Oli, farina, sucre, aiguardent, confitura i saber fer: Visca Sant Antoni!

Sant Antoni va néixer al segle III a Egipte.  De jove va sentir la crida de Jesús i se’n va anar a viure al desert, convertint-se en un dels primers anacoretes. Un retir en què el seu aliment eren fonamentalment dàtils i margallons i que, segons es conta en la seua “vida i miracles” va tenir una amistosa relació amb els animals a la vegada que patia fortes temptacions del dimoni, fent mèrits per assolir la santedat. Ja molt ancià, el 17 de gener de l’any 356 va morir, i aquesta data va ser triada per a la seua celebració.

A casa nostra, al País Valencià, Sant Antoni és la festa més celebrada. “Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer”, diu un refrany valencià, ja que el nostre territori ha estat eminentment agrícola i rural per molts segles, estenent-se la festa per moltes des de les comarques del nord fins a les del sud, venerat pels llauradors i els que tenien animals de càrrega.

Fires d’animals, porrats, curses, jocs, processons, parades d'artesans, espectacles de carrer, partides de pilota, muntada i domadura de cavalls, aplec de danses, fogueres, han estat i continuen sent diferents formes de celebració, conformant al voltant del 17 de gener, un catàleg d’actes molt variat segons pobles i comarques constituint allò que popularment s’anomena “la roda de Sant Antoni”, on cada poble presenta una manera característica de celebrar la festa.

Però si hi ha un element que dona quasi unanimitat a la festa aquest es correspon en l’apartat gastronòmic, són les pastes típiques de Sant Antoni, que malgrat tenir diferents noms i mides, com per exemple “Coquetes” a Benicarló, Albocàsser, Benicàssim o Vinaròs, “Rotlletes” i “Coques de mitja lliura” a Forcall, “Rotllets” a Canet lo Roig, ”Rotllos” a Ribesalbes, “Coquetes de mida antiga o de lliura” a Cinctorres o “Coquetes de torró i cacau” a Benlloc, totes giren al voltant d’una recepta tradicional on, l’oli, la farina, el sucre, i l’aiguardent, conformen la base generalitzada, de tan senzilla i exquisida llepolia.

Com a curiositat cal deixar constància que a Benicarló a més de fer-les, les coquetes després d’ensucrades les emboliquen, conformat l’anomenada “embolicà” una part de la preparació de la festa, i que al Forcall, les coques encara mantenen la mida quasi perduda en la vida diària de la mitja lliura (una lliura 365 grams+/-), de manera que un quilo són tres lliures, elaborant-se al costat de la rotlleta i farcint-les de confitura elaborada a partir de carabassa, sucre i mel.

Aquestes tradicionals “delicatessen”, amb més o menys aiguardent o anís, amb una mida o una altra d’oli, amb la posada del sucre al final del procés o en dues vegades, en forma de rotllet, coqueta, pastisset o pastissot, pastades i cuites amb tot l’amor per tot el veïnat dels pobles, si s’acompanyen  amb un xarrup de vi dolç o licor,  encara “entren” molt millor.

Una tradició gastronòmica que ha perdurat al llarg del temps i s'ha transmés de generació en generació, essent una mostra de la importància que es dona a la relació entre els éssers humans.

La meua recomanació avui és que us informeu i busqueu aquells pobles que encara els dies vinents o properes setmanes viuran de ple la festa i que si podeu, feu costat als seus veïns, acompanyant-los i submergint-vos de ple en la tradició ancestral i estimada de viure la festa. De segur que sereu ben acollits i gaudireu d’una experiència única que us connectarà amb la cultura i les arrels de la nostra comunitat, a la vegada que, us assegure, vos llepareu els dits amb els productes que el ben saber fer i les mans de les mestresses del poble ficaran al vostre abast. Tota una experiència.

Submergiu-vos en la tradició, participeu activament i respecteu la comunitat. Estic segur que aquesta experiència us omplirà de joia i us permetrà viure una trobada única amb les nostres arrels ancestrals.