Als inicis de la dècada de 1880, un grup de
castellonencs, empresaris i aficionats als bous, van constituir una societat
d’accionistes amb la finalitat de construir a la ciutat una plaça de bous
estable, després que Castelló perguera només dos anys abans, per la seua poca
seguretat, la que hi funcionava ubicada a tocar del pany de les Creus molt a
prop de l’actual institut Ribalta.
Els senyors Hipólito Fabra Adelantado, Joaquín
Calduch Roig, Luciano Ferrer Calduch, José Ripolles Llorens i els germans Juan
i Joaquín Fabregat Viché, van conformar la societat i, adquirits uns terrenys
situats entre el carrer de Sant Vicent i l’estació del ferrocarril, tocant al
passeig d’en Ribalta, van encarregar el projecte de construcció a
l’arquitecte Manuel Montesinos Arlandis, el qual va dissenyar una plaça que en
el seu aspecte exterior havia de presentar una façana construïda amb grans arcs
de maó a la planta inferior i uns finestrals biflors a la superior, i que
comptaria amb un rodó de 49 metres de diàmetre, amb uns seients de pedra
artificial i unes cadires que ocuparien les llotges del pis superior, tot amb
un pressupost de 75.000 duros.
No els deguera semblar desbaratada la proposta de construcció del senyor Montesinos i els diners que havia de costar l’obra, quan, un 13 de gener de 1885 van iniciar-se les obres que van perllongar-se per dos anys justos, finalitzant les mateixes el 12 de gener de 1887, tot i que encara havia de passar més de mig any per ser inaugurada.
140 anys després, hui, és difícil calcular si
els 75.000 duros que va costar la construcció de la plaça de bous, les 375.000
pessetes de l’època, o el que és mateix els poc més de 2.250 euros actuals, van
ser una quantitat desmesurada.
Només podem fer-nos una idea aproximada
apropant-nos al dia a dia d’aquell dimarts 13 de gener, quan el periòdic “El
Clamor” que s’editava dues vegades per setmana, tenia un cost de subscripció de
75 cèntims de pesseta al mes, o amb una pesseta podies comprar 5.000 quilos de
fem orgànics, cinc litres de llet o dos d’oli d’oliva, deu quilos de patates o
cebes o prendre deu dies café en qualsevol bar, mentre un parell de sabates no
passava de les 8 pessetes i una ampolla de licor, ginebra, aiguardent, menta, curaçao,
rom o anís, es podia comprar a “la violeta” del carrer d’enmig per cinc reals.
I si parlem d’elements de més valor, un cotxe Ford costava 9.000 pessetes i una
casa mitjana al poble 2.000.
Molts diners van ser invertits en aquella
fastuosa obra, molt de mèrit van tenir aquells castellonencs que van apostar la
seua fortuna personal en aquells moments de gran esplendor quan estava a punt
de finalitzar el segle XIX i que ara, quasi segle i mig després, encara desafia
el pas del temps encaixonada enmig d’alts edificis que l'envolten.
Una plaça de bous que al llarg de la seua
història, al costat de vesprades glorioses de bous, ha estat el lloc on s’han
dut a terme altres grans esdeveniments ciutadans, festivals, concerts, mítings
polítics i fins i tot grans homenatges com el que es va oferir als signants de
Les Normes de Castelló el desembre de 1982.
Aquells que em coneixeu o seguiu més de prop els meus comentaris, sabreu que m’agraden poc els bous, que no soc gens aficionat “a las corridas” ni tampoc a qualsevol altre espectacle on el bou és l’indefens protagonista, però estime tot allò que forma part del poble i, la plaça de bous, estareu d’acord amb mi, arquitectònicament i culturalment és un element dels més importants de Castelló.
Per aquest motiu, i en record de l’inici
de les obres de la seua construcció, hui voldria cridar l’atenció dels nostres
governants municipals, deixant caure que, a parer meu, no estaria gens malament
anar pensant a fer un xicotet o gran reconeixement públic a aquells primers
propietaris, a aquells “castellonencs dels 75.000 duros”, en la figura dels
seus hereus actuals, perquè, al cap i a la fi, allò que van fer ho van fer en
nom de tota la ciutat i, com diuen al meu raval, és de ben parit, ser agraït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada