Canvia la tradició?

Si hui és Divendres Sant, el diumenge vinent serà de Resurrecció, de Glòria o de Pasqua, popularment, diumenge "de mona". Les mones estan de camí a les taules, i d'aquí res es menjaran amb la família, veïns o amics.

És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seues abstinències s'han acabat. Inicialment, la mona era una massa de coca elaborada amb farina, sucre, i d'altres llaminadures, sempre amb un ou dur a sobre, símbol de la fertilitat, relacionant-lo amb la Resurrecció de Crist, l'ou seria la llosa que tancava la tomba que es va obrir el Diumenge de Resurrecció, aguantat per unes tires de pasta, que es cou tot junt al forn i, si convé, pintades o farcides de cabell d'àngel

Uns pastissos senzills que se solien fer a casa i portar a coure al forn. És arran de mitjan segle XX que les mones perden llur senzillesa inicial i la seua presentació es fa més complicada, enriquint-se amb ornaments de sucre caramel·litzat, ametlles ensucrades, confitures, crocant, anissets platejats o brioix farcit de crema, xocolata o melmelada.

Però no acaben ací les transformacions. Aquests dies ben segur que tots estem farts de veure "mones", no sé si fins i tot estarà ben emprat el nom, amb les figures i ous de xocolata als aparadors de les pastisseries, i és que si bé les clàssiques perduren, amb el pas del temps apareixen noves propostes, arribant la seua elaboració a convertir-se en una oportunitat perquè els mestres pastissers exhibeixen les seues escultures, fent proves i incloent plomes, pollets de feltre, llaços, papers d'embolicar i, sobretot, la xocolata en forma de mil i una figura.

Més encara, el pastís com a tal, la massa de coca dolça i esponjosa, tot i que no ha arribat a desaparéixer ha quedat desplaçat als aparadors de les pastisseries per les escultures de xocolata, noves mones?, que sense ser tradicionals, són les que solen agradar més als xiquets.

És un fet que la tradició de "fer mones a casa", coent-les al forn de la cuina, com passa amb les elaboracions de rebosteria en altres dates assenyalades de l'any, pastissets a Nadal, coca de Sant Joan, rotllets de Sant Josep o coca de tomata i tonyina a l'estiu, tal vegada per allò de la comoditat i sobretot de les modes, va perdent-se a Castelló, resultant cada dia més difícil mantenir els orígens i tradicions vives.

No és senzill treballar la xocolata i menys encara tractar de realitzar figures que criden l'atenció, per mi escultures de xocolata que no mones, treball que com a mínim requereix molta tècnica, pràctica i coneixement per aconseguir la textura desitjada, que les peces individuals i el conjunt siga resistent, que no faça grumolls, que els colors queden homogenis... tot perquè entre primer pels ulls i després.

Una evolució d'una tradició que va des de la "coca dolça" amb ou o sense, passant per "l'ou de xocolata" sense coca, a tota mena d'estructures que reprodueixen personatges de dibuixos animats, animals i formes que criden l'atenció als nens, com ara casetes, pilotes de futbol o motos.

Pepa Pig, La Guerra de les Galàxies, La Patrulla Canina i Frozen. Aquests temes són els protagonistes de les mones d'aquest any. Tots pertanyen a sèries d'animació i films molt populars entre els nens, però l'oferta de mones al nostre país és molt variada i va més enllà de les modes més comercials.

Tot i la fagocitat de la societat de consum, a casa, com cada any, ens aprestem a fer unes mones "de les de tota la vida", digueu-nos tradicionals, ara bé, tot i que no ens agrada massa la seua evolució, constatem que un dels punts més interessants de la tradició de la mona és que és un element viu i en constant evolució, un senyal inequívoc de la seua bona salut.