Tarancón i Reig, dos personatges, dues cares oposades…

A la manera d'entendre les relacions interpersonals i polítiques, i també les activitats de govern i d'administració, caracteritzada per la coerció i el dirigisme estricte envers els subordinats, que pretén l'obediència absoluta dels manaments, se l’anomena autoritarisme. Consisteix en un excés d'autoritat que exigeix ​​la submissió plena de la ciutadania a les decisions del poder siga polític o a vegades també religioses.

Famós per les seues disputes amb el règim franquista el cardenal Tarancón incús després de la seua dimissió de la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola i ja retirat a la seua Borriana natal, va continuar denunciant en manifestacions públiques “l’autoritarisme de la política i l’església espanyola” continuant per molts anys sent qualificat de “rojo, un enemigo del Régimen y un compadre de los independentistas”.

En aquesta línia tot just hui fa 40 anys, va publicar a la revista “Vida Nueva” una carta que encara hui vistes les darreres afirmacions del que va ser bisbe de la nostra diòcesi, Reig Pla, té plena vigència, ja que en aquella afirmava que l’església mantenia els hàbits autoritaris, malgrat el canvi d’actitud que feia anys demanava el Vaticà II i el nou règim pluralista i democràtic que el poble espanyol havia triat a la mort del general Franco.

Segons el cardenal, allà pel 1985, els governants i dirigents espanyols, polítics i molts eclesiàstics no estaven acostumats a dialogar, eren radicals i exclusivistes en el temperament i, sobretot, destacava que eren molts els qui es creien estar en possessió de la veritat volent aprofitar el seu poder per a imposar-la, i que moltes vegades aprofitaven la seua autoritat per a aplicar una imposició injusta i, en el cas de l’església, un dogmatisme a voltes més que intolerable, exigint als dirigents religiosos un canvi d’actitud, reconeixent el pluralisme i respectant totes les tendències, convidant a abandonar hàbits i actituds que no podien compaginar-se amb les orientacions del concili i que, a parer seu, no eren correctes.

Tot un avançat pel seu temps i del que molts dirigents religiosos actuals haurien de prendre exemple, començant per l’emèrit bisbe d’Alcalà i tristament recordat a Castelló, Reig Pla que, aquesta mateixa setmana, s’ha vestit de glòria afirmant que: “la discapacitat és herència del pecat i del desordre de la natura”, una declaració que com a mínim podem considerar-la com a profundament ofensiva, estigmatitzant i completament allunyada del model d’una societat inclusiva.

Tot i ser unes declaracions totalment fora de lloc i incomprensibles per un catòlic cristià, venint de qui venen no resulten massa estranyes, ja que qui va ser bisbe de Sogorb-Castelló al llarg de la seua trajectòria ha realitzat en diferents vegades i ocasions, malauradament comentaris molt polèmics i desafortunats, sobre l'homosexualitat, l'eutanàsia o la pederàstia. "Les joves aniran a l'infern si vesteixen provocatives", "el divorci és contagiós i una plaga social" o "l'avortament és com l'Holocaust" són només algunes de les seues perles...

Hi hauria el bisbe Reig de llegir-se les memòries de Tarancón i aprendre que no es pot parlar així de ningú, perquè el que cal fer és defensar la dignitat de les persones i la inclusivitat.

La raó és que com afirma el senyor Jesús Martin, director general de Drets de les Persones amb Discapacitat, organisme dependent del Ministeri de Drets Socials, "els púlpits no poden ser espais per estigmatitzar sinó per promoure el respecte als drets humans a tota la ciutadania sense excepcions".

Dos personatges molt lligats a Castelló i que ara tornen a ser protagonistes antagònics, l’un Tarancón en complir-se 40 anys d’unes declaracions més que actuals, l’altre Reig per acaparar protagonisme tirant per l’aire el sentit comú, l’un per la renovació i pel canvi que venia del Vaticà II, l’altre ancorat encara al nacionalcatolicisme...

Tarancón va ser un home lliure. Un home de diàleg i de paraula, que sabia intuir els camins que ell i l'Església havien de fer, per construir una societat reconciliada, justa i lliure, Reig Pla com a pastor hauria d’emprar com a mínim un llenguatge respectuós i digne cap a les persones, de segur que els catòlics creients eixiríem guanyant.