Tal vegada la seua capacitat per destil·lar
anys d’experiència en moltes i diferents accions públiques els ha fet, fins i
tot en més d’un cas després de desaparéixer de la vida pública, oferir
exactament les paraules adequades, o cal dir encertades?, en els moments
precisos; dit en paraules del poble “estar a les caigudetes”, intentant
condensar les seues experiències vitals, fracassos i triomfs, en frases
impactants, que analitzades en detall, ens ofereixen una mirada a l’interior de
les seues ments, i això ens permet, en qüestió de segons, repassar mentalment
tota la seua vida pública.
Aquest fet de llançar frases que
intencionadament busquen deixar una empremta al seu darrere, no són exclusives
dels polítics, trobem casos semblants en el món del cinema, de la música o de
l’esport, però tal vegada, les més clàssiques són les atribuïdes als polítics.
“Los políticos son iguales en todas partes. Prometen construir un puente incluso donde no hay río” atribuïda a Kruschev, “Puedo prometer y prometo” del recordat Adolfo Suarez, o aquella més escatològica i propera de l’expresident de la Diputació de Castelló el senyor Carlos Fabra “ He comprado el 27.931 y, si me toca, me toca me sacaré la pirula y mearé en la sede de Izquierda Unida”, en serien uns clars exemples recordats per tots i que van, en el seu dia, assolir un impacte mediàdic.
En aquesta
línia, i tal vegada amb un objectiu que va més enllà de la simple comunicació
d’un missatge específic, tal vegada per anar madurant la idea i defensar una
postura molt particular, l’expresident de la Generalitat i exlíder del PP
Valencià, el senyor Francisco Camps, va protagonitzar ahir en el marc de
l’espai Veles i Vents, lloc emblemàtic i epicentre icònic de la Marina del port
de València, un acte qualificat oportunament com a “multitudinari” tot i que
els mateixos organitzadors han reconegut que van congregar-se un millar de
persones, per llançar el seu projecte de “tornar a presidir el PPCV” i així
recuperar la força del partit.
Tot sembla estava més que mesurat, des del lema “30 años de compromiso”, passant per la música en directe dels anys ’80 i ’90, crec vaig escoltar per televisió de fons en un moment en què el periodista es feia resó de la notícia “A quien le importa” d’Alaska, fins als convidats, històrics dirigents del partit, amiguets com Fabra, Rus, Castedo, Martínez o Aparisi, alguns d’ells tristament recordats a Castelló i que no van tenir cap inconvenient en definir-se com “el verdadero Partido Popular”.
Va
cridar-me l’atenció i vaig pensar si no hi hauria un alt grau de cinisme quan
Camps va dir que “el seu era un projecte no personal, sinó col·lectiu” per fer
realitat el somni de molts valencians, però, tanmateix, aquell moviment
“campista”, a ningú se li escapa que és tot un desafiament al poder orgànic de
l’actual Molt Honorable Carlos Mazón, a qui pilla en el pitjor moment polític.
Al meu
raval actuar com sembla ho va fer ahir el senyor Camps i tots els seus
“palmeros” té un nom, ser un aprofitós, perquè vist des de la distància i sense
cap interés especial en què les coses li vagen bé o malament políticament
parlant, voler
traure un benefici aprofitant unes circumstàncies que sembla se li presenten
prou afavoridores i fer-ho sense cap mena d’escrúpols, només ve a demostrar com
van ser i com volen tornar a ser-ho.
El Partit Popular del País Valencià té ara un problema afegit. Tot el comité executiu autonòmic malgrat voler tirar endavant una normalitat, “el cambio se cumple” veu com muntat el circ mediàtic de la Dana, “li creixen els nans” i, el que semblava impossible fa un temps ara pot succeir.
Doncs
res, perquè hui diumenge, i els dies, setmanes i mesos venidors no els siguen
tan traumàtics, als amics del PP els hi deixe unes darreres frases o pensaments
“No hi ha mal que cent anys dure”, “Que Déu els pille confessats”!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada