Un passeig prou agradable
en el que buscava, tot i ser un recorregut més que conegut, alguna novetat,
alguna sorpresa, fixant-me en allò que m’eixia al pas. El primer que va
cridar-me l’atenció va ser la gran quantitat de persones, que a eixes hores del
matí, es dediquen a “treure a passejar el gosset”; no sé amb quants vaig
creuar-me, sobretot quan caminava pels voltants dels apartaments i
urbanitzacions vora mar.
Però allò que va cridar-me
més l’atenció van ser dues realitats vingudes a menys i que són hui objecte de
la meua reflexió. D’una banda, una placa, en la que el pas del temps ha fet
estralls i que indicava en aquell indret “la próxima inauguración de la ciudad
deportiva el Sequiol”, l’altra, els diferents “postes” indicatius recordant-me que
transitava per “la senda verde, playa del serradal-molí de la font-desert de
les palmes”.
Dues actuacions que sembla que el pas dels anys ha fet que si ho han acabat estiguen a punt de fer-ho com el rosari de l’aurora, en fracàs.
De la primera, la futura
ciutat esportiva Sequiol, un projecte del 2003 que havia de tenir continuïtat
en uns terrenys a tocar de l’Hípica al límit dels termes municipals, i que mai
va arribar a quallar, primer perquè ningú va pensar que les instal·lacions,
situades en uns terrenys fondos, s’inundarien cada vegada que la pluja fora una
mica consistent, amb els greus desperfectes que això ocasionava, tal com va
passar en més d’una ocasió i, després i fruit de la mala gestió de Castellnou,
els terrenys van ser embargats per hisenda i més tard subhastats, sense que
ningú optara a fer-se amb ells, fins al 2018 en què foren adjudicats al senyor
Garrido que, després de l’ascens de l’equip el 2020, obria les portes perquè
l’equip tornara a emprar-les, però tampoc va ser així en arribar-se a un acord
amb Marina d’Or perquè el primer equip entrenara en les instal·lacions
d’Orpesa. El pas del temps i l’abandonament van fer la resta i, hui,
encara que s’ha habilitat un camp de terra, el conjunt fa llàstima, pena i
tristor…
De la segona, l’anomenada “Senda Verda” en teoria és un recorregut ciclopeatonal paisatgístic que connecta la zona del Pinar del Grau amb el camí del Serradal fins a la séquia de l’Obra, però que mai ha estat senyalitzat en aquest tram, i que després, senyalitzat per un camí paral·lel a la séquia havia d’arribar fins al paratge del Molí de la font, però que en realitat només discorre per un tram, coincidint més tard amb el mateix camí de l’obra, desapareixent la “senda verda” sense saber-ne res d’ella ni del seu traçat en arribar a l’ermita de Sant Francesc i, per descomptat mai s’ha continuat la seua senyalització ni com a senda verda ni camí per, aquells atrevits que vulguen continuar, trobar un traçat que passant per l’ermitori de la Magdalena s’endinse en el parc natural del Desert de les Palmes fins a arribar al mateix convent.
Una senda que en el seu dia la Conselleria de Territori i Habitatge va voler promocionar, però que va quedar només en això, un intent en un xicotet tram i del que hui ningú se’n recorda ni tan sols per repintar els pocs senyals que van ficar-se en el seu moment i del que és difícil, per no dir impossible saber-ne qualsevol cosa, malgrat que en alguns indrets encara podem trobar que aquesta “senda verde” forma part dels itineraris ambientals i de connexió ciclopeatonal situats entre la zona de la marjaleria i el Grau. Ni una miserable font per calmar la set trobem en tot el seu recorregut, això sí, com la natura és agraïda a tocar de la connexió de la senda amb el camí del Serradal van plantar-se uns arbres i van ficar-se uns banquets per seure; els arbres tot i abandonats de la mà de Déu han crescut i ofereixen la seua sempre desitjada ombra. No tot està perdut!
Com diuen els grans “del
dit al fet hi ha un trellat”, una cosa és el voler i una altra la realitat.
Exemples de com els somnis, la voluntat d’allò que ens agradaria que passara
presenta límits, circumstàncies, imposant-se de manera diferent al que els
responsables darrers esperaven, o no? Resignació…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada