Home clar!

Al llarg de més de quaranta anys de democràcia, he tingut l'oportunitat de conèixer diferents tipus de polítics, he pogut escoltar les raons per les quals volen arribar al poder i allò que serien capaços de fer per aconseguir-ho. Tots són diferents, els seus mètodes, les seues raons, la seua disciplina, però tots han coincidit a l'objectiu: guanyar.

Escoltant i llegint les darreres manifestacions de la candidata del PP a l'alcaldia de Castelló, Begoña Carrasco, sembla que només pensa ja a assaborir un nou èxit històric a les pròximes eleccions i està més que convençuda que, com que de vegades els somnis es compleixen, aquest 2023 serà el seu moment.

"Eixim a guanyar", crec ha estat la consigna triada de la campanya que ve del Partit Popular a la ciutat de Castelló. Després de vuit anys de resultats mediocres per no dir dolents, potser per objectius poc ambiciosos i viure la política municipal des de l'oposició, un nou impuls vol donar-li la volta al projecte, convençuts que són "el canvi que necessita la ciutat"; més encara, diuen obertament que aspiren a aconseguir la majoria absoluta, a governar en solitari, o amb acords amb altres formacions, però, siga com siga, a governar. La majoria absoluta s'ha convertit en un dels desitjos més anhelats, malgrat que el preu siga més car cada elecció efectuada.

Home clar!, obvi, de caixó! , Quin partit no aspira d'eixida a guanyar les eleccions o si més no a governar? Malament, si alguna formació diu públicament que la seua aspiració és ser comparsa o estar a l'oposició, no es concep cap formació que no isca a guanyar, a obtenir uns bons resultats. Una cosa molt diferent és guanyar-se la confiança del veïnat, dels votants, obtenint l'acta de regidor o regidora i més encara de formar part de l'equip de govern pels quatre anys vinents.

Diuen que vénen amb ganes i il·lusió pel canvi, convençuts que el canvi és necessari, falta conéixer si els votants també ho veiem majoritàriament així. No dic que no tinguen algunes bones idees dins el seu programa per la nostra ciutat, i fins i tot alguns bons candidats a la seua llista per tirar endavant aquell programa, però d'ací a considerar-se els millors, amb afirmacions com que ells són els que han de tornar a Castelló la capitalitat que ha perdut, crec és una mica superb. Teniu la sensació que els castellonencs hem perdut la capitalitat en aquests hui anys? Abans de llançar afirmacions contundents com aquesta, caldria sortir al carrer i assabentar-se del que pensen els veïns

Clar que la seua obligació és eixir a guanyar, no fer-ho seria quasi un suïcidi, però també ho faran el PSOE, Compromís, Ciutadans, Podem, Vox, Som, Lo Nostre.... Cadascú amb el seu objectiu real que no sempre coincideix amb el propagandístic, amb el manifestat de cara a l'exterior. En general, per mi, es peca massa vegades i en massa formacions d'excés de triomfalisme..., però és intrínsec al procés.

A les campanyes electorals hi ha dues certeses: a ningú li agrada perdre i els candidats derrotats són més que els guanyadors. Una idea brillant, una proposta renovadora, un espot emotiu, "eixim a guanyar", o un candidat ideal "Begoña Carrasco", no guanyen eleccions per si mateixos. Ja pot el PP tirar les campanes al vol, dir per activa i per passiva que són un gran equip i que ho faran "de categoria", que res garanteix a priori la seua victòria, com tampoc la de les altres formacions.

Res a dir enfront de que el PP vulga avançar-se i fer-se propaganda, però si advertir des de la modèstia, que l'essencial és tenir convicció política, conéixer la ciutadania en profunditat (sense prejudicis i sense creure que ja la coneixen perquè porten anys en contacte amb ella), i ser prou flexibles a l'hora d'emprar aquelles eines que permeten establir contactes de la millor manera sent capaços de seduir l'elector. Ho són? Ells diuen "home clar!", jo tinc els meus dubtes...

Presentar-se no és difícil, guanyar quasi impossible, calen uns actius: confiança en si mateix, respecte i poder d'acció, realitats, no només paraules... el millor que podem fer, continuar atents fixant-nos en tots els detalls, les accions desenvolupades fins ara i les que estan per venir en les setmanes vinents. Eixa serà l'única garantia que el nostre vot siga, a partit guanyador o no, un vot encertat.

Hui o el 17?

Tot i que la festivitat litúrgica de Sant Vicenç Ferrer, dominic, filòsof i predicador, se celebra hui 5 d'abril, perquè un 5 d'abril de 1419 va morir el sant a Vannes, a la Bretanya francesa, a la Comunitat Valenciana es commemora el segon Dilluns de Pasqua des del 1594 quan el Papa Clemente VIII a la vegada que va declarar el sant patró del regne de València, accedint a la petició de l'arquebisbe Joan de Ribera i del capítol catedralici de València, va establir que fos una festivitat de caràcter mòbil, que passaria a celebrar-se el dilluns següent a la vuitena de Pasqua, sent l'any següent, 1595, quan es va celebrar per primera vegada a aquesta data.

Coincidint amb aquest tribut que el calendari eclesiàstic fa al religiós, "sempre" el segon Dilluns de Pasqua és un dia festiu a tota la Comunitat Valenciana, atés que se celebra el dia del patró del país, mentre que el 5 d'abril pot "caure" en diferents dies de la setmana en funció de l'any.

Quin seria l'important motiu que va influir en el Papa per concedir el canvi de la festa? Explica la tradició que com que la majoria dels 5 d'abril coincideix alguns anys, com passa aquest 2023, amb els dies sacres de la Setmana Santa, un període de recolliment, dejuni i abstinència, i que impedia la gresca popular, el poble va decidir demanar el trasllat de la celebració del sant uns dies després perquè coincidís amb el període alegre de la Pasqua de Resurrecció.

Així, i després dels joiosos dies en què es commemora la Resurrecció de Crist, en una prolongació d'aquestes jornades de summa alegria, es va afegir el segon Dilluns de Pasqua unint la celebració en honor a Sant Vicenç Ferrer, que, com a patró de l'antic Regne de València, requeria manifestacions lúdiques i de plena alegria popular com a revetles i fastos en una demostració d'exaltació al sant més venerat a les tres províncies.

Que Sant Vicent Ferrer va estar predicant a Castelló, no hi ha cap dubte. La presència del sant a la nostra ciutat la descobreixen els documents de l'Arxiu Històric Municipal i el Cronista de la Ciutat, Luís Revest Corzo qui ens descobreix que en les primeres setmanes de 1415 el Consell Municipal, a instàncies del síndic, va pagar cinc sous a l'hostaler Bernat Frexinet per "obs de la provisió dels discípules que menava el molt honorable mestre Vicent Ferrer", pagament de l'allotjament i el suport del sant i dels deixebles que l'acompanyaven, sent molt probable que el sant estigués a la ciutat, en una primera ocasió, el 1414. També aquell any va predicar a Borriol, Almassora, Vila-real i Nules, entre altres poblacions de la comarca de la Plana.

El sant no va predicar a l'interior de l'església de Santa Maria, que es trobava en construcció després de l'incendi que la va destruir totalment el 1331. Ho va poder fer a la plaça de l'Herba, que era la plaça més propera al temple i on es trobava aleshores l'edifici del Consell, o ajuntament.

El temple de Sant Vicenç Ferrer és el més antic de Castelló, datat del 1579 té més de 440 anys d'història. Inicia el seu camí com a part del complex monàstic de l'antic Convent de Sant Tomàs d'Aquino, de pares dominics fins al 1835 en què va ser desamortitzat. A partir de 1860 es fan càrrec del complex les Germanes de la Consolació, passant a ser Casa Provincial de Beneficència i, finalment, el 1964 es converteix en parròquia. L'església del monestir es deia inicialment església de Sant Domènec, però en convertir-se en parròquia, va canviar el seu nom per l'actual de Sant Vicenç Ferrer.

També el record del sant valencià es guarda a Castelló a la capella dels Sants Patrons de la Cocatedral, al costat de la Verge del Lledó i Sant Cristòfol, unes figures cisellades el 1943 en fi alabastre i també a l'altar de Sant Vicenç de la basílica del Lledó, on es venera una relíquia del sant i al carrer que porta el seu nom, que el festeja el Patró del regne cada any des d'en fa més de cent.

Un sant tan volgut a Castelló que, segons l'institut nacional d'estadística, entre els noms d'home més comuns a la ciutat, els Vicents, o Ticos, ocupen el tercer lloc després de Joseps i Manuels, i entre les dones, tot i que Vicenta o Tica ocupa la posició 15, són moltes les "Maries", el nom que ocupa el primer lloc, que són "Maria Vicenta"...

Tres trams

Dues paraules que començant per la "t", estan, per dos motius molt diferents, de moda i en boca dels castellonencs en aquests dies al nostre poble. D'una banda, "tres trams" forma part del nom que rep del festival de teatre d'objectes vius programat des de la regidoria de cultura, que amb el títol complet de "Tres trams de truss" es desenvoluparà a través de 7 espectacles al passadís de les arts i la plaça de les illes Columbretes, el darrer cap de setmana d'aquest recentment començat abril.

Em crida l'atenció a més a més del nom amb les tres paraules amb "t", el títol genèric de "teatre d'objectes vius", del qual fins a aquests dies, he de confessar havia sentit poca cosa. Escorcollant he trobat que el "teatre d'objectes" es refereix a un teatre al centre del qual no es troba la figura humana, en forma d'actor, titella o una altra representació, sinó objectes, en el sentit més ampli, que la dramatúrgia afavoreix en detriment de la forma verbal.

Per tant, crec que es tracta d'un teatre amb predomini visual, més emparentat amb les arts figuratives que amb altres formes del teatre on l'actor s'integra a l'espai, a través d'elements escenogràfics o del vestuari, i no interpreta necessàriament un personatge.

Són els objectes els que adquireixen la mateixa existència a través de la dignitat artística que se'ls concedeix. Bastidors mòbils, màscares, figures, construccions mecàniques, telons de fons automatitzats, efectes de llum i imatges en moviment són els protagonistes de l'esdeveniment escènic i no simples elements complementaris de la representació.

Sona bé i musical el títol "Tres trams de Truss"; de segur que les diferents companyies i espectacles ens ompliran de sorpreses aconseguint la complicitat dels espectadors, resultant inoblidable per joves i adults.

Però, també aquests dies, el binomi "tres trams" i per un motiu totalment diferent, ha vingut a ocupar les primeres pàgines de la premsa escrita o digital local i a obrir els informatius de les emissores de ràdio i altres mitjans de comunicació a la ciutat, en fer-se realitat l'inici de la qualificada de major obra pública de la història de la ciutat, amb una inversió de 335 milions d'euros, l'accés ferroviari sud al port de Castelló.

Un projecte a desenvolupar en "tres trams" de 100, 21 i 214 milions d'euros respectivament; uns diners que sembla han d'eixir del mecanisme de recuperació i resiliència del Govern, engegat a través de fons europeu, uns 200 milions, assumint la resta l'autoritat portuària.

Tres trams que hauran d'estar enllestits, per donar compliment a les condicions de finançament dels fons europeus, abans de quatre anys, el que significa que abans del final del 2026 haurien de ser realitat.

Tres trams d'inversió que es corresponen amb tres fases; la primera, amb una fase de construcció de la via en una distància de 4,7 quilòmetres amb un traçat que anirà semisoterrat, la segona es correspon amb l'obra de l'estació intermodal del port, i la tercera gran pota del projecte, la via que connectarà la intermodal amb l'interior de PortCastelló.

"Tres trams" de cultura, i "tres trams" d'un nou impuls econòmic, per una ciutat, per un poble, el nostre que, es nota s'acosta ràpidament a unes eleccions. Amb un equip de govern que fa anuncis de "tres en tres", com la presència d'11 embarcacions en la VI edició d'Escala a Castelló, que se celebrarà del 13 al 17 d'abril, l'impuls per revitalitzar i revalorar l'entorn urbà local i resignificar antics espais industrials en desús, facilitant la transformació de l'antiga fàbrica de Marie Claire, a residència d'estudiants, o la remodelació integral del mercat central amb la novetat de l'obertura d'una part de la teulada de la zona de la peixateria per a la instal·lació d'una terrassa per acollir una zona gastronòmica i cultural.

