S’apropen
a 2000 els morts al Congo pel nou brot d’Ebola, el preu del petroli continua a
l’alça per les tensions entre l’Iran i els Estats Units, greus inundacions a
l’Índia o una petroliera vinculada a Trump descarrega sense permís equips de
perforació a Groenlàndia; un dia que també el record ens trasllada al 1982, tot
just hui fa 44 anys en què Joan Lerma candidat del PSPV-PSOE va resultar elegit
primer president de la GVA, electe democràticament després del període de
transició, en no presentar-se cap altre candidat, amb els vots favorables del
PSOE, PCE i PAD i les abstencions dels diputats d’UCD, democristians i del PAD.
Un president que, quasi mig segle després, ocupa un lloc decisiu en la història política de la Comunitat Valenciana i encara desperta visions completament oposades dins la societat actual. Per alguns fou el president que va consolidar l’autonomia i modernitzar les institucions després del període de la transició; per altres, va ser “el dimoni”, aquell que va possibilitar l’obertura de la porta a una política lingüística i cultural que, buscant la unitat de la llengua va diluir la que alguns consideraven, jo també crec que erròniament, la singularitat històrica de la llengua valenciana.
Un
dels episodis més recordats del seu mandat va ser l’eliminació, recolzat amb el
conseller d’educació el senyor Ciscar, de la normativa que només uns mesos
abans essent consellera d’educació la senyora Empar Cabanes, s’havia
oficialitzat; una normativa elaborada per filòlegs valencians de la Reial
Acadèmia de Cultura Valenciana que pretenia desenvolupar un model lingüístic
adaptat a la tradició i la realitat social del valencià, diferenciant-lo de la
llengua comuna dels territoris catalans-aragonesos- valencians, adaptant les
ensenyances a la normativa defensada per l’Institut d’Estudis Catalans.
Aquella valentia va suposar un procés de transformació educativa en l’àmbit públic, manifestada en l’ensenyament, mitjançant la posterior aprovació de la LLei d’Ús i Ensenyament del Valencià i la creació de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, a la vegada que una normalització dels mitjans de comunicació públics, ràdio i televisió, la universitat, l’administració i bona part de la cultura valenciana. Mantenint-se oberta per molts anys la polèmica lingüística.
Una
polèmica que no va acabar en Lerma, que va continuar amb Zaplana, Camps o Fabra
que van “nadar entre dues aigües”, i que va anar restringint l’ús del valencià
amb el pas dels anys, fins que el 2015, el PSOE, ara amb Ximo Puig al
capdavant, però recolzat amb un jove conseller d’Educació, el senyor Marzà, que
des de la Conselleria va tenir ben clar que allò que caracteritzava a la
societat valenciana era la diversitat lingüística i que aquella havia de ser un
element d’enriquiment i no un motiu de vergonya i que tornà a donar impuls en
favor de l'educació pública.
El temps passa i a les eleccions del 2023, fa tot just tres anys el PP torna a recuperar la Generalitat i per imposició del soci de govern VOX, el torero Barreda passa a ocupar la Conselleria educativa, i la política educativa sofreix un nou gir, que es manté amb el nou conseller Rovira i la substituta senyora Ortí.
44 anys després de l'autonomia, 44 anys després de Lerma i de la cooficialitat de la llengua, encara és tabú parlar en un jutjat, tribunal, servei sanitari o bancari en la llengua pròpia i, la nefasta política dels dirigents autonòmics en matèria lingüística fa que l’ús habitual de la llengua en l'àmbit quotidianament, laboral i institucional necessari per a garantir la seua supervivència i transmissió intergeneracional deixe molt a desitjar, també ací a Castelló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada