Startup i fintech...

No em considere una persona analfabeta ni molt menys, però he de reconéixer que la notícia que acabe de llegir fa pocs minuts publicada en un dels periòdics locals m'ha deixat més que descol·locat: "Bankia elige a las 15 startups para acelerar y creará un Fintech Club".

L'he haguda de llegir vàries vegades... startup? Fintech club? De veritat, jo no sé a vosaltres, però a mi, em sonava a música celestial i per més que tractava d'imaginar no arribava enlloc; tal vegada podia tenir relació amb algun aspecte econòmic, financer o semblant, però....

Així que com sóc de caràcter curiós he buscat a la internet per informar-me i, vet per on, tot un nou món s'ha obert als meus ulls.

Resulta que una startup pot definir-se, si fa o no fa, com una empresa de nova creació que presenta grans possibilitats de creixement i, a vegades,un model de negoci estable, és a dir, una companyia més o menys gran, dissenyada per créixer de manera ràpida; empreses que, naturalment, es recolzen en la tecnologia, estan relacionades amb el món de la internet i mostren un alt nivell de projecció, de potencial per convertir-se en grans negocis.

I fintech? Sembla és un mot que prové de la contracció de les paraules angleses "finance i technology", de manera que engloba els serveis o empreses del sector financer que aprofiten les tecnologies més modernes per crear productes innovadors. Empreses tecnològiques que tracten d'aportar noves idees aplicables als serveis financers, demostrant que existeix una altra forma de gestionar els diners, d'una manera més ràpida, còmoda i transparent. En definitiva, desenvolupament de serveis financers basats en la innovació tecnològica.

Una vegada situats, més o menys, allò que vol dir-nos la notícia de Bankia és que es tracta de trobar empreses, companyies, que desenvolupen serveis diferents que siguen cada vegada més àgils i innovadors beneficiant i millorant els hàbits de vida dels usuaris.

Exemples de startups internacionals van ser en els seus orígens Google, Twitter, Facebook, Tuenti o Privalia I, vet per on, ací al nostre poble, a Castelló, sembla hi ha un bon planter d'emprenedors, d'innovadors de creadors de startups.

En voleu uns exemples? Ací van...

Paynopain és una firma castellonenca creadora d'un producte "Easy Go Band", una polsera per al control d'accessos, pagaments i identificació d'usuaris, que sembla està tenint molt d'èxit.

Advertissim, una altra empresa startup, ha suposat una revolució en el camp de les comunicacions, oferint accés a la comunicació en aquells llocs que fins ara era quasi impensable, cas dels interiors dels ascensors o de cabines, amb pantalles publicitaries, amb un més que notable èxit.

I en aquest món tan desconegut i intrigant, destaca a escala internacional des de fa ja uns quants anys el que ja anomenen "Steve Jobs de Castelló", Pep Gómez, creador d'una de les primeres startups, Fever, una aplicació per a mòbils orientada a l'oci i que està triomfant als Estats Units.

I en aquestes estem quan ens assabentem que la Diputació de Castelló ha rebut aquesta mateixa setmana el premi de la Unió Europea a l'administració pública "Best Public Administration for Startups Award", reconeixent la seua tasca i esforç en favor de les startups i organització d'esdeveniments en suport a l'emprenedurisme.

I jo sense assabentar-me, que gran és el món!!!

El banc de terres o el somni dels justos...

Hui, 13 i dimarts, dia en què a la cultura espanyola, grega i d'alguns països d'Amèrica Llatina és considerat dia de mala sort, voldria recordar i fer cinc cèntims de la proposta que roda per l'ajuntament de tirar endavant al terme de Castelló un banc de terres municipal, un recurs per als propietaris de parcel·les amb capacitat agrícola, que suposa una alternativa contra l'abandonament d'aquests terrenys a més, de ser un recurs per a les persones interessades a cultivar terres.

Castelló ha estat poble agrícola per molts anys, però en l'actualitat l'abandonament de les terres de cultiu és més que greu i significatiu, de manera que a més de contribuir a la pèrdua de superfície agrícola útil, es genera un impacte negatiu en el nostre medi ambient, incrementa el risc d'incendi, augmenta la proliferació de plagues i genera un major risc de degradació ambiental i paisatgístic.

Per totes aquestes raons, allà per l'estiu del 2012 l'aleshores regidor d'agricultura, el senyor Gonzalo Romero, va anunciar, a boca plena, la creació del "Banc de Terres de Castelló (BTCS)", una iniciativa promoguda des de la Delegació Municipal d'Agricultura i Medi Ambient, amb la qual s'intentava frenar la pèrdua de superfície agrària útil a través de la posada en valor de terreny de cultiu perduts o insuficientment aprofitats, al mateix temps que donar solució a la creixent i cada vegada més important problemàtica agroambiental derivada de l'abandonament dels camps, fet que anava a contribuir al manteniment del paisatge agrari del terme municipal i a la preservació de la tradició i pràctiques agrícoles locals.

Es creava un registre administratiu municipal, de caràcter públic, que facilitava el contacte entre els propietaris de parcel·les aptes per a l'explotació agrícola i les persones interessades en el seu cultiu amb uns acords lliures entre les parts, sobre els aspectes econòmics, terminis d'arrendament i altres condicions.

Però allò, per un motiu o altre sembla que va nàixer tort i any i mig després, allò que havia de ser un projecte integral d'actuació econòmica i mediambiental i recuperació dels camps de cultiu, va quedar en molt poca cosa i lluny de projectar l'activitat agrària cap al futur, revitalitzant l'agricultura va aparcar-se i començà a dormir el somni dels justos...

Un nou equip de govern va configurar-se a la ciutat i semblava que en aquest aspecte hi havia més sensibilitat amb la voluntat manifesta de revalorar socialment la figura del llaurador castellonenc, de manera que es puga percebre l'agricultura com a mitjà de vida, i a més a més de reafirmar-se en la voluntat de donar un nou impuls al Banc de Terres, s'anunciaven noves mesures com la creació d'una marca 'Producte Fresc Ciutat de Castelló' i la seua promoció dins i fora del País Valencià, per tal d'ajudar a defensar els interessos dels llauradors de Castelló i a fomentar l'ocupació a la nostra ciutat, a més de col·laborar al manteniment de pulmons verds al terme municipal.

A passat més d'un any, i com podem comprovar en el Pla de Govern del nostre ajuntament "penjat al web municipal", dins l'apartat 8: Foment de l'ocupació, en l'àrea d'Innovació, ocupació i creativitat ciutadana, apareix com a compromís 8.15, que s'iniciarà a partir del 2017, "crearem un banc de terres a Castelló per possibilitar la continuació de l'activitat agrària".

Senyora Patrícia Puerta, regidora delegada de l'àrea, 2017 està en voltar el cantó. Fem vots un 13 i dimarts, per poder prompte recuperar, posar en explotació, i valorar econòmica i socialment el bandejat patrimoni agrícola local; així siga.

Fites compartides en el temps i en l'espai des de la fe, la religiositat, la tradició i la historia.

No podia deixar passar aquests dies sense fer referencia i comentari a tres fites històriques amb les quals molts veïns de Castelló ens sentim tan lligats que, fins i tot, desperten entre nosaltres uns vincles de solidaritat que legitimen la nostra existència com a poble i que, casualitats de la vida, aquesta setmana que tot just ara acaba, han estat més que recordats mitjançant uns rituals laics, cívics o religiosos.

Si mantenir la memòria col·lectiva és mantenir la identitat d'un poble, hi ha dades que tot i ser molt importants, malauradament per desconeixement ens passen desapercebudes i ens assabentem després que tot ha passat.

Per si de cas, és en aquesta ocasió el cas per alguns dels que açò llegiu, voldria fer resó de les tres dades, fites històriques que cronològicament ens han situat en el temps i en l'espai castellonenc des de la perspectiva del passat i mirant cap al futur.

Primera fita: 1251, 8 de setembre, el Rei Jaume I atorga a Ximén Pérez d'Arenós, mitjançant el document anomenat Privilegi del Trasllat, l'autorització per a desplaçar la Vila de Castelló des de la muntanya a la Plana. Tot just dijous passat van complir-se 765 anys i el poble ho celebrem en aquests dies amb l'acte d'agermanament amb la ciutat de Lleida, un cicle de conferències sobre el nostre origen com a poble així com un mercat de productes tradicionals o un joc de carrer que ens recorda sobre taulell porcellànic els principals moments de la nostra historia. Un bon moment i ocasió per buscar respostes i trobar perquès...

Segona fita: 1366, segons la tradició de la ciutat és el moment en què Perot de Granyana, un llaurador, troba la petita imatge de la Verge als peus d'un Lledoner mentre llaurava en un camp. 650 anys de la "Santa Troballa", record de l'inici del culte i veneració de la sagrada figura de 6 centímetres d'alçària que es guarda a la fornícula del pit de la imatge-relicari de la Mare de Déu i Patrona. Fet miraculós que, casualitats, coincideix amb una altra Verge de Lledó, copatrona de la ciutat de Valls, trobada de la mateixa manera i el mateix any... Apassionant historia la de la Santa Troballa que van "quasi reviure" en una apassionant conferència que el prior de la basílica va realitzar al saló pompeià del Casino Antic el dimecres 27 d'abril passat... 650 anys del símbol de la fe de la ciutat en l'any de la misericòrdia.

Tercera fita: 1766, 30 d'agost, diumenge anterior a la festa principal de la Verge del Lledó, que aleshores se celebrava el primer diumenge de setembre, data de la benedicció i inauguració de l'actual santuari de Lledó. Després de molts anys venerada a l'església Major la imatge retorna al seu temple, el quart construït sobre el lloc de la Troballa entre el 1724 i 1766. Es compleixen per tant ara 250 anys. Hui 11 de setembre una Solemne Celebració i "Paso por el Manto" amb obsequi de diploma nominal amb el segell pontifici del temple com a record ha marcat el matí de festa.

Tres fites castelloneres al voltant del 8 de setembre festa del Naixement de la Verge o de les Maredéus trobades, 9 mesos tot just després del 8 de desembre, festa de la Concepció Immaculada de la Verge Maria. 765, 650 i 250 anys d'història ens contemplen des de la fe, la religiositat, la tradició o la història.

La basseta dels "peixots"

 Fa calor, encara fa calor, i com a "bon iaio passejador" aquest matí he decidit que per mitigar una mica aquesta i, a la vegada, passar una estona agradable amb la menuda, podria acostar-me a l'estany del Parc de Ribalta, a la coneguda popularment com a "basseta dels peixets" i, allí entretenir-la donat menjar els "patos".

Pensat i fet, hem agafat un rosegó, un tros de pa dur, i hem enfilat les nostres passes cap a l'estany centenari que el 1914 va dissenyar l'arquitecte Franciso Tomás Traver, mut testimoni des d'aquell moment del pas del temps i de la transformació del mateix parc i de la ciutat.

Pensava trobar-me amb un parc més que recuperat i amb una basseta amb reminiscències modernistes i de clar estil vienés amb aus aquàtiques diverses, ànecs, algun cigne, peixets de coloraines..., més encara si considerem que després de la caiguda de rames d'algun arbre l'estiu passat va realitzar-se una poda i neteja general de l'arbreda i, si no recorde malament, fa només tres anys que va realitzar-se un buidatge i neteja a fons de tot l'estany.

Tanmateix, en realitat, el que he trobat en endinsar-me al parc m'ha decebut per complet. Els plàtans estant malalts, no fan quasi ombra, la sensació d'humitat i frescor brilla per la seua absència i, què dir de l'estany? Allò més que "una basseta de peixets és una bassa de peixots".

Si, és veritat que hi ha alguns cignes, que estan bruts i semblen malalts, avorrits o resignats. Ni tan sols s'immuten quan se'ls acosten els xiquets a llençar-los alguna molleta de pa. També amb paciència pot veure's algun exemplar de tortuga i alguna família d'ànecs amb "la llocada", però sense fer massa cas del menjar que se'ls subministra ni de les cridòries i corredisses d'aquells que se'ls acosten per contemplar-los de prop.

I vet per on, com l'aigua està tan bruta, no pot apreciar-se de cap manera si hi ha peixets de colorins, però sí que crida l'atenció i molt, fins i tot arriba a esglaiar que, en llençar unes molletes a l'aigua, ràpidament uns peixots, alguns d'ells de més de mig metre de llargs, carpes, llises o barbs, traient més de mig cos fora de l'aigua, obren la seua bocassa per empassar-se-les. Aquests si semblen tenir fam i molta.

És una veritable llàstima que aquest estany, ubicat a la part de l'oest del parc que, per molts anys va estar oblidat i quasi menyspreat, ara després de l'impuls d'integració que va aconseguir-se en fer desaparéixer les vies del tren i l'estació, estiga en aquestes condicions i que, com a mínim no es mantinga amb l'aigua neta, de manera que si hi ha, puguen contemplar-se els peixets de colorins, que per molts anys van ser els que van donar-li l'alegria.

L'aigua clara i transparent brilla per la seua absència i els peixos "del fang" semblen ser els amos mentre els antics peixets de la basseta ara, no donen cap nota de color, una veritable llàstima...

Confiança

 És una paraula preciosa.... en vies d'extinció; tal vegada haja estat la crisi la que haja minat la confiança en tots i tot, o tal vegada la corrupció, o ambdues coses. La realitat és que no ens refiem dels altres i sovint confiem ben poc en nosaltres mateixos.

I és que la confiança requereix risc i creix amb paciència i es nodreix de la generositat, de manera que la llavor de la confiança dóna fruits però, malauradament, és lenta d'assolir i s'han de tenir objectius clars, de manera que és difícil i costós canviar de mètodes, d'actituds, si volem un món en lligams de confiança.

La nostra societat actual, la castellonera, es basa en uns lligams de confiança mínims que permeten la convivència i l'establiment i compliment d'unes normes comunes, de manera que sovint, aquella va associada a la predictibilitat de la conducta i, si aquesta no és lícita, aleshores la confiança se'n va a terra...

Les persones capaces de generar confiança poden influir en els altres i, a la llarga tenen més poder. És el cas dels dirigents locals o autonòmics que, des de fa poc més d'un any ens governen a l'adquirir la confiança, primer dels ciutadans i després dels diputats o dels respectius regidors.

També en aquests darrers dies estem veient com el candidat a la Presidència del Govern ha estat demanant la confiança del Congrés dels Diputats, sotmetent-se a una segona votació d'investidura que, com sabem, també ha perdut perquè no ha aconseguit la majoria simple.

Comprovem com la paraula confiança i tot el que porta associada, dia si dia també, s'escolta o es llig al nostre poble. I en eixes reflexions estava jo quan, vaig topar-me, quasi sense adonar-me'n en un dels meus passejos pel poble, amb una obra d'art, que, casualitats de la vida, porta per títol "confiança".

Una obra grandiosa, de 4 x 2 metres amb un pas enmig, ubicada a  l'encreuament entre el bulevard Vicent Blasco Ibáñez i el carrer del professor Francesc Esteve; obra de l'artista José Miguel Mas, de l'any 2009, en acer, que representa mitjançant dos grans blocs de ferro, dos personatges que recolzen els seus braços a les espatlles del company, en senyal de lleialtat. Els seus cossos són dues masses pesades i sòlides, com la confiança.

Una obra que malgrat demanar això, confiança, convivència, estima, generositat, és el dia d'avui, un exemple clar i dur de l'hostilitat, del deteriorament, de la destrucció voluntària del patrimoni cultural, exemple de vandalisme nu i cru, doncs no hi ha cap "cara" lliure de grafits i letrinàlies.

No em val allò de "la gent necessita desfogar-se", que ho facen a casa, que embruten els seus habitatges. No és presentable que, un espai de la ciutat, com molts altres, que va dignificar-se, independentment de si ens agrada o no el resultat, es degrade d'aquesta manera, però, atenció, tampoc és de rebut que, l'ajuntament, mire cap a un altre costat i mantinga l'obra en les condicions en què es troba.

I si els vàndals no mereixen el perdó, l'ajuntament i més concretament la regidoria del ram encarregada de les escultures de la ciutat o el servei de manteniment haurien de actuar amb contundència i retornar al seu estat original aquesta peça. De segur que molts vianants i per descomptat el mateix autor els hi estarien més que agraïts i seguirien gaudint de la nostra confiança demostrada en l'estima d'allò que és de tots.