La ciutat

La ciutat

dimecres, 17 de setembre del 2025

Gran ciutat o poble gran?

A poc més de tres mesos vista, finals de desembre, que face vint anys que les Corts Valencianes d’acord amb la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia, en complir-se les condicions legals establertes al títol X de la llei 7/1985, promulgaren la llei 12/2005 per la qual s’establia l'aplicació al municipi de Castelló de la Plana del règim d'organització dels municipis de gran població, i que va suposar entre altres mesures la desconcentració de la gestió municipal, l'establiment de nous òrgans específics per a la participació ciutadana, la modernització de l'administració local i la possibilitat de disposar d'un terç de la Junta de Govern en veïns no electes, tot amb la finalitat d’aconseguir una gestió més propera i adaptada a les necessitats d’una població densa i cada dia més nombrosa, cal preguntar-se si realment Castelló ha esdevingut una gran ciutat o continuem sent un poble gran.


I ho dic perquè si aquesta consideració ha portat, en teoria, amb el pas dels anys, un augment en l’oferta de serveis, un major nombre d’oportunitats laborals, una facilitat d’accés a noves infraestructures i una rica, gran i variada oferta d’opcions d’oci i cultura, el fet de mantenir en alguns casos un fort sentit de comunitat, certes interaccions socials que es resisteixen a desaparéixer i l’existència i possibilitat de trobar-nos amb representants de certs oficis difícilment visibles a les ciutats a causa de la tecnologia i les noves formes de treball, em fan pensar si no viurem més que en una ciutat, en un poble gran.

No fa massa dies vaig trobar-me, i no era ni la primera ni la segona ocasió, al camí de Taixida, molt a prop de l’auditori, en un dels espais agrícoles abandonats, al costat del col·legi Izquierdo, un pastor amb un bon ramat d’ovelles. Una estampa gens fàcil de veure a “les grans ciutats”, ja que independentment de ser aquest, el de pastor, un ofici a punt de perdre’s perquè és una tasca esclava estar cada dia de l'any amb els animals i és una activitat econòmica que sembla ha deixat de ser rendible, les dificultats de trobar pastures a pocs minuts del cor de la ciutat, ha fet que l’activitat s’haja hagut de refugiar als pobles, amb la possibilitat de trobar-se amb més facilitat amb contacte amb la natura.


I de la mateixa manera
que a Castelló, tot i ser una gran ciutat, existeix la possibilitat de creuar-nos amb el pastor, ahir mateix, un altre personatge, un altre ofici, va presentar-se sobtadament, sense esperar-ho, i en aquest cas, a la porta de casa. Un treballador dels que no se solen veure a les ciutats i que, resistint-se a la seua desaparició, encara és prou fàcil trobar als pobles, em referisc a l’esmolador.

L’ofici d’esmolador o afilador sempre ha estat un ofici ambulant, persones que es dediquen a esmolar o repassar, amb una petita mola giratòria, ganivets i tisores domèstiques, eines del camp, de fusters, carnissers, peixaters i que sovint, una o unes quantes vegades al mes, solien recórrer els nostres carrers. Tots reconeixíem fàcilment el so singular del seu xiulet, però, malgrat l’evolució del sistema, des de la bicicleta a la moto, el pas del temps i l’aparició de nous materials, van fer que a la ciutat cada vegada fora més difícil sentir, el crit estrident característic de l’escala musical del bufacanyes i, tal vegada, més fàcil, per allò de la familiaritat, als pobles.

Però sí, ahir un esmolador arrossegant la seua bicicleta i sense pressa va recórrer el meu carrer. Ja molt abans de veure’l aparéixer pel cantó vaig saber de la seua proximitat, vaig escoltar el xiulet i van venir-me'n a la memòria records d’infantesa, quan la ciutat encara era un poble, quan la mare en assabentar-se del seu pas, li baixava aquelles tisores menjades o aquells ganivets gastats, amb la fulla cada vegada més estreta, perquè les mans i la mola afiladora, rebaixant-les les “deixaren com a noves”.


No vaig veure ningú que al llarg i ample del carrer s’acostara a l’esmolador, li demanara pel seu treball,
fins que, sense pressa, s’allunyara pel cantó i cada vegada se sentira més lluny el xiulet. 

Tal vegada pensava que no calia tornar, que millor oferir el seu ofici als pobles veïns, que Castelló havia deixat de ser un poble i que ara era una gran ciutat, i que ell no feia falta, que fins i tot era un estrany… 

Com estrany seria trobar-nos ara amb el drapaire, el cadirer, el lleter, matalasser, granerer o adobacossis que fins i tot el progrés ha fet perdre’s als pobles. És veritat que alguns fins i tot a les grans ciutats es mantenen, el xurrer o el llandero en serien uns exemples.

Mentrestant i amb la possibilitat real de trobar-nos qualsevol dia a la ciutat o terme un pastor o un esmolador, podem mantenir el dubte: som una gran ciutat o un poble gran?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada