Ventorro i ventolera…

Per referir-se de manera despectiva a una venta d’hostalatge xicoteta, dolenta, miserable, situada originalment en camins o despoblats i després en zones de servei, amb la darrera finalitat d’allotjar gent de pas, el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, empra el terme ventorro.  Així hem sentit en més d’una ocasió als nostres majors dir que “A la carretera de Borriol hi havia un ventorro on es reunien els carreters”.

D’altra banda, al cop de vent fort i de curta durada s’anomena ventolera, vendaval o ventarró; si, a més és desapacible i molest, vet per on, també a Castelló li diem ventorro. “Maria, tanca la finestra que del ventorro que fa se’ns envolen les cortines”, així deia una veïna meua a la filla encara no fa massa temps…

Tanmateix, des dels darrers dies d’octubre del 2024 la paraula ventorro, malauradament, es fa famosa no per fer referència a cap venta, ni tenir relació amb el moviment natural, excepcional de l’aire en relació amb cap municipi, si més no, per ser el nom d’un lloc quasi desconegut, per la majoria dels valencians, situat al centre de València, un restaurant, un reducte on polítics, empresaris i periodistes, acudien a enraonar de manera discreta, per negociar informació i interessos de temes d’allò més variats, i on, el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va passar diverses hores incomunicat durant la vesprada de la devastadora DANA que va arrasar el territori valencià.

No vull parlar ara i ací, després de tants mesos de la DANA, de les conseqüències i de tot el que es va sabent i del que va suposar, suposa i encara suposarà pel poble valencià aquell episodi tràgic que, va tindre com a protagonista indirecte el restaurant, “el Ventorro”, i les hores que el senyor Mazón va passar allí, a un dels sues reservats.

Voldria parlar de “l’altre ventorro”, de la ventolera, del vent que aquest cap de setmana passat i a conseqüència de la borrasca Oriana, ha afectat de ple les nostres comarques.

Vivim els castellonencs, sens dubte, en una de les zones millors d’Espanya, ni fa fred a l’hivern ni massa calor a l’estiu, una província que ni plou massa ni poc, però que, per ser muntanyosa, té zones on el vent sol bufar amb gran intensitat al llarg de diferents dies a l’any, evocant imatges i conformant un paisatge on la força del vent fa que la natura es manifeste amb tota la seua potència.

Per això m’ha resultat més que curiós que, aquests dies, diferents mitjans de comunicació, competiren a publicar “un rànquing” d’aquells llocs on les seues estacions meteorològiques registraren les més altes ràfegues de vent assolides, com si es tractara d'uns jocs esportius, i fora tot un honor haver estat el lloc on més ha bufat Eolo; pobles, muntanyes o serres, mereixedors de guanyar les medalles.

Que localitats com Vilar de Canes, Rossell, Xert, La Serra d’en Galceran, Xodos, la Serratella, Sant Mateu o Culla, tingueren rafegues de vent que superaren amplament els cent cinquanta quilòmetres per hora no és estrany, la majoria d’estos pobles estan situats en ventorreros, llocs on els vents bufen amb gran intensitat, sent llocs molt combatut pels corrents d'aire i on els veïns estan més que acostumats a fer front a dies com aquests, causant més impressió a l’informador que als mateixos veïns.

Divendres 13 a les sis de la vesprada vam rebre el primer ES-Alert instant a evitar desplaçaments i dissabte 14 poc abans de les deu i mitja del matí va repetir-se advertint-nos ara sobre el perill que suposava sortir de casa en aquest episodi de vent; ara passada l’alerta, crec que el veïnat vam ser prou prudents i, vam quedar-nos majoritàriament a casa, escoltant “el ventorro i la ventolera” que bufava al carrer.

Hem tingut sort i malgrat que els danys materials soferts per diferents pobles, sembla que han estat considerables, aquest ventorro castellonenc, afortunadament, no ha tingut les conseqüències que, d’aquell altre ventorro valencià, fa quasi any i mig, va marcar l’esdevenir de tota una comarca i per extensió de tot un país.