I si a més a més abaixaren els preus?

Poc o gens s'imaginava el rei d'Espanya Carles III, quan el 3 d'abril de 1787, va dictar la Reial Cèdula per la qual es prohibien els enterraments dins les esglésies, la repercussió que hui 231 anys després, podia arribar a tenir aquella decisió.

I és que a les conseqüències més que evidents que va arribar a tenir per la salut dels vius el costum d'enterrar als morts a l'interior de les esglésies, amb proliferació de malalties a causa de la corrupció dels cadàvers, va afegir-se l'obligatorietat per la municipalitat de buscar llocs i construir cementeris fora de les poblacions, en llocs airejats distants de les cases.

És ben sabut que a Castelló el primer cementeri va construir-se com era costum, i des de pocs anys després del trasllat medieval, al costat de l'església, i que la nova llei reial va obligar a buscar un lloc més idoni, allà per l'any 1800.

Sabem que els terrenys elegits van ser els situats al final de l'actual carrer de Saragossa, fora murs, a tocar del calvari, en el lloc on va construir-se més tard el Parc de Ribalta i que va ser beneit el 29 d'abril de 1804. Un lloc no massa idoni, ja que, poc més de 50 anys després va caler buscar un nou lloc.

L'arquitecte provincial, el senyor Montesinos, va projectar el 1859 unes noves instal·lacions i el 1861 va produir-se el primer enterrament en el nou cementeri, al costat del riu Sec, dedicat a la figura de Sant Josep, que en successives ampliacions va anar creixent fins a les darreries del segle XX.

L'any 2004 va produir-se el darrer capítol d'aquesta història, amb la inauguració del quart cementeri, "el nou", ubicat a la partida del Collet i que amb instal·lacions més modernes, complementa el de Sant Josep.

I, si comente tot açò, és perquè per gestionar els dos cementeris és sabut que va crear-se una empresa mixta, "nuevo cementerio de Castellón", empresa que hui es notícia perquè com a negoci, i segons publiquen els mitjans informatius locals, els tres darrers exercicis hi ha obtingut importants beneficis, superiors als 750.000 euros.

Entenc que els cementeris, per allò d'estar a l'aire lliure, necessiten un continu manteniment de vials, espais d'enterrament o voreres, perquè mai deixen de ser espais públics per atendre amb dignitat la memòria dels que allí descansen per sempre i que, en el cas del cementeri de Sant Josep, hi ha un gran patrimoni cultural i històric que cal preservar, però també és ben certa la dita de "morir-se és car, molt car".

De manera que des d'aquest humil blog m'agradaria que el regidor responsable del cementiri, crec que li correspon al regidor d'Ordenació del Territori, al senyor Rafa Simó, analitzara juntament amb els responsables directes de la concessió, vistos els beneficis continus que els cementiris aporten a la ciutat, sense deixar d'invertir en els seus manteniments, la possibilitat d'abaratir costos, reduint les taxes tant d'inhumació, com de trasllat i ampliació de temps d'ocupació, ja que, aquest, és un servei que tard o d'hora, tots hem de fer-ne ús.

Vetllar perquè el servei de cementeri no tinga dèficit, és també una de les obligacions dels representants municipals, però que com és el cas, la gestió genere beneficis econòmics, no estaria de més que aquells es convertiren en beneficis socials.

Dilluns de l'Àngel.

 No és massa conegut amb aquest nom, però el dia d'avui, conegut més popularment com a dilluns de Pasqua, dia de festa en la majoria dels països europeus i en algunes comunitats espanyoles, entre elles la nostra, tot i no ser un dia de precepte, amb obligació de participar de la missa, pot ser considerat com una de les festivitats civils amb un rerefons religiós, més importants del calendari anual.

En realitat es tracta del segon dia de l'octava de Pasqua, que ve a ser com un llarg diumenge que es perllongue vuit dies, en el que, per l'església, cada dia és "Dia de Pasqua". Si ens centrem en el nom d'aquest dilluns, "de l'àngel", el trobarem lògic, ja que va ser precisament un àngel qui, en el sepulcre, va anunciar a les dones que Jesús hi havia ressuscitat.

Tot i que per moltes persones significa el final de les minivacances, aquesta jornada més que de festa és de no treball, de retorn a la normalitat, siga física o mental. Ben bé ho diu el nostre refranyer: "Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral."

Jo, que per circumstàncies familiars aquest any no he gaudit d'una "Pasqua fora de casa" he dedicat part del matí a la lectura, i res millor en aquests dies que rellegir un llibre dedicat a la divulgació de la religiositat popular de les nostres terres, del qual alguns bons amics en són autors i que porta per títol "Romerias, peregrinaciones y rogativas de la provincia de Castellón", editat i difós per la Fundació Dávalos·Fletcher, fent realitat la finalitat d'aquesta, promocionar i difondre la cultura.

I vet per on, la primera de les romeries de les més de 150 referències que podem arribar a conéixer a l'obra, és la romeria dels infants o festa del rotllo de l'Alcora, que tot just es celebra hui, dilluns de l'àngel i que manté un dels costums en la presència dels Angelets o "romers del braçat", xiquets fins als tres anys que participen vestits per a l'ocasió d'angelets, amb túnica, capa, aletes de colom i corona, representant la innocència dels infants.

De segur que a l'Alcora a banda de la creença que sosté que si un xiquet recull el rotllo tres anys seguits, no li passarà cap desgracia, seran molts els qui recorden que el dia del rotllo és, no cal dir-ho, el dilluns de Pasqua, el dilluns de l'Àngel. Fins i tot, no sé si encara serà així, però abans sí que ho era, aquells infants que s'acostaven a recollir el rotllo vestits d'angelet, no en rebien un sinó dos.

"Angelets del cel, baixareu a Pasqua, ous i caragols I fulletes de carrasca. Tic, tic, al vicari bon pessic. Toc, toc, al vicari bon calbot. El vicari cassoleta trau els ous per la bragueta. El vicari s'ha perdut per la font de la salut". CANT

Així diu la lletra de la solispassa de l'Alcora, que igual que a altres pobles com Benassal, Sant Mateu, Albocàsser, Morella, Artana o Betxí, es basa en el ritual cristià de benedicció de les cases el Dissabte Sant, amb l'objectiu de protegir les cases i els habitants contra les malalties i els atacs de l'enemic i que a la capital de l'Alcalatén, el senyoriu concedit pel rei Jaume I als Urrea, terra dels dos castells: Alcalatén i Llucena, es recorda i canta hui, en baixar de Sant Cristòfol.

Una festa molt popular, la del rotllo de l'Alcora, en un dilluns molt especial, el de l'Àngel i un llibre del tot recomanable per trobar motius més que sobrats per seguir apreciant la cultura de les nostres terres castelloneres.

Varietat de cançons de Pasqua.

La Pasqua, pel seu caràcter de pas i de naixement de la primavera, està vinculada a un estat de felicitat i alegria que es manifesta en molts indrets en un gran repertori de cançons i balls de lletres divertides, de ritme ràpid i fàcils de recordar i cantar en grup.

La celebració de la Pasqua no és privativa de cap edat, però és igualment veritat que els pasqüers es comporten de forma diferent segon els anys que tenen. Des d'una vivència actual de la Pasqua, podríem dir que durant la infantesa s'adquireix el costum d'eixir al camp a berenar o passar el dia amb les mares i pares, i es juga a la corda, al rogle o es volen catxerulos. En l'adolescència i la joventut es formen "les quadrilles" i les parelles i s'ix a fer la Pasqua, berenar i festejar. Els casats, sense fills o amb fills grandets, estan especialitzats en abundosos menjars, amb llargues sobretaules, jocs de taula i converses. Però tots, menuts i grans compartim músiques i cançons, com a signe d'alegria i festa.

Tal vegada per això, pel caire festiu, arreu de molts llocs dels Països Catalans, aquells que tenim una mateixa realitat lingüística, econòmica i culturalment germans -cosins germans, diu la dita popular-, i que hem sabut mantenir unes relacions en què han pesat més els costums populars que les diferències polítiques, s'hi han mantingut, tot i que amb noms diferents, unes cançons populars que es canten per Pasqua, documents valuosos, perquè ens fan entendre el comportament pasqüer, siga a Catalunya, València o Ses Illes, en les anades i vingudes als llocs de berenar, durant el joc i, sobretot, perquè mitjançant el llenguatge i la música expliciten els desitjos i els estats d'ànim.

A Catalunya, aquestes cançons s'anomenen caramelles i tradicionalment eren de temàtica religiosa, cantant la joia de la resurrecció de Crist, però ràpidament van incorporar-se cançons de to festiu i, també, d'aire satíric sobre qüestions locals, constituint un dels punts forts de la música popular a molts pobles.

Conegudes i populars són aquelles que diuen: "Diumenge de Glòria de Resurrecció, És jorn de victòria, de Pau i d'Amor. Guieu nostres passes amb càntics triomfals, Cantem per les places, carrers i portals" O aquella altra: "És un diumenge ple de joia, Pasqua Florida per tothom, noies molt ben engalanades, mostren la joia a tot el món".

A Ses Illes, a les Balears, l'equivalent de les caramelles són els anomenats Goig de Pasqua o "Deixem lo dol". Aquest càntic alegre de la Resurrecció del Senyor, s'interpreta a diversos escenaris, carrers, restaurants i bars, una tradició transmesa de generació en generació i mantinguda viva després de 400 anys i que comença així: "Deixem lo dol, cantarem amb alegria, i anirem a donar, les Pasqües a Maria".

A la Catalunya Nord -al Conflent, Vallespir i part del Rosselló-, aquesta manifestació cançonera pasqüera, s'anomena "Els Goigs dels Ous", sent una tradició popular on els cors de cantaires fan cercaviles a la recerca dels "ous". Aquests són cistelles de vímet que contenen dolços, normalment xocolata, o tradicionalment ous, i que s'abaixen des dels balcons de les cases mitjançant una corriola, en bescanvi per les cançons tradicionals, o goigs, que canta el cor en una clara referència a l'antic costum d'obsequiar els balladors i balladores amb tot tipus de menges que servirien per a l'elaboració d'un àpat popular de benvinguda a la primavera, després del llarg dejuni de la Quaresma. Aquests goigs comencen així: "I en el Món vos sou dotada, dels set goits, Mare de Déu; i altres set sou heretada, en lo Cel com mereixeu".

Ací, més a prop, al País Valencià, a la nostra terra, el repertori del cançoner pasqüer és també molt ric. Cada poble i comarca té melodies pròpies i les que es repeteixen presenten variacions segons el territori. Al cap i a la fi la cançó tradicional naix del poble, que és qui la crea i escolta, i com no, qui la transmet generació rere generació.

Com a exemple la tarara, la xata merenguera, "Al pasar la barca", "Rum rum de la violeta", "Ton pare no te nas", "Tres pardalets una aguileta", "Que roja estàs Maria", o "Pasqueres" que comença així: "Estos tres dies de Pasqua, són tres dies de jugar; les beates que no juguen, venen a dorotejar" continua: "Ja ve el dia de Pasqua, les mones en color, totes les xiques guapes, posades de mocador".

En definitiva, recordem hui costums i tradicions que malgrat que en algun cas han desaparegut en altres han aconseguit mantenir-se i arribar als nostres dies. Bo serà tractar d'escampar-les a la vegada que anar recuperant aquelles que per diferents motius han passat a la zona fosca de l'oblit.