Estem de canvis…

A vint-i-tres dies de l’inici de les Festes de la Magdalena, després que el passat dia 20 el Consell Rector del Patronat de Festes avalara la proposta dels nous estatuts festers, en la darrera Junta de Govern municipal extraordinària va acordar-se portar aquest text a la sessió plenària de hui dijous.

Uns estatuts que tornen el protagonisme de l'Assemblea, retornant-li el poder d'elecció de la Junta de Festes, amb una nova reformulació de les competències dels dos organismes. Un text que ha de passar després a exposició pública i que si no es presenta cap al·legació, passarà a ser aprovat definitivament.

Tal vegada el canvi més visible del nou text estiga en la línia de retornar als estatuts de 1988, modificats el 2012, abandonant els vigents del 2022 en què la regidoria corresponent ostentava tots els poders de decisió del Patronat.

En qualsevol cas, la seua aprovació, en cas de produir-se, vindrà a ser un capítol més de l’evolució festera, fruit de la inquietud manifesta pels castellonencs des que les festes de la Magdalena van adquirir la seua estructura actual el 1945, preguntant-nos com han de ser les nostres festes fundacionals.

La casualitat ha volgut que siga ara, a les portes de la Magdalena 2025, quan la modificació estatutària revife i porte novament al carrer les diferents opinions, maneres i models possibles d’organitzar i gestionar les festes, temàtica gens nova ja tractada en diferents ocasions al llarg dels 80 darrers anys.

I també la casualitat ha volgut que tot just ahir es compliren anys de l’inici de la primera gran reflexió col·lectiva sobre els diferents aspectes de la festa, 47 anys des que van iniciar-se a la delegació de la Conselleria de Cultura, les sessions del “I Congrés Magdalener”, un conclave el de 1978, afavorit per l’Ateneu de Castelló i que va comptar amb el vistiplau de l’ajuntament i que va concloure que les festes de Castelló eren i havien de continuar sent festes de germanor, mantenir l’esperit de la tradició, actualitzar la processó nocturna, recolzar el rotllo, la canya i el mocador de coll com a símbols tradicionals, a la vegada que calia fomentar les gaiates i potenciar la “Junta Central” com a òrgan de coordinació festera incloent en ella membres representants dels diferents sectors. Resulta prou curiós veure ara, des de la distància temporal, com res va dir-se sobre el finançament o la participació de la dona.

Aquell primer congrés no va aconseguir establir més vies de participació i, tal vegada per açò o per altres motius, i enfront de la multitud de problemes que van continuar envoltant les festes i la divisió manifesta entre els col·lectius, només hui anys després, el 1986, l’Associació Moros d’Alqueria, va convocar un II Congrés on, a més de reafirmar el caràcter penitencial de la romeria, instar al foment de la gaiata com a principal símbol o a emprar el vestit de castellonera i llauradora, la seua principal conclusió va girar al voltant de la Junta Central de Festes, manifestant-se unànimement que aquella havia de tenir un caràcter absolutament representatiu, per a això s'havia de procedir a la revisió urgent i actualització dels seus estatuts, que va desembocar en la desaparició d’aquella i la creació de la Fundació Municipal de Festes.

La ciutat canvia, les festes també, la gent ix al carrer, les festes es popularitzen, i l’any 1995, coincidint amb el 50è aniversari de les festes en la seua estructura actual, la Federació de Colles convocava el “III Congrés Magdalener,” que insistirà sobretot en la necessitat del desenvolupament estatutari com la millor manera d'encarar el futur de les festes, aconseguint-se una actualització efectiva a partir del 2012 a conseqüència del nou règim jurídic establert per als organismes autònoms de mesures per a la Modernització del Govern Local, significant un impacte real sobre l’univers fester.

I encara el 2017 per quarta vegada a la història, va celebrar-se un nou Congrés Magdalener per intentar evitar que s’usara de manera partidista la festa a la vegada que per abordar la necessitat de despolititzar-la i defensar i millorar les tradicions sense perdre les arrels, buscant fórmules per aconseguir reforçar el paper de les comissions de sector i posar la Gaiata al centre de les festes i de la imatge de Castelló, destacant-se la imperiosa necessita de revisar i actualitzar novament els estatuts, cosa que va fer-se efectiva, no sense polèmica, al Ple municipal del mes de maig del 2022.

Però el 2023 hi ha eleccions i canvi de govern municipal amb el compromís adquirit de revisar-los amb l’objectiu de dotar de major autonomia al món de la festa, sobretot pel que respecta a la recuperació de l’elecció de la Junta de festes per l’Assemblea del Patronat.

I arribem al dia de hui, l’ajuntament ha promogut el canvi i hui es farà realitat fent un pas més. Quan entraran en vigor i en un termini de tres mesos el Consell Rector haurà d’aprovar la convocatòria de l’Assemblea per l’elecció de la nova Junta de Festes i en el termini d’un any, la regulació dels Ens Vinculats mitjançant el corresponent reglament de desenvolupament. La història i els canvis continuen...

Qui se'n recorda?

La Mestra Nacional, la senyora Adela Garcia i el seu marit, el funcionari municipal i de Justícia el senyor José Miguel Pastor van fundar l'Acadèmia Activa, un centre que després va passar a denominar-se “Virgen de Lidón” ubicat a la cantonada del carrer Ximén Pérez d'Arenós amb la plaça del Maestrat i que va arribar a assolir una gran fama i consideració entre aquells estudiants de la segona part del segle passat, sobretot els que s'iniciaven als ensenyaments de tipus mercantil, preparant-se per a fer oposicions a algun banc o oficina.

Una de les matèries bàsiques que s'hi ensenyava i que els estudiants s'afanyaven a aprendre era la taquigrafia. Si als joves se'ls preguntés actualment pel significat de la paraula taquigrafia, segur que molts no sabrien què respondre.

I aquells que sí que ho saberen, com he pogut comprovar, immediatament dirien que és una cosa antiga, obsoleta i que ja no val per a res. I crec honestament que en part tenen raó, encara que caldria explicar-los que el concepte taquigràfic va més enllà del mer registre de la paraula a la velocitat amb què es pronuncia.

La raó és que la taquigrafia com a tal va patir ferida de mort en el moment en què van aparéixer i van començar a fer-se populars invents com el gravador de veu, el popular casset, tant que, amb el pas dels anys, i amb l'arribada dels dictàfons als anys 80, pràcticament va desaparéixer la necessitat de dominar la taquigrafia, per la qual cosa les institucions públiques, les primeres a exigir el coneixement taquigràfic als seus funcionaris, van decidir, ja fa un munt d'anys, suprimir la taquigrafia per a l'accés als seus cossos respectius.

Aquell sistema d'escriptura ràpid i concís que permetia transcriure un discurs a la mateixa velocitat a què es parlava i també la seua successora a partir dels anys 70 del segle XX, l'estenotípia, un sistema similar d'escriptura, però que es valia d'un teclat de 21 tecles, i que aquells més grans recordem de veure per la televisió en les transmissions de les sessions del Congrés dels Diputats, semblen coses d’un passat molt llunyà, que no ho és tant, ja que continuen existint oposicions al “Cos de Redactors Taquígrafs i Estenotipistes de les Corts Generals”, els últims nomenaments dels quals van tenir efecte el passat mes de desembre, encara que, això sí, amb proves on els ordinadors i els processadors de text van tenir un paper fonamental.

Si preguntem qui va ser Francisco José Buenaventura de Paula Martí i Mora, pocs sabran donar-nos explicació d’aquest senyor, però si esmentem “el mètode Martí”, seran molts els castellonencs, entrats en anys, que recorden haver aprés a l'Acadèmia Activa, Al-Mi o d'altres similars, una manera de representar les paraules i frases completes amb un únic traç o un conjunt de signes que es van convertir en una ferramenta fonamental en l'àmbit de l'escriptura veloç. Jo mateix vaig arribar a ser testimoni de com resultava de difícil iniciar-se en aquells aprenentatges que, d'entrada, semblaven només uns gargots sense cap sentit.

La nostra ciutat ha canviat molt en els darrers 50 anys, les acadèmies han evolucionat, algunes han desaparegut deixant el seu espai a altres centres; nous ensenyaments s'imparteixen, l'oferta formativa és molt més àmplia, els idiomes, la informàtica, les ciències, les humanitats, l'economia, el reforç en general i fins i tot la música i el cant, han vingut per quedar-se, a la vegada que han arraconat vells aprenentatges, taquigrafia, estenotípia i com no, mecanografia, tècnica i habilitat d'escriure a màquina utilitzant els dits de manera ràpida i precisa; tot i això, aquesta darrera ha sabut sobreviure al món digitalitzat en què vivim, perquè els joves estan molt acostumats als teclats, però ja no s'exerciten com a mecanògrafs.