De tres en tres sembla ser una aposta segura al nostre poble, les triades estan de moda, sembla que la consigna siga aconseguir elements especialment vinculats entre si de tres en tres o en tres trams; de segur que encara en veurem més ja siga referit a persones, candidats, equips, actes, inversions o qualsevol altra cosa. Castelló avança...

D'eleccions...

Ho acabe de veure a les notícies, el president, el molt honorable Ximo Puig, aquest mateix matí, després d'informar el plenari del Consell de la dissolució de les Corts, ha signat, tal com va avançar el passat divendres que faria, el decret de convocatòria de les eleccions autonòmiques. Així, la Comunitat Valenciana serà una de les 12 autonomies que celebrarà eleccions autonòmiques el pròxim 28 de maig, a la vegada que les municipals.

Va ser el DOGV de 10 de març de 1983, el què va publicar el decret 29/1983, signat per l'aleshores president Joan Lerma convocant les primeres eleccions a Corts pel 8 de maig. Ara, transcorreguts 40 anys, 10 legislatures i 6 presidents, es tanca un nou cicle.

La casualitat ha volgut que la signatura d'aquesta nova convocatòria, hui 3 d'abril, coincidisca amb la data en què al país, tot just va 40 anys, es feren les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura franquista.

Aquestes circumstàncies que ara es donen, són propícies per tirar la vista enrere 40 anys, i veure els canvis que tant en l'àmbit municipal com autonòmic ha experimentat el nostre poble.

El veïnat amb dret a vot, poc més de 80.000 persones, participàrem amb entusiasme a aquelles eleccions municipals, tota una novetat amb la presència de nou partits, obtenint-ne cinc d'ells representació municipal. Antonio Tirado, cap de llista del PSOE, va ser elegit el nou alcalde amb el suport dels seus dotze regidors, més dos d'Esquerra Independent de Castelló i dos més del Partit Comunista d'Espanya, quedant en l'oposició la UCD i CD.

Noms com Antonio Tirado, Francisco Solsona, Miguel Bellido (PSOE), Vicente Petit, Joaquin Farnós, José Falomir (UCD), Vicent Pitarch, Pepe Mata (EIC), Josefina López (PCPV) o José María Escuin o Carmen Belenguer (CD), encara són recordats a Castelló.

Una ciutat que també protagonitzava les seues pròpies reivindicacions que aleshores se centraven a consolidar el Col·legi Universitari de Castelló (CUC) amb greus problemes de finançament o la resignificació de la monumental creu dels caiguts del Ribalta, per retre homenatge a totes les víctimes de la violència.

L'ajuntament tenia unes competències molt reduïdes i greus mancances en infraestructura i serveis públics. Zones com el Parc de l'Oest, l'avinguda de València i l'àrea del darrere de l'estadi de Castàlia, estaven sense clavegueram, sense asfalt ni voreres.

Amb un pressupost municipal que rondava els 700 milions de pessetes es van iniciar obres de creació dels parcs del geòleg Royo, el de la Panderola al Grau o la recuperació de part del Pinar.

Castelló ha canviat i molt en aquests 40 anys, i també ho ha fet el país. Si el PSOE va resultar guanyador de les eleccions municipals del 3 d'abril, també les autonòmiques del 8 de maig van ser guanyades pel PSOE i Lerma va continuar al capdavant del Consell del qual ja era president provisional pel resultat de les eleccions generals del 1982.

Partits i figures recordats per Castelló foren, Vicent Zaragoza (PCE-PCPV), José Tovar i Joaquin Farnós (AP-PDP-UL-UV), Enrique Monzonís (PDL), Felipe Guardiola (PSOE), Vicent Pitarch (UPV), Luis Adolfo Balada (CDS) o Xavier Mateu (POIV)

Els enfrontaments pels símbols identitaris i la denominació de la llengua autòctona han estat en gran manera superats. Tot i algun caliu residual, aquella batalla va quedar molt enrere i un nou marc de convivència ha facilitat el creixement econòmic i la millora del nivell de vida de la població en aquests 40 anys a través del desplegament per part de la Generalitat de les competències en sanitat , educació i serveis socials, pilars de l'estat del benestar.

Prompte tornarem a les urnes, novament tindrem la responsabilitat de fer avançar el poble i amb ell el país. Cal reflexionar, recordar i sobretot votar en consciència, per tot i tots i per cadascú de nosaltres. Encara no ha començat oficialment la campanya, però cal obrir ben bé les orelles que la maquinària ja està en marxa!

... qui no estrena, no té mans!

Avui comença la Setmana Santa per nosaltres els catòlics, setmana que sol coincidir amb la fi de l'hivern i el principi de la primavera, una data d'especial celebració en què s'aprofitava per a posar-se cadascun les millors gales i fins i tot per estrenar la roba de la nova temporada.

De manera que qui no podia permetre estrenar-se res en aquesta data, es deia que era pobre, que no tenia mans, en el sentit de no tenir feina i, per tant, no guanyar diners, i a banda, tampoc no sabia cosir, no tenia mans en el sentit de ser incapaç d'elaborar-se la seua pròpia roba i la dels seus al legats.

Amb el pas dels anys primer, el refrany, que complet diu: "El dia de Rams, qui no estrena no té mans" va variar una mica el seu sentit, ampliant-se el seu significat passant del qualificatiu de pobre a entendre que qui no estrena res li falta alguna cosa important, per a després, anar relacionant-lo més amb la gastronomia, amb el saber fer a la cuina, amb la facilitat o manca de destresa per a l'elaboració d'unes uns plats típics a les taules casolanes d'aquestes dates, principalment el potatge de cigrons amb abadejo conegut al meu raval com a potatge de vigília o de Setmana Santa, les mandonguilles d'abadejo i les postres per excel·lència, les llesquetes amb ou.

En temps passats, aquests dies eren de festa major, els més lluïts i concorreguts de l'any. El Diumenge de Rams estava en un punt immillorable per a ser d'importància per a la cultura i societats populars, no tant en l'actualitat, però sí quan eixa mateixa societat vivia marcada per eixe calendari i les seues celebracions, especialment les religioses.

Hi havia molt de fervor i pietat cristiana lligada als episodis de la mort de Jesús, però, sempre quedava lloc per al rebombori, el festeig i el sarau i l'acte d'estrenar no era banal, tenia fins i tot unes connotacions culturals remotes que, hui en dia, per allò de la modernor, se solen ignorar. Segons el destacat etnòleg i folklorista Joan Amades, qui estrena roba eixe dia, perjudica el dimoni. Si són uns pantalons, se li fa caure un dit. Si s'estrena un vestit, se li fa caure la cua.

Cal pensar que per allò de la religiositat popular que, fins no fa massa anys, la Quaresma tradicionalment era ben dura i restrictiva al mateix temps que s'encarava una prometedora primavera després d'un dur hivern que, per a les classes populars que eren les menys acabalades, no havia estat, segur, gens confortable.

L'hivern i la Quaresma, era fred, era foscor, era nit, era una gelor contínua que s'endinsava fins als ossos. L'hivern era tristor. La primavera era promesa de sol, de millora del temps, de pujada de temperatures, anar de cara al dia com aquell que diu, era sinònim d'alegria. Per això, aquella gent d'abans aprofitaven la primera oportunitat que tenien, per pobreta que fóra, per trobar una excusa que els alçara l'ànim mínimament i estrenar alguna peça de roba, fent-se un xicotet homenatge a ells mateixos, ho era.

Qui no pot segar espigola, diuen també els vells, per tant, i perquè no es perden les tradicions cal continuar celebrant la Setmana Santa amb la pau més gran i alegria que puguem, amb seny, però sense reparar en res i si podem estrenem encara que siga una peça xicoteta i insignificant.

I, en aquest cas, no em val allò que diuen alguns que no s'ha de celebrar la Pasqua si no som creients, que no cal estrenar res, que tot és consumisme, perquè també és sabut que hi ha gent que no creu en la democràcia i està governant asseguda en alguns parlaments de les nostres autonomies.

Per acabar i pel fet de considerar aquesta setmana que hui comencem com la més important de l'any us deixe uns altres refranys populars, més o menys encertats, recollits al raval, i que molts de vosaltres haureu sentit en més d'una ocasió, que així ho vénen a demostrar: "Diumenge de Rams, mona entre mans", "Per Setmana Santa, pluja a manta", "Ni ara, ni abans, no convé fer Pasqua abans de Rams".