Sis del sis del vint-i-sis: Un dissabte que és dijous…

Acabe d’arribar de l’alqueria de collir quatre albercocs, quan escolte un alegre vol de les campanes del fadrí. És dissabte, consulte “el taco” del calendari i em diu que hui és el 157è dia de l'any, que en falten 208 per finalitzar l'any, que és primavera a l'hemisferi nord i tardor a l'hemisferi sud, i que entre d’altres l’església celebra sant Norbert.

Pense que, tal vegada aquest “vol” siga per celebrar l’arribada del papa Lleó al nostre país, o per allò de donar visibilitat a l’esdeveniment esportiu més important que s’ha de celebrar aquesta vesprada-nit a Castelló, el partit d’anada del play-off d’ascens a primera divisió del club de futbol de la ciutat, o per què no?, per commemorar el dia mundial del io-io, que vet per on, també, i per recordar el naixement del seu inventor, se celebra avui; però no, de seguida m’adone que el volteig de campanes del campanar de la Vila té un altre motiu, que, tot i vingut a menys amb el pas dels anys, encara manté una tradició popular, sobretot entre la gent més gran.

En aquestes estava quan m’ha vingut com un rellampeg a la memòria un antic refrany de la tradició cristiana, que per recordar algunes de les festes més importants per a l’església catòlica, durant segles va gaudir de gran popularitat, però que a poc a poc ha anat caient en l’ostracisme i que diu així: "Hi ha tres dijous l'any que llueixen més que el sol, Dijous Sant, Corpus Christi i Ascensió".

I tant, perquè hui no és dijous, és dissabte, però el passat dia 4, dijous, va ser la festivitat del Corpus, tot i que per ser dia feiner, va passar, com va sent habitual en els darrers anys, sense pena ni glòria, o millor encara, amb més pena que glòria; el Corpus a Castelló, que destaca per la seua arrelada tradició religiosa i cultural, que inclou la tradicional processó amb el Santíssim sota pal·li des de la Cocatedral de Santa Maria i les actuacions folklòriques del tradicional Ball dels Nanos i els Cavallets del Corpus a la Plaça Major.

Des de l'inici del segle XV, any 1409, es tenen notícies de la celebració d'aquesta festa al nostre poble, festa lligada a solemnes actes religiosos i diferents cavalcades, on intervenia tot el teixit social de la població, des de les Ordres Religioses i les institucions benèfiques i docents, fins als gremis i els representants de les festes de carrer. 

Les celebracions i cavalcades eren organitzades conjuntament pel Consell Municipal, el clergat de l'església Major del poble que havia iniciat la seua construcció als inicis del segle XIV,  i la col·laboració de la confraria del Santíssim Sagrament, el majoral de la qual, elegit per sorteig anual entre els cavallers i prohoms benestants del poble, era l'encarregat de pagar les  despeses “de la cera” que la festa comportava.

Allò que es feia sempre dijous, després, amb el pas dels anys i la pèrdua de la religiositat oficial i personal, va passar a celebrar-se dissabte, i hui, 2026, el Corpus Christi una de les festivitats més solemnes del calendari catòlic, es debat entre la Fe, la història i el simbolisme.

De manera que hui, dissabte, com si fos dijous passat, Castelló tornarà a celebrar una manifestació doble, en dues parts clarament diferenciades, però que es complementen entre si, conservant cadascuna la seua pròpia identitat d’antany; la festa pagana o popular que juga i tracta de mantenir escenes, costums, arrels, balls, història del poble, amb la màxima acció de “ballar els nans a les autoritats”, i la religiosa que culmina la part sacra amb la desfilada de la Custòdia pels carrers de Castelló.

Una celebració que marca, el punt àlgid de la primavera i treu al carrer tot el potencial festiu de la ciutat i que carregada d’un simbolisme profund pot arribar a connectar l’espiritualitat, la fe, la tradició i fins i tot l’art religiós.

El refranyer guarda una altra expressió d'ús freqüent vinculada als tres dijous que brillen més que el sol. Es tracta de la locució "no és res de l'altre dijous", emprada per a manifestar que alguna cosa no és tan important o extraordinària com sembla. Hui, és un dissabte, el dissabte que també és dijous...