“Caramelàndia”

Si l’èxit d’una cavalcada de Reis s'amidara pel nombre de quilos de caramels llançats per metre quadrat del seu recorregut, estic convençut que des de fa uns quants anys, i cada vegada més, la de Castelló, estaria en el rànquing de les millors de totes les celebrades al nostre país.

Al contrari, si allò que qualifica a una cavalcada de Reis com “de les millors”, és la seua espectacularitat, innovació, capacitat de sorprendre, magnificència i agilitat, la celebrada la vesprada-nit d’ahir i que va recórrer els carrers de la ciutat, per donar la benvinguda als Mags d’Orient, a parer meu, va estar lluny, molt lluny, del que una ciutat com la nostra es mereix amb una cavalcada d’aquestes característiques.

És veritat que va comptar amb una gran quantitat de participants, també que va cuidar-se la seguretat al màxim, que va tenir especial cura amb la delimitació zonal tant pel que respecta a la zona sense soroll com per l’atenció a les persones amb discapacitat física, però, tot i això, no va diferenciar-se gens ni mica d’allò que en altres ocasions qualifiquem de “desfilada d’animació”, faltant-li, com va essent habitual en els darrers anys, majestuositat.

El protagonisme malauradament no el van tenir els Reis, sinó els caramels. Van ser pocs, molt pocs, els moments en què els més menuts i també molts dels veïns més grans que els acompanyaven, van prestar atenció a allò que desfilava, carrosses, figurants i grups d’animació, que dit siga de passada, presentava bones intencions, però poca qualitat, ocupats en intentar cridar l’atenció per ser “blancs” dels grapats i grapats de caramels que al seu pas, tots llançaven, i omplir “la bossa” que sembla s’ha convertit en complement imprescindible per aquesta cavalcada.

La música estrident per moments, la combinació de llums a les diferents carrosses sense massa impacte, i les persones desfilant, que semblava ho feien més “pel lluïment personal”, en anar saludant a veïns i coneguts al llarg del recorregut, que pel fet de ser el que veritablement representaven, membre de l’escolta reial, al costat de la manca de majestuositat que, un any més, presentaven Melcior, Gaspar i Baltasar, dedicats només a llançar caramels, més i més caramels, sense cap gest de complicitat envers els més menuts, va fer que la cavalcada no arribara ni de lluny a ser això, una cavalcada Reial, quedant-se en desfilada festera amb xanquers, iconografia màgica de contes de fades, gegants inflables i figurants, uns pocs amb voluntat i ficats al seu paper…

Entenc que la desfilada tinga un pressupost econòmic limitat, que hi haja molts grups, associacions, gaiates, colles, i altres persones implicades que tinguen molt bona intenció, generositat i disponibilitat, que l’esforç fet des de l’organització haja estat en temps i organització més que gran, però algú ho ha de dir, la cavalcada de Reis no ha de continuar sent una cavalcada de pluja de caramels, una caramelàndia.

Diuen que les comparacions són odioses, però si comparem la nostra cavalcada amb la d’altres ciutats veïnes, només calia engegar la televisió per a comprovar-ho, veiem les altres realitats, deixant a banda carrosses i grups participants, amb més o menys encert, ens trobàvem amb uns Reis acostant-se als menuts, saludant, abraçant, sent els patges reials els encarregats de lliurar caramels en mà o llançar-los amb mesura i amb mirades de complicitat, mentre Ses Majestats, “estaven pels xiquets i xiquetes” eren els protagonistes, i no com va passar ací, en què els protagonistes van tornar a ser els caramels.

Fa un bon grapat d’anys que a Castelló, afortunadament, els caramels no són una excepcionalitat a la vida dels menuts. Eren altres èpoques, altres temps, quan rebre de manera gratuïta “un simple caramel”, pels xiquets i xiquetes, constituïa tot un esdeveniment i fins i tot sorpresa; però ara són altres temps, i allò que ha de perdurar en una cavalcada Reial és la il·lusió i la sorpresa per veure de prop als Mags i no aprestar-se a mirar, en acabar la desfilada, la bossa del veí si pesa més o menys, si està més plena que la meua, si m’ha guanyat en la “caramelàndia”.