Eres gran!!!

Hi ha persones a les quals sense conéixer-les massa ni tenir una estreta relació amb elles, son objecte d’admiració i estima. Si penseu una mica veureu que això ens passa, en major o menor grau a tots i totes. Deu ser una característica dels éssers humans, com ho són aprendre, reflexionar o meditar.

Una d’aquestes persones per mi estimada des de fa ja un bon grapat d’anys, tot i que la meua relació directa amb ell no ha estat gens fluida ni continuada, és Ferran Sanchis Cardona, un homenot, activista cultural i cívic, que el passat 12 d’abril, com qui no vol la cosa, va complir noranta anys.

Un home que va néixer en un Castelló, on hi havia un clar enfrontament entre la política i la religió, un dia de festa commemorativa de la segona república, i només una setmana abans del Divendres Sant del 1935, quan a la ciutat continuava l’enfrontament església-ajuntament i que per quart any s’acabava de fer manifest amb l’absència forçosa d’autoritats eclesiàstiques a la romeria de la Magdalena.

Col·laborador de l'emblemàtic valencianista Gaetà Huguet, va arribar a ser posteriorment president de la Fundació Huguet i clar defensor i reivindicador des de la seua Joventut de l’associacionisme; fundador del Centre Excursionista de Castelló, del qual va arribar a ser president, continua sent un amant de la nostra terra, de la gent i dels costums, sense buscar cap mena de protagonisme personal al llarg de la seua dilatada vida.

Distingit amb diferents premis i reconeixements, ara en la maduresa de la seua vida, i com a senzill, però profund homenatge m’assabente que el passat diumenge va ser objecte d’un regal de natalici més que especial, allò que mai s’esperava, la possibilitat feta realitat de tornar a pujar al seu estimat cim del Penyagolosa.

Vestit amb la seua gorra i, és clar, amb les seues botes de muntanya comboiat pels seus amics del CEC i amb la col·laboració de l’associació Cazarettos que emprant cadires de muntanya i barra direccional, es dedica al fet que les persones amb diversitat funcional puguen accedir al medi natural, fer esport adaptat, sortides senderistes, esport inclusiu, Ferran, va poder contemplar novament, després de molts anys sense poder fer-ho, les espectaculars vistes que, des “d’aquella fita senyera del poble meu”, com deia Manuel Rozalen, es mostren.

I com tot natalici, i seguint el costum, la persona homenatjada, en aquest cas el senyor Sanchis, després del tràngol de l’emoció viscuda va correspondre tots els comboiants de l’acte amb la finalitat d’estretir més encara la germanor i amb l’excusa de reposar forces, amb “una picaeta” que, com havia de ser, va tenir lloc al mas que Ferran des de fa un bon grapat d’anys té a l’ombra del pic, a la Banyadera, on no van faltar rialles, comentaris i unes quantes crítiques a la situació actual del País, tornant-se a fer palesa, des de la talaia que donen noranta anys viscuts amb intensitat, la plania, seny i compromís de l’amic Sanchis, testimoni viu d’un temps extingit. Ferran als noranta anys, eres, a més a més d’un pou de saviesa i coneixements, l’enveja de molts joves!!!

Ferran als 90 anys eres gran, però no vell. Per què cal preguntar-se quan és un vell? Tal vegada podem pensar que una persona és vella quan arriba la jubilació i deixa de treballar. Però en el cas de Ferran Sanchis el nombre d'anys no diu res sobre les capacitats de l'home. Qui puja vencent les dificultats al Penyagolosa amb 90 anys a les espatlles? Ferran i para de contar…

S'és vell, es tinga l'edat que es tinga, quan et converteixes en un ésser inútil per a un mateix, per a la família, per als amics, per a la societat, es tinguen els anys que es tinguen, quan et converteixes en una càrrega per als altres, en un mort que menja, i no per malaltia o minva física sinó per gandul, tot just el contrari del que demostra dia rere dia, la vida de l’amic Ferran Sánchis, un jove de 90 anys. Per molts anys més que pugues celebrar-ho i jo veure-ho. Enhorabona!!!