Tots Sants, visites, panellets, castanyes, moniatos i bunyols!

Novembre arrenca amb una jornada festiva. Al calendari de costums tradicionals a Castelló, la festivitat de Tots Sants, tal dia com avui, establia el principi de l'hivern. Generalment, el primer de novembre venia amb fred a les orelles i fum al respir, per això els nostres avantpassats es vestien a si mateixos i a les seues llars per al fred.

Aquest era el dia indicat per posar-se les robes més gruixudes, per estrenar abric i guants. Poc importava que el temps no acompanyara, calia vestir-se així i mantenir-ho si fa o no fa fins Dijous Sant.

A Castelló, com a molts altres indrets del País, la festa de Tots Sants era, i en algun cas encara ho és, una celebració amb rerefons religiós que tracta de mantenir-se com una manera de recordar les persones estimades; així als actes oficials de caràcter religiós s’han afegit els cívics en visites i ofrenes a tombes i memorials.

Tanmateix, en l’actualitat, Tots Sants és una celebració que té un caràcter molt més festiu que no fa segles, quan era una festivitat quasi exclusivament dedicada al culte als morts i tenia un to molt sever.

El costum més estés a Castelló durant molts anys i dels que encara perduren, és “anar al cementeri”, visitar les tombes dels avantpassats, arreglar-les i posar flors. Una tradició més urbana que rural, més de la ciutat i pobles grans que dels menuts, ja que al capdavall, en aquests darrers, el cementiri és a contigu a les esglésies i, per tant, força més freqüentats al llarg de l’any.

Recorde que, de menut, jo només solia anar al cementeri en tot l’any aquest dia, que no m’agradava anar-hi, i que a banda de visitar els sepulcres d’avis i coneguts, persones per les quals havia sentit afecte i en algun cas recordava de manera borrosa, la meua distracció era llegir els epitafis i observar els mausoleus. Tal vegada els pares allò que volien, ara ho entenc, és que arribara a entendre la mort com una part del cicle natural de la vida.

Però tot i ser Tots Sants una festa “de mort”, com qualsevol  festivitat que es pree venia associada a una part de gastronomia. És veritat que allò dels panellets, que sembla fou molt tradicional a Catalunya, a casa meua, mai ha tingut arrelament.

Després, amb el pas dels anys, vaig anar veient-los als aparadors de les pastisseries, una espècie de boletes de textura esponjosa,  de massa dolça feta amb sucre, ametlla crua molta, ou i ratlladura de llimona recobertes amb clara d'ou, i amb una capa de pinyons. Ara la meua nora que té arrels catalanes, manté la tradició familiar d’elaborar-ne a casa, convertint-se la seua elaboració amb tota una festa per als nets.

Tampoc les castanyes, fruit de la tardor i molt cultivades a Galícia, Astúries o Cantàbria, per allò del clima mediterrani, no abundaven a casa nostra i, per tant, aquest producte de consum, que solia menjar-se torrat o bullit, no era freqüent consumir-lo, o si es feia era amb caràcter puntual com podien ser els cigrons torrats o les pipes de carabassa, que s’adquirien “a les tauletes” de la porta dels cines.

Recorde l’alternativa a les castanyes i que si es consumien a casa, eren el moniatos cultivats a la marjal, una arrel de carn blanca, groga o ataronjada i de sabor dolç, un producte també rics en calories i que una vegada torrats presentaven una carn tova i dolça, molt apreciada. A més, el fet que siguen aliments de llarga durada els lliga amb el concepte d'eternitat i remembrança dels morts.

Tampoc el costum de menjar bunyols de carabassa o de vent, una massa de pasta, generalment feta d'aigua, rent i farina de forment fregida en oli, un menjar molt comú quan la temperatura és fresca, acompanyats amb xocolata, eren freqüents a casa meua per Tots Sants, malgrat que segons la llegenda cada cop que ens en mengem un, salvem una ànima del Purgatori.

Aquests costums, que avui pareixen d’un altre temps, són els que ens han ensenyat a recordar. I nosaltres, els que encara hi som, ens asseiem una estona al costat de la flama, o enfront del televisor, per sentir-nos part d'aquest fil antic que no s'hauria de tallar mai.