Una altra que tanca...

Que la taronja made in Castelló i els citricultors des de fa un parell o més de dècades no guanyen per a disgustos és un fet més que evident. Els altíssims costos de producció, l'entrada cada cop més massiva de fruita forana i, sobretot, uns preus en origen que gairebé no donen per cobrir les despeses mínimes han sumit la citricultura en una crisi permanent.

La conseqüència primera, tot i que no l’única, és fàcil de comprovar, només cal eixir als termes i veure la quantitat de terrenys conreables que estan abandonats, i això, com és lògic, s'ha traduït en una reducció important del nombre d'operadors, cooperatives o empreses familiars, tant es val.

Cohobo, Agriexport, Burexport, Greenmed, Nulexport, Cipla, Cítrics de Nules, Peris Agost, Martinavarro…, només són alguns dels exemples més recents i sagnats que, per problemes de gestió o acumulació de deutes, no han pogut tirar endavant i finalment, han anat desapareixent, suposant aquells tancaments, un darrere de l’altre, un cop per a l'economia local i de les comarques afectades.

És curiós que cap cooperativa haja hagut de tancar per manca de captació de socis o perquè hi haja hagut una fugida a altres institucions. Les cooperatives tenen una benedicció i és que el poble les sosté; aleshores cal pensar que majoritàriament haja estat la mala política comercial unida a la deficient gestió, assumint unes despeses administratives massa elevades, el que les haja portades al caos.

La dràstica reducció del nombre de cooperatives i les fallides en empreses familiars, deixa cada campanya milers de treballadors, collidors, manipuladors (principalment dones) i tècnics, a l’atur i una altra conseqüència també més que observable, la disminució del poder adquisitiu de les famílies.

I si no vols caldo, dues tasses, diuen al meu raval quan no es desitja una cosa i en tenim més del conte. Aquesta locució m’ha vingut al cap aquest matí en llegir la notícia: “La citrícola Agribur de la Vall d’Uixó, amb 155 treballadors, entra en concurs de creditors amb 30,6 milions de deute”.

És veritat que malauradament estàvem enfront d’una mort anunciada; va ser a la fi del mes de gener, quan l’empresa per poder renegociar el seu deute amb els creditors va acollir-se a la fórmula del preconcurs, despertant la inquietud entre els productors, però no ha sigut fins ara quan ha plantejat un ERO d’extinció per a tota la plantilla.

Diuen que l’empresa no ha estat transparent, que estava ocultant la seua situació econòmica als agricultors a la vegada que signava contractes de compravenda de cítrics amb fórmules de finançament alienes a la banca tradicional, vaja sabent que no els hi pagaria.

Trenta anys comprant, confeccionant i fent arribar a tots els racons d’Europa milers i milers de tones de taronges i clementines seleccionades amb cura no han estat prou perquè els seus professionals, especialment formats?, hagen estat capaços en temps actuals de mantenir uns mínims beneficis; més encara, han fet tan gran el volum de pèrdues que s’han vist abocats al precipici.

Tota una paradoxa. Mentre la taronja continua representant entre la gent no llauradora un símbol d'orgull i pilar de l'agricultura valenciana, pels llauradors més que un símbol és un problema i greu. Al pas que anem amb la poca rendibilitat de les produccions, el tancament de magatzems, les plagues i la manca de llauradors joves, farà que en pocs anys la producció tarongera als nostres camps desaparega i quede només com a record d’un passat més que fructífer.

Sens dubte, ens trobem en un moment molt complicat per a la citricultura castellonenca. Digueu-me agosarat, però per mi estem entrant a la fi del cicle econòmic. Enfront de situacions com la sofrida ara per part d’Agribur la recerca de models agraris justos i ecològics és urgent i està cada cop més justificada.

De la taronja a Castelló ja no es viu i, ja veurem que passarà d’ací no massa anys amb el caqui, la magrana, el paraguaià, l'alvocat i fins i tot el kiwi que en algun cas esporàdic encara es pensa és el futur…

“Toda una finca evacuada y un gato muerto”. Un bon titular.

Mai he conviscut amb un gat, mai he compartit amb cap d’aquests animals de companyia la meua vida. Tot i això, entenc que hi haja moltes persones a les quals el fet de tenir un gat com a mascota els hi puga portar alguns beneficis, i malgrat ser animals molt territorials, independents, dissenyats per viure totalment sols i per caçar per tal d’alimentar-se, entenc puguen arribar a crear un fort vincle amb el propietari arribant a forjar un vincle emocional tan estret, que el felí és, en moltes ocasions considerat tant un integrant de la família com un gran amic. 

No sé si aquest haurà estat el cas del qual hui vull ocupar-me.  Ahir dilluns, al migdia, els veïns del Grau van sobresaltar-se perquè un foc s’acabava de declarar en un habitatge del carrer El Cano, una via situada a tocar del Pinar, fet que va fer que es mobilitzaren ràpidament els serveis d’emergència. 

Desallotjada la finca afectada es va poder comprovar que les flames havien afectat un segon pis i, tot i que els danys materials van ser més que copiosos per la virulència de les flames, amb la totalitat de la vivenda devastada pel foc, afortunadament, no s'hi van registrar ferits. 

Naturalment, la premsa local, hui es fa ressò de la notícia, i ho fa amb un titular que crida l’atenció: “Virulento incendio en el Grau: Toda una finca evacuada y un gato muerto”. 

No fa massa dies, unes dues setmanes, una notícia semblant va ocórrer a Almassora. Una dona va haver de ser rescatada pels bombers del seu domicili amb símptomes d’ofegament per inhalació de fum, a causa d’un incendi i, també, en accedir a la vivenda, els serveis de rescat van trobar-se amb un gat mort.

Si analitzem la notícia sobre l’incendi del Grau, observem que el fet d’evitar-se qualsevol desgràcia personal, duu el periodista a centrar-se en l’evacuació de la finca i la corresponent molèstia pels veïns afectats, la qual cosa va suposar el trasllat de les persones a un lloc segur, i la mort del gat, que suposadament, era la volguda mascota dels propietaris o d’algun veí afectat, i que, tot indica va produir-se per inhalació del fum que invadia l'habitatge. 

Potser per als seus amos aquell gat no fos només una mascota, fos part de la família, els divertira, els reconfortara, els traguera algun somriure, els hi fera molta companyia, com qualsevol parent i, tot just per això, el periodista vol remarcar la pèrdua i tristor que els hi va ocasionar la seua violenta mort. O no, simplement siga una manera més de captar l’atenció cap a un fet, un incendi, que després de l’ensurt inicial no va tenir massa recorregut i que, malauradament es va repetint de manera massa habitual.

Ara hui, només unes poques hores després, la investigació apunta a un possible origen intencionat del foc, havent estat produït per un membre de la mateixa família després d’una forta disputa familiar, personatge que fou ràpidament localitzat i arrestat. 

I jo com a curiositat em pregunte: Viuria aquesta persona al mateix domicili? Voldria aquesta persona posar fi a la vida de la resta de la família? Sabria de l’existència del gat a la casa? Voldria només amb els fets provocar pànic?  Buscaria només provocar danys materials? O tal vegada el gat no fora de la casa sinistrada, ben al contrari fora del domicili dels veïns? 

Possiblement aquesta darrera hipòtesi siga l’encertada. He llegit més d'una vegada que els amants dels gats són les persones més sensibles i compassives que existeixen i, pel que sembla, al si de la família protagonista-afectada, la sensibilitat no era una qualitat destacable. Siga com siga, aquell que més ho ha pagat ha estat indubtablement el gat i sense mai imaginar-ho els seus propietaris, malauradament veïns d’un indesitjable. 

Vet per on hui un titular més que efectiu captarà no només l’atenció de molts lectors del diari, també d’aquest que açò escriu. Un titular clar i directe, amb dues paraules clau rellevants, cridaner i motivant. En definitiva, un bon titular.

Els lleons “del paseo”…

És més que sabut que, allà per les darreries de 1868, al solar que va ocupar fins al seu trasllat l’any 1861 el cementeri municipal del calvari als afores de l’anomenat Ravalet, essent alcalde de la ciutat el senyor Carlos Ferrer, l’ajuntament va acordar construir un parc públic, que oferira als viatgers que arribaven a la ciutat en tren, la sensació del poder econòmic de la vila.

