Somiar

No fa gaire dies vaig llegir una frase d'un xicot, català, de Ripoll, afincat a Mèxic per motius professionals que deia: "Només aquells que són capaços de perseguir els seus somnis fins allà on aquests els porten, en seran mereixedors".

Aquesta frase-sentència bé com anell al dit per la meua reflexió d'avui, que girarà, és clar, per l'anhelat ascens de categoria de l'equip de futbol més representatiu de Castelló, l'estimat club Esportiu Castelló.

I és que el somni com a procés imaginatiu de la ment de tots els aficionats i també de moltes persones de Castelló a les que el futbol no els hi diu massa, estava ple d'emoció i d'ansietat després de 7 temporades lluitant per eixir de la darrera de les categories nacionals i primera no professional de la lliga espanyola, ahir estava a l'abast.

Que un històric com el club Esportiu Castelló, quasi centenari, militant al llarg d'11 temporades a la primera divisió, que va arribar a ser finalista de l'antiga Copa del Generalíssim, i que a partir de la temporada 2009-10 no va tenir hora bona, amb nefastos timoners com Laparra o Cruz i quasi abocat a la desaparició, aconseguisca "pujar a segona b" i puga lluitar la temporada vinent amb equips com Calahorra, Don Benito, Terol, Langreo o Conquense, com a mal és i serà el menor.

És veritat que cal estar contents, és veritat que l'ascens no ha estat un camí fàcil, és veritat que fins i tot hem tingut la sort com aliada, però cal sense oblidar els somnis ser realistes, no amics, no tenim un equip del qual puguem sentir-nos satisfets i orgullosos, encara resta molt per fer i el camí no serà fàcil.

És veritat que l'afició no era una afició de tercera, que pocs equips fins i tot de categories superiors aconseguien reunir diumenge rere diumenge tants aficionats al camp, que la de la nostra ciutat és una afició de primera, però no som des de fa un bon grapat d'anys l'equip de la província, doncs malgrat la gran afició, estem lluny, molt lluny encara del Vila-Real, un club del qual hem d'aprendre i molt, un club obert, proper i amb ambició.

Nosaltres tenim grans somnis, vivències, impulsos amb qualitats premonitòries a les quals cal donar coherència. El somni ha començat a fer-se realitat, ha aparegut un escenari on allò que fa anys imaginàvem, l'ascens, ara s'ha fet realitat i és bonic, molt bonic, però no és prou, ara falta més compromís, ser valents i agosarats, valorar les nostres possibilitats i capacitats, i així, sent coherents, fer un projecte, el nostre, el de tota la ciutat, que ens empente fins a categories superiors.

Aquesta vesprada, de bell nou tot seran alegries, cants, rialles i fins i tot podrem veure alguna eixida de to gens compartida, amb el rerefons del "que bons som"; i si, som mereixedors d'aquesta alegria, però no hem de quedar-nos ací, cal continuar somiant però amb els peus a terra i buscar una bona directiva, un bon projecte, un bon equip que il·lusione a la ja de per se eufòrica afició, amb implicació de tota la societat civil, econòmica i política, per tirar endavant un camí encetat amb esforç i com au fènix fer ressorgir l'equip i retornar-lo a llocs molt més adients amb la categoria del nostre poble al qual representa.

El futbol és un joc senzill i a la vegada complex, que agrada a persones de diferents nivells socials que uneixen els seus esforços per l'estima d'uns colors, una ciutat, una possibilitat, un futur... Cal seguir somniant però cal desterrar qualsevol imprevist i tot allò que supose improvisació; talent, creativitat, encert, organització i dinàmica de treball han de ser els pilars del futur...Pam, pam orellut!!!