Les festes de Castelló de l’alliberament...

 “El 13 de juny de 1938, el tinent coronel Mohammed Ben Mizzian en tenir notícies del que passava a l'interior de Castelló, va ordenar a la seua tropa avançar per la costa, per agafar el Grau de Castelló i penetrar a la ciutat; amb l'arribada dels regulars va cessar la matança, bé que va provocar un contraatac enemic que va endarrerir la caiguda de la ciutat. Dos dies després, els soldats nacionals van fer la seua aparició per diversos carrers, com l'avinguda Lidón i l'avinguda del Mar, enmig de l'alegria popular”.  (El español digital)

A la immediata postguerra, els galifants van implantar la rememoració del Dia de l'Alliberament. Aquest 14 de juny venia a substituir les «Festes de la Llibertat» a l'imaginari local. Els Tres Dies de Juliol que fins al 1938 representaven el triomf de la ciutat sobre el carlisme al lloc de 1837 “Triunfó de los enemigos de la Libertad” però, un segle després, els nacionals van resultar ser els vencedors.

Els fastos per al record de l'entrada a la capital dels nacionals i amb ells els moros, no estaven pensats per alegrar la vida de la majoria dels soferts castellonencs; eren, més aviat, el recordatori, any rere any, de qui manava.

Aquelles festes, encara que amb el pas del temps, van anar venint menys, es van mantenir, prop de 40 anys, fins després de la mort de Franco i l'entrada la democràcia. Unes festes on s’instava el veïnat a decorar els carrers amb arcs triomfals, on s’oferien parades militars i paramilitars, carreres de cambrers, hissada de bandera nacional sobre la part alta de la torre campanar, sonar de sirenes i Te Deum, tot per voler que els veïns més libèrrims oblidaren altres manifestacions més festives. I encara que en aquell Castelló de postguerra, ben aviat, es va comprovar que les celebracions del juny no eren una invitació a la festa, el règim no parava d'encoratjar-les.

Així si acudim a l'hemeroteca, prenent com a exemple les celebrades el juny de 1943, fa just 83 anys, veurem que aquelles es van perllongar durant nou dies, del 12 al 20 del mes, amb tot un seguici d’actes variats on s’incloïa una parada militar i xarlotada el 12, o la concentració falangista, la inauguració de l'avinguda del mar, una correguda de bous, la col·locació de la bandera nacional al més amunt del Fadrí i el concert de la coral polifònica de València el 13.

El tercer dia de festes, just avui 14 de juny, fa 83 anys, es va celebrar una missa de campanya al passeig de Ribalta, una desfilada, una primera jornada del certamen musical provincial i un festival de cors i danses de la Secció Femenina. El 15, a més de la segona jornada del certamen musical hi va haver una carrera de cambrers i una revetlla a la Pèrgola. El 16 el programa parla d’un concurs de tenis i del llançament d’un castell de focs a l'andana central del passeig.

Les festes van continuar el 17 amb una cursa de bicicletes i una funció de gala al teatre principal, el 18 amb l'actuació de la rondalla valenciana “Ecos del Túria” i una revetlla a la Pèrgola. L'ascensió en globus de l'aeronauta senyor Amador Fernández des de la plaça de Fadrell i una nova revetlla a la Pèrgola van ser els actes destacats del 19, per, el 20, últim dia de festes, el tir de colomí i el partit de futbol entre el Sabadell Club de Futbol i el nostre Club Esportiu Castelló van ser els plats forts, tret d'una gran traca final.

Si comparem aquest extens programa, similar al dels altres anys de la dècada dels 40, amb els actes commemoratius dels anys 50, 60 i 70, veurem com els dies festius es van anar reduint, quedant pràcticament en dos, la vespra, el 13, dia de record de l'entrada de l'exèrcit nacional de la ciutat, sent la parada militar, l'hissat de l'ensenya nacional, el tret de carcasses commemoratives, el sonar de les sirenes i la interpretació de l'himne nacional, els actes més importants i significatius de la vigília i la missa i el segon i últim dia la celebració d’un Te Deum, per allò de la religiositat oficial del govern.

No cal dir que el poble es converteix amb el pas dels anys en mer observador, sense cap participació, sent els caps militars, civils i municipals els veritables protagonistes de tots i cadascun dels actes. Uns actes i unes festes que hui, més de 80 anys després, només són record d’un passat que esperem mai torne.