Un encert!

Com és habitual i passa cada any, a mesura que s’acosta la Magdalena, són molts els diferents col·lectius festers que s’apresten a presentar les seues publicacions.

Des del mateix Patronat Municipal de Festes, passant per les diferents comissions de sector, juntament amb altres ens vinculats, així com algunes colles festeres, visualitzen d’una manera altruista i entregada el seu treball, rememorant a través dels seus llibrets articles culturals, històrics i literaris, constituint aquestes publicacions una peça fonamental de divulgació cultural i patrimoni literari de la festa.

Tot i que gràcies a l’ús de les noves tecnologies cada any en són més el nombre de publicacions que poden consultar-se a través de les diferents xarxes socials, també ho és el fet comprovat que la seua difusió és poca en comparació amb tot l’esforç i el treball que hi ha al seu voltant, arribant en comptades ocasions més enllà del veïnat del mateix sector en uns casos, o de socis, amics o coneguts, en la resta.

Per això, l'innovador acte que, per primera vegada va tenir lloc la vesprada d’ahir impulsat des de la Federació Gestora de Gaiates, entitat que agrupa les 19 comissions de sector, reunint a diferents representants del món fester per presentar de manera conjunta els seus llibrets fent valdre el treball editorial i cultural de cada sector, sense favoritismes ni distincions, crec sincerament va ser un gran encert, no dubtant que aquest pot ser un nou acte, preludi de les festes i que ha vingut per a quedar-se.

Un acte senzill i àgil, un encert de la Gestora i del seu president José A. Lleó al capdavant, on els protagonismes han estat les publicacions, que d’una manera variada obren, cada any, un espai a veus i realitats diferents d’un mateix Castelló.

No és fàcil encertar el tema i fil conductor del llibret, però en una presentació com la viscuda ahir vam poder conéixer de manera fàcil i global la temàtica de cadascun i comprovar com són vehicle per immortalitzar vivències, per contar històries de generacions passades i presents; des de la taronja com a fil conductor, passant per la província: natura, patrimoni, cultura, gastronomia i festes locals, el teatre a Castelló: grups, obres, personatges... la llum que ens il·lumina o aniversaris locals 2026, fins a Castelló mites i història, veritables llibres que no llibrets, defensors de la cultura local, estan ja als nostres carrers.

Milers de pàgines escrites de manera altruista per persones que, aportant el seu talent i esforç haurien d'arribar a cada racó de Castelló i també de fora. Tal vegada eixa és l’assignatura pendent, mai aprovada. Projectes culturals, treballs que cobren vida i sentit quan poden ser llegits per molts i passen a formar part de la memòria col·lectiva de tot un poble; llibrets fets amb estima i passió que intenten representar al màxim l’amor per les festes, l’essència del poble i la il·lusió per les coses ben fetes.

Diu el diccionari que un encert és el fet d'encertar alguna cosa, és a dir si fas una cosa amb encert, la fas bé; considere tot un encert i a la vegada una necessitat l’acte celebrat al menador ahir a la vesprada, espai que va quedar menut enfront de la resposta veïnal i que va servir de baròmetre per a comprovar quan de necessari hi era.

Faig vots perquè iniciatives com la impulsada ahir per la Gestora de Gaiates, constituïsquen el despertar d’un canvi en pro de la difusió de la cultura i identitat castellonenca, pensant que els, en alguns casos “llibrots”, en l’actualitat ja són peces d’alt valor cultural, col·leccionables i, que molts dels seus continguts en diferents casos es constitueixen en veritables documents d’investigació, ferramentes culturals del nostre estimat Castelló.

I la història es podria tornar a repetir…

El dissabte 20 de febrer de 1926, tot just fa ara cent anys, a la primera pàgina del “Heraldo de Castellón” apareixia amb el títol “La algarroba” una nota agrícola on s'expressava el disgust que hi havia entre els llauradors a Castelló i altres ciutats espanyoles per la permissivitat que mostrava el govern davant l’entrada al nostre país d’aquesta lleguminosa procedent de Xipre i Itàlia, afavorida per la depreciació de la moneda d’aquells països i per afavorir-los els drets de duana, aixecant les seues veus en considerar impropi i incoherent que productes d’altres terres gaudiren a les nostres d’una protecció que no tenien els d’ací.

Cal pensar que el cultiu de la garrofa a Castelló en aquell moment era majoritari en una gran part del nostre terme municipal i que amb aquesta permissivitat acceptada pel govern perillava el seu cultiu, ja que els preus pagats per les nostres garrofes no arribarien a cobrir els costos de la mà d’obra que exigia la seua producció i comercialització, condemnant els llauradors a abandonar els garroferals.

El redactor de la notícia, fent costat als llauradors, acabava dient que aquests productors agrícoles no eren diferents de qualsevol altres de la resta d’Espanya i que mereixien un empar governamental per ser dels més necessitats.

La continuïtat de la història ja la coneixem, el cultiu de la garrofa va desaparéixer del terme municipal i els camps van ser en molts casos definitivament abandonats.

Va haver de passar encara una guerra mundial i els mercats van ser a mesura que el temps passava escassament competitius, amb costos de producció cada vegada més elevats ingressos desiguals; la política econòmica dels diferents països va quedar limitada per la conjugació de factors estructurals externs i interns que van donar per resultat preus no competitius en mercats internacionals.

Per fer front a situacions com aquesta i en defensa d’un comerç lliure i just l’1 de novembre de 1993 va crear-se la Unió Europea, a la vegada que el interès comercial més gran i econòmic del cultiu de cítrics va potenciar que s'anaren abandonant de forma progressiva els cultius de secà; la taronja venia a salvar-nos!

Però va arribar l’any 1999 i amb ell un tractat de lliure comerç entre la UE i Sud-àfrica i amb ell un demolidor impacte comercial i fitosanitari sobre la taronja, agreujat per la reducció progressiva dels aranzels que cada campanya paguen els importadors dels agrís sud-africans; la conseqüència va ser nefasta, una caiguda de la producció de taronges primerenques a tot el territori valencià, també a Castelló. “No vols caldo, dues tasses”, la història es repetia canviant protagonistes, de la garrofa a la clementina.

I com diu el refrany, no hi ha dos sense tres, ara, el camp valencià, torna a enfrontar-se amb por i incertesa a un nou acord comunitari, en aquesta ocasió amb els països sud-americans.

L’acord conegut com a UE-MERCOSUR presentat com una associació estratègica i de cooperació entre la Unió Europea i Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai, va signar-se el passat 17 de gener i malgrat que només tres dies després, el 21, el Parlament Europeu va acordar, per 334 vots a favor i 324 en contra i 11 abstencions, remetre al Tribunal de Justícia de la Unió una moció perquè revise si és compatible amb els tractats comunitaris, fet que pot arribar a suposar la paralització de la seua efectivitat, endarrerint fins a dos anys l'entrada en vigor del pacte comercial, també ho és el fet que la Comissió podria sancionar la seua entrada en vigor provisional durant aquest període, novament, tot el sector primari valencià, especialment el sector dels cítrics, es podria veure afectat per les conseqüències del Tractat.

Cent anys han passat des que el problema de la garrofa va ocupar la primera pàgina del diari; no fa massa setmanes, el desembre passat, una altra capçalera informativa local, portava en primera pàgina les manifestacions dels llauradors castellonencs a l’acord per ser perjudicial a la taronja i al sector porcí ramader. Cent anys de reivindicacions, de protestes, sembla que tenim als governs els mateixos gossos amb diferents collars...

O tots moros, o tots cristians…

És aquesta una frase feta que es diu contra les distribucions injustes i en general contra tota excepció de persones, emprant-se per a expressar que cal tractar a tothom de la mateixa manera, no fer parts ni quarts i que la justícia ha de ser igual per a tots; un refrany semblant a aquell altre “o tots, o ningú” i que presenta una equivalència directa amb el castellà, directe i clar, “O jugamos todos o echamos la puta al río”.

El Patronat Municipal de Festes de Castelló al llarg de tot un exercici fester, convoca tota una sèrie de concursos relacionats amb la festa, que van des de cartells anunciadors de Carnestoltes, Magdalena o Sant Pere, fins a carros engarlandats, mascletades o gaiates portàtils individuals, passant per monuments gaiaters i llibrets de festa, en la setmana gran magdalenera.

Per canalitzar els interessos d’aquells que opten als diferents concursos, s’estableixen unes bases que marquen a més a més de tota la documentació necessària i formularis per a participar, uns terminis de presentació d’aquella en manera i forma.

És fonamental recordar que els terminis establerts en els diferents concursos no són arbitraris, sinó que busquen garantir el funcionament adequat dels processos i la protecció dels drets de totes les parts involucrades. Per tant, el respecte als terminis és una responsabilitat que recau en els qui participen en aquests procediments.

Pel que respecta a aquesta propera Magdalena, va ser a la reunió del Consell Rector celebrada el passat 12 de desembre quan van aprovar-se, entre d’altres, les bases del Concurs de Gaiates Inèdites Magdalena 2026 per les Comissions de Sector i el concurs Festes de Castelló 2026 pel millor llibret i article inèdit sobre tema concret, per les diferents associacions culturals de la ciutat, excloses les comissions de sector que disposen de concurs de llibrets a banda.

A la base dècima del concurs de gaiates i a la segona del concurs festes de Castelló, s’indicava clarament que butlletins, formularis i annexos, tenien un termini de lliurament que acabava a les 14 hores del dilluns 9 de febrer.

Passats uns dies, des del Patronat s’anuncia que una comissió de sector, en aquest cas la Gaiata-1, no va realitzar la seua inscripció dins el termini; assabentats des de la gaiata s’aprestaren a al·legar que va ser un problema informàtic de l’ordinador des d’on s’havia de remetre tota la documentació el fet que va provocar que no arribara dins el termini a la seu electrònica del Patronat.

D’altra banda, també una associació cultural participant en el concurs Festes de Castelló va presentar la seua documentació fora del termini legal, una vegada conclòs aquest.

Davant aquestes dues situacions, dos casos excepcionals, sembla que ha començat a haver-hi certes pressions sobre els membres del Consell Rector; en el cas de la Gaiata-1 presentant-se al Patronat un escrit de suport de les altres 18 gaiates per demanar que la 1 puga esmenar l’error i optar al concurs, i en el cas de la Colla “El Magre” associació que va presentar la documentació fora de termini, instant a la federació de Colles perquè puga ser valedora davant aquell organisme fester.

Segons el punt tercer de les bases aprovades en el seu dia, s’especifica que la resolució de qualsevol incidència en qualsevol dels dos concursos queda delegada en la presidenta del Patronat de Festes, per tant, entenc que el Consell Rector podrà ser consultat per part de la Presidència si així ho considera oportú, però no serà qui haurà de decidir sobre la inclusió o exclusió dels concursos d’aquestes entitats festeres.En cas de ser inclosos marcaria un precedent, tenint en compte que l’any anterior una gaiata, la número 8, va ser exclosa per no complir una de les normes dictada a les bases, i, suposaria que, en la pràctica marcar un termini per tancar participacions, serveix, en el cas dels concursos a Castelló molt poc o no res.

Malauradament, la normativa està per complir-se i, per tant, i molt al meu pesar crec hauria de ser de justícia l’exclusió en els dos casos. Massa vegades la realitat ens demostra que hi ha molts espais i entorns on el favoritisme és una part més de les pràctiques quotidianes; fem volts perquè no siga així a les nostres festes, ara podem demostrar-ho.

Ahir va ser el dia…

Molt i molt bé s’ha escrit sobre el Pregó al llarg d’aquests més de 80 anys transcorreguts fins al dia d’avui, però, poc, quasi res, coneixem sobre la figura central d’aquesta cavalcada i tot el que l’envolta, el Pregoner, aquell personatge qui, en nom de la màxima autoritat de la ciutat, és l’encarregat d’anunciar a veïns i forasters que les festes comencen, convidant-nos a participar.

Una figura i tot el que l’envolta, que des de sempre, m’ha despertat curiositat i estima a parts iguals; de manera que conéixer tot allò que envolta el personatge i la persona, va fer que al llarg dels anys anara recopilant dades, elements, textos, records i fotografies, que amb la inestimable col·laboració de diferents pregoners, familiars i consultors, va anar convertint-se, a poc a poc, en un llibre.

Una acurada publicació, amb molts detalls de maquetació i que a través de les més de 260 pàgines, a la fi del 2025 va veure la llum amb el patronatge de l’Ajuntament de Castelló amb el suport i recolzament de la regidoria de Festes i el Patronat Municipal de Festes, i que la vesprada d’ahir al Saló de Plens, sota la presidència de l’alcaldessa, comptant amb la presència de les regines de les festes 2026, va presentar-se a tota la ciutat en general i al món fester en particular, com a preludi de l’imminent inici de la Magdalena 2026.

Acompanyat per diferents membres de la Corporació municipal, del Consell Rector del Patronat de Festes, de Pregoners i familiars dels anys anteriors, i de diferents representants del món fester de la ciutat, vaig tindre la satisfacció, com a autor, no només de lliurar els primers exemplars a les nostres regines, si més no, de desgranar el seu contingut, abans que elles, juntament amb l’alcaldessa i regidora de festes, feren entrega d’uns exemplars a aquells que, per mèrit propi, havien de ser dels primers en conèixer-lo, tenir-lo i, espere que gaudir-lo, els Pregoners.

Una obra feta amb tot el meu afecte, estructurada en quatre parts, amb una primera que presenta una aproximació als dos textos que el Pregó ha tingut al llarg de la seua història, al seu significat permanent, completat amb una recopilació de curiositats en referència a participació, itineraris, horaris i canvis al llarg de la seua història.

Una segona que tracta d’aprofundir en tot allò que envolta la figura del Pregoner, l’orgull de ser sequier i prohom, la música que el precedeix, la història del pergamí, les diferents auques creades al seu voltant, l’anàlisis de la principal característica del pregoner: la veu, o el procés de creació i ubicació de l’escultura-homenatge feliçment ubicada al Forn del Pla.

La tercera part i central de l’obra presenta un apropament a cadascun dels quaranta  pregoners que des del 1945 fins al 2025 han tingut aquest honor, ubicant-los al seu any, al costat del cartell de festes, de la reina i d’un record fotogràfic del seu moment, completat amb una breu ressenya biogràfica personal i sovint més que íntima.

Completa l’obra una quarta part amb escrits que, entre altres motius, analitzen diferents mostres de llibrets de Pregó, altres que parlen sobre les escarapel·les, insígnies i pin’s, o reproduccions dels enginyosos documents gràfics dels principals humoristes-vinyetistes que han desenvolupat el seu treball centrat en la seua majestuosa i imponent figura.

Diferents fitxes dels pregoners, amb el seu corresponent any, regina, nom de l’autor i lema del cartell, així com un índex onomàstic, i un general conformen les taules finals de l’obra; un llibre que només vol ser un granet més de sorra per ajudar a donar sentit a allò que som com a poble, memòria, cultura i identitat.

Una obra viva, que, en pocs dies, tindrà continuïtat amb el nomenament oficial del nou pregoner 2026; una publicació de consulta i lectura que, d’una manera o una altra, estic segur l’ajuntament, en els dies entrants, ficarà a l’abast de qualsevol veí o foraster que vulga tenir-la a la seua biblioteca personal, i que aspira a convertir-se en una font més de consulta o coneixement.

Aquest va ser el motiu principal que va impulsar-me a aquesta aventura, facilitar el coneixement d’una part important de la nostra història festera, perquè només aquell que coneix és capaç d’estimar. Espere que gaudiu de l’obra tant com jo ho he fet en tot el procés de la seua creació. Ja em contareu…

Invisibilització

Resulta més que curiós i, per altra banda, res estrany que, abans de ser aprovat pel Consell Rector, convocat per avui en sessió extraordinària i urgent, un mitjà de comunicació local publique amb tota classe de detalls el que es presenta com a programa oficial de festes de la Magdalena 2026 a la nostra ciutat.

És veritat que molts dels actes de la setmana festera són repetitius, motiu pel qual des de fa uns dies van avançant-se indicis del que podria ser el programa, però amb detall i distribució de desfilades, mascletades, trobades gastronòmiques o concerts, fins aquest moment ningun mitjà ho havia avançat.

D’altra banda, cal pensar que l’exclusiva periodística és una eina de comunicació que busca aconseguir l’impacte en un determinat sector, en aquest cas molt ample, ja que afecta a tot un poble i visitants, a la vegada que fa pensar que la publicació en exclusivitat del programa no és fruit de la improvisació i que, alguna persona, pactada o no amb el mitjà, ha filtrat la informació.

Conegut el programa cadascú pot treure les seues conclusions sobre els diferents actes programats en funció del que li agrada, desagrada, esperava trobar, troba o tira a faltar.

No soc jo una persona massa aficionada als concerts de magdalena, però sí que estime la meua ciutat, les nostres tradicions, costums i sobretot la meua llengua, que dit siga de passada, és també l’oficial de les nostres festes.

D’altra banda, entenc que les festes són internacionals i, per tant, deuen fer un giny a allò que ens obre a l’exterior, que, en el cas de la música, per descomptat són els grups que “tenen tirada” a escala nacional, i que, les seues músiques, lletres i cançons, utilitzen el castellà o l’anglés com a element de comunicació directe.

Per això considere que actuacions al recinte de concerts de la cantant de flamenc “La Húngara”, la banda de heavy metal, “Mago de Oz” o la de rock indie “Valiente Bosque” o “Juan Magan” o “DePol”, noms destacats del pop espanyol, poden ser tot un encert, però ometre i ignorar al programa algun cantant o grup de moda que empre el valencià com a element base de les seues actuacions, demostra una invisibilització envers la nostra llengua i cultura, fent pensar que, de manera directa o indirecta, només es vol afavorir els interessos d’una classe governant i no acontentar a una altra classe de públic que espera també la festa per reivindicar la seua cultura local.

És veritat que hi ha programades actuacions folklòriques i fins i tot d’algun grup local com “Els de la fileta”, però, malauradament, no són artistes “de primera fila”, com ho són “La fúmiga”, “El diluvi” o “La Maria”. L'exclusió de la música en valencià de la programació del recinte de concerts aquesta Magdalena, fins i tot entra en col·lisió amb la llengua oficial de la festa.

Més encara, aquesta invisibilització manifestada en programar un cartell que no inclou música en valencià és una desconsideració per als creadors locals i per a la llengua, per no parlar de l’obligatorietat moral d’aquells que ens governen, de recolzar i impulsar la identitat cultural valenciana.

No dubte que els concerts programats arriben a congregar molt de públic i siguen tot un èxit, però lamente que no hagen estat pensats i programats per connectar amb tota classe de públic, ignorant o vetant de manera significativa la música i cultura en valencià, arribant a representar una falta de respecte envers la riquesa cultural i artística de les nostres terres.

Llàstima que els responsables programadors dels pròxims concerts de Magdalena no hagen buscat una diversitat artística i lingüística veritablement representativa i plural, afavorint la música en valencià, orgull de la nostra terra.

Invisibilitzar el talent de casa no és admissible i el suport institucional als grups musicals i cantants que ho fan en la llengua pròpia no ha de ser només una opció política, de gustos, de fama o de casualitats, sinó una obligació legal.

Ventorro i ventolera…

Per referir-se de manera despectiva a una venta d’hostalatge xicoteta, dolenta, miserable, situada originalment en camins o despoblats i després en zones de servei, amb la darrera finalitat d’allotjar gent de pas, el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, empra el terme ventorro.  Així hem sentit en més d’una ocasió als nostres majors dir que “A la carretera de Borriol hi havia un ventorro on es reunien els carreters”.

D’altra banda, al cop de vent fort i de curta durada s’anomena ventolera, vendaval o ventarró; si, a més és desapacible i molest, vet per on, també a Castelló li diem ventorro. “Maria, tanca la finestra que del ventorro que fa se’ns envolen les cortines”, així deia una veïna meua a la filla encara no fa massa temps…

Tanmateix, des dels darrers dies d’octubre del 2024 la paraula ventorro, malauradament, es fa famosa no per fer referència a cap venta, ni tenir relació amb el moviment natural, excepcional de l’aire en relació amb cap municipi, si més no, per ser el nom d’un lloc quasi desconegut, per la majoria dels valencians, situat al centre de València, un restaurant, un reducte on polítics, empresaris i periodistes, acudien a enraonar de manera discreta, per negociar informació i interessos de temes d’allò més variats, i on, el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va passar diverses hores incomunicat durant la vesprada de la devastadora DANA que va arrasar el territori valencià.

No vull parlar ara i ací, després de tants mesos de la DANA, de les conseqüències i de tot el que es va sabent i del que va suposar, suposa i encara suposarà pel poble valencià aquell episodi tràgic que, va tindre com a protagonista indirecte el restaurant, “el Ventorro”, i les hores que el senyor Mazón va passar allí, a un dels sues reservats.

Voldria parlar de “l’altre ventorro”, de la ventolera, del vent que aquest cap de setmana passat i a conseqüència de la borrasca Oriana, ha afectat de ple les nostres comarques.

Vivim els castellonencs, sens dubte, en una de les zones millors d’Espanya, ni fa fred a l’hivern ni massa calor a l’estiu, una província que ni plou massa ni poc, però que, per ser muntanyosa, té zones on el vent sol bufar amb gran intensitat al llarg de diferents dies a l’any, evocant imatges i conformant un paisatge on la força del vent fa que la natura es manifeste amb tota la seua potència.

Per això m’ha resultat més que curiós que, aquests dies, diferents mitjans de comunicació, competiren a publicar “un rànquing” d’aquells llocs on les seues estacions meteorològiques registraren les més altes ràfegues de vent assolides, com si es tractara d'uns jocs esportius, i fora tot un honor haver estat el lloc on més ha bufat Eolo; pobles, muntanyes o serres, mereixedors de guanyar les medalles.

Que localitats com Vilar de Canes, Rossell, Xert, La Serra d’en Galceran, Xodos, la Serratella, Sant Mateu o Culla, tingueren rafegues de vent que superaren amplament els cent cinquanta quilòmetres per hora no és estrany, la majoria d’estos pobles estan situats en ventorreros, llocs on els vents bufen amb gran intensitat, sent llocs molt combatut pels corrents d'aire i on els veïns estan més que acostumats a fer front a dies com aquests, causant més impressió a l’informador que als mateixos veïns.

Divendres 13 a les sis de la vesprada vam rebre el primer ES-Alert instant a evitar desplaçaments i dissabte 14 poc abans de les deu i mitja del matí va repetir-se advertint-nos ara sobre el perill que suposava sortir de casa en aquest episodi de vent; ara passada l’alerta, crec que el veïnat vam ser prou prudents i, vam quedar-nos majoritàriament a casa, escoltant “el ventorro i la ventolera” que bufava al carrer.

Hem tingut sort i malgrat que els danys materials soferts per diferents pobles, sembla que han estat considerables, aquest ventorro castellonenc, afortunadament, no ha tingut les conseqüències que, d’aquell altre ventorro valencià, fa quasi any i mig, va marcar l’esdevenir de tota una comarca i per extensió de tot un país.

Cent vuitanta dies justos…

La vesprada-nit del propvinent 12 d’agost, d’ací a sis mesos, a les 20:31 hores, i amb una durada total d’un minut i trenta-quatre segons, quasi un sospir, a Castelló viurem, si les condicions meteorològiques del moment no ho impedeixen, un fet històric que ningun veí de la ciutat hem pogut gaudir mai, ni els joves ni els més vells, ja que el darrer esdeveniment d’aquesta magnitud va tenir lloc fa més de 120 anys, en concret l'agost de 1905; estic, naturalment, parlant de “l’eclipsi total de sol”.

Hui, a 180 dies justos del nou fenomen, és un bon moment per fer memòria de com aquell 30 d’agost Castelló va convertir-se en capital mundial per molts astrònoms, científics i curiosos, i dels esforços fets per poder aconseguir aquell l’any 1905 que l'eclipsi es vera perfectament, amb la implicació fins i tot de les fàbriques de la zona, accedint a no treballar aquell dia perquè el cel quedara lliure de fums i contaminació.

En una època en què la fotografia començava a estendre's per tot el món, hi va haver molta gent que va voler immortalitzar aquell moment; tal vegada de les més conegudes siga la coneguda fotografia on, davant de la seu de l'Associació Casino de Castelló, avui Real Casino Antic, tot just al costat de l'edifici que va albergar l'Hotel Suís a partir del 1923, avui edifici de la Caixa Rural, veiem diverses persones observant el fenomen.

També en aquesta ocasió, l’equip de govern de l’Ajuntament, s’apresta a treure el màxim profit de l’espectacle que no es repetirà més al segle, tenint present que la nostra ciutat, diuen els entesos, serà l'escenari perfecte per ser testimonis de la cita astronòmica. Ja el 12 d’agost passat, a un any vista, va llançar-se el missatge informant que, al llarg de tot l’any que faltava, serien molts els tallers, concerts, exposicions i xarrades que amb motiu de l’eclipsi es desenvoluparien a la ciutat.

Transcorreguts uns mesos, va ser el passat gener i dins el marc de la fira internacional de turisme celebrada a Madrid, quan l’alcaldessa i la regidora de turisme, dins la línia mestra d’estratègia turística de la ciutat, van anunciar, amb motiu de l’eclipsi, l’inici d’una programació especial, important, tenint el Planetari com a element central.

Ahir, va ser el regidor Vicent Sales qui va revelar les tres primeres accions que, al llarg dels dies vinents i obertes a tot el veïnat tindran lloc al Planetari, i que han de permetre conéixer millor aquest important fenomen astrònom; en concret dues exposicions explicatives amb panells i fotografiesd’època i sobre el procés científic d’un eclipsi solar, i una jornada gratuïta d’observació solar amb telescopis especials, totes tres com a tret d’eixida del que a la ciutat es prepara per a viure el pròxim mes d'agost aquest fenomen.

Sent Castelló una de les zones privilegiades del món on es podrà veure l'eclipsi solar total, des de l’ajuntament no volen escatimar esforços per treure profit i, sembla que “la crida” està enfocada i dirigida a captar una nova classe de turistes, els astroturistes, aquells visitants de diferents llocs per observar fenòmens, estrelles i altres objectes celestes, amb una doble finalitat, curiositat i acostament al coneixement i la comprensió de l’univers.

S’ha publicat que diferents grups de japonesos, americans, anglesos i de la resta d'Europa ja han fet, mitjançant les agències de viatges, reserves i que, a hores d’ara, a mig any vista, al Grau de Castelló ja hi ha hotels que han penjat per aquells dies de l’agost el rètol de complet.

Per saber-ne més d’aquest impressionant espectacle que ens oferirà la natura podem, a més a més i des d'ara mateix, consultar el web de l’Institut Geogràfic Nacional IGN on, de manera gratuïta, trobarem dades detallades sobre el mateix, tota la informació de les hores d’inici i acabament en cada municipi i els recursos necessaris per a explorar, comprendre, gaudir i ajudar a descobrir d'aquest fenomen celeste en tota la seua esplendor.

Sis mesos, cent vuitanta dies, sembla que en són molts encara els que falten perquè el succés arribe, però, el temps vola, corre de pressa, i hui aquest avís, em recorda davant la fugacitat de l’existència humana, que cada instant viscut és preciós i que seré, serem afortunats, aquells que, veïns o forasters, puguem viure-ho “en directe”. Tic, Tac, tic, tac…

Carnestoltes

 “Carnestoltes, moltes voltes, i Nadal de mes a mes; Pasqua cada setmana, la Quaresma mai vingués”. 

Tot i que per allò d’aprofitar el darrer dia de classes de la setmana, als centres escolars de Castelló es celebrarà demà la festa grossa de disfresses i passejada del carnestoltes, ha estat al llarg de tota la setmana quan mitjançant diferents consignes, l’alumnat ha anat preparant aquests dies; que si anar amb alguna cosa al cap, que si anar vestit amb tota la roba del mateix color, que si anar amb pijama, que si portar una sabata de cada color, que si portar alguna peça de roba al revés, que si aparéixer amb un pentinat divertit, que sí, que si… mil i una maneres de fomentar la diversió, acceptar les diferències i la diversitat així com la imaginació, moment de portar la bogeria i la fantasia a l'escola.

Una celebració, aquesta del Carnestoltes, que per estar estretament lligada a la Setmana Santa i a la Quaresma, ací a Castelló, marca el punt fester entre Nadal i la Magdalena. Una data variable, que depenent del calendari lunar, té lloc sempre entre els mesos de febrer i març, i que en aquest 2026 té el seu dia d’inici tot just hui, 12 de febrer, dijous anterior al Dimecres de Cendra, dia que començarà la Quaresma, 40 dies justos abans del Diumenge de Rams, inici de la Setmana Santa. Ja ho diu el refrany i la saviesa popular: “Més tard o matiner, Carnestoltes al febrer”.

I per què aquest 2026 comença tot just hui el carnestoltes? Perquè el Diumenge de Pasqua o de Resurrecció que sempre és el primer, després de la primera lluna plena de primavera, serà el pròxim 5 d’abril, ja que la primavera començarà, el 20 de març, l’endemà de Sant Josep, i la primera lluna plena serà el 2 d’abril.

Com a festa pagana integrada després al calendari religiós, al llarg de la història va estar prohibida al nostre País en diverses ocasions, no celebrant-se enlloc o fent-ho de manera més que clandestina.

Després de la mort del dictador Francisco Franco, va ser rehabilitada el 1978, i les disfresses van tornar a brillar tímidament als carrers primer i, a les escoles després. Des de llavors, la celebració només ha estat interrompuda per la pandèmia de la Covid-19.

A Castelló, a més a més de les escoles, és al Grau on més força pren la festa any rere any, des d’aquells anys 80 del segle passat en què van desenvolupar-se alguns intents per organitzar-los i la materialització als inicis de la dècada dels 90. Els seus més de trenta anys d’història recent els ha caracteritzat per l’alta participació popular i una cada vegada major combinació d’actes amb música, balls i disfresses amb la complicitat, cada vegada major, de l’equip de govern municipal.

També aquest 2026 carnestoltes tornarà fidel a la fita. Des de demà 13 i fins al diumenge 15 tindran lloc més d’una trentena d’actes dirigits a tots els públics, des de la crida infantil, fins a l’enterrament de la sardina. Una festa convertida en poderosa eina d'expressió identitària de les persones individualment, també de tot el barri mariner i per extensió de tota la ciutat on, diferents col·lectius manifestaran la seua singularitat a través de l'humor, la disfressa i la crítica social.

Ja siga en l’àmbit escolar, infantil, promogut pels mestres, o l’oficial, per a totes les edats, promogut i impulsat des del mateix Ajuntament de Castelló, de segur que l'emoció estarà a flor de pell en uns i altres participants, no només en la capacitat de sorprendre, si més no tambéi en la manera de construir, mantenir i fer créixer una història fins al final, generant convivència i fraternitat, tan necessàries en aquests moments.

Tot i això, acabe com havia començat, aplaudint la celebració del carnestoltes a les nostres escoles perquè, crec que lluny de ser una simple imitació de la festa popular, s’erigeix ​​com poderosa eina pedagògica i cultural, emprant l'alegria, el color i la disfressa per a finalitats educatives profundes, integrant tota la comunitat, enfortint valors i permetent l'expressió creativa, complint una funció vital en la formació integral dels estudiants i en la preservació dinàmica del patrimoni cultural per al futur.

Per molts anys que puguem a la ciutat gaudir i divertir-nos i no deixar de riure en aquests dies i, també al llarg de tot l’any, senyal inequívoc que, per damunt les dificultats, les coses ens van bé.

El que fa quaranta-u de vuitanta-dos…

Amb un clar context descriptiu, direm que “amb ell quaranta-u”. Com si es tractara d'una sèrie direm que, el protagonista d’aquest escrit, en té quaranta davant seu; i és que només han estat 40 les persones que, abans que ell, han tingut l’honor de ser “Pregoners”, anunciadors de les principals festes que, al voltant del tercer diumenge de Quaresma, a la nostra ciutat celebrem.

Va ser el passat 12 de gener quan va obrir-se el termini per presentar candidatures per optar a ser pregoner per l’any 2026, figura clau en l’inici del calendari festiu de la ciutat. Complit el termini de deu dies, el 23 de gener va anunciar-se des de la presidència del Patronat, la gran acceptació de la convocatòria, essent 13, dotze hòmens i una dona, les persones que optaven al càrrec.  La vesprada del dilluns 2 de febrer, prèvia convocatòria dels aspirants, va fer-se l’audició presidida per diferents pregoners dels darrers anys, i aquests, van elevar a l’alcaldia, en funció d’uns criteris prèviament acordats, la seua proposta “de tria”.

Només una setmana ha tardat l’alcaldessa a prendre la decisió, i la vesprada d’ahir, després de comunicar-li-ho personalment, va fer públic el nom de la persona designada com a pregoner, aclarint una de les incògnites que més expectació estava generant entre el món fester en aquests dies.

Manuel Torada Calonge és l’elegit; persona que a més a més de comptar amb una sòlida veu, té especial vinculació tant amb l’àmbit festiu com amb la docència musical.  Ell serà l’encarregat el pròxim dissabte 7 de març d’entonar el tradicional “ja el dia és arribat”, 82 anys després que un tres de març, però de 1945, el senyor Manuel Vellón, amb veu de baix profund, recitara aquells primers versos d’en Carlos G. Espressati.

Quina casualitat, 82 pregons i 41 pregoners, justament la meitat. La raó és ben senzilla, tot i que des de l’any 1999, cada any ha estat una persona diferent l’encarregada de “cantar” el Pregó, entre el 1945 i 1999, en 55 anys, va haver-hi 9 pregoners que ho van ser en més d’una ocasió, sent el recordat Miquel Soler qui va emportar-se la palma, tenir l’honor d'haver cantat el Pregó en 10 anys diferents o el senyor Tirado qui va ser per primera vegada pregoner l’any 1952, VII centenari del trasllat i que, per la seua gran veu, port i estampa muntat sobre el cavall, va constituir en 6 ocasions, el veritable arquetip del “sequier”.

El senyor Torada, si l’oratge o altres circumstàncies mai esperades no ho impedeix, serà qui per setanta-sisena vegada pujarà al cavall per, des d’allí, llançar el seu pregó en els llocs de costum, ja que, tot i ser el pròxim el Pregó 82, cal recordar que els recitats els anys 1945 i 1946 pel senyor Vellón, i el de l’any 1947 que va tenir com a protagonista al senyor De Zayas, ho van ser des de la carrossa reial, i que els anys 2020 i 2021 per pandèmia no va haver-hi cavalcada i el 2022 a causa de la pluja, va ser “cantat” pel pregoner, senyor Prades, des del balcó de l’ajuntament.

Dels 41 pregoners que hi ha hagut resulta també curiós assenyalar que tot i ser Manuel, el nom que ocupa el segon lloc entre els homes a Castelló, després d’Antoni, només 5 “Manuels” han estat pregoners, el ja citat senyor Vellón, pregoner en els anys 1945 i 1946, el senyor de Zayas els anys 1947,1948 i 1949, el senyor Martín el 1959, el senyor Amat el 2011, i ara, 15 anys després, aquell que hi és el protagonista d’aquest comentari, el senyor Torada.

Molts han estat els mitjans de comunicació de la ciutat i també de fora, que hui s’han fet ressò de la notícia. 26 dies té al davant el pregoner des de hui mateix fins al dia de la cavalcada, per aprestar-se a millorar la seua ja bona vocalització, a la vegada que l’entonació o el cant, per aconseguir transmetre tota l’emoció que, de segur ell ja està vivint, a tots aquells que, respectuosament ens acostarem a sentir-lo.

Des d’ací la meua més sincera enhorabona a aquell que serà la següent veu de les festes i com a tal, entrarà de ple a formar part de la història festera del nostre poble, el 41 de la llista…

 

El verd del campanar…

Si la memòria no em falla, crec que fa ja més de deu anys que, sent alcalde de Castelló el senyor Bataller i consellera de Cultura l’actual alcaldessa de València, la senyora Català, la Fundació Iberdrola, amb el seu Patró el senyor Fernando Diago, va signar-se un conveni, amb un pressupost de 90.000 euros, per dotar d’il·luminació exterior el campanar de la Vila, el Fadrí de Castelló.

Fruit d’aquest conveni, l’any següent, el 2015 i ocupant l’alcaldia la senyora Marco, es va iniciar la col·locació d’unes lluminàries al voltant de les cornises, amb uns perfils de xapa per ocultar-les, elements que inicialment havien de permetre la projecció d’una varietat ampla de colors; al poc de la seua inauguració, pel gran impacte visual que aquells elements comportaven amb una flagrant alteració estètica del monument, la llum del Fadrí amb defensors i detractors, amb aplaudiments, protestes i lamentacions, va apagar-se, en espera de poder adoptar altres alternatives, substituint aquelles lluminàries, van col·locar-se al terra de la plaça al voltant del campanar, una sèrie de focus de llum, de tipus led, que mimetitzaven l’impacte visual.

A partir d’aquell moment i en diferents ocasions i motius diversos, el campanar de la Vila, ha estat il·luminat per diferents colors, cas per exemple de l’agost del 2023 quan va quedar per uns dies il·luminat amb els colors de la bandera d’Espanya per rendir homenatge a la selecció nacional de futbol femení per haver-se proclamat campiones mundials,  amb el color vermell carmesí, color oficial de l'estendard del Rei Felip VI, amb motiu del seu aniversari o de color taronja a propòsit del dia mundial de l’eliminació de la violència contra les dones.

El color al campanar és present de forma significativa i ajuda a transmetre emocions i sentiments, dotant de potència els missatges; així, és una realitat constatable, que el nostre Fadrí, com altres espais de la ciutat es converteix, en moments puntuals al llarg de l’any, en portaveu de celebracions i creador de consciència ciutadana, i la seua llum esdevé protagonista social.

L’associació espanyola contra el càncer en Castelló, el matí de hui diumenge, ha celebrat la “X marxa contra el càncer”, una edició molt especial commemorativa de deu anys caminant plegats per la vida, l'esperança i la investigació.

Un esdeveniment, una marxa, festiva, benèfica, solidària i no competitiva, oberta a totes les edats i amb caràcter familiar que en aquesta edició destina els ingressos a impulsar fins a 13 projectes de recerca sobre diferents tipus de càncer i en totes les fases de la malaltia.

Una caminada que, com era d'esperar, no només ha rebut el suport de més de 7000 anònims veïns, si més no, també amb implicació dels nostres representants de govern, des de l’alcaldessa i regidores, fins a diputades i membres del Consell, omplint de solidaritat i compromís els carrers de Castelló.

Una marxa que ahir va tenir com a preàmbul la il·luminació extraordinària del campanar, que lluïa completament de color verd, perquè cap castellonenc oblidarem que el verd, a més a més de ser el color de Castelló, ho és també de l’esperança, un color que identificant a l’associació espanyola contra el càncer, vol reconéixer la tasca de les entitats i els professionals implicats en la lluita contra la malaltia.

Un campanar que lluïa de verd, amb l'objectiu de recordar a la ciutadania que la lluita contra el càncer és un dels grans reptes sociosanitaris de la nostra societat.

El verd és una manifestació de vida. És un ressorgir, una renovació. El primer brot d'una planta de color verd significa el renaixement que segueix a l’hivern, i en una malaltia és esperança.

Anit i hui, l’actualitat a la ciutat és verda i, la llum del campanar així ens ho manifesta, recordant-nos a la ciutadania que la lluita contra el càncer és el repte sociosanitari més gran de la nostra societat actual. Una decisió, en aquesta ocasió, més que encertada.

Sant Rorro, el sant de la glòria etílica.

Si l’any 2025 van ser La Banda Municipal de Castelló, el grup musicals Els de la Fileta i el senyor José Manuel Medall els guardonats, en la darrera de les reunions del Consell Municipal de Festes, celebrada recentment, a proposta de la Junta de Festes, va aprovar-se la concessió de les distincions, “Fadrins Honorífics 2026”, per continuar reconeixent la trajectòria, aportació o relació amb les festes de la Magdalena d’altres persones o entitats que, al llarg de la història, han contribuït a fer més gran les nostres festes fundacionals.

Tres han estat les concessions aprovades per aquest any; A Asunción Segarra filla de Manuel Segarra Ribes, creador i impulsor de la Cavalcada del Pregó, A José Fernando Renau, encarregat de la preparació de les canyes que s'utilitzen en la Romeria i, el tercer, a aquell personatge, que no persona, la mítica figura de Sant Rorro, que encarnant els valors de la festa i l’alegria, forma part d’un dels actes més multitudinaris de la setmana festera, la Nit Màgica.

I és que Sant Rorro no és un sant a l’ús, no forma part del santoral de l’església catòlica, però té molts seguidors declarats, a tot el País; és el sant tabú, patró dels borratxos i símbol d’alguns pobles que, fins i tot li fan processons en les festes patronals.

El bon amic i recordat Àlvar Monferrer va dir en el seu dia que, aquest sant, formant part de la cultura popular valenciana, resta en la memòria oral, en moltes dites, frases fetes i cançons divertides, i força semblants, basades en l’estructura estròfica dels goigs fent una sàtira de la vida i les virtuts del sant, algunes recollides d’antuvi per folkloristes i investigadors i, altres més recents com la d’aquest VÍDEO de Pep Gimeno Botifarra que comença així: “Sant Rorro té molts devots/ i és un sant molt milagrós / que per a fer-se’n un got / mai ha sigut peressós”  

Es té constància de l'existència del Romanç de Sant Rorro, en diferents versions, des de la segona meitat del segle XIX, sent possiblement originari de l'Horta de València, i cantat des de la Plana de Castelló a la Vall d'Albaida i la Safor.

El significat i l’origen del nom del sant és un misteri que no explica ni el Diccionari català-valencià-balear, ni el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. El mateix Àlvar Monferrer, ens recordava que l’origen pot tenir base en la frase ‘Rorate, coeli, desuper et nubes piuant iustum’, que es cantava en temps de l’advent, abans de la reforma litúrgica, i que lliga amb el fet de cobrir-se de vi, perquè significa ‘destil·leu, cels, des de les altures, i que els núvols ploguen al just’.

Tot i que aquest sant presideix les processons anuals de Xeraco i Alcàntera del Xúquer  i el Correfoc dels Dimonis Rafolins de l’Alqueria d’Asnar, a Castelló, com és sabut, només és celebrat la setmana de festes dins l’espectacle de Xarxa Teatre ‘La Nit Màgica’, on s’enfila a un punt alt per predicar, beneir els presents i donar les gràcies als assistents, per haver-li estat fidel durant tants anys. I, tot seguit, encapçalar un correfoc molt visual amb estructures de pirotècnia recuperades de la tradició.

Representat des de l’any 1986, per Leandre Escamilla un dels directors de la companyia teatral Xarxa Teatre, sembla que el seu disseny i idea inicial d’incloure aquesta figura dins l’espectacle, va ser obra d’en Manuel Vilanova, l’altre director del grup, i que per fer-ho realitat va reinterpretar-se i prendre forma de frare amb una coroneta al cap, i acompanyat d’una confraria de dolçaines, tabals i dimonis blancs, a imitació dels de Forcall.

No sé fins a quin punt concedir un honor, a aquell que ens convida, per una nit, a gaudir de la bacanal de sensacions que van des de la por a les ganes de passar-ho bé sota les espurnes en infernal devoció a la pólvora i la tradició, siga el més encertat, ja que, indirectament, també ho estem concedint al patró dels borratxos valencians, que, dit siga de passada comparteix aquest honor amb altres sants venerats també en altres pobles i festes de la resta del territori espanyol, cas de Sant Urbano, Sant Caralampio o Sant Maties.

Carajillo, vi, cervesa, barretxa, misteleta, tradició i història en festes …, tot pel culte a sant Rorro, més que un mite, en aquesta ocasió enaltit des de l’oficialitat…