La sequera i l'església.

Estareu d'acord amb mi que és una veritable llàstima que la humanitat no hàgem inventat encara el sistema de no haver d'estar mirant sempre el cel per veure si la pluja arriba o no arriba.

I és que des de fa uns anys, i cada vegada més, vivim en un país, on la sequera comença a ser un problema prioritari i angoixant per moltes persones. Malauradament cada dia més vivim en un país eixut, tot i això balafiem l'aigua massa alegrement, deixant rajar les aixetes, omplint i buidant piscines, regant camps de golf o la gespa de les rotondes…

La presència de l'aigua de pluja ha estat una necessitat des de temps immemorials i a totes les cultures, de fet un dels menesters encarregats al mag era aquest, assegurar una caiguda d'aigua adequada, doncs aquesta era essencial per la vida. A les cultures occidentals, també a l'espanyola, "el hacedor de lluvias" va ser un personatge més que important.

Tanmateix a hores d'ara, al segle XXI, aquest rol, ha desaparegut, tot i no haver minvat la necessitat de la seua figura que, va estar assumida al llarg d'un bon grapat d'anys, per l'església i més concretament per les imatges sagrades de Crits, la Verge o els Sants, amb el vistiplau de les autoritats eclesiàstiques, mossens, bisbes i arquebisbes, amb la creença que el Crist, la Verge o el Sant podia i devia "fer ploure".

Fins i tot el missal romà té una oració, "Ad petendam pluviam", per demanar la pluja: "Deus, in quo vívimus, movémur et sumus, plúviam nobis tríbue congruéntem, ut, præséntibus subsídiis sufficiénter adiúti, sempitérna fiduciálius appetámus. Per Dóminum", que ve a dir: "Senyor, en qui vivim, ens movem i existim: concedeix-nos la pluja oportuna, perquè ajudats amb els béns del present, vulguem confiadament els eterns. Per Jesucrist, nostre Senyor. Amén."

Malgrat que a Espanya hi ha a més a més d'una terrible sequera de pluja també una sequera de fe i d'oració, han estat moltes les ocasions i autoritats religioses que al llarg de la història recent han demanat als fidels fer pregàries "ad petendam pluviam".

Així el bisbe de Múrcia va fer-ho el 2003 atenent la petició del president dels regants del Tajo-segura, apel·lant a què els llauradors murcians són creients i a Déu cal demanar-li les coses. També en 2006 van tornar a demanar-ho ara mitjançant la intercessió d'un bell conegut a Castelló, monsenyor Reig Pla. El 2012 va ser l'arquebisbe de Burgos qui demanava a tots els mossens de l'arquebisbat celebraren misses amb aquesta intenció i, més recentment a l'abril d'aquest mateix 2017  monsenyor Fidel Herraez Vegas va signar un decret demanant els creients que facen les seues peticions al cel perquè Déu els hi concedira la desitjada pluja.

Per tant, no ha de resultar gens estrany tot i que molt curiós que ara, el bisbe de la nostra diòcesi, monsenyor Casimiro López, assegurant que "l'aigua és un regal de Déu", haja remés una carta convidant als mossens, religiosos, diaques i laics a resar a Déu amb la confiança pel do de la pluja necessària en aquests moments, a més a més de demanar que a les misses dels diumenges vinents, així com a les oracions de laudes i vespres, incorporen una petició per la pluja.

No alabaré ni criticaré el fet, allà cadascú amb les seues creences, però espere que no hàgem d'haver de recórrer a la versió més moderna del ad petendam pluviam, la de traure el cotxe per portar-lo a rentar i que ploga al cap de poques hores, per allò de la llei de Murphy. Ai senyor, amb la feina que té l'església...