Els peus a terra i el cor al cel...

La casualitat ha volgut que hui, segon diumenge d'octubre, dia en què tradicionalment el "Raval de Sant Fèlix" celebra el dia gran del seu Sant Patró, Sant Fèlix de Cantalici, coincidira amb el dia de la festa grossa del poble valencià, dia Nacional del País Valencià i commemoració de l'entrada a la ciutat de València del rei Jaume I en 1238.

Per això, hui, he hagut de triar en participar en uns actes o uns altres, i ho hauré de seguir fent al llarg del dia, doncs, aquesta casualitat fa que hi haja simultaneïtat; d'una banda els esperats esdeveniments centrals de la Diada del 9 d'octubre, d'altra els tradicionals i emotius del meu raval.

I com ho he fet? Doncs, de manera salomònica... El matí dedicat al Raval i la vesprada dedicada a estimar i fer País. M'haguera agradat ser un més en el concert de les Tres Cultures i contemplar la desfilada, així com fer-li costat a l'amic Toni Royo en el seu nomenament de Valencià de l'Any, però m'he decantat per fer raval acompanyant els Clavaris i Majorals de la Festa en la seua processó i celebració religiosa.

Calia ficar el cor al cel, com deia l'estimat patró Sant Fèlix, fer pinya, ser un més amb tots aquells veïns del Raval que, amb esforç, constància i ganes mantenim una llarga tradició que, malgrat les dificultats de tot tipus, es resisteix a morir, a desaparèixer...

Però cal, també com diu el sant, tenir els peus a terra, saber que som i serem allò que tots defensem, valencians amb identitat pròpia, amb una personalitat col·lectiva que s'ha de mantenir per damunt de fragmentacions, dictadures, repressions, polaritzacions i turbulències polítiques que, a les darreres dècades, tant de mal han fet al nostre país.

I amb els peus a terra, aquesta vesprada dirigiré les meues passes envers el Teatre Principal, per ser també un més dels molts veïns de Raval i de tot Castelló, que per aconseguir una major "difusió de la nostra cultura i la normalització de la llengua", faré costat a Raimón, el cantant de Xàtiva, que des de la dificultat, ha sabut retratar en les lletres de les seues cançons, les nostres aspiracions, les aspiracions del poble valencià, en els darrers 50 anys.

I sí, em perdré "la tornà i la tirà de rotllos", màxima expressió de l'alegria popular del Raval, però aquesta renúncia voluntària no m'endinsarà en cap tristor, de la mateixa manera que tampoc ho ha fet la renúncia als actes del matí, perquè m'entristiria que no tinguérem una cultura pròpia, que pareguérem la identitat com a barri, poble o país, i això, ara, en aquesta tardor acabada de estrenar del 2016, sembla seguir estant assegurat.

No tenim el do de la ubiqüitat, no podem multiplicar-nos, però el nostre Sant hui m'està permetent arribar a quasi a tot, i seguint mantenint la tradició del Raval, gaudir a la vegada d'un regust d'inconformisme de vells temps que, afortunadament, ja mai tornaran.

Els peus a terra i el cor al cel, i malgrat no arribar a tot d'emocions hui, com podeu imaginar, estic més que servit.