De maquetes…

Va ser al Nadal del 2011 quan l’alcalde de la capital, Alfonso Bataller, i el seu antecessor, impulsor de la remodelació i aleshores president de la Generalitat, Alberto Fabra, van inaugurar la nova imatge urbana de la plaça Major dotant-la entre d’altres de quatre elements cridaners: un laberint a semblança del qual existia a l'antiga església de Santa Maria, el plànol de l'historiador Martí de Viciana serigrafiat a terra, quatre pedres flamejades de Borriol preservades al costat del Mercat Central per testimoniar el que la plaça va ser durant segles i una maqueta a escala de la plaça, ubicada al costat del Fadrí, obra de l'escultor castellonenc Carlos Martínez; un conjunt escultòric que reproduïa en bronze i en relleu els edificis de la plaça Major, d’on sobreeixia de manera principal la torre campanar, en un format accessible i visible pels vianants, que amb el pas dels anys i d’estar a sol i serena, alguna que altra actuació vandàlica, i, també lamentablement per una manca d’un mínim manteniment, va anar deteriorant-se, fallant la seua fixació i obligant, fa uns mesos, a l’àrea de patrimoni municipal, a retirar la peça i retornar-la a l’escultor perquè estudiara la millor solució per a la reparació.

Ahir mateix s’anunciava que la peça de bronze, danyada i retirada per a la restauració, una vegada reparada per l'escultor tornava a ocupar la seua ubicació original a la vegada que la regidora de cultura destacava la importància de protegir el nostre patrimoni cultural fent una crida a la ciutadania per fomentar el respecte per la història i les tradicions locals i la necessitat de la col·laboració ciutadana.

La senyora España reiterava el compromís que l’equip de govern municipal té amb la defensa dels béns culturals de la ciutat i la inversió de recursos públics que des de la municipalitat es fa per tenir cura d’aquests elements que narren la història col·lectiva de la comunitat.

No tinc per què dubtar que això és així, però…

A punt ara de complir-se dotze anys de la col·locació entre la plaça Hernán Cortés i el carrer de l’escultor Viciano, d'una altra maqueta de bronze del mateix escultor, a escala 1:600, mitjançant el tallat per cnc, procés de fabricació sostractiva assistit per ordinador que talla, dona forma i poleix un bloc de bronze brut per transformar-lo en una peça d'alta precisió,  i col·locada sobre una pedra massissa de 100x100 cm, que recrea la ciutat de Castelló emmurallada al segle XVIII en què queden reflectides les muralles, torres i portes alguns ja desapareguts, el trapig, els convents de Santa Clara i Sant Agustí o l'antic hospital de Trullols, i d'altres transformats, com ara la Catedral de Santa Maria, sembla pel seu estat que, no s’ha fet mai cap manteniment sobre aquesta.

La seua ubicació al costat de la parada del Tram i de diferents línies d’autobusos i envoltada de “tauletes” de la terrassa d’un bar adjacent, fa que, a banda de passar massa desapercebuda, aquella sempre estiga bruta, plena de paperets, fulles caigudes dels arbres, pells de pipes de gira-sol, restes de beguda per sobre, i el que és més greu, de vegades plena de vidres d’alguna ampolla que, voluntàriament o de manera fortuïta s’ha trencat al seu damunt.

No són problemes tan greus com aquells que han obligat a l’actuació del servei de patrimoni, però sí que és també obligació de l’ajuntament el mínim manteniment, i no costaria molt que, el servei de neteja municipal de tant en tant li fera una rentadeta de cara, passant-li una mica d’aigua a pressió i una neteja d’aquells racons que, per les característiques de l’obra s’omplin amb facilitat de pols i brutícia. Fa lleig el que de vegades es troba algú quan s’acoste a veure com era Castelló al segle XVII, per no parlar de si és un invident i per fer-se una idea ha de fer servir el tacte.

El patrimoni cultural públic de Castelló és de tots, i si tots volem que aquestes maquetes continuen sent unes imatges molt lligades a la memòria urbana del nostre poble cal preservar-les, no amb accions puntuals com aquesta del Fadrí, que si cal es fan, si més no en el manteniment diari, en aquell que no es veu tant, que no dona peu a cap foto, però fa que qui s’acoste, veïns o forasters, s’emporten una bona impressió del que contemplen.