Somniar és debades... i altres refranys.

No dic que siga impossible, però malgrat que tal vegada ara hi ha més oportunitats de les que hi havia abans, o no?, i fora continuen havent possibilitat, "de pescar", és moooooolt improbable que algun dia siga realitat allò que, amb la boca plena, ahir l'alcaldessa acompanyada pels regidors d'hisenda i barris, va presentar amb detall als membres del Consell Social de la ciutat, i que no va ser ni més ni menys, que la previsió d'aconseguir més de 23 milions d'euros, procedents dels fons FEDER, aquell instrument financer de la Comissió Europea destinats a finançar, amb diners comunitaris, la correcció dels principals desequilibris regionals dins la Unió Europea, fons que, en cas de ser aconseguits es destinarien a fer realitat set projectes per la ciutat.

Tant de bo estiga errat i aquest propòsit municipal, tots aquests projectes integrals i transversals liderats des de l'alcaldia amb participació de les diferents regidories puguen ser, en un temps no massa llunyà no sols desitjos, si més no realitats, i no quede tot, com diem al meu Raval en moltes ocasions, en “fum de palla”.

És veritat que "qui no plora, no mama", però també ho és el fet que "hi ha massa gats per la rata", o cosa que és el mateix, hi ha molts ajuntaments al nostre país que, propers, o llunyans, també esperen "poder mamar" i, clar, la vaca no dona prou per a tots...

Per descomptat que allò que els nostres governants municipals desitgen per la ciutat, aquelles accions en les quals gastar-se els diners d'Europa són més que desitjables per qualsevol veí o veïna. Qui s'oposaria a gaudir d'un mercat central totalment reformat, modernitzat i adaptat a les necessitats del segle XXI?, o a una illa albinegra que modernitzara els voltants del Castàlia?, o a tenir un nou parc i zona d'esbarjo a Sensal, o un corredor verd, o una modernització de places públiques, o reformar els centres educatius, o tenir més zones d'ombra al centre de la Vila o uns estanys més nets als diferents parcs, actuacions del tot més que lloables.

Però clar allò que demanen altres pobles i ciutats també ho és, sostenibilitat turística, accessibilitat integral, ciberseguretat, millores en estacions i ports, projectes per ciutat intel·ligent, aprofitament d'aigües... difícil papereta per Europa rebutjar uns projectes en benefici d’uns altres!

Després de les declaracions d'ahir i sent realistes sembla que, la pauta que ha de marcar el futur proper de la nostra ciutat, siga la fe en els miracles. I és que, amb un gran optimisme ens venen "la pell de l'os abans de caçar-lo", perquè, com dic al titular, somniar és debades.

O tal volta caldrà ser més malpensats i siguen aquestes propostes fetes per a continuar mantenint el protagonisme i eixir "guapos" a la foto? Tot i que el refrany diu "pensa mal i encertaràs", no vull ser malastruc i faig vots perquè les gestions "arriben a bon port" i la maror no faça trontollar la nau.

"Poc viurà qui no ho veurà", el desenllaç no crec estiga massa llunyà. Hi ha un altre refrany al poble que diu “Les tres coses que es necessiten per a viure bé són: barra, pocavergonya i poc escrúpol”.

Espere i desitge de tot cor que cap d’aquestes tres coses passaren pel cap del govern municipal ahir a l’hora de fer aquestes declaracions, i algun dia, puguem ser testimonis d’aquestes millores i, més encara, comprovar que no ens costen cap euro als veïns, tot fruit del ben saber fer d’aquells a qui hem atorgat la confiança per gestionar la ciutat. El temps i les urnes faran la resta. 

Fe, esperança i protecció

A l'accepció litúrgica, per patró s'entén la Benaurada Verge Maria, el Sant o el Beat que per una antiga tradició o per una legítima institució se celebra com a protector o intercessor davant Déu.

Normalment, els pobles i ciutats tenen només un patró. És veritat que alguns, per motius diversos i particulars, en tenen dos o més. En aquest cas podem dir que un és “el titular” i l’altre el patró o patrona secundaris.

No sé en el cas diocesà de Sogorb-Castelló, quin dels dos, Sant Pasqual o la Verge de la Cova Santa, serà el principal i quin el secundari, o si en aquest cas “no es compleix la norma” i tots dos, Sant i Verge, comparteixen protagonisme.

Més encara, en el cas concret de la capital, de Castelló, només cal acostar-se a l’església Major de Santa Maria per trobar-nos amb la capella “dels Sants Patrons”, així, en plural, on ens adonem que al costat de la Mare de Déu del Lledó, considerada des del 1922 com a patrona principal de la ciutat, trobem a Sant Cristòfol, des del 1703, en agraïment per la seua intercessió en la desaparició de l’epidèmia sofrida el 1698, i a Sant Vicent Ferrer, com a patró de tot el Regne de València que, pel fet de ser considerats secundaris, passen desapercebuts per a gran part de la ciutadania.

Però com diu la dita col·loquial “no hi ha dos sense tres” a Castelló ampliada i adaptada diríem que “no hi ha tres sense quatre”, perquè si, des del 1721, després que el bisbe de Tortosa, Bartolomé Camacho Madueño acceptés la petició que quatre anys abans havien realitzat les autoritats municipals i eclesiàstiques de la capital de la Plana, Sant Blai també és considerat com a Patró menor de Castelló.

Pobles de la província cas d’Almedíjar, Begís, Borriana, Suera, La Salzadella o Villahermosa del Río, tenen, per diferents motius, com a patró principal o secundari a aquest metge, bisbe de Sebaste, que va viure en temps dels emperadors Dioclecià i Licino, perseguit i denunciat, torturat i decapitat, a qui se li atribueixen nombrosos miracles i se l’invoca com a advocat contra la diftèria i contra tots els mals i accidents de coll, dedicant-li festes amb balls, bous, bunyolades, matances de porc, fogueres, calderes i fins i tot fonts de vi, tot just aquests dies inicials de febrer.

I quin diríeu va ser el motiu pel qual Castelló va fixar-se en Sant Blai per considerar-lo mereixedor de tal honor? Va ser fruit de la unió de tres elements: fe (seguretat), esperança (confiança) i protecció (salvaguarda de perill) que el Consell Municipal demanava el dia en què l’antic Palau de la Vila ubicat a tocar de la plaça de l’Herba, a causa de les males condiciones de l’edifici, era abandonat i es passava a ocupar el nou Palau a la plaça Major, un tres de febrer de 1716, festivitat de Sant Blai, tot just acaba de fer 309 anys.

Degué ser casualitat o tal vegada va fer-se coincidir la data, però va ser motiu més que suficient per als governants de l’època per demanar, en ser la data tan assenyalada, la intercessió de Blai davant Déu perquè aquell Palau, aquell nou edifici, símbol del progrés del poble, tinguera per molts anys, seguretat, protecció i salvaguarda de qualsevol perill.

Ja a finals del segle XVIII trobem unes festes de carrer dedicades a Sant Blai i que arriben fins als nostres dies, després d’haver passat un període de dificultat en la guerra civil i recuperada la festa l’any 1946.

Una data important que ve a demostrar la relació directa entre el sant, el carrer i la ciutat és la del 1992, any en què se celebrava el 275 aniversari de la proclamació de Sant Blai com a Patró, sent la primera ocasió en què la Corporació Municipal en Ple i sota maces, presidit per l’alcalde José Luís Gimeno, va assistir a una festa de carrer, sent oficiat el pontifical pel cardenal Vicent Enrique i Tarancón, estrenant-se la bandera i els gojos en honor al sant.

Fe, esperança i protecció pels veïns del carrer i extensible a tota la ciutat que, ara, hui, novament, clavaris i majorals, festers i veïns, s’aprestaran a renovar, amb confiança amb el sant armeni, a la vegada que li pregaran perquè l’edifici municipal, hui totalment renovat, continue fent la funció principal a la qual deu la seua existència, ser la casa de tots els castellonencs.  Per molts anys!

Discrepàncies

La segona de les accepcions que presenta el diccionari de la RAE si busquem la paraula discrepància diu: “Dissentiment personal en opinions o en conducta”, entenent per dissentir no ajustar-se en sentir o el fet de semblar d’algú, o el que ve a ser el mateix, manifestar-se en desacord amb una idea, creença o política, escampada i mantinguda per un altre individu del mateix grup.

En política sembla que no està bé dissentir dins d’un mateix partit, de manera que el partit mana i el càrrec obeeix, malgrat que en algunes ocasions, més de les que possiblement ens imaginem, alguns senadors, diputats, regidors o fins i tot militants de base, en el seu fur intern no comparteixen opinions públiques, no sentint-se igual a aquells que sembla els hi representen, arribant a produir-se una total desconnexió generada per una dissintonia.

Des de finals del 2013 tenim al territori espanyol, i per tant a Castelló, un partit polític que es defineix en la seua ideologia com a ultraconservador i ultranacionalista, qualificat pels especialistes com un partit d'ultradreta, de dreta radical populista o d'extrema dreta. Com ja haureu endevinat, em referisc a VOX, partit que presenta com a caps més visibles i figures principals Santiago Abascal i Ignacio Garriga.

Tot i que no arriba encara a tenir dotze anys d’història al seu darrere, el partit ha aconseguit un ascens electoral en tots els àmbits, nacional, autonòmic i local, fonamentalment basat en un conservadorisme i catolicisme exacerbat, posicionant-se en contra de l'eutanàsia, del matrimoni entre persones del mateix sexe i del dret a l'avortament, i fent un fort èmfasi en la defensa de la família conformada per un home i una dona, que segons ells, és l'únic tipus de família ideal o vàlid, situant com una de les seues prioritats la lluita contra la ideologia de gènere i contra el lobby LGTBI.

Però, darrerament, no sembla que les coses li vagen massa bé. Cada vegada es fa més evident que dins el partit hi ha una pugna entre dos sectors, un de tal falangista i ultracatòlic i un altre més liberal i el partit sembla començar a fer aigua.

No fa massa dies, el fins aleshores portaveu de VOX a Castella i Lleó i exvicepresident de la Junta, Juan García-Gallardo, va anunciar la seua renúncia al càrrec, a la vegada que deixava la seua acta com a procurador a les Corts i abandonava el seu lloc al Comité Executiu Nacional del partit. La causa? Ell mateix ho va deixar clar “discrepàncies amb la direcció de Santiago Abascal”.

Semblava que es tractés d’una decisió llunyana, d’altes esferes, però poc ha tardat a arribar, si no igual, d’una manera molt semblant, a la nostra ciutat, per causa de la política municipal que el partit està duent a termini a Castelló.

Tots sabem que, a les darreres eleccions, el PP va arravatar l’ajuntament al bipartit PSOE+Compromís, amb el suport dels quatre regidors de VOX, els senyors Ortolà, Vidal i Ferrer, i la senyora Miralles, i que, com és més que normal, tot i que comparteixen govern, són moltes les actuacions del partit radical que el PP no assumeix i, més encara, en alguns casos ni els mateixos membres del partit, els seus propis companys.

Un exemple clar és el que va passar en el darrer ple municipal ordinari de gener, celebrat el passat dia 30, quan el senyor Alberto Vidal, regidor de Família i Infància, va dir a la tribuna referint-se a l’avortament que “milers de persones (fetus) són assassinades legalment al nostre país, igual que eren assassinats legalment els jueus als camps de concentració”, comparant la interrupció legal de l'embaràs amb el genocidi de l'Holocaust, fet que no tan sols va desfermar una onada de crítiques entre la resta de regidors municipals, si més no, també entre membres del seu partit.

La indignació va ser de tal nivell que, Samanta Castillo, coordinadora de Vox al Grau i que ocupava la cinquena posició a la llista de les passades eleccions municipals, va decidir renunciar a tots els càrrecs que exercia, inclosos els que ocupava a les juntes i el consell del municipi i abandonar el partit, manifestant obertament que Vidal, amb aquelles afirmacions, no la representava per res. Independentment que la senyora Castillo tinguera en aquest moment més o menys pes polític dins els partit, la seua discrepància, renuncia i abandonament del partit, serà difícil d’encaixar pel grup polític conservador.

No soc endeví, no conec quin podrà ser a partir d’ara el futur de VOX nacional-local, però sembla incert i motiu d’una evident creixent desestabilització interna, i que podria enfrontar més desafiaments en els mesos vinents si les tensions entre els seus membres no es resolen.

Per descomptat que la repercussió pública de les controvertides declaracions del senyor Vidal a Castelló, només venen a afegir llenya a la crisi interna que, cada dia que passa, sorgeix amb més freqüència. Què faran o diran ara els companys de bancada del senyor Vidal?  Discreparan? Tragaran per mantenir el selló? Difícil papereta…

 

Mira que saben…

Les obres de remodelació de la plaça de Sant Roc avancen. Cada dia que passa són més i més els nous elements que apareixen a aquell indret; jocs infantils amb castell i vaixell, banquets de fusta, base de bicicas, tauletes i banquets de pedra, plantes ornamentals, carrasques i altres arbres d’ombra…, tot cap a la plaça.

Però, a mesura que l’espai s’ompli de coses, algunes de “les antigues” que s’han mantingut han quedat desubicades, cas de les plaques identificatives i recordatòries dels bombardejos de la guerra civil, que, sense massa problemes s’han tornat a col·locar a un lloc proper d’on inicialment estaven, al centre de la plaça i, la capelleta del Crist, que “encaixonada” entre els jocs infantils, ara sembla canviarà de lloc.

Fa dies que els veïns comentem que la plaça està massa carregada de coses i que l’acte de les “tres caigudes” no podria continuar celebrant-se com fins ara, simplement perquè “no cabria”. 

Alguns veïns, en veure com anava quedant la plaça i els voltants de la capelleta, van entrar en contacte amb l’ajuntament i amb la confraria de la Sang, per fer-los saber aquesta circumstància i, fa un parell de setmanes, tal com ho vaig reflectir jo en aquest mateix blog el passat 25 de gener l’ajuntament va anunciar un canvi d’ubicació de l’acte de les “tres caigudes”, desplaçant-lo uns metres del seu lloc habitual, indicant que “es realitzarà a partir d’ara al lateral de l’olivera, enfront de la façana del col·legi Bisbe Climent”, per a la qual cosa va procedir-se a retallar part del parterre, reconvertint-lo en zona de pas.

Ara, segons anuncia hui mateix la premsa local, l’ajuntament, després de veure que aquell desplaçament de l’acte “no tenia cap ni peus” ha decidit reubicar al centre de la plaça la capelleta i ho fa, sense reconéixer que s’està improvisant sobre la marxa...

Però, vet per on, saben fer-ho. Ha estat el regidor d’urbanisme qui en lloc d'assumir “que la idea de realitzar l’acte al lateral de l’olivera” no va ser gens encertada, anuncia que “donarem major rellevància a la capella on es realitza el tradicional acte de ‘Les Tres Caigudes’ per a dignificar-la i, a la vegada, donar-li el lloc que mereix aquest acte tan tradicional per als castellonencs i que és senya d'identitat”.

I com pensen fer-ho?, que se’ls ha ocorregut?, res millor que traslladar la capella i situar-la en el centre del parc, on hi ha un pas per als vianants, a la vegada que, aquest nou pas o passarel·la de vianants del Forn del Pla, pren ara un nou nom “carreró de Les Tres Caigudes”. Qui dona més?

El mateix equip de govern, no tenint prou en inventar-se un “carreró” que res té a veure amb allò que defineix un carreró com a un lloc estret, a la vegada que mai l’acte de “Les Caigudes” s’ha escenificat en cap carreró, encara dona més, i gossa canviar-li el nom a la popular plaça del Forn del Pla, reconvertint-la ara en “parque de San Roque”, així fins i tot en castellà com ho diu i assenyala “un lletreret” més que senzill que han instal·lat, això sí, en un lloc ben visible de la plaça.

Una nova ubicació de la capella a la qual, estic més que segur, han d’haver fet front després de les protestes que des de la Confraria de la Sang els hauran fet arribar; però com saben fer-ho, com és el seu estil, han tractat de justificar “la nova actuació”, pegant-li la volta, tot dient que aquesta actuació estava coordinada amb la Confraria i en especial col·laboració del Germà Major Miguel Ángel Mulet.

Doncs si estava coordinada com és que primer van pensar en una nova ubicació sense tocar la capelleta i ara canvien de pensament? No crec que el senyor Mulet, persona amant de les tradicions del nostre poble, estiguera massa d’acord amb la decisió urbanística de deixar la capelleta quasi invisible, perduda entre els jocs infantils, entre el vaixell i el castell, i desplaçar a un lateral l’acte tradicional d’adoració de la creu en el moment del retorn de la romeria.

No sé quin serà el lloc definitiu de la capelleta, si serà “un pegot més”, com tampoc imagine on pensen col·locar l’escultura del Pregoner, ja que cada vegada el Forn del Pla està més ple, però de segur, que vagen on vagen, malgrat que tots pensem van improvisant sobre la marxa, sabran vendre el producte com una gran millora, és el seu estil.

 

El quàquer i la colpotora

 Segons el diccionari un quàquer és un individu pertanyent a una secta religiosa protestant fundada a Anglaterra el 1648 per George Fox, que no té culte i jerarquia eclesiàstica i defensa la senzillesa, l'igualitarisme i l'honradesa i que rebutgen la necessitat dels sacerdots, ja que creuen que Déu és a l'interior de cada ésser humà.

D’altra banda, un colportor és una persona que es dedica a la venda ambulant de productes, especialment llibres, fulletons religiosos o altres publicacions. Al segle XIX, els colportors eren coneguts per vendre llibres, pamflets religiosos i literatura als carrers i places de ciutats i pobles. Aquestes persones assoleixen gran importància com a elements transmissors per l'arribada de la fe protestant a Espanya.

Allà als inicis del segle XX, una parella, un quàquer i una colpotora, ell fill d’un matrimoni anglés establit a Eslida, ella una activista política valenciana, per la seua visió dels negocis i activitat cultural en l’esquerra republicana,van “revolucionar Castelló”, parlem de Russell Ecroyd Neild i la seua esposa Maria Pérez Rodríguez.

Una parella que establits a la ciutat prompte van adquirir fama i notorietat entre el veïnat. Mentre ella pels seus coneixements d’anglés es dedicava a donar classes, ell va convertir-se en un conegut home de negocis. Conegut entre les classes populars com “l’anglés” si hui el porte al record és perquè, el dimarts 1 de febrer, tal dia com hui, de 1938, en plena guerra civil, fa tot just, 87 anys, moria aquell home que, per la seua bondat i profundes conviccions religioses, va saber captar-se les simpaties de tots els que el van tractar.

A més a més de comerciar amb la casa anglesa Harrison & Son (Hanley)  amb la importació de colors per a ceràmica,  el primer negoci que va obrir a la ciutat amb el seu nom va estar relacionat amb els recanvis, la reparació i el lloguer de bicicletes de marques angleses al que va afegir-se poc després el lloguer de cotxes i la posada en funcionament d’una línia de transport de viatgers que feia el trajecte Castelló-Benassal.

Aquell primer taller, ubicat inicialment al carrer Ximenez, darrere del Teatre Principal, en el temps va canviar d’ubicació, ocupant un espai major, als baixos del seu domicili familiar, un gran casalici al carrer de l’Escultor Viciano 22, cantó amb Lluís Vives, on a més dels recanvis, va obrir un garatge, espai on durant molts anys van llogar-se places d’aparcament per a guardar cotxes.

Polifacètic i aventurer va protagonitzar el 1913 amb un vehicle matrícula CAS-20 la primera ascensió al desert de les Palmes amb un vehicle de motor, però, el seu cor i recursos els dedicava principalment a l'evangelització i a la lluita contra l'Alcoholisme, sent el continuador durant uns anys del periòdic “El Abstemio”, fundat pel seu pare i portaveu de la Lliga Antialcohòlica Espanyola.

Com a persona que no pertanyia a la religió catòlica, va ser soterrat a la tomba número 37 del cementiri civil de Castelló, al costat de destacats personatges de la vida social, cultural i política del seu temps cas del cònsol britànic August Stubbs Hillhouse o alguns membres de la família Sabat, metre que la seua esposa, acabada la guerra, davant del temor de les represàlies del franquisme pel seu compromís polític amb la República, es va traslladar a Anglaterra, on va morir anys més tard.

Una parella de veïns, gens anònims, però, tal vegada massa oblidats per la societat castellonenca i un espai físic familiar, singular i amb una alta càrrega històrica, antic domicili de l’escriptor Salvador Guinot Vilar, prou deteriorat en l’actualitat, però que és testimoni mut d’un passat no massa llunyà més que esplendorós, “el garatge de l’anglés”, encara ara, quasi 90 anys després de la mort del senyor Russell, i després d’haver passat per diferents propietaris i alguna subhasta, encara sembla no tenir clar el seu futur.

Personatges com aquesta parella també van fer molt per la ciutat i, és de rebut que la ciutat, d’alguna manera els ho reconega. Llance la proposta esperant que des de l’equip de govern municipal algun dia ho consideren. Per què no hui? És un bon moment.