Moltes van ser les obres que
el gran escultor va modelar al llarg dels seus 81 anys de vida, i que tenen a
Castelló i els seus veïns il·lustres com a protagonistes principals, però tal
vegada el monument a Perot de Granyana del 1959 ubicat a l'avinguda de Lledó,
juntament amb el bust d'en Cardona Vives, de 1963, en el grup de vivendes que
porta el seu nom a l'avinguda de València, el del pintor Ribalta de 1927 al
passeig de Ribalta, o el del músic Francesc Tàrrega de 1916, una de les
escultures més interessants de la ciutat i ubicat en un lloc molt discret a
prop del templet de la música, siguen amb "la Dolorosa" de la Sang i
la font dels artistes, instal·lada a la plaça de la pescateria les seues peces
més conegudes.
Tot i això, ara i ací, hui,
per recordar la figura de l'il·lustre escultor, voldria centra la meua atenció
en la relació d'Adsuara i les nostres festes de la Magdalena, doncs si aquestes
tenen com a element bàsic, central, únic i diferenciador a la gaiata, en parlar
d'aquesta com a monument, cal fer una menció especial per l'aportació a la
gaiata com a monument que va fer el senyor Adsuara.
Va ser amb vista a la
commemoració l'any 1952, del seté centenari del trasllat de la ciutat, quan la
Caixa d'Estalvis de Castelló, va encarregar a l'escultor la creació del que
havia de ser el monument representatiu de l'entitat castellonenca en aquelles
festes.
Adsuara va crear una Gaiata
veritablement monumental, de fusta noble, amb figures escultòriques dignes d'un
artista de renom i amb profusió de punts de llum, aportant un nou símbol a la
processó nocturna de la nit de la romeria.
Una gaiata que ara, en
aquest 2017, complirà també una xifra rodona d'anys, 65, i que continua sent un
homenatge recíproc entre l'artista i el poble, o el poble, que ja la feta seua
i l'artista que perdura en la seua obra. Una gaiata que, per simpatia associem
a l'estampa costumista i singular de "les xiquetes del meneo",
xiquetes vestides de blanc, amb malles i faldes de tul, que mouen el cos amb
els braços de cànter, lligades a la gaiata per llargues cintes blanques.
De caràcter marcadament
classicista, la gaiata d'Adsuara, està qualificada d'una perfecció harmònica de
llum i estètica, de simbologia i tradició, una veritable obra d'art.
Quaranta-quatre anys del seu
traspàs i seixanta-cinc de la seua gaiata, és de ser agraïts el fet de
recordar hui aquell artista consagrat de la figura femenina i de la imatgineria
religiosa, preocupat per les formes i volums i sobretot, enamorat de les seues
tradicions, de la seua terra i de la seua gent, de les nostres coses que eren
les seues.
Un castellonero" a qui un altre home gran de Castelló, el poeta Miquel Peris va
dedicar-li "in memòriam" un poema que comença així:
"Se
n'ha anat, ja combrega amb l'essència
-llavimut
albelló d'harmonia-,
On
gaudeix l'eternal celistia
Ben
llunyà de la humana estridencia...!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada