, vora platja, per l’avinguda d’en Ferrandis Salvador, per l’anomenat passeig marítim de Benicàssim, he observat que en la coneguda ruta ciclista i paisatgística que recorre la costa, coneguda popularment com a “carril-bici”, han aparegut uns senyals nous que, tal vegada s’han col·locat fa uns dies o setmanes, però que semblant “nous de trinca” fan pensar que no tenen massa dies.

En realitat no són massa expressius, no donen massa informació, o tal vegada la informació subministrada siga “més tècnica”, el cas és que han despertat la meua curiositat i m’han fet escorcollar una mica tot el que hi podia haver-hi al seu darrere, i no he quedat decebut pel que he arribat a descobrir.

Es tracta d’uns indicadors que marquen el concepte de via litoral i que entren dins de les accions del PATIVEL, del Pla d'Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral, un pla d'ordenació territorial de la Comunitat Valenciana que cerca protegir i posar en valor el litoral, definint zones amb diferents nivells de protecció i regulant-ne l'ús, que donen indicacions concretes de la “Mediterranean route”, una ruta ciclista de llarga distància, de 7.500 km, que permet explorar la diversitat natural, històrica, cultural i culinària de la regió mediterrània, recorrent la costa des de Cadis (Espanya) fins a Xipre, passant per 12 països com França, Itàlia, Grècia i Turquia.

Una ruta marcada amb el número 8 i que forma part de les 15 que conformen la xarxa Eurovelo gestionades per la Federació Europea de Ciclistes ECF, i que en el cas de la Comunitat Valenciana transcorre per 512 km travessant 78 municipis amb un traçat proposat per la Conselleria d'Habitage, Obres Públiques i Vertebració del Territori, que no sé si haurà estat també la impulsora de la col·locació dels senyals.

Uns senyals de dos tipus, uns postes verticals on a més a més d’indicar el número de ruta i el tipus de via, anuncia quilometratges parcials, i uns altres, més menuts sense quilometratge, amb informació menys completa.

43 etapes conformen el recorregut de l’Eurovelo-8 en territori espanyol, entre Cadis, inici de la primera etapa i la Jonquera, final de la 43, de les quals 11 transcorren per territori valencià, en concret les etapes des de la 22 amb inici a Guardamar del Segura, fins a la 32, amb final a la localitat d’Ulldecona, corresponent les tres darreres, 30, 31 i 32 al recorregut dins la nostra província, i en concret la 31, entre Castelló i Alcossebre, la penúltima etapa abans de sortir de territori valencià, amb aproximadament uns 50 quilòmetres de recorregut la que estic fent referència, aquella de la que hui he vist la seua senyalització, un recorregut molt vistós enganxat a la riba del mar Mediterrani.

Pel que he pogut arribar a conéixer sembla que al territori espanyol a més a més de la ruta 8, la nostra, hi trobem dues rutes més, l’eurovelo-1 o ruta de la costa atlàntica, des del cantàbric fins a Huelva, i l’eurovelo-3 o camí de Sant Jaume francés, entre els Pirineus i Galícia.

No sé quanta gent, ciclistes o no, s’hauran assabentat d’aquests senyals, i més encara a quants els hi seran d’utilitat, però la iniciativa no deixa de ser curiosa. Només un desig, espere que tinguen el manteniment necessari perquè no passe com en altres ocasions, i caiguen prompte en l’oblit, com ha passat, per exemple, amb tots aquells que en el seu dia van col·locar-se per indicar el pas de la Via Augusta i que, ara, uns anys després, ningú se’n recorda d’ells i o bé han desaparegut o es troben en una situació d’abandonament més que lamentable.