Desfibril·ladors, els grans desconeguts.

En un món on la prevenció ha anat adquirint, cada cop, més rellevància, la ràpida capacitat de resposta davant d'una emergència s'ha tornat més que important. Cada dia que passa disposar d'equips a casa que ens permeten avaluar certs paràmetres, és més que habitual. El tensiòmetre, dispositiu utilitzat per mesurar la pressió arterial, al costat del termòmetre que proporciona un mesurament precís de la temperatura o el pulsioxímetre, emprat per a mesurar la saturació d'oxigen a la sang, són alguns dels dispositius mèdics de prevenció que tots, des de menuts, aprenem a usar i és fàcil trobar a qualsevol llar.

Al costat d’aquests uns altres, que resultant més que eficaços en algunes situacions concretes en què podem trobar-nos al llarg de la vida, no els donem la importància que mereixen, desconeixent en moltes ocasions com emprar-los, cas del coll ortopèdic, aparell que es col·loca al coll d’un accidentat, amb l'objectiu d'estabilitzar i immobilitzar el segment vertebral cervical per tal d'evitar lesions a la medul·la espinal, l’ambú o dispositiu portàtil de ventilació manual, aquella espècie de bossa autounflable que permet proporcionar ventilació amb pressió positiva a pacients que no respiren o la respiració dels quals resulta insuficient o el que dona peu a aquest comentari el desfibril·lador extern automàtic.

Un aparell que permet tractar una aturada cardiorespiratòria i que en múltiples ocasions permet salvar vides en aconseguir restaurar el ritme cardíac de la persona que acaba de sofrir allò que anomenem una mort sobtada.

Tot i que he sentit en més d’una ocasió que es tracta d’un aparell fàcil de manipular per qualsevol persona i que, cada dia que passa són més els espais fora de l’àmbit sanitari que els fiquen al nostre abast, terminals aeroportuàries, centres comercials, gimnasos, col·legis, clíniques dentals, clubs esportius…, he de confessar, i supose que  molts de vosaltres també, no sabria fer-ne ús en cas de necessitat, tot i haver llegit en moltes ocasions que, un bon i encertat ús, en els dos o tres minuts primers, pot salvar la vida de l’afectat en el 90% dels casos.

Amb motiu de la celebració ahir divendres del dia mundial per a la conscienciació de la Ressuscitació Cardiopulmonar (RCP), de la “parada cardíaca”, va publicar-se que, en el darrer any, a Castelló, els equips mèdics del SAMU van aconseguir que 278 persones foren reanimades amb l’ajuda d’aquells aparells i li pogueren salvar la vida.

És fonamental i bàsic, en primer lloc, saber on es troben aquells aparells i després, naturalment, saber-los emprar. Segons he pogut esbrinar, les instal·lacions esportives del camp de futbol Javier Marquina al Grau, el pavelló Pablo Herrera i el parc Esportiu Gran Via, així com l’estació d’ADIF o el centre comercial de la Salera, les diferents dependències i vehicles municipals o el centre de Penyeta Roja, són ubicacions que disposen d’aquests desfibril·ladors, però allò que és més necessari, estareu d’acord amb mi, és la formació per l’ús, no sent suficient el fet de tenir, per més clar que siga, un manual, unes instruccions.

Quants més ciutadans coneguem les maniobres de reanimació i com emprar aquells aparells més seguretat tindrem. Per aconseguir avançar en aquest camí, s’anuncia que el pròxim dijous dia 22, a la Universitat Jaume I, tindrà lloc una jornada divulgativa, on els diferents professionals del SESCV formaran, la població en general?, els estudiants?, el professorat?, el personal administratiu?..., perquè sàpiguen com identificar quan s'està davant d'una persona que està en parada cardiorespiratòria, com actuar i com fer la reanimació cardiopulmonar bàsica o massatge cardíac.

Considere que accions com aquesta haurien de fer-se abans i més sovint. Al meu raval diem “temps per venir, futur”. De moment jo em compromet i espere, pel bé de tots, que prompte puga assistir a una d’aquestes jornades, o no...