Les bústies de Correus: entre la tradició i la digitalització.

El 8 de gener de 1935, demà farà 90 anys, va ser dimarts; el “Diario de Castellón”, òrgan de la federació de sindicats agrícoles, que per ser el 7 de gener dilluns no va publicar-se, publicava a la tercera pàgina del número 3.045, corresponent a l’esmentat dimarts, una curiosa nota de l’alcaldia referent a l’ús que alguns veïns feien de les noves bústies públiques que el servei de correus, feia poc de temps, havia començat a situar en diferents llocs de la via pública, per facilitar l’enviament de correspondència per part dels ciutadans de Castelló.

Noranta anys és una generació, i crida l’atenció el canvi experimentat només en una generació aquest servei simbòlic i massivament emprat pels ciutadans per molts anys i, ara, amb l'auge de la informàtica i el massiu ús del correu electrònic, en declivi i seria amenaça de desaparició, de la mateixa manera que ha passat també amb les cabines de telèfon, els grans elements de comunicació abans de l’arribada de la telefonia mòbil.

En aquesta senda s’encaminen les bústies urbanes de Correus, ja que la caiguda de l’enviament de cartes, amenaça també la seua desaparició. Ara ja no s'envien cartes per correu ordinari. Els carters ja no han de buidar les bosses que es col·locaven dins de les bústies grogues de Correus, ara les cartes són electròniques i les poques que arriben als domicilis són trameses per empreses o organismes oficials.

Enganxar un segell i escriure de forma correcta una direcció ja ha quedat en desús, però encara segueixen entre nosaltres aquests elements de mobiliari urbà com són les bústies. A Espanya el color clàssic és el groc. Antigament, tenien dues ranures depenent de si el seu destí era nacional o internacional i el carter les recollia, una o dues vegades al dia, per poder iniciar un llarg viatge que havia d'acabar al destinatari indicat.

Ara la bústia de Correus està en mínims, i a Castelló, tot i que encara podem trobar-ne, la seua presència va minimitzant-se de mica en mica, i crec que el nombre de les que hi ha, no ha parat de minvar amb el pas dels anys, sent difícils de trobar, sobretot en el paisatge urbà dels barris més nous, zones d'expansió de la ciutat i, en conseqüència, dels més poblats, com el PAU Sensal o la Universitat, ja que la típica missiva escrita sobre paper, ficada en un sobre amb el corresponent segell postal és una imatge cada cop més anacrònica.

Conec de prop, per viure no massa lluny, la que des de fa molts anys, encara està operativa a tocar de la plaça de Maria Agustina, cantó amb el carrer Comte Pestagua. Puc arribar a afirmar sense por d'estar errat, que són molts els dies en què cap carta “entra per la boca” i moltes les ocasions en què el treballador encarregat de la seua recollida, “se’n va de buit”. A aquest pas, de segur, tindrà els dies comptats…

Però tornem al motiu inicial del comentari, quan fa 90 anys les bústies acabaven de ser col·locades i el seu ús anava en augment cada dia que passava. Quina creeu, serà la petició que es feia des de l’alcaldia en relació amb les bústies?

No és altra que, enfront de la constatació de la introducció en aquelles, d’objectes que no tenien la condició de correspondència, i que demostraven la falta de cultura i civisme d’alguns veïns que es dedicaven des de l’anonimat a aquest “maldestre entreteniment”, s’avisava “públicament i per a general coneixement” que la guàrdia municipal aplicaria la màxima vigilància i sancionaria severament, amb les màximes correccions i sancions, els veïns que perpetraren aquestes infraccions.

No diu la nota d’alcaldia quina era aquella màxima correcció i sanció, però degué tenir el seu efecte, tot i que, de segur, aleshores i ara també, els agents de correus, encarregats de la recollida de la correspondència, en obrir la bústia i buidar el sac, s’hauran trobat en més d’una sorpresa, curiosa, intrigant o fins i tot desagradable.

Des d’ací i aprofitant aquella nota de fa 90 anys voldria reivindicar l’ús de la carta en paper, escrita a mà, de la bústia groga al carrer, del civisme del veïnat i dels treballadors de correus que, en recollir-les, no només estan fent una tasca rutinària, estan construint ponts entre les persones. Estan mantenint viva la flama de la comunicació humana en un món cada cop més digitalitzat.