Una superfície triangular amb dos cercles comunicats per un passeig recte. El cercle major estava ocupat per una pèrgola i un estany; a l’altre va col·locar-se una estàtua del pintor Ribalta a qui va dedicar-se el parc de qui es creia havia nascut a Castelló. Només uns anys després, el 1876, van afegir-se per iniciativa de l’alcalde Domingo Herrero, una vinya i uns terrenys de secà cedits pel compte de Pestagua, ampliant-se el parc pel sud, en l’Alameda on anys després, l’any 1897 s’aixecaria l’obelisc, monument que recordava les jornades del 7, 8 i 9 de juliol de 1837, quan la ciutat va resistir els atacs carlins a la primera guerra.

Un parc que, amb l’arribada del nou segle va continuar les seues millores. Així el juliol de 1914 es projectà i creà per part de l’arquitecte municipal Francisco Tomás Traver, amb un pressupost superior a les 13.000 pessetes, un gran estany a l’oest, a la part més alta del parc, amb una doble finalitat: embellir la zona i disposar de prou aigua per al reg.

Creat amb vocació de jardí botànic igual que altres similars de l'època, el resultat va ser i o continua sent una fastuosa i variada escenografia forestal, on col·leccions botàniques centenàries i espècies exòtiques, donen aixopluc a diversos elements arquitectònics, monuments i estàtues, destacant l’obra de 1916 de l’escultor Juan Adsuara Ramos dedicada al Guitarrista Tàrrega, o la del Pintor Ribalta del 1926.

Al costat d’aquestes peces més que interessants on caldria afegir també el templet, el colomar, la caseta del pou o el mateix obelisc, resulten curiosos alguns altres elements que, passen més que desapercebuts i fins i tot ignorats com el quiosc dels ànecs i cignes ambla seua romàntica figura que el corona, l'estàtua de Venus o la veïna gruta i muntanyeta artificial molsosa i abrupta de clara devoció naturalista que amaga la font coneguda popularment amb l'humorístic i procaç nom de "el Piliuet".

O aquells elements que tot just hui prenen protagonisme: dos lleons; si heu llegit bé, al Ribalta tenim lleons!!!; en concret dues figures de felins que flanquegen la tanca i portalada d’accés a l’estany per la seua part nord, tot just al darrere del bust que la ciutat l’any 1932 va erigir per recordar la figura del senyor Herrero, impulsor de l’ampliació del parc pel passeig de l’obelisc.

I al voltant d’aquests immòbils lleons criden l’atenció tres qüestions, la seua estratègica ubicació, quin pot ser el seu sentit i significat en aquell espai de clar caire romàntic i, més encara, per què hui prenen especial protagonisme. Tractem d’esbrinar-ho…

En primer lloc, cal pensar en la seua ubicació. No va ser aquesta fruit de l’atzar; estan entre dos dels elements més importants de la natura, constituents bàsics de la matèria i del comportament del món físic, la terra i l’aigua, el suport i la base de la vida, entre el passeig i l’estany.

D'altra banda, encara que es considera el bou ibèric com el més representatiu animal hispànic, cal recordar que tradicionalment ha estat el lleó la figura més utilitzada de forma assídua com a símbol dels reis espanyols, ja que no hi ha animal més ferotge en l'imaginari col·lectiu que aquell. Un felí usat per igual en períodes monàrquics i republicans per representar Espanya. Una fera que és present oficialment a la simbologia del país des de poc després de la unió dinàstica dels Reis Catòlics fins als nostres dies en què, un exemple clar ho són els dos lleons situats a la porta del Congrés de Diputats de Madrid, són els guardians de les institucions democràtiques.

I la tercera qüestió: quin és el motiu de prendre hui especial protagonisme a Castelló?

Doncs hui, 9 de juny fa tot just 100 anys que van col·locar-se les dues majestuoses figures, per recordar per sempre a tots, castelloners i visitants passats, presents i futurs, que s’acosten a aquell indret, la força, la saviesa i la divinitat del nostre poble.

I un secret, quan passareu per l’estany acosteu-vos als lleons i presteu-los atenció, si així ho feu, de segur que escoltareu algun dels molts secrets que ells amaguen, recollits al llarg dels seus cents anys; només cal mirar-los amb uns altres ulls, els ulls de la imaginació i el coneixement, el demés ve de franc…

Pagant o sense, qualsevol dia no hi cabrem…

Tal dia com hui, un dissabte 8 de juny de 1974, tota una colla d’autoritats encapçalades per l’aleshores ministre d’obres públiques el senyor Antonio Valdés, es desplaçaren fins a la nostra ciutat per inaugurar, després de 19 mesos d’obres i amb una anticipació d’un mes sobre la data prevista, el tram de l’autopista AP-7 entre les localitats de Puçol i Castelló. Una autopista de la qual el seu primer tram va ser inaugurat l’any 1969 (Barcelona-Granollers) i que no va estar conclosa fins a l’inauguració el 2007 del darrer tram (Cartagena-Vera).

Un nou tram, el nostre, que naixia no només per facilitar l’apropament entre València i Castelló pel que respecta als desplaçaments personals, -com ja va encarregar-se de fer manifest “El Corte Inglés” que va apressar-se a publicitar l’apropament dels seus magatzems de València a la nostra ciutat-, si més no també per afavorir el tràfic de mercaderies i, a la vegada, fer de reclam per augmentar el turisme a les nostres comarques, un turisme de visitants forans que a la localitat veïna de Benicàssim començava a prendre el vol amb força després d’haver fet realitat l’any anterior la inauguració de l’hotel Orange i al que s’unia aquella mateixa setmana del 1974 el Trinimar.

Cinquanta-sis quilòmetres “de pagament” que després de més de 25 anys de privatització i reivindicacions, l’1 de gener del 2000 van passar a dependre directament de l’estat liberalitzant-se, aixecant-se les barreres primer i, desapareixent les marquesines i cabines de cobrament després. Finalment, l’AP-7 va perdre la “P”, semblava que tot aniria millor.

Però tornem al principi. Hui fa mitja vida, 51 anys que les autoritats pertinents van fer d’aquell matí un clar exemple de propaganda i suport al règim governamental que trontollava, i ho feren tal com ens tenien acostumats, amb rimbombants discursos i abundants i copiosos àpats, tal com podem llegir a la crònica que la premsa de la jornada va fer de l’esdeveniment.

A més d’una parada oficial feta per la comitiva inaugural en arribar a l’àrea de servei de la Plana, al terme de Borriana on van gaudir d’un “esmorzaret”, només una hora després i havent arribat a Castelló, tots, autoritats i convidats, amb el ministre al capdavant, van desplaçar-se fins al Grau per “dinar”.

Durant un bon grapat d’any la recaptació per circulació en el tram Castelló-València va ser la més beneficiosa per la concessionària, en ser aquesta via una de les carreteres més emprades de tota la xarxa de l’estat, fet que va conduir a les successives ampliacions, arribant a circular per la mateixa més de 20.000 vehicles diaris.

Han passat 25 anys des que els castellonencs ja no hem de pagar per fer ús d’aquesta via ràpida i la primera conseqüència la veiem cada dia, l’increment del nombre de vehicles no ha parat de créixer sobretot de vehicles pesants, camions de grans tones que impedeixen la mobilitat, generant per moments i en llocs puntuals greus problemes de congestió. Només cal acostar-se a alguna de les àrees de servei per veure com l’estacionament de vehicles arriba fins i tot a col·lapsar el voral.

No deixa de ser irònic que en un context d'emergència climàtica i una necessitat imperiosa de descarbonitzar el transport, bona part d'aquesta saturació s'explique per l'elevadíssima presència de camions, en el marc del model espanyol de transport de mercaderies en què el paper del ferrocarril és residual en comparació del que passa a altres països europeus, cosa que comporta un ús gairebé exclusiu del transport per carretera.

Ara, amb l'arribada del bon temps, estic més que convençut, que les situacions de congestió es convertiran en un problema endèmic, sobretot durant els caps de setmana, a conseqüència dels desplaçaments massius i l’arribada massiva del turisme.

En qualsevol cas, les perspectives a curt termini no són altres que una congestió cronificada; el col·lapse de l'AP-7 no és només un problema puntual, sinó que suposa, ara com ara, una font de pèrdues de benestar per als ciutadans usuaris.  Qualsevol dia no hi cabrem. Alguna cosa caldrà fer, no?

Eres gran!!!

Hi ha persones a les quals sense conéixer-les massa ni tenir una estreta relació amb elles, son objecte d’admiració i estima. Si penseu una mica veureu que això ens passa, en major o menor grau a tots i totes. Deu ser una característica dels éssers humans, com ho són aprendre, reflexionar o meditar.

Una d’aquestes persones per mi estimada des de fa ja un bon grapat d’anys, tot i que la meua relació directa amb ell no ha estat gens fluida ni continuada, és Ferran Sanchis Cardona, un homenot, activista cultural i cívic, que el passat 12 d’abril, com qui no vol la cosa, va complir noranta anys.

Un home que va néixer en un Castelló, on hi havia un clar enfrontament entre la política i la religió, un dia de festa commemorativa de la segona república, i només una setmana abans del Divendres Sant del 1935, quan a la ciutat continuava l’enfrontament església-ajuntament i que per quart any s’acabava de fer manifest amb l’absència forçosa d’autoritats eclesiàstiques a la romeria de la Magdalena.

Col·laborador de l'emblemàtic valencianista Gaetà Huguet, va arribar a ser posteriorment president de la Fundació Huguet i clar defensor i reivindicador des de la seua Joventut de l’associacionisme; fundador del Centre Excursionista de Castelló, del qual va arribar a ser president, continua sent un amant de la nostra terra, de la gent i dels costums, sense buscar cap mena de protagonisme personal al llarg de la seua dilatada vida.

Distingit amb diferents premis i reconeixements, ara en la maduresa de la seua vida, i com a senzill, però profund homenatge m’assabente que el passat diumenge va ser objecte d’un regal de natalici més que especial, allò que mai s’esperava, la possibilitat feta realitat de tornar a pujar al seu estimat cim del Penyagolosa.

Vestit amb la seua gorra i, és clar, amb les seues botes de muntanya comboiat pels seus amics del CEC i amb la col·laboració de l’associació Cazarettos que emprant cadires de muntanya i barra direccional, es dedica al fet que les persones amb diversitat funcional puguen accedir al medi natural, fer esport adaptat, sortides senderistes, esport inclusiu, Ferran, va poder contemplar novament, després de molts anys sense poder fer-ho, les espectaculars vistes que, des “d’aquella fita senyera del poble meu”, com deia Manuel Rozalen, es mostren.

I com tot natalici, i seguint el costum, la persona homenatjada, en aquest cas el senyor Sanchis, després del tràngol de l’emoció viscuda va correspondre tots els comboiants de l’acte amb la finalitat d’estretir més encara la germanor i amb l’excusa de reposar forces, amb “una picaeta” que, com havia de ser, va tenir lloc al mas que Ferran des de fa un bon grapat d’anys té a l’ombra del pic, a la Banyadera, on no van faltar rialles, comentaris i unes quantes crítiques a la situació actual del País, tornant-se a fer palesa, des de la talaia que donen noranta anys viscuts amb intensitat, la plania, seny i compromís de l’amic Sanchis, testimoni viu d’un temps extingit. Ferran als noranta anys, eres, a més a més d’un pou de saviesa i coneixements, l’enveja de molts joves!!!

Ferran als 90 anys eres gran, però no vell. Per què cal preguntar-se quan és un vell? Tal vegada podem pensar que una persona és vella quan arriba la jubilació i deixa de treballar. Però en el cas de Ferran Sanchis el nombre d'anys no diu res sobre les capacitats de l'home. Qui puja vencent les dificultats al Penyagolosa amb 90 anys a les espatlles? Ferran i para de contar…

S'és vell, es tinga l'edat que es tinga, quan et converteixes en un ésser inútil per a un mateix, per a la família, per als amics, per a la societat, es tinguen els anys que es tinguen, quan et converteixes en una càrrega per als altres, en un mort que menja, i no per malaltia o minva física sinó per gandul, tot just el contrari del que demostra dia rere dia, la vida de l’amic Ferran Sánchis, un jove de 90 anys. Per molts anys més que pugues celebrar-ho i jo veure-ho. Enhorabona!!!

Curiositats de dos moments rodons de la nostra història recent…

Ho publicava a la tercera columna de la segona pàgina del diari degà i de major circulació de la província en aquell moment, Heraldo de Castellón, el dissabte 6 de juny de 1925, tot just hui fa cent anys, amb motiu de la finalització de la campanya tarongera 1924-1925. El tramvia descendent de la una i mitja de la vesprada oferia al seu pas pels carrers d'Almassora i Castelló un aspecte més que pintoresc, ja que tots els vagons carregats a l'estació de Vila-real amb caixes de taronges, venien adornats amb gran nombre de multicolors banderetes amb la inscripció impresa de "fi de temporada".

I no va ser aquella l'única curiositat del dia, al mateix diari, a la seccion “ripios del dia” trobem un parell de “copletes” criticant l’actualitat local del moment; la primera en relació amb el manteniment de la bústia de correus ubicat a la plaça de Castelar, l’actual Porta del Sol i que diu: “Hay un rio que separa esta vida de la eterna, en la plaza Castelar hay un buzón que da pena”, i aquella altra que fa referència a les continuades absències d’alguns regidors municipals a les sessions plenàries “Hay quereres de capricho, hay quereres de ilusiones, hay concejales que faltan, casi a todas las sesiones”.

Cinquanta anys després, tot just el 6 de juny de 1975, era un altre el diari, líder al Castelló de la postguerra, “Mediterraneo. Prensa y Radio del Movimiento”; en concret a la pàgina 5 de l’exemplar d’aquell divendres trobem dues notícies que, ara amb el pas del temps, i vistes des de la distància, podem considerar a la vegada que històriques, més que curioses.

La primera fa referència a un món que fa 50 anys començava a prendre el vol a Castelló, la radio afició, el servei de radiocomunicació que a més de fomentar l’amistat i la bona entesa entre les persones, es posicionava com a objecte l’interés per la radiotècnia en l’àmbit personal i sense ànim de lucre; un passatemps o hobby basat en la comunicació i l'experimentació, que utilitzava la ràdio com a mitjà per fer-ho i del que en aquells anys a Castelló hi havia unes…  25 llicències!!!

El primer dels radioaficionats castellonencs, Francisco Barceló Marco, va ser el gendre de l’alcalde Fernando Gasset, rebent, quasi 50 anys abans, als inicis de l’any 1928, l’indicatiu personal identificatiu, EAR-81. Una afició que, quasi cent anys després d’arribar a Castelló encara perdura a la nostra ciutat, mantenint malgrat els grans avanços de les comunicacions, la seua delegació de la Unió de Radioaficionats Espanyols, “Radioclub Costa de Azahar” a l’edifici d’associacions de l’antiga caserna militar del Tetuan, on continuen desenvolupant la seua afició.

I la segona notícia d’aquell 6 de juny del 1975, fa referència a un acte que va celebrar-se l’endemà dissabte a partir de les 23 hores al   Jardí de les Obres del Port al Grau, i que va ser la presentació de la Regina de les Festes de Sant Pere 1975. Una notícia i un acte, que presentat pel recordat locutor Vicente Escura de ràdio Castellón, i que inicialment i vist des de la distància no té per què resultar-nos curiós, en ser més que habitual la seua celebració, però, tanmateix, en aquella ocasió sí que ho va ser i molt. El motiu resultà més que evident, tant la senyoreta en qui va recaure el reialme, com la persona que va actuar de mantenidor, s’han convertit, amb el pas dels anys, en dos personatges importants a la història de la ciutat. Estic referint-me a Lia Gallén Peris i Miquel Peris i Segarra.

La jove Lia Gallén va ser amb posterioritat Dama de la Ciutat (1976) i uns anys després membre activa de la Junta de Festes de Castelló, a més a més d’una gran atleta i una persona molt coneguda i volguda a la ciutat en general i al Grau en particular; i Miquel Peris, el poeta pairalista arrelat a la terra castellonenca, les tradicions i la seua gent, va assolir la categoria de fill predilecte de la ciutat l’any 1984. Dos grans puntals pel nostre poble…

Unes curiositats de la nostra història recent, separades en el temps per cinquanta anys, una manera curiosa d’entendre el passat-present, uns records temporals d’un trenet, d’una afició, d’unes festes, d’una gent, d’una ciutat, la nostra i d’uns personatges i fets que cal no oblidar. Memòria i testimonis portats hui, primer divendres de juny al record…

Festa i cultura o cultura i festa…

Va ser el passat dissabte quan en aquest mateix blog vaig fer-me ressò dels quatre pilars bàsics que mantenen les festes de Sant Pere al Grau, les tradicions, la pirotècnia, la música i els bous. Ara, només quatre dies després, voldria afegir un cinqué pilar, la cultura.

