Un gran desconegut...

El caiac polo és un esport col·lectiu i de contacte que és pràctica sobre piragua Cada equip està format per 5 jugadors i l'objectiu és aconseguir introduir la pilota a la porteria de l'equip contrari i evitar que l'altre equip la “clave” en la teva.

Introduït el 1970 al nostre país ha resultat ser la disciplina de creixement més ràpid en l'àmbit del piragüisme. He de reconèixer que no soc gens aficionat als esports d'aigua, però sembla ser que la nostra ciutat i més concretament el Club Nàutic del Grau, manté un equip en l'elit nacional en aquest esport semblant al waterpolo però practicat amb piragües i, on les porteries en lloc d'estar a ras d'aigua, estan a dos metres d'alçada.

Per això, no es estrany que sobretot ara, en arribar el bon temps, les escales de la Plaça del Mar amb els límits del Club Nàutic, es convertisquen, els matins dels dies festius, en grades improvisades per veure diferents enfrontaments entre equips locals i foranis. L'ambient és espectacular i l'emoció està assegurada.

El fet que l'afició per la pràctica, l'espectacularitat des partits i l'assistència als partits vaja dia rere dia en augment, ha fet que diferents “proves” de la lliga de primera divisió absoluta masculina d'aquest esport en la que participen 12 equips, es celebren aquest 2014 en aquell indret. El passat 11 i 12 de maig va tenir lloc la segona prova de la lliga i ara, novament, demà dissabte i demà passat diumenge, tindrà lloc la quarta i darrera.

Bona haurà estat la tasca realitzada des del Club Nàutic si considerem que el castellonenc és un dels equips capdavanters d'aquest esport a nivell nacional, situant-se entre els tres millors de l'estat i també d'Europa i que en aquests moments ocupa la segona posició en la classificació, posició que cas d'acabar així, donaria opció a jugar el Campionat d'Europa per Clubs, a disputar a la Bretanya Francesa el proper Octubre.

Llàstima que aquest esport d'aigua siga encara molt minoritari doncs el nivell aconseguit pels esportistes castellonencs és molt més elevat que el grau de coneixement que els veïns tenim del mateix. Tenim a l'equip local guanyador la temporada passada de la lliga nacional espanyola i palistes que formant part de la selecció nacional han aconseguit diferents medalles en campionats europeus.

Vet per on este esport de molta intensitat i amb necessitat d'una gran preparació física, ens estiga donant grans satisfaccions locals, fent la ciutat una mica més coneguda i a la vegada, molts, massa veïns encara desconeguen fins i tot la seua existència. Alguna cosa estarà fallant, pense jo, no us sembla?

Senyora Carrasco, regidora d'esports, senyor García, president del Club Nàutic, senyor Cinto, president de la Federació de Piragüisme de la Comunitat, fer presentacions i eixir “a la foto” no està resultant ser prou, calen noves accions si realment volen que el caiac polo, aquest esport “raro” i a la vegada segons els seus practicants molt divertit, on la coordinació caiac, pala i pilota és fonamental, no ens sàpiga a poc, i algun dia, no massa llunyà, assolisca la repercussió que Vostès sembla creure que ja té i que, nosaltres, el poble, no veiem per cap lloc. Tanmateix siga prompte.

On vam dir "blat", ara diem "ordi", i ací no passa res…

Un Bé d'Interès Cultural, un BIC, és una figura jurídica de protecció del patrimoni històric espanyol, és per entendre'ns, allò que abans es coneixia a nivell espanyol com un “Monument Nacional”, qualsevol immoble d'interès artístic, històric, científic o tècnic, a més a més dels llocs naturals, jardins i parcs, que tinguen valor artístic, històric o antropològic.

Producte de l'expansió i ordenació urbana al segle XIX, quan va començar la industrialització de la nostra ciutat es va construir per l'ajuntament sobre l'antic cementiri del calvari, per mostrar als viatgers que arribaven a la ciutat en tren el poder econòmic del nostre poble, el parc d’en Ribalta, que des del 1981 assoleix la categoria de conjunt històric-artístic i a proposta del propi Ajuntament, la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana va declarar-lo BIC, estimant l'interès en funció del seus valors estètics, sensorials o botànics.

És per tots sabut que un dels projectes capdavanters dels diferents governs municipals del Partit Popular pel nostre poble ha estat i està sent la posada en marxa d'un nou sistema de transport, el TRAM, amb criteris d'accessibilitat i connectivitat, que ha d'unir els pols d'activitat econòmica, cultural, acadèmica i turística i que ha suposat fins a aquest moment una forta inversió de molts milions d'euros i escasses satisfaccions pel veïnat.

Aquest TRAM a més a més de canviar la fesomia urbana del centre, va suposar en el seu dia una remodelació del passeig de cotxes del parc d'en Ribalta, amb una forta oposició de molts sectors culturals, ecològics i fins i tot urbanístics de la ciutat al considerar que el pas dels vehicles pel passeig constituïa una greu alteració de l'estructura urbana i arquitectònica, així com un atac al medi ambient i a la fesomia paisatgística de l'entorn.

Aquesta oposició va plasmar-se l'any 2012 amb un recurs davant el Tribunal Suprem de Justícia de la Comunitat Valenciana que va donar la raó a tota la sèrie d'entitats que s'oposaven al projecte, i tot i estar ja executat, va anular-lo. Naturalment, Generalitat y Ajuntament, va recórrer la sentència davant el Tribunal Suprem que, ara, ahir mateixa, va confirmar la nul·litat del projecte de circulació del TRAM pel Ribalta i a més a més els hi obliga a que paguen les costes.

I ara què?  ens preguntem els veins. L'ajuntament segons podem llegir al “Mediterraneo” de hui mateix, sembla que “contraataca” amb tres possibilitats que poden ser acceptades, peatonalitzar l'avinguda Pérez Galdós i integrar l'antiga estació de RENFE en el parc, us de vehicles elèctrics i descens considerable de la velocitat a l'interior del parc, i la tercera via que molt em tem siga l'elegida i que a mi és la que menys m'agrada, descatalogar el Parc com a BIC, i així, com diuen en castellà, “muerto el perro, se acabó la rabia”, trist, molt trist, massa trist...

El Parc deixarà de tenir un valor històric, artístic, botànic, romàntic, tècnic, espai natural de primer ordre a la ciutat, per poder així aconseguir que passe un autobús que ja veurem si arribarà en algun moment a ser útil.

1981 els governants van dir “blat”, el Parc d'en Ribalta va ser vaixell insígnia de la ciutat, 2014, hui, l'amic Pérez Macián com a portaveu municipal s'afanya a dir que se readaptarà el pla especial del parc, que segurament deixarà de ser BIC i així, l'obra serà legal i el TRAM podrà circular; on vam dir “blat”, ara diem “ordi”. Quina vergonya !!!

Jugar a dues bandes...

Es definix a si mateixa com una empresa social, “Change.org” és una organització que acull lliure i públicament la possibilitat de publicar peticions per internet, proposades per qualsevol persona, sempre que tinguen un caràcter cívic, reformista, social o reivindicatiu, del compliment dels drets humans.

Va nàixer als inicis del 2007 als Estats Units d'Amèrica i s'estén com la pólvora per tot arreu del món, convertint-se en la més important de les plataformes de peticions on line. Vora 200 països la utilitzen, entre ells Espanya i per tant Castelló.

Aconseguir la unió d'uns centenars o milers de persones per defensar una causa comuna, fins fa uns anys era un treball difícil, que requeria molt de temps i diners, a més a més d'una sòlida infraestructura. Ara, amb l'aplicació de la tecnologia i “Change.org” tot resulta més senzill. Qualsevol persona pot iniciar una campanya i mobilitzar tantes persones que, en moltes ocasions, els propis governs, empreses o institucions es veuen en la necessitat de fer cas a allò que es demana.

Per aquestes raons i també perquè resulta “de franc” pels peticionaris i signants, està escampant-se tant ràpidament. De segur que si vosaltres useu smartphones o sou assidus a les xarxes socials haureu estat convidats a signar alguna de les mils de peticions que hi ha actives en aquests moments i que podeu consultar si us ve de gust punxant sobre el següent enllaç: PETICIONES.

Malgrat que l'ajuntament de Castelló, com afirmen els nostres governants municipals, és capdavanter en l'aplicació i us de noves tecnologies, a hores d'ara no disposa de perfil verificat en l'empresa, i per tant, els signants peticionaris d'accions demanades al propi ajuntament, no poden rebre resposta. Tampoc el Molt Honorable, que tot i haver rebut vora 200.000 peticions, -el tercer president autonòmic amb més peticions rebudes, després dels de Madrid i Castella-Lleó,- sembla fer cas. Així constate que a nivell autonòmic, i a nivell local, aquesta plataforma no té cap utilitat, doncs els polítics de torn, com diuen els joves d'ara, “passen” olímpicament.

Tanmateix la Diputació castellonenca, del mateix color polític que la Comunitat i l'Ajuntament considera que aquesta empresa social pot ser molt útil i fent us de la plataforma va crear, ja fa uns mesos, una petició dirigida a la UNESCO per què declare en la candidatura del 2016 “Camins del Penyagolosa” com a Patrimoni Mundial, amb la necessitat d'assolir 50.000 signatures perquè el Ministeri d'Educació, encarregat de presentar la proposta, es decidisca a favor de “camins del penyagolosa”, signatures de les quals i a dia d'avui, tal i com podem veure en els següent enllaç: CAMINS  són vora 5.600 les aconseguides, superant de bon tros les expectatives inicials.

Així, i vist fredament, sembla que els nostres polítics juguen a “dues bandes”, d'un costat no fan cas a les moltes peticions avalades per múltiples signatures que els hi arriben, per exemple aquelles que demanen a nivell local que no es tanque o canvie de lloc l'aeròdrom del Pinar, que se dignifique la política local, o que no es permeta l'us d'animals als circs que arriben a la nostra ciutat , juntament amb aquelles altres peticions autonòmiques com la no realització de prospeccions petrolieres a la mediterrània o que no es queden amb les pagues extra dels vells interns a residències de benestar social, mentre que, per l'altra banda, des de la Diputació ens demanen una i altra vegada fem costat, compartim, convidem i informem perquè puguen aconseguir-se el màxim nombre de signatures per l'opció defensada per l'amic Moliner i la resta de diputats.

Com quedem? Què fem? Quina decisió prenem? Naturalment defensar allò que és just, i en aquest cas ficar-nos al costat de la Diputació i del president Moliner, i criticar fermament i amb duresa la política de l'estruç, d'amagar el cap sota l'ala i/o mirar cap a l'altre costat dels senyors Fabra i Bataller i les seues respectives corts polítiques.

Senyal què no ens trobem a gust.

Ara resulta segons el nostre Honorable va dir ahir a Madrid, que tots aquells que no votem al Partit Popular som “independentistes”, procatalanistes i poc més que secessionistes, i que el seu partit, el Popular és l'únic que és capaç de defensar i assegurar la unitat i l'estabilitat del territori nacional, aixecant-se con els defensors del benestar al País Valencià, perdó, a la Comunitat Valenciana, i sent el dic de contenció de l'expansió independentista que, com endeví, pronostica de no tornar a guanyar ells mateixos, una inestabilitat política, social i econòmica.

Olé senyor Fabra, olé i olé, s'ha cobert vostè de glòria. Vegem...

Secessionistes: aquells que busquen separar una part del seu poble o territori per constituir-ne un nou, independent o unir-se a un altre al·legant qualsevol motiu, qualsevol pretext. Així considerada, la secessió es quasi sinònim de rebel·lió, i pot fins i tot ser castigada amb penes de presó. Jo no vote PP i no em consideraré mai secessionista.

Independentistes: aquells que busquen l'alliberament, el dret a un autogovern ple, a una autogestió financera, a una capacitat per decidir el model socioeconòmic, els sentiments de pertinença a una cultura històrica pròpia. Jo no vote PP i a hores d'ara veig moltes dificultats perquè el meu País puga algun dia triar lliurement el poder gestionar els nostres propis recursos sense perdre la dignitat.

Procatalanistes: aquells que busquen un nacionalisme català, el reconeixement de Catalunya com a nació i accepten la seua personalitat política com a pròpia. Jo no vote PP i mai acceptaria estar sotmès als dictàmens del Principat.

No sóc doncs secessionista, independentista ni procatalanista, però estic a disgust amb els nostres governats locals, autonòmics i nacionals, amb Vostès. Voldria uns governants que respectaren la meua llengua, la meua cultura, les meues tradicions, a la vegada que ajudaren els xicotets empresaris del meu poble, del meu terme, de la meua comarca a crear llocs de treball, i que a la vegada es valorara l'esforç i el treball.

Vull un País lliure, on poguera veure TV3 o els programes de les Illes, i una RTVV lliure, digna i de qualitat...Vull un País on els governants prioritzaren l'educació o la sanitat, que buscaren el bé comú, la dignitat personal i col·lectiva, que feren una política per les persones, senzillament el que vull és ser un ciutadà normal al meu País, i això, ni el govern local, ni l'autonòmic ni el nacional, és a dir, el seu partit, el PP no m'ho facilita.

No vull, com vostè demana, ser la reserva espiritual de cap lloc, ni d'Espanya ni del món, no vull considerar-me mai protector de cap frontera, més encara, sóc defensor de la lliure circulació de les persones, no tinc cap por a allò que aquells que ens governen em presenten com a possible i perillós, l'expansionisme de Catalunya, crec en la meua identitat com a País, no, no vull ser com els que ara ens governen.

