No va ser fins a l'any 1953
quan l'edifici va passar a ser Casa Sindical, incorporant inicialment un bar i
durant uns pocs anys, en els baixos del cantó de les Aules, la seu del periòdic
Mediterraneo "Diario de la Falange Española Tradicionalista y de las
J.O.N.S.".
El seu saló d'actes recaïa
al carrer de Tarongers, hui del comte Pestagua. En aquell indret, a partir del
mes de setembre de 1953 va tenir lloc diferents funcions de sarsuela i comèdia
clàssica valenciana, però no va ser fins al 2 d'abril de 1956 quan va
decidir-se "per aquells que manaven" dedicar la sala al cine, amb la
pretensió d'oferir un servei al públic castellonenc aficionat al cinema a uns
preus els més reduïts possibles.
Inicialment, la sala va comptar amb 357 localitats i les cintes eren reproduïdes mitjançant un projector "supersound" de fabricació nacional, essent la primera pel·lícula projectada "La Ventana", una cinta americana de cine negre, d'intriga i suspens, de l'any 1949, una espècie de versió més moderna del conte "Pedro y el Lobo" que, gràcies als seus protagonistes i una direcció molt realista a càrrec de Ted Tefzlaff, va assolir gran èxit.
Tres anys després, el 1959,
el local va ser ampliat amb un voladís que va donar una nova capacitat de 380
butaques de platea i 220 al pis superior, alhora que es va instal·lar nova
pantalla panoràmica per projectar a Cinemascop. Amb poques reformes, el cinema
sindical va romandre actiu fins al juny de 1975, pocs mesos abans de la mort
del dictador, dient adéu amb la premonitòria pel·lícula, en aquest cas
espanyola, també del cinema negre, d'intriga, dirigida pel català Juan Bosch,
"La muerte llama a las diez".
El saló va quedar tancat amb l'arribada de la democràcia, coincidint amb l'extinció dels sindicats franquistes. Poc després es va recuperar el lloc per oferir-lo als grups castellonencs de teatre, sent conegut des de llavors com a teatre del raval. El 1986 es va modernitzar, tornant a tancar les portes el 2004 coincidint amb l'obra de l'edifici dels sindicats. Després de més de set anys d'espera i un procés de rehabilitació intens, el 2011 el teatre va ser reinaugurat oficialment. Amb capacitat per a més de 300 espectadors, el recinte renovat va passar a ser propietat de l'Ajuntament.
Com a curiositat recordar
que paral·lelament en arribar l'estiu i al pati del taller d'impressió del
Mediterraneo, amb entrada pel carrer de les Adoberies, espai que hui ocupa la
Conselleria d'Educació, va funcionar a partir del juny de 1959 la terrassa
sindical, i dos anys després, des del juny de 1961, al carrer de Trafalgar del
Grau, el "Sindical de Verano-Grao".
Però si hui dedique aquest escrit a recordar "El Sindical" és per un motiu concret: Tal dia com hui, al final de la pàgina 3, de les 8 que conformaven el "Mediterraneo" d'aquell diumenge, s'anunciava "la sensacional inauguració de la temporada", amb "passe" en tres sessions, a les 4'30 , 7'30 i 10'30, de la pel·lícula d'aventures anglesa, dirigida per George Marshall el 1954, "Duelo en la jungla", que a més a més de ser en "tecnicolor", contant entre els protagonistes a Dana Andrews, Jeanne Crain i David Farrar, s'anunciava com a "el más autentico y grandioso alarde, filmado en la selva".
Aventures garantides que havien de competir amb les estrenes que s'anunciaven en aquella mateixa pàgina del Rex "Atraco perfecto", del Rialto "Tempestat en Asia" i del Romea "Vuestro servidor Blake", o el huité desfile d'atraccions a celebrar a la plaça de bous, el mateix dia, en sessió doble a les 8 i les 11 de la nit, amb la "joven y bellíssima vedete" Pepita Zamorana, l'il·lusionista Siul, l'estrela de la cançó Candida Pérez, a més a més d'algun cantant flamenc, altre mexicà, humoristes, ballarins i pallassos...
Un altre Castelló, un poble
i uns veïns, els d'abans i els d'ara que no vivim del passat, però que no volem
oblidar-lo, més encara, volem recordar-lo, des de la distància temporal, amb un
somriure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada