Pagant o sense, qualsevol dia no hi cabrem…

Tal dia com hui, un dissabte 8 de juny de 1974, tota una colla d’autoritats encapçalades per l’aleshores ministre d’obres públiques el senyor Antonio Valdés, es desplaçaren fins a la nostra ciutat per inaugurar, després de 19 mesos d’obres i amb una anticipació d’un mes sobre la data prevista, el tram de l’autopista AP-7 entre les localitats de Puçol i Castelló. Una autopista de la qual el seu primer tram va ser inaugurat l’any 1969 (Barcelona-Granollers) i que no va estar conclosa fins a l’inauguració el 2007 del darrer tram (Cartagena-Vera).

Un nou tram, el nostre, que naixia no només per facilitar l’apropament entre València i Castelló pel que respecta als desplaçaments personals, -com ja va encarregar-se de fer manifest “El Corte Inglés” que va apressar-se a publicitar l’apropament dels seus magatzems de València a la nostra ciutat-, si més no també per afavorir el tràfic de mercaderies i, a la vegada, fer de reclam per augmentar el turisme a les nostres comarques, un turisme de visitants forans que a la localitat veïna de Benicàssim començava a prendre el vol amb força després d’haver fet realitat l’any anterior la inauguració de l’hotel Orange i al que s’unia aquella mateixa setmana del 1974 el Trinimar.

Cinquanta-sis quilòmetres “de pagament” que després de més de 25 anys de privatització i reivindicacions, l’1 de gener del 2000 van passar a dependre directament de l’estat liberalitzant-se, aixecant-se les barreres primer i, desapareixent les marquesines i cabines de cobrament després. Finalment, l’AP-7 va perdre la “P”, semblava que tot aniria millor.

Però tornem al principi. Hui fa mitja vida, 51 anys que les autoritats pertinents van fer d’aquell matí un clar exemple de propaganda i suport al règim governamental que trontollava, i ho feren tal com ens tenien acostumats, amb rimbombants discursos i abundants i copiosos àpats, tal com podem llegir a la crònica que la premsa de la jornada va fer de l’esdeveniment.

A més d’una parada oficial feta per la comitiva inaugural en arribar a l’àrea de servei de la Plana, al terme de Borriana on van gaudir d’un “esmorzaret”, només una hora després i havent arribat a Castelló, tots, autoritats i convidats, amb el ministre al capdavant, van desplaçar-se fins al Grau per “dinar”.

Durant un bon grapat d’any la recaptació per circulació en el tram Castelló-València va ser la més beneficiosa per la concessionària, en ser aquesta via una de les carreteres més emprades de tota la xarxa de l’estat, fet que va conduir a les successives ampliacions, arribant a circular per la mateixa més de 20.000 vehicles diaris.

Han passat 25 anys des que els castellonencs ja no hem de pagar per fer ús d’aquesta via ràpida i la primera conseqüència la veiem cada dia, l’increment del nombre de vehicles no ha parat de créixer sobretot de vehicles pesants, camions de grans tones que impedeixen la mobilitat, generant per moments i en llocs puntuals greus problemes de congestió. Només cal acostar-se a alguna de les àrees de servei per veure com l’estacionament de vehicles arriba fins i tot a col·lapsar el voral.

No deixa de ser irònic que en un context d'emergència climàtica i una necessitat imperiosa de descarbonitzar el transport, bona part d'aquesta saturació s'explique per l'elevadíssima presència de camions, en el marc del model espanyol de transport de mercaderies en què el paper del ferrocarril és residual en comparació del que passa a altres països europeus, cosa que comporta un ús gairebé exclusiu del transport per carretera.

Ara, amb l'arribada del bon temps, estic més que convençut, que les situacions de congestió es convertiran en un problema endèmic, sobretot durant els caps de setmana, a conseqüència dels desplaçaments massius i l’arribada massiva del turisme.

En qualsevol cas, les perspectives a curt termini no són altres que una congestió cronificada; el col·lapse de l'AP-7 no és només un problema puntual, sinó que suposa, ara com ara, una font de pèrdues de benestar per als ciutadans usuaris.  Qualsevol dia no hi cabrem. Alguna cosa caldrà fer, no?