Vull ser ciutadà d'uns Països, els Catalans, que estimen i defensen allò que és comú, començant per la llengua; jo parle català a la manera de Castelló, no parle Català de Barcelona, ni Mallorquí, ni Valencià de l'horta, no apitxe, però quan viatge arreu del País Valencià, Catalunya, el Principat o les Illes, fins i tot quan viatge per la Franja, em senc com a casa, senc les persones com a veïns, i m'és fàcil entendre'm i compartir anhels, il·lusions i esperances, molt més, que li anem a fer, que quan viatge a Madrid, Castella o Extremadura, on em senc foraster...

No senyor Fabra, no tinga Vostè por, no reneguem de ser Valencians, el que alguns fem és pensar que els nostres governants actuals no ens representen, Vostè al capdavant.

Tot i acceptant les regles democràtiques, cridem ben fort que no ens trobem a gust a casa nostra i lluitem perquè algun dia les coses arriben a canviar, sense recels, sense por, sense lluites, sense enfrontaments, sense desestabilitzar res, defensant primer les persones, després la llengua i la cultura i finalment, si cal també, perquè no?, el territori.

Fem números

Fa ja un bon grapat d'anys que soc soci de “Cáritas”. Considere que una xicoteta ajuda mensual pot ser molt per aquells que no tenen quasi res, la solidaritat és, malauradament, cada dia més difícil de trobar a la vegada que més necessària.

I com cada any, en arribar aquestes dates, des de la direcció de Càritas diocesana Sogorb-Castelló, se'm fa arribar via correu postal la memòria de l'any anterior, on se m'informa de la destinació dels fons aconseguits i del balanç econòmic, a la vegada que es fa manifest l'agraïment de l'entitat per l'ajuda econòmica que els socis i simpatitzants anem aportant.

Gestionar més de 4.800.000 euros i fer-ho de manera eficient, justa i eficaç és tasca difícil, per això, de vegades, algunes de les accions poden, vistes des de fora, resultar una mica innecessàries, i aquesta és la impressió que m'he emportat quan, m'he fixat en la quantitat econòmica destinada a “materials i activitats”, superior als 450.000 euros.

És a dir que un 10% de tots els ingressos se'n van en “materials i activitats”, diem-ho clar, en propaganda. Jo no dic que no siga necessària aquella, doncs gràcies a la mateixa poden aconseguir-se més recursos, sobretot mitjançant les col·lectes, institucions privades i donatius, però, em sembla que en alguns casos “el material” és massa selecte, massa “bo” i per tant, de segur, resultarà massa car per la finalitat que perseguix.

És el cas de la pròpia Memòria-2013 que se m'adjunta amb la carta d'agraïment. Es tracta d'un tríptic realitzat amb cartolina setinada, a tot color de 60x20 cm., amb disseny modern on a més a més d'explicar-se de manera gràfica qui és cáritas, que fa i al servei de qui, mostra amb números i gràfiques la informació econòmica de l'exercici passat. Tot molt bonic, clar i correcte, però... quan haurà costat? De segur que no poc. Voleu dir que paga la pena gastar-se part dels diners tant necessaris per altres menesters en aquesta memòria? M'agradaria saber quina quantitat dels 1.129 socis que té l'entitat hauran dedicat uns minuts a llegir-la? Un 10%? Ja em semblarien molts.

I més encara és necessari afegir als més de 1.000 voluntaris, més de 100 treballadors per gestionar l'entitat? Pensem que segons la memòria més de 1.200.000 euros, més del 25% del total dels ingressos, se'n van en despeses de personal...

El senyor Aragonés, director de Cáritas Diocesana de Sogorb-Castelló em diu que cal fer més efectiva la col·laboració, que cal estar al costat dels qui més ens necessiten, que cada dia malauradament veiem augmentar les persones i famílies en situació de pobresa i exclusió, i que cal gestionar molt i molt bé tots els recursos.

Efectivament, per això considere caldria revisar si algunes de les despeses són realment necessàries. Tal vegada eliminant algunes accions o disminuint la quantitat assignada a unes altres, els diners recaptats arribarien on haurien d'arribar. Que de la totalitat dels diners recaptats amb tants i tants esforços, només1.500.000 euros, poc més del 31% vaja destinat finalment a ajudes i prestacions (necessitats bàsiques, habitatge, salud, educació, transport...) diu ben poc de l'acció i ajuda directa que Cáritas ha pogut oferir en el passat 2013.

Cal ficar tots els recursos al servei de la persona i voluntaris, treballadors, socis i donants; reflexionar si realment les quantitats destinades a personal, manteniment, materials i activitats, quasi el 70% del total, realment són necessàries. De segur que amb una mica més de seny, esforç i dedicació, tots eixiríem guanyant. Puc estar errat, però és el que pense mirant fredament els números que m'han fet arribar...