La "moda" de les muixerangues

El fet d'aixecar torres humanes és una més de la tradició festiva valenciana, element de cultura popular que s'ha mantingut en diverses poblacions del país, rebent diverses denominacions: negrets, moixiganga, varetes, dansants... i especialment muixeranga.

La muixeranga és difícil de clasificar, ja que no encaixa exactament en la categoria de tradició, esport, religió, símbol, fenomen social o moda, tot i que veu de totes i cadascuna d'aquestes consideracions.

És ben cert que ací, a Castelló ciutat, no ha estat mai un element distintiu. Peníscola o Forcall, tal volta, hagen estat els pobles de la província que millor han conservat les seues torres humanes amb el pas del temps, tot i que el nom, les músiques que les acompanyen, els uniformes i les figures que executen són diferents.

De totes les muixerangues valencianes la més famosa i reconeguda és sens dubte la Muixeranga d'Algemesí, vinculada a la festa gran del poble, la Mare de Déu de la Salut, arribant als nostres dies gràcies a la tradició de l'acte religiós, de la processó a la qual acompanya, com a element més característic de les festes d'aquella localitat de la Ribera.

Tal vegada pel pes i la rellevància d'aquella d'Algemesí, ha comportat que el terme "muixeranga" siga escollit per designar les colles de nova creació, que, com una taca d'oli, s'estenen arreu del territori valencià en els darrers anys.

Són moltes les localitats de diferents comarques que, en algun cas han recuperat i consolidat les torres humanes dins la cultura festiva local, amb un ressorgiment de colles muixerangueres, cas de Carlet, Sueca o Cullera, o apareixen per primer cop, en llocs on no hi havia hagut mai, cas d'Alacant, Vinaròs o el mateix Castelló.

I, vet per on, ací a Castelló, on no hi havia hagut mai tradició, en poc més de dos anys, han aparegut dues colles muixerangueres, o tal vegada cal dir una colla dividida en dues per problemes interns. Siga com siga, a hores d'ara podem no només gaudir si més no també participar, formar part, de la Conlloga -muixeranga de Castelló i la Conlloga-muixeranga de la Plana, que en sana rivalitat, mantenen la topetia per realitzar les millors i més arriscades figures.

Crida l'atenció que les dues muixerangues tinguen el prenom de "conlloga", mot molt castelloner, l'origen del qual cal buscar-lo al Tombatossals de Pasqual Tirado, quan el galifant després de vèncer els filisteus en la croada de les illes Columbretes, es dirigeix als seus companys, com la seua conlloga, el seu grup d'amics, d'incondicional, aquells amb qui ho comparteix tot i sense els quals res podria... Com anell al dit per expressar la necessitat d'unió de la muixeranga per aconseguir reptes quasi impossibles.

I també el matís de la diferenciació de les dues Conllogues,"De Castelló" o "De la Plana" distintiu de la nostra terra més propera, el Castelló referent del Castell Vell, i la Plana el lloc del trasllat després de la baixada al Pla.

Dues muixerangues "castelloneres", l'una amb l'honor d'haver estat la impulsora de la tradició muixeranguera a la capital, l'altra que irromp amb força i moltes ganes de participar i fer pinya per arribar al més amunt.

Ambient de festa, germanor, topetia... les muixerangues han arribat a Castelló per quedar-se, tots hi cabem, no importa l'edat, des de la pinya, fins al més amunt, cultura popular emocionant i a la vegada sorprenent, amunt companys!!!

Els peus a terra i el cor al cel...

La casualitat ha volgut que hui, segon diumenge d'octubre, dia en què tradicionalment el "Raval de Sant Fèlix" celebra el dia gran del seu Sant Patró, Sant Fèlix de Cantalici, coincidira amb el dia de la festa grossa del poble valencià, dia Nacional del País Valencià i commemoració de l'entrada a la ciutat de València del rei Jaume I en 1238.

Per això, hui, he hagut de triar en participar en uns actes o uns altres, i ho hauré de seguir fent al llarg del dia, doncs, aquesta casualitat fa que hi haja simultaneïtat; d'una banda els esperats esdeveniments centrals de la Diada del 9 d'octubre, d'altra els tradicionals i emotius del meu raval.

I com ho he fet? Doncs, de manera salomònica... El matí dedicat al Raval i la vesprada dedicada a estimar i fer País. M'haguera agradat ser un més en el concert de les Tres Cultures i contemplar la desfilada, així com fer-li costat a l'amic Toni Royo en el seu nomenament de Valencià de l'Any, però m'he decantat per fer raval acompanyant els Clavaris i Majorals de la Festa en la seua processó i celebració religiosa.

Calia ficar el cor al cel, com deia l'estimat patró Sant Fèlix, fer pinya, ser un més amb tots aquells veïns del Raval que, amb esforç, constància i ganes mantenim una llarga tradició que, malgrat les dificultats de tot tipus, es resisteix a morir, a desaparèixer...

Però cal, també com diu el sant, tenir els peus a terra, saber que som i serem allò que tots defensem, valencians amb identitat pròpia, amb una personalitat col·lectiva que s'ha de mantenir per damunt de fragmentacions, dictadures, repressions, polaritzacions i turbulències polítiques que, a les darreres dècades, tant de mal han fet al nostre país.

I amb els peus a terra, aquesta vesprada dirigiré les meues passes envers el Teatre Principal, per ser també un més dels molts veïns de Raval i de tot Castelló, que per aconseguir una major "difusió de la nostra cultura i la normalització de la llengua", faré costat a Raimón, el cantant de Xàtiva, que des de la dificultat, ha sabut retratar en les lletres de les seues cançons, les nostres aspiracions, les aspiracions del poble valencià, en els darrers 50 anys.

I sí, em perdré "la tornà i la tirà de rotllos", màxima expressió de l'alegria popular del Raval, però aquesta renúncia voluntària no m'endinsarà en cap tristor, de la mateixa manera que tampoc ho ha fet la renúncia als actes del matí, perquè m'entristiria que no tinguérem una cultura pròpia, que pareguérem la identitat com a barri, poble o país, i això, ara, en aquesta tardor acabada de estrenar del 2016, sembla seguir estant assegurat.

No tenim el do de la ubiqüitat, no podem multiplicar-nos, però el nostre Sant hui m'està permetent arribar a quasi a tot, i seguint mantenint la tradició del Raval, gaudir a la vegada d'un regust d'inconformisme de vells temps que, afortunadament, ja mai tornaran.

Els peus a terra i el cor al cel, i malgrat no arribar a tot d'emocions hui, com podeu imaginar, estic més que servit.

Això no és cert senyor Paduraru...

Ha de ser un orgull i d'una emoció molt forta formar part d'una corporació municipal democràtica, poder, des del mateix govern o des de l'oposició, treballar per millorar el teu poble d'una manera desinteressada i restant moltes hores a la teua vida personal per dedicar-la als teus veïns. Mai estarem prou agraïts a tots aquells que a Castelló ho han fet, ho fan i ho faran en un futur.

Però parlem del present. El veïnat i la política ha volgut que PSOE i Compromís governen en minoria, mentre PP, Cs'M i Ciutadans, exerceixen la noble tasca de l'oposició. Els uns i els altres treballant per fer millor la vida a la ciutat en el dia a dia. O no?

Sembla que l'oposició només vol "fer caure" el govern i aquest, desmuntar, canviar, arraconar la vella política dels qui van ocupar el govern en els darrers anys. PSOE i Compromís estan "a la grenya" amb el PP des dels inicis de l'actual legislatura.

Cs'M "nada" entre dues aigües i Ciutadans és "el convidat de pedra"; per això no és d'estranyar que aprofiten qualsevol escletxa per a fer-se de notar, per demostrar que estan allí per alguna cosa més que per figurar, per justificar-se davant els seus electors.

Si el passat setembre ja va criticar-se per part del portaveu adjunt de Ciutadans en l'Ajuntament, l'absència de la Presidenta i de la Vicepresidenta del Patronat de Festes en la sessió convocada d'aquell organisme, tot i que va ser presidida per la senyora alcaldessa, ara, el senyor Paduraru, -ens assabentem per la premsa i altres mitjans de comunicació-, reclama la nul·litat de la darrera sessió del Consell Rector del Patronat de Festes, celebrat el passat dimecres, argumentant que va negar-se-li la veu i el vot al representant vocal suplent del seu grup municipal el senyor Juan Manuel Vicent Diaz.

Això senyor Paduraru no és del tot cert i com a membre del Consell elegit per l'Assemblea crec és de justícia fer-ho públic per què els veïns traguen les seues conclusions.

Tal vegada tinga vosté raó en recordar que ni la Presidenta del Patronat ni la resta de regidors assistents caigueren en conter que, tant en l'apartat de Comissió de Drets i Serveis, punt 17 de la sessió plenària del 23 de juny del 2016, com en l'apartat de Comissió de Govern Obert i Participació, punt 11, del plenari del 28 de juliol, es fa referencia al nomenament primer i correcció posterior del senyor Vicent Diaz com a vocal suplent representant de l'ajuntament en el Consell Rector del Patronat.

Però vista la no assistència del senyor Paduraru, vocal titular, en cap moment va negar-se-li l'assistència al senyor Vicent Díaz, així com tampoc és cert va deixar-se'l sense veu, simplement que per oblit dels mateixos regidors i desconeixença de la suplència, de totes les altres persones que conformen el Consell Rector, que en cap cas disposen de suplent, assessorats pel Secretari Municipal, escoltat l'interessat que en ningun moment va esmentar ni recordar els presents "la validesa legal de la seua assistència", es va prendre l'acord "consensuat" amb el beneplàcit del senyor Vicent Díaz, de permetre la seua participació i poder ser escoltat en qualsevol moment i punt de l'ordre del dia, donant-se la circumstància que no va prendre la paraula en cap moment, i que la pràctica totalitat dels diferents acords aprovats, ho van ser unanimitat de tots els membres del Consell.

Per tant, senyor Paduraru, no crec estiguem davant de cap "nou despropòsit o descontrol" del Patronat de Festes, ni tampoc vaig veure en cap moment "mostra de desídia", com vosté qualifica, la responsabilitat de la presidència.

Entenc que hi ha coses a millorar, entenc que no tot ix tant bé com voldríem, però, aprofitar circumstàncies i moments com aquests per "fer-se veure", "per fer-se notar", no és fer política municipal i menys encara fer oposició. Puc estar errat, però és el meu punt de vista i, jo si, estava allí.

Defensem la llengua, reafirmem la cultura...

Són ja un bon grapat d'anys; amb aquest 21, que des d'aquell llunyà 1995 es va celebrant al País Valencià, de la mà d'Acció Cultural, un dels actes més preuats per tots aquells que, siga a títol individual o col·lectiu, treballen per la defensa de la llengua valenciana i per la plena normalització de la mateixa a tot el territori, el Correllengua.

Emmarcat dins dels actes de commemoració del 9 d'Octubre a Castelló, va inspirar-se en l'anomenada "Korrika", una cursa reivindicativa que recorre Euskadi a favor de la llengua basca i que, amb el pas del temps ha anat evolucionat fins a convertir-se en allò que hui veurem pels carrers del nostre poble, una celebració festiva plena d'activitats de caràcter lúdic, pedagògic i reivindicatiu al voltant de "la flama i el manifest" com a elements cohesionadors.

És més que previsible que d'ací a pocs minuts, a partir de les 19:30 hores, centenars de castellonencs, d'ací i de fora, facen el recorregut fins a la plaça major primer i l'estàtua del Rei en Jaume a la seua avinguda després, per, donant difusió a la cultura del nostre poble, llegir el manifest i la posterior ofrena-homenatge en la figura del monarca conqueridor.

Amb aquest Correllengua juntament amb la resta d'actes celebrats fins ara i, sobretot aquells que tindran lloc aquest cap de setmana, pilota valenciana, desfilades de bandes de música i de representants de les tres cultures germanes que van conviure al nostre poble: jueus, musulmans i cristians, pirotècnia, recreació històrica, conferències, exposicions, recitals... demostrarem que, Castelló recupera a poc a poc l'orgull de pertinença al conjunt del País Valencià.

Durant dècades els governs locals antivalencianistes del PP van tractar de fer desaparéixer tota referència cap a la diada del 9 d'Octubre que celebra el naixement del nostre poble, ara és l'hora de fer palesa una realitat intangible, que la ciutat, els veïns de Castelló, som consumidors actius de cultura de qualitat i estimem i reafirmem la cultura popular defensant per damunt d'ideologies la nostra estimada llengua valenciana.

No som a Castelló de "mocadorà", aquesta tot i ser molt respectable, és una tradició, una celebració popular de la ciutat de València i pobles del voltant, tradició que se remunta al segle XVIII, quan els decrets de Nova Planta van prohibir els actes de celebració pirotècnica recordant l'entrada triomfal del rei Jaume I al Cap i Casal, i com els confiters, van substituir petards i coets per llepolies, dolços de massapà...

Tampoc Donís o Dionisio, festivitat que es celebra el 9 d'Octubre, hi ha molts a les nostres contrades, és un nom poc usual; tanmateix Donís de París, màrtir apòstol de les Gàl·lies, patró dels artesans forners i pastissers, va voler-se vincular a partir del segle XIX com a "Diada dels enamorats", per allò del regal que els fadrins feien a les seues promeses, embolicant els dolços amb un mocador, peça que, les dones generalment conservaven any rere any, fent col·lecció de tots els que la parella els hi havia regalat, des que van començar a festejar.

És cultura popular, però d'altres llocs del nostre País, cal conéixer però no és necessari adoptar, cada poble de mantenir la seua identitat reafirmant la seua cultura, això ens enriqueix com a País, però, realment, allò que ens uneix és ha de seguir fent-ho és una mateixa llengua, aquella que vam heretar del rei Jaume I i que dóna unitat a tots els actes culturals que des de Vinaròs fins a Oriola, celebrem al voltant d'aquest 9 d'Octubre.Per molts anys!!!

Sabor valencià pels quatre costats...

 Tal vegada el fet que s'acabara uns minuts abans de les 12 de la nit o, que l'esdeveniment tinguera lloc en un indret poc usual, ha fet que hui no hi haja trobat cap referencia a la premsa local, en relació al magnífic, extraordinari i diferent concert que, anunciat com a projecte musical d'arrel mediterrània, "Xiromita trad Project", va reunir la nit d'ahir a l'esplanada i porxo de la Magdalena, més de 250 persones, en una més de les diferents manifestacions artístiques que s'estan celebrant arreu del País, per festejar la data del 9 d'Octubre.

Un espectacle pensat com un viatge per les músiques tradicionals, nascut de la ma del mestre dolçainer d'Ontinyent Miquel Gironés juntament amb altres músics valencians, Abel Garcia tocant la viola de roda, Gusmà Gil al baix, Victor Través a les percussions i el guitarrista castellonenc Toni Porcar, i les veus de Miquel Gil i Rafel Arnal, amb la finalitat de, recollint un bon grapat de temes tradicionals populars propis del nostre País Valencià i de la resta de la Mediterrània, entendre la personalitat de la dolçaina i recuperar els sons del poble.

D'aquest espectacle, de temes tradicionals, populars i propis, estrenat el passat 23 d'abril al centre cultural d'Almussafes, havia tingut ocasió de "fer-ne un tast" a les primeries del mes de juliol en una festa-marjalera i, ara, es presentava la gran oportunitat de poder gaudir del millor de l'escena tradicional al complet i, naturalment, no vaig deixar passar l'oportunitat.

La nit acompanyava, el lloc també, de manera que Gironés i els companys van connectar ràpidament amb el públic assistent que, prompte vam identificar-nos amb la música que el dolçainer i companys van interpretar, respirant des del primer so sabor valencià per tots els costats.

Si he de ser sincer he de dir-vos que el menys encertat per mi era el nom del projecte-concert. No sé realment el perquè de "xiromita trad Project", no em sona gens valencià, fins i tot, el nom de xiromita per referir-se a la dolçaina, no l'havia sentit mai, per definir aquest senzill instrument que el mateix Gironés, de manera sarcàstica, defineix com a "pal amb forats", i que, a les seues mans arriba a parlar.

I el sabor valencià ja havia començat ací a Castelló poques hores abans, amb un altre espectacle, en aquesta ocasió recorrent els carrers de la vila, "El dia del Cant Valencià d'Estil", esdeveniment tradicional en el que les millors figures d'aquest art van oferir al públic diverses mostres de Cant d'Estil i Albaes de l'Horta. "Cantaores i cantaors", versadors i músics que van aconseguir arribar amb intensitat al cor de tots els aficionats.

I per fer realitat el lema que vol reivindicar la diada valenciana "Tots units a una veu", aquesta mateixa vesprada i amb els xiquets com a protagonistes, Dani Miquel, el cantacançons, dolçainer, compositor i cantautor de l'Alcudia, referent en la música per xiquets en la nostra llengua, ens oferirà un concert-participatiu de música infantil a la plaça de l'Hort dels Corders. De segur que aquest artista contundent, aquest showman, amb la seua música, amb algun joc o embarbussament, farà moure els peus tant a menuts com a grans.

El sabor valencià de la música popular sempre ha estat present a la vida quotidiana, perquè ens ha acompanyat en activitats habituals com el treball, les feines a casa o en els moments especials i festius, però sempre ha semblat poc "culta i gens interessant".

Els temps canvien i les noves orientacions polítiques i culturals actuals es llancen a la promoció i difusió d'aquests estils genuïnament nostres, posant un bon grapat d'artistes al servei de l'imaginari comú dels valencians amb la finalitat de recuperar l'autoestima individual i col·lectiva i a fe que ho estan aconseguint. A Castelló es respira aquests dies, ahir i hui, sabor valencià pels quatre els costats, malgrat els possibles entrebancs i salvant totes les dificultats...