Soroll, silenci, tradició?

Més enllà del significat religiós, l'anomenat tridu Pasqual, és una de les tradicions més grans de la cristiandat i que compta amb un ampli nombre de símbols per representar les idees i els conceptes relacionats amb la creença de la passió, mort i resurrecció de Jesús.

Per descomptat que el principal signe de la tradició cristiana és la creu, referència a la forma en què Jesucrist va ser crucificat. Però, hi ha uns altres, també acceptats de manera general, cas de les palmes, els rams, l'aigua baptismal, els olis sants, el ciri Pasqual o els colors de la vestimenta dels celebrants.

Al blanc del Dijous, símbol de puresa, li segueixen el roig i el negre del Divendres, distintius de la Sang de Crist vessada i del dol i de la mort; el Dissabte Sant, hui, en la commemoració de Jesús al sepulcre i el seu descens a l'abisme no hi ha color, fins que arribem al moment de la Glòria en què el blanc o el daurat prendran el protagonisme.

Al costat de tots aquests símbols hi ha uns altres que diríem són més locals, un ampli ventall que van des de les túniques, capes, angelets, banderes, cants, músiques i, com no?, bombos i tambors.

És veritat que al llarg de la història el tambor sempre ha estat associat a la supervivència i les emocions, a la comunicació i a diferents estats d'ànim i el seu so ha estat característic de la Setmana Santa, formant part de les bandes que acompanyen les processons, dotant de ritme a la marxa.

Però de la mateixa manera que les saetes, els cobertors als balcons, o les visites als convents són elements diferenciadors de les celebracions de la Setmana Santa andalusa, no a tots els llocs el soroll del tambor, representant el caos o la confusió del món quan mor el Salvador, ha estat el protagonista sempre.

Una tradició la de les tamborades, grans concentracions de tamboriners que fan sonar els seus tambors alhora durant un determinat espai de temps, típica i tradicional dels pobles del Baix Aragó, que, pel seu sabor i emoció, s'escampa com la pólvora i que, a parer meu, en alguns pobles de poca tradició, constitueixen més prompte un element d'atractiu turístic que de religiositat.

Segons les notícies que ens arriben aquests dies, a Castelló "la moda del tambor i bombo" creix exponencialment any rere any, i en són ja un parell de dotzenes els grups i confraries de la província que, a la vegada que celebren els actes tradicionals a les seues localitats respectives, celebren jornades provincials de germanor per fomentar la unió, tradició i companyonia.

Només una processó té protagonisme a la Setmana Santa castellonenca, la que recorre els principals carrers de la ciutat la vesprada-nit del Divendres Sant, la del Sant Soterrar o del "silenci". Dues són les agrupacions de bombos i tambors que formant part de les confraries de Castelló, prenen protagonisme a la processó, la del Crist de Medinaceli i la Secció Interna de la Confraria de Santa Maria Magdalena que, amb els seus ritmes, a més a més de fer caminar les imatges de la manera més solemne possible, tracten de donar vistositat a la desfilada.

Una desfilada que amb el pas dels anys, la incorporació de confraries i de nous elements, per assolir vistositat, i també malauradament protagonisme, ha perdut la seua tradició ancestral, allò que la feia única a la ciutat i a la província, "el silenci" , arribant a l'extrem d'incorporar associacions "convidades" per fer soroll i, elements, cas dels legionaris, que no tenen cap lligam amb la tradició de la nostra Setmana Santa.

No estic en contra de les desfilades de "la legión", i no dubte de la devoció i sentiment d'aquella força militar cap al Crist de la bona mort, tampoc de soroll dels bombos i tambors, ni de les saetes andaluses, però cada cosa al seu lloc, sense desvirtuar el fet tradicional. Davant del desplegament de la Setmana Santa d'Andalusia, o la del Baix Aragó, davant les manifestacions de caràcter popular i l'ornamentació d'altres llocs, cal potenciar allò que és ben nostre, i vet per on, allò que definia i a de continuar definint la processó de Divendres Sant a Castelló, és el silenci, o no?