La ciutat

La ciutat

diumenge, 22 de febrer del 2026

I la història es podria tornar a repetir…

El dissabte 20 de febrer de 1926, tot just fa ara cent anys, a la primera pàgina del “Heraldo de Castellón” apareixia amb el títol “La algarroba” una nota agrícola on s'expressava el disgust que hi havia entre els llauradors a Castelló i altres ciutats espanyoles per la permissivitat que mostrava el govern davant l’entrada al nostre país d’aquesta lleguminosa procedent de Xipre i Itàlia, afavorida per la depreciació de la moneda d’aquells països i per afavorir-los els drets de duana, aixecant les seues veus en considerar impropi i incoherent que productes d’altres terres gaudiren a les nostres d’una protecció que no tenien els d’ací.

Cal pensar que el cultiu de la garrofa a Castelló en aquell moment era majoritari en una gran part del nostre terme municipal i que amb aquesta permissivitat acceptada pel govern perillava el seu cultiu, ja que els preus pagats per les nostres garrofes no arribarien a cobrir els costos de la mà d’obra que exigia la seua producció i comercialització, condemnant els llauradors a abandonar els garroferals.

El redactor de la notícia, fent costat als llauradors, acabava dient que aquests productors agrícoles no eren diferents de qualsevol altres de la resta d’Espanya i que mereixien un empar governamental per ser dels més necessitats.

La continuïtat de la història ja la coneixem, el cultiu de la garrofa va desaparéixer del terme municipal i els camps van ser en molts casos definitivament abandonats.

Va haver de passar encara una guerra mundial i els mercats van ser a mesura que el temps passava escassament competitius, amb costos de producció cada vegada més elevats ingressos desiguals; la política econòmica dels diferents països va quedar limitada per la conjugació de factors estructurals externs i interns que van donar per resultat preus no competitius en mercats internacionals.

Per fer front a situacions com aquesta i en defensa d’un comerç lliure i just l’1 de novembre de 1993 va crear-se la Unió Europea, a la vegada que el interès comercial més gran i econòmic del cultiu de cítrics va potenciar que s'anaren abandonant de forma progressiva els cultius de secà; la taronja venia a salvar-nos!

Però va arribar l’any 1999 i amb ell un tractat de lliure comerç entre la UE i Sud-àfrica i amb ell un demolidor impacte comercial i fitosanitari sobre la taronja, agreujat per la reducció progressiva dels aranzels que cada campanya paguen els importadors dels agrís sud-africans; la conseqüència va ser nefasta, una caiguda de la producció de taronges primerenques a tot el territori valencià, també a Castelló. “No vols caldo, dues tasses”, la història es repetia canviant protagonistes, de la garrofa a la clementina.

I com diu el refrany, no hi ha dos sense tres, ara, el camp valencià, torna a enfrontar-se amb por i incertesa a un nou acord comunitari, en aquesta ocasió amb els països sud-americans.

L’acord conegut com a UE-MERCOSUR presentat com una associació estratègica i de cooperació entre la Unió Europea i Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai, va signar-se el passat 17 de gener i malgrat que només tres dies després, el 21, el Parlament Europeu va acordar, per 334 vots a favor i 324 en contra i 11 abstencions, remetre al Tribunal de Justícia de la Unió una moció perquè revise si és compatible amb els tractats comunitaris, fet que pot arribar a suposar la paralització de la seua efectivitat, endarrerint fins a dos anys l'entrada en vigor del pacte comercial, també ho és el fet que la Comissió podria sancionar la seua entrada en vigor provisional durant aquest període, novament, tot el sector primari valencià, especialment el sector dels cítrics, es podria veure afectat per les conseqüències del Tractat.

Cent anys han passat des que el problema de la garrofa va ocupar la primera pàgina del diari; no fa massa setmanes, el desembre passat, una altra capçalera informativa local, portava en primera pàgina les manifestacions dels llauradors castellonencs a l’acord per ser perjudicial a la taronja i al sector porcí ramader. Cent anys de reivindicacions, de protestes, sembla que tenim als governs els mateixos gossos amb diferents collars...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada