Darrer adéu a un amic entranyable, vital, generós, treballador...

“El dolor amagat, igual que un forn tancat, crema el cor fins que esdevé cendra” 

(Shakespeare)

Fa poc més d'un mes, al parlar amb ell, va venir-me el pressentiment que tard o d'hora ens deixaria. Era qüestió de temps, encara que no volia ni imaginar-ho per que l'esperança es l'últim que volia perdre. Ara, tot just transcorregudes unes hores del seu traspàs, sembla mentida el que em costa expressar uns sentiments que em roseguen per dins.

Intente començar, escriure “alguna cosa per un adéu definitiu”, però a les poques ratlles he de deixar-ho perquè el cap i els dits segueixen un camí diferent, el cap volant entre records alegres, anècdotes amb un afany de reviure uns moments que no tornaran i els dits intentant plasmar el sentiment de tristor que ara per ara m’envaeix.

Ens ha deixat Miquel Soler i Barberà, una bona persona, un bon veí i un millor amic. Va anar-se'n ahir, quan els carrers s'omplien amb el flaire de la tarongina, quan les cançons de ronda de dissabte de maig, estaven a punt de tornar-se a escoltar pels carrers del poble, un dia de festa grossa a la ciutat per gaudir de la llum, de la cultura, de la tradició, de l'amor envers la Patrona i també de la música i de la literatura, de la poesia. Un dia de sol lluent, d'ambient festiu que esclata cada any en “l'amor a la Mareta”, un dia obert a l'esperança i a la satisfacció de ser, sentir-se i gaudir “de castellonerisme” per tot el veïnat de la Vila i els Ravals. Un dia molt, massa assenyalat !!!

Voldria, des del record i l'estima, si és possible, descriure els aspectes humans que l'acompanyaven: els seus purs sentiments, l'afectuositat sincera, la senzillesa en el tracte, la devoció i el lliurament abnegat envers tots aquells que apreciava. La família, els amics, el seu estimat Castelló eren per a ell sagrats, els sacrificis i favors els prodigava generosament, una persona a qui li agradava el seu ofici, abans i ara, i li agradava perquè li agradava la gent...

De la mateix manera que somrius a la foto i em rigut plegats en tantes ocasions, explicant anècdotes, fent esclatar risses, m'agradaria pensar que somrius allà on et trobes, veient-me parlar de tu amb tanta estima, tant de respecte, sentint-te tant proper..

Miquel ens has deixat una mica més òrfens, has alterat el meu equilibri emocional, Castelló perd amb la teua partida al parnàs, un dels seus veritables homes il·lustres, però nosaltres, i jo en particular, hi perdem, a més, un gran amic. Et trobarem a faltar en aquests temps de misèries i mediocritats, de crisis i d'esperances. Encara que ben mirat, un home com tu no mor si sabem fer de la teua memòria un nord ben clar per al nostre esdevenir diari. 

Fins sempre, amic, fester i mestre, que la Mare de Déu del Lledó i el teu estimat Sant Blai, juntament amb Santa Maria Magdalena, Sant Francesc, Sant Roc, Sant Josep, Sant Jaume i Sant Isidre t'acompanyen al Pare i Aquell, et done el descans etern que per mèrits propis ací a la terra has sabut guanyar-te...