Els actes culturals prenen protagonisme important a les festes que la ciutat de Castelló celebra per honorar Sant Pere, gràcies fonamentalment als Col·lectius per la Cultura al Grau, una entitat fundada l'any 2014 que agrupa a diferents associacions culturals del districte marítim.

A través d’una dotzena d’actes repartits al llarg dels deu dies de festa sis associacions d’ànima grauera, Botafocs Ball de dimonis, Dolçainers i Tabaleters del Grau, Grup de Ball Illes Columbretes, Unió Musical del Grau, Coral Sant Pere i Associació cultural la Barraca, han estat capaços d’aglutinar i conformar una variada programació cultural que, ve a demostrar, que la cultura del Grau en festes és alguna cosa més que bous.

Després de més de deu anys de treball, el col·lectiu pot sentir-se més que orgullós de la tasca que inicialment semblava més que difícil, integrar en una federació les diverses associacions culturals del districte marítim per promoure i coordinar diferents activitats no només en festes, si més no, al llarg de tot l’any, des de programar actes per Nadal, passant per organitzar fires, xarrades, tallers, actuacions i setmanes culturals per donar a conéixer de primera mà l’oferta cultural, tot el que es fa al Grau per grans i menuts.

No ha estat gens fàcil ni senzilla la tasca dels col·lectius en els darrers anys, per això és meritori que sense instal·lacions adequades a cada una de les associacions per a fer realitat les activitats, sense massa facilitat a l’hora de realitzar els múltiples tràmits administratius o sense tenir assegurat el seu finançament, no hagen cessat en la dignificació i salvaguarda de la cultura castellonenca en general i grauera en especial.

Ara, dins el complet programa fester de Sant Pere 2025, ens presenten i ens conviden a participar d’una programació cultural a desenvolupar al Grau que ja voldríem tenir en altres períodes festers al llarg i ample de la ciutat i que va des de l’inicial “Cant d’Albades” fins a la darrera “Trobada de dimonis”, passant per una mostra fotogràfica sobre les antigues festes de Sant Pere, lliurament dels Premis de la Mar de Poesia, la celebració del Concert Coral d’estiu o cercaviles, música de tabal i dolçaina i dansa tradicional, amb implicació que va des del Patronat Municipal de Festes a l’Autoritat Portuària, passant per la regidoria de Cultura i la tinença d’alcaldia del Grau.

Aprofitar els dies de festa de Sant Pere per dur a terme activitats culturals, al costat de les gastronòmiques, religioses o taurines, és creure que allò que es programa des dels Col·lectius per la Cultura al Grau són recursos inavaluables per connectar a les generacions actuals amb el llegat històric i tradicional del barri treballador i mariner, contribuint a la conservació de la seua identitat i actuant com a recurs cultural que reafirma la memòria històrica dels grauers, graueres i, perquè no?, de la resta de veïns, veïnes i visitants al llarg dels anys.

Des d’ací me n’alegre i aplaudisc la vitalitat cultural que demostren any rere any i cada vegada amb més força els populars CCG, els Col·lectius per la Cultura del Grau. Estic més que convençut que la seua absència significaria la pèrdua d’un context social important i d’un bon nombre d’elements que, ara com ara, i espere que per molts anys més, conformen la identitat del Grau.

Diversió i cultura no han d’estar renyides. La cultura és molt més que entreteniment perquè ajuda a cohesionar a la societat permetent la cooperació entre persones i entitats. Aquest col·lectiu és un clar exemple i el fet més evident és que sense quasi imaginar-ho, però amb molt d’esforç, han aconseguit una programació que ni tan sols podien imaginar que arribaria a assolir-se fa només deu anys.

Entreteniment i cultura, conformen la identitat grauera i només la connexió entre ambdues alimentarà la creativitat, inspirarà la recerca de nous coneixements i ens unirà més com a persones d’un mateix poble. Benvinguda la cultura a la festa! Per molts anys més i que no pare...

 

De banderetes… o pixar fora del test!

Que els diferents polítics s’enfronten entre ells a la menor ocasió que tenen, malauradament és cada dia més habitual, ja siga en l’àmbit internacional, nacional, autonòmic o local. No hi ha noticiari diari que no comence amb una referència a alguna picabarallaentre ells amb conseqüències més o menys importants per la resta de ciutadans.

Putin-Zelenski, Netanyahu-Mahmud Abás, Sánchez-Feijoo, Mazón-Baldoví o els més propers Carrasco-Puerta o Vidal-García en són un clar exemple. Només cal acudir a les hemeroteques i consultar els darrers dies o setmanes per corroborar-ho.

És veritat que les picabaralles internacionals ens queden lluny i en moltes ocasions fins i tot el confrontament nacionals sembla que no hi vagen amb nosaltres, els veïns i veïnes de Castelló. Allò que passa en l'àmbit autonòmic sembla ens interessa una mica més, però en general, tampoc massa. València i les Corts valencianes, amb les més que habituals baralles entre diputats i continuats retrets en temes socials, econòmics, lingüístics s’han convertit en cantarella diària típica de l’àmbit infantil “i tu més”.

El que diuen i passa a Castelló entre els polítics locals, des del govern i des de l’oposició, sembla que interessa una mica més, sent les sessions plenàries mensuals del consistori castellonenc, el lloc que serveix d’altaveu i on més es visibilitza la manera de fer política i treballar pels veïns que, cada quatre anys, democràticament elegim aquells que volem estiguen al capdavant del poble.

És ben sabut que el 2023 les “urnes” van voler que els 27 regidors electes ho foren de 4 grups municipals diferents, Compromís, PP, PSOE i Vox i que per acord de coalició PP, Vox formaren govern amb la senyora Carrasco com a alcaldessa, passant PSOE i Compromís a l’oposició.

Des d’aquell moment i al llarg d’aquests dos anys transcorreguts, els enfrontaments entre PP i Vox fruit de la inestable solidesa del pacte, han estat constants, però no han arribat a majors i el govern castellonenc està estabilitzat. Tanmateix, els enfrontaments entre l’equip de govern amb els representants de l’oposició, sobretot pel que respecta als regidors de la bancada del partit extremista de Vox ha anat pujant de tonalitat mes rere mes, arribant-se a extrems que, com a mínim una gran part del veïnat considerem ofensius. Al faristol del saló de Plens, s’han arribat a sentir veritables barbaritats i, no hi ha hagut sessió en què els senyors Ortolà o Vidal principalment no hagen tingut intervencions més que polèmiques.

Sense anar més lluny en la darrera sessió municipal del darrer mes el senyor Vidal va enfosquir el ple despertant la polèmica amb unes declaracions en què va criticar durament allò que considera una “politització” del col·lectiu LGTBI per part de l'esquerra afirmant que als actes del col·lectiu i de l’orgull només hi van “boomers, vells i gent una mica estranya”. Una altra vegada el senyor Vidal i VOX, amb els seus ocurrents comentaris van tornar a pixar fora del test…

Independentment que aquelles afirmacions foren o no compartides per la resta de membres del seu propi partit i del PP, la reacció per part del PSOE no s’ha fet esperar massa. Ahir, els socialistes, sense dir res no ningú, van penjar la bandera de l’arc de Sant Martí a la finestra del seu despatx, aquell que dona a la plaça del Mercadet. En assabentar-se VOX, el senyor Vidal no va tardar gens ni mica a demanar la seua immediata retirada, adduint a la normativa que prohibeix exhibir qualsevol classe de bandera, al marge de les oficials, en un edifici municipal, però oblidant-se que no era aquella una exhibició oficial, si més no un reclam penjat en un balcó lateral.

En veure que no podia aconseguir el seu objectiu i que el PSOE no contradia cap normativa oficial, la resposta va ser… “Nosaltres també” i, vet per on, al balcó d’un dels despatxos ocupats per VOX, ara ells van penjar una altra bandera. Quina?, la de la Creu de Borgonya, l'antiga bandera d'Espanya i que sembla representa la monarquia hispànica.

Vista la reacció de VOX o almenys la del senyor Vidal només se m'acut que vol deixar clar una cosa la manca de respecte constitucional, ja que estar-hi en contra, és situar-se fora dels valors constitucionals perquè la bandera LGTBI és un símbol que no representa cap nació ni partit, que representa el principi d'igualtat, mentre que la de la Creu de Borgonya és simbologia habitual de l'extrema dreta. Novament han pixat fora del test!