Tan popular van ser en el seu moment aquests aprenentatges, que es va encunyar fins i tot el vocable afectuós, “taqui-meca” per definir aquells que s’exercitaven en aquelles tècniques, apareixent per primera vegada al Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, el 1970, un substantiu què en la definició ja incorporava la marca familiar i a l'edició de 2001, va passar a ser definit com a col·loquial.

Un altre temps, un mateix poble, altres joves, unes mateixes inquietuds, altres espais, un nou Castelló. Qui se'n recorda?

Temps passats i temps per venir…

Aquesta setmana que hui tanquem s’han complit 54 i 25 anys respectivament de dos moments, dos esdeveniments recordats pels veïns de manera molt diferent. La inauguració el 20 de febrer de 1971 de l’edifici de la Pèrgola del Parc de Ribalta, i tot just l'endemà 21, però de l’any 2000 de la nova estació de trens.

Dos moments importants pel desenvolupament de la ciutat i que, ara vistos des de la perspectiva temporal, deixen molt a desitjar, ja que no han complit de bon tros les expectatives generades.

Sense fixar-nos en les múltiples crítiques i deficiències que va presentar l’edifici de la Pèrgola des del moment de la seua inauguració fins al seu tancament que havia de ser temporal i provisional allà pel 2011, el fet més que evident és que, a hores d’ara, transcorreguts més d’una dotzena d’anys des que va perdre la seua principal funció, marc de les presentacions oficials festeres, tot i que els diferents governs municipals dels darrers anys no han parat de parlar d’una recuperació d’aquell espai emblemàtic, transformant-lo en un indret modern i actual on poder realitzar actes com congressos, exposicions o fires, la realitat és que l’edifici llangueix i l’esperada reforma i integració de l'edifici en l’entorn del parc, només és paper banyat.

La darrera notícia feta pública per l’equip de govern municipal, tot just el mes passat, feia referència a l’aspiració de l’ajuntament de captar 6 milions d’euros dels fons europeus i, destinar part d’aquells diners a la reforma de l’edifici, a la vegada que s’està a l’espera de què es faça realitat la inversió acordada fa tot just un any amb l’anterior conseller de cultura de la GVA, el senyor Barrera, aportant uns diners per desbloquejar la reforma i redissenyar el projecte. I així estem i el temps passa…

I que dir de l’estació de Renfe? No vull parlar hui ni de les goteres que es colen quan plou, ni dels continus problemes del trànsit ferroviari, ni de la suspensió i retards de les línies de rodalies…, vull centrar-me en allò que directament és qüestió municipal, el problema d’aparcar als seus voltants.

Des del moment de la inauguració ja es veia, l’entorn de l’estació era del tot insuficient per acollir els vehicles particulars dels viatgers. Va tardar-se un bon grapat d’anys, més de 20, en buscar una solució que, a més a més va ser qualificada de “provisional”. L’any 2023 va inaugurar-se una primera fase d’un espai d’estacionament, invertint-se més de 450.000 euros, però que malgrat que la necessitat d’aparcament no ha tingut l’impacte que s’esperava. Les raons són més que evidents, d’una banda, falta senyalització que indique la seua existència, de manera que si no se sap on està, si no és fàcil de trobar, no s’usa; i de l’altra, que no es veu perquè ni està prop de l’estació ni és accessible, sobretot si vas amb maletes.

Ara, el passat dijous l’alcaldessa i la presidenta de la Diputació van presentar “in situ” una nova ampliació i remodelació de l’aparcament als voltants de l’estació amb una inversió que supera els 650.000 euros. Esperem que tinguen millor sort, que hagen aprés del que no cal fer i que, a més de crear nous espais on deixar els vehicles, es cree també una xarxa viària que a la vegada que distribuïsca el trànsit rodat, facilite l’accés a peu fins a la zona d’aparcament.

La ciutat necessita modernitzar-se. L’edifici de la Pèrgola pot presentar moltes possibilitats, un nou espai polifuncional és possible a la vegada que pot, reduint-se el seu volum i incorporant més espais a l’aire lliure, buscar una integració amb l’entorn, tot és qüestió de voluntat.

D’altra banda, si volem fomentar l’ús del tren, evidentment calen millores en les infraestructures ferroviàries, però també accions, fetes amb cap, que faciliten l’accés a l’estació.

Són reptes que hui, aquesta mateixa setmana han tornat a ser protagonistes dels comentaris a peu de carrer. Cal aprendre de les errades dels temps passat i mirar, amb els peus a terra, al futur que ningú coneix. Necessitem alguna cosa més dels nostres governants, alguna cosa més que paraules, necessitem fets i realitats i que, sobretot,  aquests siguen encertats. Per això vam votar-los!

La vida pega moltes voltes…

En començar la temporada 1924-1925, el València FC ja gaudia d'una merescuda popularitat als mitjans esportius espanyols, amb fama d'equip fort i amb una personalitat pròpia. Alhora, el club disposava d'una organització econòmica, esportiva i social envejable, i pel seu acabat d'estrenar camp de Mestalla desfilaven els millors equips nacionals i estrangers, davant dels quals aconseguia molt bons resultats. El 12 d'octubre de 1924 va començar el Campionat Regional de la zona centre el qual va anar a parar al València FC, que es va proclamar campió.

El Club Esportiu Castelló va ser fundat el 20 de juliol de 1922. El 3 de novembre de 1923 es va inaugurar el camp del Sequiol. A la temporada 1924-1925 queda campió regional de la zona nord i sud.

El 10 de març de 1923 es va fundar el Club Esportiu Vila-real “per fomentar tots els esports, especialment el futbol”. El 1924 s'inscriu a la Federació Llevantina de Clubs de Foot-ball. Després de més d'un daltabaix desapareix, i el 1942 es constitueix un nou equip, el Club Atlètic Foghetecaz que inicia la seua trajectòria des de les categories més baixes canviant el 1950 el nom a Club Atlètic Foghetecaz Villarreal i en juny de 1954 a Villarreal Club de Futbol, aconseguint arribar a pujar fins a la primera divisió per primera vegada la temporada 1996-1997.

Tres equips representatius de la nostra terra que, per més de cent anys han mantingut, en diferents moments i lligues, una rivalitat directa i han viscut moments i etapes molt diferents. Y la casualitat ha volgut que avui 15 de febrer, d'una manera més que directa tots tres tinguen un protagonisme especial que els relacione, mitjançant dos fets que podríem qualificar d'especials.

1924, el diumenge 15 de febrer, avui fa cent anys, el Castelló, participant en aquella temporada al campionat regional, i campió de les seccions nord i sud, a partir de les tres i quart de la tarda i amb un Sequiol a vessar, va enforntar-se, en una final a doble partit, al València F.C. campió de la secció centre, amb qui mantenia una dura rivalitat.

“Atropellats, vexats i escarnits per uns jugadors professionals que van fer servir per a aconseguir el seu objectiu mil astúcies impròpies de cavallers i la funestíssima actuació de l'àrbitre senyor Saracho”, diu el cronista, el Castelló va perdre el partit per un sever penal amb què es va castigar una levíssima falta comesa per Roca, llançat per Reverter i que no va aconseguir aturar el porter Alanga, considerat el millor dels 22 jugadors. Història que es repeteix el diumenge següent dia 22 en partit jugat al Mestalla dirigit pel senyor Llovera i que finalitza amb idèntic resultat, un gol marcat novament de penal en aquesta ocasió per Cubells per falta del castellonenc Montañés, sent el resultat global 2-0 a favor del València que es proclama campió regional, i sent novament el porter Alanga el millor de tots els participants.

I avui, cent anys després, Castelló i València tornen a ser protagonistes, afegint-hi el Vila-real. En aquesta ocasió, a partir de les dues del migdia, el Castelló de segona divisió enfrontant-se a l'Eibar, amb l'objectiu d'aconseguir la primera victòria del 2025 al Castàlia que li permetrà allunyar-se més de la zona de descens, i unes hores després, el Vila-real fent el mateix amb el València, a l'antic Madrigal, avui flamant Ceràmica.

Una nova i dura rivalitat que es manté cent anys després, canviant un dels protagonistes, el Castelló pel Vila-real, en què els homes de Marcelino García  tractaran que els tres punts del derbi es queden a casa.

Un altre cop com fa 100 anys encara que la vida pega moltes voltes, uns partits de futbol comptaran amb tots els ingredients perquè siguen autèntics espectacles. Esperem i desitgem que “els nostres” estiguen encertats i amarren els punts i els col·legiats González Díaz i De Burgos Bengoechea aconseguisquen impartir justícia sobre la gespa.

Que Sant Valentí els ajude!

Les estratègies dels partits polítics, de tots, siga en l'àmbit local, autonòmic o nacional, d'aquí o de fora, passen sempre no només per fer tot el possible de manera legal, i fins i tot algunes vegades fregant la il·legalitat, per véncer l'adversari, fent impossible la política de l'altre, deixant-se portar moltes vegades per un impuls incontrolat, per la ràbia .

L'odi entre polítics és més que evident. Només ens cal posar-nos davant del televisor, obrir un diari o assistir a un ple municipal per, en qualsevol moment i la mínima situació, visualitzar un rastre d'insults i acusacions llançats amb el to més vehement a l'adversari polític.

Trump, Putin, Sánchez, Feijoo, Ayuso, Abascal en constitueixen uns exemples clars. Però no cal anar tan lluny i centrem-nos al nostre ajuntament. Antonio Ortolà regidor ultradretà acusat per l'oposició de racista i xenòfob per atacar des de la tribuna, sense fonament, els immigrants, denunciant alhora el nacionalista Ignaci García i interposant-li una querella criminal per ocupació de despatx; Alberto Vidal ofenent i sent notícia en l'àmbit nacional en comparar l'avortament amb l'holocaust; Vicent Sales atacant Patricia Puerta amb relació a assumptes relacionats amb la gerència del patronat d'esports o les ajudes al comerç, qualificant-la com de llengua llarga i memòria curta... Cal seguir?

És més que evident que actualment la política està feta amb odi i des de l'odi i cada cop es va accentuant més. Ja no es tracta de parlar i defensar projectes i programes, sinó de despertar l'odi cap a l'altre. No es tracta de confrontació d'idees, sinó d'odiar les persones que tenen una altra concepció diferent; per això s'utilitza la tècnica d'atribuir-los una maldat intrínseca per després anomenar-los sectaris, demagogs, radicals, anti-Espanya, rojos, comunistes, socialistes. Alhora, també dirigeixen aquest odi a certs col·lectius com poden ser els migrants, en funció de l'orientació sexual, els empobrits i empobrides, atribuint-los la maldat: als migrants se'ls identifica com a delinqüents; al col·lectiu LGTBI, com a pervertits; i els empobrits i empobrides, com ganduls que no volen treballar i només volen viure del subsidi.

Aquest ambient es reflecteix als debats polítics, on els arguments pràcticament desapareixen i només existeix l'insult, la desqualificació i la manca de respecte. Tot això provoca desafecció i malestar entre la ciutadania.

I venen a tomb aquestes reflexions justament avui, dia de Sant Valentí, quan per activa i passiva se'ns recorda allò de l'amor, l'enllaç d'afecte que neix de la valoració de l'altre i inspira el desig del seu bé. Si, correcte, però vist el que s'ha vist, no aplicable als polítics sobretot als més propers, on les experiències compartides no arriben a enfortir, o ho fan en comptades ocasions, vincles emocionals.

Avui és un bon moment i ocasió per demanar als nostres polítics que la seua feina no arribe a anar mai més enllà de meres discrepàncies d'opinió o interpretació; els veïns n'estem una mica farts i valorem i enyorem l'harmonia, la convivència pacífica i el progrés.

Mira que és fàcil, només cal tenir present la màxima “Fer al pròxim allò que desitges que et facen a tu” sense oblidar que governen per mandat dels ciutadans i veïns.

Una mica d'optimisme no anirà gens malament avui; què tal si no degradem més la democràcia? Què tal si no intentem sempre imposar, per dret de vot, els nostres objectius? Què tal si posem més cooperació i menys competència i protagonisme? Que tal si rebaixem l'agressivitat i la transformem en afectivitat. Somiem per un moment, és sant Valentí, el dia de l'amor…