Avancem o retrocedim?

Quan el campanar de Castelló era el gran desconegut de la ciutat, allà pel 1989, de la mateixa manera que l’any anterior als membres de la Colla Pixaví se’ns va ocórrer poder contemplar “Castelló des de dalt”, vam començar a compartir la nostra experiència amb la resta de veïns, organitzant, el dilluns de Magdalena, dia 27 de febrer, “la primera pujada al campanar”.

D'aleshores ençà amb alguna interrupció per obres o pandèmia, mai hem faltat a la cita. Ahir vam complir amb la tradició i vam celebrar la 34ena pujada. Les explicacions de viva veu, la bona organització i una acurada documentació escrita que va acompanyar-nos un rastre d'anys, estem convençuts, van ser les accions que van fer que els “qui manaven i manen”, organismes i institucions començaren a preocupar-se una mica per l’edifici.

Per anunciar la visita a més d’aparéixer aquesta en el corresponent programa oficial de festes, prompte va tenir un element distintiu. El mateix dilluns al matí els pixavins despenjàvem una enorme senyera quadribarrada des del més amunt del campanar, fins al terra de la plaça. Un símbol de festa que en acabar la visita tornàvem a recollir per poder-la penjar de nou l’any següent.

Però el temps passa i al campanar de la Vila els diferents governs municipals i Juntes de Festes, amb l’escusa de potenciar “l’enfarolà” un acte que se celebra el dissabte inici de festes, van començar a “penjar-li coses”, que si una silueta de l’ermita de la Magdalena, que més prompte semblava un somier que altra cosa, que si el gegantesc cartell anunciador de les festes de l’any, que si les dues coses…, fet que va fer del tot impossible que la senyera que per un bon grapat d’any va presidir la plaça ja no es poguera llançar.

Ara, aquest any, un nou element ha vingut a “canviar” la fisonomia del campanar. La nit de l’enfarolà, amb motiu del 650e aniversari de la romeria, no s’ha penjat ni cap senyera, ni cap cartell, ni cap banderola amb l’escut de la ciutat. El que podem contemplar és un gran llençol verd que vol ser una enorme cinta magdalenera, quan tots sabem que la cinta, tot i ser distintiu de la romeria, no té una gran tradició, es remunta a poc més de 70 anys, en aparéixer per primera vegada lligada a la canya l’any 1952.

Avancem en l’estima envers la ciutat? Pense que no, que més bé retrocedim, si com está passant ens oblidem de la senyera que va ser origen del nostre poble. Van ser molts els castellonencs que ahir, mentre esperaven a “la cua” el seu torn per poder pujar al campanar, ens preguntaven el perquè aquell acte de penjar la gran senyera, la més gran que hi ha hagut mai a la ciutat, ha caigut en l’oblit.

No necessitàvem tanta parafernàlia, no era si voleu tan espectacular, però veure per unes hores una gran senyera de dalt a baix del nostre campanar, era sinònim de festa i de festa grossa.

Aquells que no estimen el que és seu perden prompte la seua identitat. Nosaltres, els pixavins,  que des del primer moment ens sentim més que orgullosos d’ajudar a mantindre la identitat ala nostres conciutadans, també ens lamentem que, els polítics d’abans i també d’ara, voluntàriament o involuntàriament, hagen consentit que per uns o altres motius, de vegades fins i tot incomprensibles -pensa malament i encertaràs-, la senyera no puga presidir la vesprada del dilluns de Magdalena les pujades que amb tanta estima i dedicació realitzem any rere any.

Per descomptat pense que només és qüestió de voluntat. Mitjans cada any que passa hi ha més i moltes de les dificultats que havíem de véncer en aquells primers anys, ara, són fàcilment salvables.

Si la llengua oficial de les festes és el valencià, també la bandera de la festa és la nostra senyera i, de vegades, massa, sembla ser només un drap per tapar laterals d’escenaris… Avancem o retrocedim? Què penseu?