Tres-cents divuit anys d’un mal dia…

Tal dia com hui, un 12 de maig de 1707, fou un dia tristament històric per Castelló. Estem en plena guerra de Successió iniciada el 1701 després de la mort sense descendència de Carles II, el darrer dels Àustries, que va deixar com a hereu del tron el net de Lluís XIV de França, Felip de Borbó, mentre l’emperador Leopold I de la casa d’Àustria, reclamava el dret de successió per al seu fill Carles, conegut a casa nostra com l’arxiduc Carles.

Així, mentre la corona de Castella dona suport al Borbó, la por d’implantació d’un regne absolutista va fer que la corona d’Aragó que comptava amb el suport del Principat de Catalunya, dels regnes de València i Mallorca, i els territoris de Sardenya, Sicília i Nàpols, va acabar prenent partit per la causa austriacista.

En principi l’Ajuntament de Castelló, seguint les instruccions del Batlle sembla va apostar pel rei francés, aportant uns diners per atendre les despeses de la guerra i fer front als avanços dels “maulets” que cada vegada s’apropaven més a les nostres terres. Aquests dominis i conquestes van fer créixer a les classes populars castellonenques el favor envers l’arxiduc Carles, obligant el poder municipal a abandonar la ciutat.

Castelló es preparava per a la guerra i a la fi de 1706 l’església de la Sang va convertir-se en magatzem de munició, traslladant-se el Sant Sepulcre a la capella de la Comunió de l’església Major.

En juny de 1706 Carles és proclamat rei d’Espanya a Madrid i a l’agost és Felip qui recupera la capital obligant a les tropes de Carles a replegar-se cap a València on jurant els furs va ser proclamat rei.

Tanmateix, la derrota d’Almansa d’abril del 1707 va suposar l’inici del final, la guerra arriba a les nostres terres, el 8 de maig cau València i el 12 de maig, tot just hui es compleixen 318 anys, el duc de Berwick és rebut pacíficament a Castelló, forçant un impost i decretant l’enderroc de les muralles, a més a més d’haver de sufragar el desenrunat, per evitar que la vila tornara a ser un reducte per l’enemic, a la vegada que s’elegeix una nova corporació municipal de patent filiació borbònica, addictes a la monarquia francesa, personatges d’alts nivells de renda.

Tot i això, el Borbó estava més que enfadat i no content i com a conseqüència directa de la batalla d’Almansa, a més d’incendiar i arrasar Xàtiva, i prescindint dels possibles aliats al regne, el 7 de juny signava el decret de Nova Planta, mitjançant el qual s'abolien els històrics furs, base del govern autonòmic i que regien les terres valencianes des de temps del rei Jaume I, substituint-los per les lleis que regien a Castella.

318 anys es compleixen hui de l’obligació d’usar el castellà com a llengua administrativa, religiosa i escolar, arribant-se a través d’un decret de l'Ajuntament “botifler” castellonenc a traduir les ordenances municipals, les populars “ordinacions", del valencià al castellà, a la vegada que implantava els poders, governatiu-judicial, financer i militar.

A Castelló el Nou Decret va suposar la creació de tres governacions: la castellonenca, la de Morella i la de Peníscola, ficant-se al capdavant de cadascuna per controlar el territori, un corregidor representant de la corona.

L’adhesió borbònica del nou ajuntament castellonenc va manifestar-se d’immediat fent-se notòria en la solemne recepció que el setembre de 1712 va fer-se al cos del mariscal duc de Vendôme que va morir a Vinaròs, segons tradició popular “d’un enfit de llagostins”, sent breu l’estança del cadàver a la ciutat, sent traslladat a l’Escorial.

Mai va visitar el rei Felip V la ciutat al llarg dels més de 40 anys del seu regnat i 275 anys més van haver de passar perquè al País Valencià recuperarem, en part, la voluntat autonòmica i la identitat diferenciada com a poble històric, amb l’aprovació, per un altre Borbó, ara Joan Carles I, de l’Estatut d’Autonomia de 1982.