Adéu a dues regines...

La casualitat ha volgut que es portaren només 11 dies en la seua defunció. Dues dones longeves, dues regines, importants; al món la primera, a Castelló la segona. A cap de les dues vaig tenir el privilegi de conéixer, però les dues, sens dubte, i salvant la distància, van viure "el seu regnat" amb il·lusió i al servei del seu poble, marcant-les per la resta de les seues llargues vides, quasi centenàries, 96 i 93 anys respectivament.

Elisabet II del Regne Unit, nascuda el 21 d'abril de 1926 fou una aristòcrata anglesa que exercí des de 1952 fins a la seua mort els càrrecs de reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, governadora suprema de l'Església d'Anglaterra i cap de la Commonwealth. La seua mort va produir-se el passat 8 de setembre, després d'un ràpid declivi del seu estat de salut en qüestió de dies.

El seu funeral ha estat el xou televisiu més gran del segle, calculant-se en més de 4.000 milions els espectadors que van poder presenciar-lo per televisió i internet. La reina per antonomàsia per a tot ésser viu del planeta fins fa pocs dies, podia riure's de si mateixa sense abandonar la pompa, present fins i tot al seu soterrar. Civisme, control d'emocions, eficiència, formalisme, serietat, educació, sense cap nota d'improvisació, l'ha acompanyada en els llargs dies de dol viscuts.

I una segona regina, molt més propera, recordada encara pels castellonencs de més edat, Blanca Rodríguez Gasset, nascuda l'any 1929 i regina de les festes de Castelló de l'any 1949, successora en el càrrec de Carmen Abriat Puig (1945), Guadalupe Andino Ruíz (1946), María Luísa Dols Cosín (1947) i Carmen Jordán Fonfría (1948), viuda de Vicente Calduch Dolz, propietari de la coneguda farmàcia del carrer d'Enmig, i que va faltar el passat dilluns a l'edat de 93 anys al seu domicili familiar del carrer Gasset.

Una regina, abans madrina de la gaiata 3 l'any 1946, néta del fill predilecte de Castelló Fernando Gasset Lacasaña, advocat que va liderar el Partit Republicà Radical a la província i alcalde el 1917. Mare de quatre fills i set néts, que també va ser presidenta de la Confraria de la Verge de Lledó i, l'any 1976, quasi 30 anys després del seu regnat, amfitriona de l'aleshores flamant reina d'Espanya Sofia de Grècia, esposa del rei Joan Carles I, en la seua visita a la nostra ciutat.

El que sabem de la primera, Lilibet, sobrenom que va donar-li el seu pare el rei George VI, és què ha estat la monarca amb més temps al tron britànic, i ha estat la referència principal per a la reialesa arreu del món fins al moment de la seua mort. A partir d'ací la història s'encarregarà de ficar-la al lloc que li correspon.

El que sabem de la segona, de la regina Blanca, deixant a banda el lideratge per als amics i veïns i la font d'orgull per a la família, va estar sens dubte lligat a aquells dies compresos entre el 18 i el 27 de març de 1949 on, al costat de la cavalcada del Pregó, del divendres 18, la festa de caritat, el festival taurí o el de bandes, amb total seguretat, el diumenge 20 amb la seua participació en la romeria i processó de les canyes, ha estat en el seu record al llarg de tota la llarga vida.

Com a xicotet homenatge a la regina Blanca us deixe unes informacions recollides ací i allà de com va anar aquell dia de romeria:

"Dia de fred i sol. La plaça Major acaba de ser remodelada. La Junta Central per primera vegada des de la seua creació va formar part de la desfilada des del mateix ajuntament, fins aquell any ho feia des de Sant Agustí quan s'incorporava el clergat. Una comitiva presidida pel general retirat Miguel Abriat, acompanyat pels governadors civil i militar, el president de la diputació i el senyor alcalde Carlos Fabra i que seguint l'itinerari habitual va arribar fins a l'avinguda de caputxins, pavimentada pocs dies abans, allargant-se així el recorregut de la ciutat, que, abans acabava oficialment al Toll, Maria Agustina, i a partir d'ara arribarà ja fins a les proximitats del primer molí.

La missa a l'ermitori va ser celebrada pel fill de Castelló, en aquell moment rector de Xilxes el reverend Antonio Prades Safont, qui va exalçar la tradició castellonenca i el seu profund sentit religiós.

El moment del repartiment dels rotllos continuava sent prou caòtic, i un problema no resolt en els darrers anys, a causa de la gran quantitat de romeus que desitjosos d'aconseguir-los, sense disposar del corresponent val, s'amunteguen al lloc del repartiment, amb el consegüent perill de sofrir algun contratemps; per això novament els dies abans de la romeria, s'adverteix públicament que només es permetria acostar-se al lloc de repartiment a aquells que anaren proveïts del val corresponent i que per a això es prendrien totes les mesures necessàries en evitació d'aglomeracions.

El servei de vigilància, ordre i sanitari va estar a càrrec de la guàrdia municipal i de la creu roja, no havent d'intervenir en cap cas important perquè la tònica alegre no va sobrepassar en cap moment el punt acceptable. Complida amb la tradició el retorn a la ciutat va marcar els preparatius per la processó de les canyes que, puntualment a les 20 hores va recórrer els carrers".

La memòria construeix detalls i els records evoquen altres temps confrontats amb la realitat, la vida continua, obrim els ulls enfront dels nous camins, tot passa, intensifiquem el present sense oblidar el passat, des del més llunyà fins al més proper...