Multitudinari/ multitudinària

S’han acabat les festes, “llàstima” per uns, “ja era hora” per uns altres. Tot depén dels ànims i disposicions en què s’han viscut o sofrit; però, siga com siga, en la visió d'aquestes, hi ha hagut unanimitat, han estat "unes festes multitudinàries amb actes multitudinaris…"

Multitudinàries en el concepte de gran nombre de persones reunides en un mateix lloc. Això és perquè la primera conclusió a la qual arribem poques hores després de sentir el darrer coet, és que la gran part dels actes, dels esdeveniments, de les manifestacions populars, dels concerts i coetades, que s’ha succeït al llarg dels darrers nou dies a la ciutat, han tingut una presència considerable, notable i significativa de gent.  La idea de “multitud” implica densitat, massa compacta de persones que, generant un primer impacte visual, també de vegades arriba a ser sonor i emocional.

I si multitudinari és un adjectiu que emprem per a descriure aquells actes que involucren grans quantitats de persones, és veritat que també a voltes s’ha emprat el terme de manera excessiva, descrivint esdeveniments o accions com “multitudinàries”, quan en realitat no va ser així. Fins i tot emprant el terme amb una connotació negativa, per tractar d’explicar accions no gens explicables.

La manera de dir les coses, fins i tot, pot arribar a canviar l'ànim i la disposició dels qui les escolten. Que la veritat ha de ser dita en qualsevol situació, d'això no hi ha dubte, però, la manera en què, per motius polítics, socials, econòmics o ves a saber quins, de vegades, aquests dies alguns actes han estat considerats com a “multitudinaris”, quan en realitat no ho han estat, ha provocat no dic grans problemes, però si en algun cas impacte entre els lectors o oients, i fins i tot, en algun cas, rebuig.

És el cas, per exemple, de l’explicació oficial donada, de la cancel·lació a meitat de l’acte de la visita del senyor Mazón a les Gaiates guanyadores, davant la situació de protesta que aquella visita va generar en una part del veïnat, que mai va arribar a ser n molt menys “multitudinària” ni tampoc violenta, ni en cap moment amenaçadora, això si, va tenir un caràcter de forta protesta. Què esperaven?

És increïble l’efecte que produeixen les coses que diem. La major part de les vegades no ens adonem del que diem i molt menys de les conseqüències. Les festes han estat “bones, encertades, populars, participatives, completes…” però de “multitudinaria” per exemple, no podem qualificar la romeria, ni tampoc l’assistència a les diferents sessions del Festival de Bandes, actes que van comptar amb gran assistència de públic, que van cobrir “de sobra” les expectatives generades, però d’aquí a considerar-los amb una assistència massiva, multitudinaris, hi ha una certa distància.

Per descomptat que cal valorar la bona voluntat de tots els membres del Patronat de Festes que han organitzat uns dies de festa enfocats a qualsevol públic, aconseguint dur endavant un complet programa d’activitats per tota classe de públic, i fent partícips tots aquells veïns que hi han volgut col·laborar, i que sense ells no s'haguera aconseguit mai el fi desitjat.

Però cal ser realistes, han estat molts els actes “que han eixit rodons”, que han agradat, que han tingut una gran resposta popular, però qualificar-los en algun cas, i justificar-los en algun altre, de   “multitudinaris” és, voler donar una espectacularitat o una explicació que, no arriba a convéncer…

I si alguna cosa crec ha estat “multitudinària” i cal felicitar-nos tots i totes, organitzadors i veïns ha estat, d’una banda, la tolerància i el respecte aconseguit, la manca d’incidents greus i el civisme amb poques excepcions, que malauradament, també hi ha hagut; d’altra la gran tasca del servei de neteja que, sense parar ni un instant, han aconseguit mantenir neta la ciutat cada dia.

Per totes aquestes persones anònimes, demane ara sí un “multitudinari” aplaudiment i reconeixement públic. Elles i ells han contribuït a què les festes que ara tanquem hagen estat tot un èxit.

 

Se'ns escapa de les mans...

Entrem en el darrer cap de setmana de festes. Unes festes en què el bon oratge ha ajudat a treure la gent al carrer i gaudir, amb més o menys civisme, d’un bon grapat d’actes variats, dirigits i destinats a totes les franges d’edat i que novament venen a reafirmar que estem davant d’unes festes populars, participatives, obertes i úniques.

Unes festes organitzades des del Patronat de Festes i que s’estan poden dur a termini per un esforç desinteressat i gens conegut de moltes i moltes persones, que van des de la presidència del mateix Patronat fins al darrer membre de la més humil comissió de sector, passant pel Consell Rector, Junta de Festes, col·laboradors, ens vinculats, colles i associacions.

Hi ha una dita a la nostra parla per expressar l’agraïment a aquells que fan alguna cosa per nosaltres, equivalent al castellà “es de bien nacido ser agradecido”, que diu: “és de ben parit, ser agraït”. Per això, arribats els dies de festa, diria que és quasi de justícia, ser agraïts amb aquelles persones que, per un motiu o l'altre, mereixen una especial atenció, i una forma de fer-ho, des de fa ja un bon grapat d’anys, és possibilitant l’accés a una zona restringida a l’hora d’acostar-se als concerts i a les mascletades.

La plaça del Primer Molí, al llarg de la setmana festera es converteix en un recinte rodejat de tanques on, se suposa, tenen accés un nombre restringit de persones, per durant uns minuts, aquells que precedeixen o segueixen als moments de la mascletà, puguen estes persones, gaudir d’una cervesa, d’un refresc o d’un gelat a la vegada que "estra no massa apretats.

Però vist el que s’està veient este any, sembla que el recinte acotat és ocupat per moltes i moltes persones que, d’una manera o l'altra han aconseguit “el passe”; persones que poc o gens tenen a veure en l’organització festera, aprofitats i beneficiaris no se sap ben bé per què, que viuen la festa esta setmana i després no els tornes a veure en tot l’any.

Tant és així que, s’ha hagut d’acotar un recinte dins del mateix recinte on una segona tanca separa l’accés i al que sembla ser s’accedeix “amb passes especials” que penjats del coll i ben visibles mostren persones com treballadors de l’ajuntament, premsa, assessors i altres moscardons” que pul·lulen per allí.

No té cap sentit que per accedir a un lloc de cert privilegi calga fer una cua i per aconseguir un refresc calga fins i tot pegar alguna espenta, cosa que passa dia sí, dia també dins el primer recinte.

Conec més d’una persona que havent rebut un passe, una atenció que considerava quasi personalitzada, després d’un primer accés no ha tornat ja més. Açò se’ns escapa de les mans.

I si cal buscar responsabilitats cal anar al més amunt. Com a membre del Consell Rector, que se suposa és l’òrgan que regeix les festes, desconec quin ha estat el criteri en el repartiment d’estos beneficis, qui ha dit tu si i tu no, tu esta i tu esta altra autorització, i perquè, persones de les quals podria dir noms i cognoms que res tenen a veure amb la festa, gaudeixen d’uns privilegis del tot immerescuts, fins i tot d’accés a la zona “de passe especial”.

Cal ser agraït per descomptat, però si resulta que dins la zona vip de mascletades trobem més gent que fora, si hi ha zones vip de primera i de segona, on està l’agraïment, en els quatre cacaus i la cervesa? Amics, la situació se’ns escapa de les mans...

Que si jo per ser d’ací, que si tu per ser d’allà, que si jo per conéixer a aquell, que si tu per ser família de, que si açò, que si allò, el resultat és més que ridícul, i la zona inicialment acotada arriba a no servir de res.  Això per no parlar dels comentaris que se senten a un costat i l’altre de la tanca...

Gestionar unes festes ho dic per experiència pròpia no és fàcil ni senzill; formar part d’este món des de diferents àmbits i per més de 30 anys em dona una visió més que suficient per a opinar, pense que actuar en molts fronts a la vegada i acontentar tothom mai ha estat possible, però el que s’està veient en els darrers anys i en estos dies, sota el paraigua de l’oficialitat, a més d’escapar-se de les mans, no beneficia ningú.

Irresponsabilitat i tensió... que poquet ens coneixen

Demà dissabte d’ofrena a Castelló, es compliran cinc mesos de la barrancada de València que va deixar un gran nombre de morts i moltes famílies destrossades.  Transcorregut quasi mig any del desastre les responsabilitats polítiques, com a pilota de ping-pong van i venen d’un costat a l’altre de la taula. Tanmateix, el que conta, són els punts que, en definitiva, fan guanyar la partida.

I en aquesta partida qui des del primer minut porta les de perdre és el govern valencià amb el seu capità al capdavant, el senyor Mazón, que infeliç, després de perdre un punt i un altre, encara pensa pot guanyar-la.

La seua falta de responsabilitat política i la seua incapacitat per respondre quan ho havia de fer, va indignar-nos tant que, la ciutadania valenciana li ho recorda, no només cada dia 29 des d’aquell octubre passat, manifestant-se públicament i demanant-li la seua dimissió, sinó que cada una de les seues aparicions públiques a les institucions o al carrer s’han convertit, pel rebuig que provoquen, en notícia que traspassa els límits autonòmics i fins i tot nacionals.

Mazon, el govern i tota la rècua d’assessors ho saben ben bé. Per això les seues visites a les zones afectades ho són en comptagotes, també per això les seues aparicions en llocs multitudinaris, que tant li agradaven fins al dia de la DANA, s’han reduït al màxim i quan es fan no apareixen a l’agenda institucional fins al darrer moment.

Aquesta segona quinzena del mes de març han coincidit Falles i Magdalena, festes multitudinàries i populars, que sempre han servit d’aparador perquè els polítics es deixaren veure i prengueren “banys d’admiració i multitud”. Però en aquesta ocasió no ha estat així.

La presència de Mazón als actes fallers va estar reduïda al mínim i quan ho va fer sempre quasi d’amagat. Tanmateix, ho vam poder veure a través dels mitjans de comunicació, els valencians aprofitaven qualsevol acte fester de caràcter col·lectiu per demanar mitjançant pancartes, lones, cartells i crits la seua dimissió, anant més lluny encara, exigint la seua imputació i posterior ingrés a la presó, amb el ja més que popular eslògan de “el president a Picassent”.

Amb aquesta realitat viscuda i sofrida, les possibilitats que el president acudira, com era habitual fer-ho els altres anys, al Pregó o romeria, actes centrals del passat cap de setmana inicial de les nostres festes, eren nul·les, no era adient. Tothom sabia que en cas de fer-ho no tindria una benvinguda per part del veïnat de Castelló, que amb solidaritat amb els afectats directament per la desgràcia del passat octubre, demanarien amb insistència la seua dimissió.

Però clar, no vindre “a fer-se la foto” amb les gaiates guanyadores del concurs i, més encara, quan des de la Generalitat es concedeixen uns substanciosos premis econòmics, era perdre una oportunitat gran. De manera que, per iniciativa pròpia o possiblement mal assessorat per aquells que l’envolten, ahir va incloure’s en poc més d’una hora d’anticipació l’anunci que Mazón visitaria els monuments guanyadors, la gaiata infantil del sector 15 i la gaiata monumental del sector 6.

La notícia va córrer com la pólvora de les traques i coets, i com una mascletada va fer-se sentir per tota la ciutat. Molts veïns van acostar-se al sector 15 per demostrar amb crits la indignació envers la comitiva valenciana i el president al capdavant, encarregant-se de fer-li saber que no era benvingut a Castelló. Aquella reacció del poble, esperada per tots menys pels assessors, tot i que va transcórrer amb normalitat democràtica, va fer que el president suspenguera la visita quan havia de traslladar-se a la gaiata 6, girant  cua entre cames  i tornant al seu cau valencià.

Des de l’ajuntament va voler fer-se un comunicat que ningú considera encertat, ja que segons l’escrit el motiu aduit de la suspensió era la possible falta de seguretat, quan en cap moment va produir-se cap incident cívic. També es diu que va ser una falta de respecte envers el món de la festa, afirmació no certa, perquè quan les màximes representants festeres, regines i presidenta del patronat van arribar a la gaiata 6, van ser rebudes amb estima manifestada amb forts aplaudiments i vitols!

És veritat que va haver-hi moments de tensió, però provocada per una visita d’amagat, que només buscava, amb l’excusa d’acostar-se a felicitar les comissions guanyadores, un efímer lluïment personal, en un moment en què la popularitat presidencial està per terra, per la seua irresponsabilitat. Ahir, Castelló, va demostrar que, ni en festes ni fora d’elles, a Mazón no el volem…

Qüestió de barres…

 L’origen de les barres a l’escut aragonés-català-valencià és prou controvertit. La referència més antiga a les barres o "Senyal reial d'Aragó" data del regnat d'Alfons II "el Cast" (1162 - 1196), quan tal com relata la Crònica de Sant Joan de la Penya aquest monarca "va mudar les armes i senyals d'Aragó i va afegir bastons (barres)". Quants?

Mossén Jaume Ferrer a l’obra Trobes de mossén Jaume Febrer, cavaller, en què tracta dels llinatges de la conquesta de València e son regne, un poema que descriu els blasons dels cavallers valencians, allà pel 1276, deixà escrit: “Cinch Barres bermelles sobre camp daurat. Alfonso el primer (dit emperador) portaba en lo escut quant sen fonch pasat de Aragó a Castella, per haber casat ab la bella Urraca…”  A la troba es parla de cinc barres…

Per altra banda, és per tots coneguda la llegenda que des de mitjan segle XVI quan apareix per primer cop a la segona part de la Crònica General d’Espanya obra de Pere Antoni Beuter, situant l’origen del Senyal Reial narrant quan Guífré “El Pilós” ferit en la batalla contra els normands, en defensa del rei Carlos “El Calvo”, aquest va dir-li que per la seua valentia li concediria el que li demanés, Wifredo, va sol·licitar un escut d'armes i el rei va mullar quatre dits de la mà i els va passar pel seu escut daurat quedant marcat amb quatre barres de sang, pronunciant les famoses i recordades paraules “aquestes seran les vostres armes, comte”. Quatre dits, quatre barres…

Cinc? Quatre? Les barres són molt sofrides…

A Castelló l’escut actual i oficial de la ciutat fou adoptat l’agost del 1939, a petició de la Comissió Gestora de l’Ajuntament com a símbol representatiu del municipi descrit en el BOE de 20/08/1939 com: “Un cairó d’or amb quatre pals de gules, i damunt del tot, un castell d’argent torrejat de tres torretes i aclarit de gules”. Escut que va venir a substituir el vigent fins aquell moment, republicà i que mostrava “una doble partició; a la part alta, sobre un blau marí, un castell d'argent, aclarit de gules, i davant de la porta, un llebrer blanc tacat de sable, i que mira un llop fugint; a baix: d'or, quatre pals de gules”.

En el cas de la bandera de la ciutat, es veu que va ser el poeta Bernat Artola el primer que va dissenyar allà pel 1930 una bandera que representara a Castelló en el congrés taronger de València i que incloïa el reial senyal d’Aragó, les quatre barres sobre fons daurat. El 1952, amb motiu del 700 aniversari del trasllat, va convertir-se en símbol acceptat pel govern incloent-hi una franja verda color predominant als nostres camps i de les tapes del “llibre verd” que allà pel 1588, ja recollia la història, lleis, usos i costums oficials dels Jurats de la Vila.

Quatre barres a l’escut i quatre barres a la bandera...

El seu ús, escut i bandera, en aquests darrers 80 anys s’ha estés tant que “les quatre barres”, amb verd o sense verd, amb escut tradicional o de formes modernes, són més que familiars.

Per aquesta raó no ens resulta gens estrany que a les bases de la construcció dels monuments gaiaters, hi figure com a condició bàsica que aquells mostren en lloc visible, entre altres elements, l’escut de la ciutat i, per tant, les quatre barres. Per això, tot i que sembla un oblit sense cap altra intenció al seu darrere, que els monuments infantil i gran, de la Gaiata 8 “Portal de l’Om” creats per l’edició de les Festes de la Magdalena 2025, perquè no reprodueixen fidelment l’escut, apareixent no quatre sinó tres barres, hagen estat desqualificats i no hagen pogut competir per poder aconseguir el guardó de millor Gaiata de l’any. Res a objectar...

Però si cal filar prim, si cal ser puristes, cal ser-ho en tot. Si les barres de l’escut i de la bandera són quatre, en són quatre sempre. Resulta trist i si voleu fins i tot discriminatori que, el disseny dels diferents diplomes-guardons que la Junta de Festes concedeix per premiar alguns dels seus concursos, incloguen una bandera, amb un nombre diferent de barres, ni tres, ni quatre, algunes més i no passe absolutament res...

Senyorses i senyors de la Junta de Festes, com diuen a algun dels nostres pobles germans, “o tots moros o tots cristians”, tots han de gaudir dels mateixos privilegis i obligacions perquè és just o perquè tenen dret. Si els monuments de la huit no complien les bases, tampoc els diplomes de la Junta eren adients. Cal fer-s’ho mirar...

Treball ben fet!

Com qualsevol altre dels 19 sectors gaiaters, la Gaiata 6 “Farola-Ravalet” es nodreix d’un bon grapat de castelloners, d’ací de fora, menuts i grans, que en un nombre aproximat de 150, s’encarreguen amb gran esforç personal, econòmic i social, al llarg de l’any, de dur a terme tota una sèrie d’accions que van des de la tria de representants, presentació i participació d’aquells en diferents esdeveniments festers, fins a l’elaboració de llibrets i monuments gaiaters, ànima mater de la festa i element distintiu de la ciutat.

Una comissió que oberta a noves propostes i nous projectes cada any es renova amb ilusió i que la fa ser, després de més de 80 anys d’història al seu darrere, mereixedora de diferents guardons tant pel que respecta al monument infantil com al gran.

Ara al llarg llistat, només cal recordar com, en els darrers tres anys, el monument ha aconseguit dos segons premis i un primer, en aquest 2025 torna a triomfar, aconseguint fer-se amb el premi a la millor Gaiata de les festes de la Magdalena.

Això és perquè les coses quan es programen i es realitzen bé, surten millor. És veritat que la Gaiata-6 compta amb un president amb experiència, amb un ample currículum fester i molts, molts anys de treball i de constància, Esteban Gual Ibáñez; però també ho és el fet que s’haja encertat en l’elecció de l’esbós i disseny d’una artista gaiatera, amb més de 20 anys d’ofici a les seues espatlles, Vanesa Pérez Monfort, que fa doblet amb el monument de la Gaiata 6 després d’haver aconseguit el  preuat guardó l’any 2023.

Diuen les males llengües que les comissions gaiateres estan en crisi. És possible que això siga cert en alguna de les comissions, però en el cas de la Gaiata 6 el que pot observar-se és un creixement exponencial de comissionats, que li faciliten poder treballar en àrees concretes i determinades, en grups uniformes de solera i gestió al costat d’altres de gent més jove, que garanteix la continuïtat. El treball conjunt és el que els porta a l’èxit.

I si el llibret elaborat aquest 2025 té com a motiu principal “UN CASTELLÓ DE BELLES ARTS"  on aquelles prenen tot el protagonisme, el monument obra de Vanesa batejat com a “brodats de llum”, és tot just això, una filigrana de colors, semblant a uns brodats antics, complementada en els seus 6 metres d’alçària, amb una lluminositat, amb uns efectes i jocs que l’han feta també mereixedora d’estar al pòdium com a Gaiata millor il·luminada.

Poden sentir-se satisfets els membres de la “Farola-Ravalet”, el seu monument que va lluir, el passat diumenge, en tota la seua esplendor per primera vegada com a Bé Immaterial d’Interés Cultural a la processó, per tot el treball que porta al darrere i que li ha estat reconegut, no serà efímer, el 2026 tindrà l’honor de ser la Gaiata de la Ciutat, i com a tal serà protegida com a part del patrimoni festiu i cultural del poble.

I sembla que tot i no haver-hi regles, per allò que s’ha vist els anys anteriors i també aquest, a Castelló el que agrada són més els monuments barrocs, amb figures tradicionals que els més moderns que no acaben d’encaixar.

En general, aquest 2025 els monuments han estat de molt bona qualitat i factura. Altres comissions s’han quedat molt a prop, Sequiol o Cor de la Ciutat, han creat monuments més que dignes. Les gaiates dissenyades per Enrique Carceller i Miguel Angel Moreno van ser molt comentades pel seu acurat treball, molt dignes per la ciutat, però només una pot ser la guanyadora…

Són moltes les persones anònimes que treballen tot l’any al magatzem de Gaiates perquè els monuments puguen lluir-se en tota la seua esplendor aquesta setmana. La seua és una feina discreta, gairebé invisible i massa vegades poc valorada, per això ara i ací, jo que estic lluny del món de la Gaiata, vull reconéixer el seu esforç i felicitar la comissió guanyadora pel treball ben fet, un reconeixement que com a mal menor servisca per compensar tot el temps i esforç que li dediquen. Moltes gràcies, Esteban, moltes gràcies, Vanesa i endavant.

Avancem o retrocedim?

Quan el campanar de Castelló era el gran desconegut de la ciutat, allà pel 1989, de la mateixa manera que l’any anterior als membres de la Colla Pixaví se’ns va ocórrer poder contemplar “Castelló des de dalt”, vam començar a compartir la nostra experiència amb la resta de veïns, organitzant, el dilluns de Magdalena, dia 27 de febrer, “la primera pujada al campanar”.

D'aleshores ençà amb alguna interrupció per obres o pandèmia, mai hem faltat a la cita. Ahir vam complir amb la tradició i vam celebrar la 34ena pujada. Les explicacions de viva veu, la bona organització i una acurada documentació escrita que va acompanyar-nos un rastre d'anys, estem convençuts, van ser les accions que van fer que els “qui manaven i manen”, organismes i institucions començaren a preocupar-se una mica per l’edifici.

Per anunciar la visita a més d’aparéixer aquesta en el corresponent programa oficial de festes, prompte va tenir un element distintiu. El mateix dilluns al matí els pixavins despenjàvem una enorme senyera quadribarrada des del més amunt del campanar, fins al terra de la plaça. Un símbol de festa que en acabar la visita tornàvem a recollir per poder-la penjar de nou l’any següent.

Però el temps passa i al campanar de la Vila els diferents governs municipals i Juntes de Festes, amb l’escusa de potenciar “l’enfarolà” un acte que se celebra el dissabte inici de festes, van començar a “penjar-li coses”, que si una silueta de l’ermita de la Magdalena, que més prompte semblava un somier que altra cosa, que si el gegantesc cartell anunciador de les festes de l’any, que si les dues coses…, fet que va fer del tot impossible que la senyera que per un bon grapat d’any va presidir la plaça ja no es poguera llançar.

Ara, aquest any, un nou element ha vingut a “canviar” la fisonomia del campanar. La nit de l’enfarolà, amb motiu del 650e aniversari de la romeria, no s’ha penjat ni cap senyera, ni cap cartell, ni cap banderola amb l’escut de la ciutat. El que podem contemplar és un gran llençol verd que vol ser una enorme cinta magdalenera, quan tots sabem que la cinta, tot i ser distintiu de la romeria, no té una gran tradició, es remunta a poc més de 70 anys, en aparéixer per primera vegada lligada a la canya l’any 1952.

Avancem en l’estima envers la ciutat? Pense que no, que més bé retrocedim, si com está passant ens oblidem de la senyera que va ser origen del nostre poble. Van ser molts els castellonencs que ahir, mentre esperaven a “la cua” el seu torn per poder pujar al campanar, ens preguntaven el perquè aquell acte de penjar la gran senyera, la més gran que hi ha hagut mai a la ciutat, ha caigut en l’oblit.

No necessitàvem tanta parafernàlia, no era si voleu tan espectacular, però veure per unes hores una gran senyera de dalt a baix del nostre campanar, era sinònim de festa i de festa grossa.

Aquells que no estimen el que és seu perden prompte la seua identitat. Nosaltres, els pixavins,  que des del primer moment ens sentim més que orgullosos d’ajudar a mantindre la identitat ala nostres conciutadans, també ens lamentem que, els polítics d’abans i també d’ara, voluntàriament o involuntàriament, hagen consentit que per uns o altres motius, de vegades fins i tot incomprensibles -pensa malament i encertaràs-, la senyera no puga presidir la vesprada del dilluns de Magdalena les pujades que amb tanta estima i dedicació realitzem any rere any.

Per descomptat pense que només és qüestió de voluntat. Mitjans cada any que passa hi ha més i moltes de les dificultats que havíem de véncer en aquells primers anys, ara, són fàcilment salvables.

Si la llengua oficial de les festes és el valencià, també la bandera de la festa és la nostra senyera i, de vegades, massa, sembla ser només un drap per tapar laterals d’escenaris… Avancem o retrocedim? Què penseu?

Marralena i culs a l’aire!!!

Poc més de vint-i-quatre hores han passat des de l’inici de les festes i l’incivisme s’ha fet més que manifest als carrers de la ciutat. La brutícia ompli els carrers. Els operaris de neteja tot i multiplicar els seus esforços no donen l’abast.

No voldria dir-ho per som uns “marranos” i uns incívics; sembla que des del llançament del primer coet d'inici de festes tot estiga ja permés al poble. A la vesprada-nit d’ahir feia llàstima, per no dir  vergonya, passejar pels carrers més cèntrics de Castelló.

Encara no s’havia iniciat el Pregó quan el terra dels carrers del voltant del col·legi Bisbe Climent eren un mar de papers, plàstics, gots, pots i ampolles buides. En acabar-se la cavalcada vaig acostar-me al centre.

Maria Agustina, les Aules i Fadrell, eren un autèntic femer. Els parterres xafats, les plantes arrencades de soca-rel i, no només ells, també elles, malgrat haver-hi diferents urinaris, pixant en qualsevol portalada, sense cap rubor ni mirament, sense gens de vergonya, "amb el cul a l’aire". El tram del carrer Isabel Ferrer, entre Sant Lluís i Antoni Maura, era literalment un riu de pixum. Aussiàs March més del mateix, i tants i tants altres...

Volem festes, volem divertir-nos, volem veure, però si no sabem fer-ho, si creiem que “ja vindrà algú a netejar-ho” i a la vegada no tenim cap mirament, si en aquesta setmana som del “i a mi que”, estarem convertint les nostres festes en un “merder” i mai millor emprada la paraula.

No açò no són festes, les nostres festes fundacionals han de ser una altra cosa i algú ho ha de dir. No val dir que l’impacte econòmic serà grandiós, extraordinari, i que la quantitat de fem recollida així ho demostrarà. Però, i la quantitat de fem escampada? I la imatge denigrant i incívica mostrada? Què podem dir als nostres menuts davant la imatge de jardins trepitjats i persones orinant en qualsevol lloc i moment?

Un espectacle vergonyós. No sé com se sentirà aquell veí o veïna que haja convidat a visitar la ciutat a qualsevol familiar o amic foraster i, ahir, de camí a l’enfarolada es trobara amb l’espectacle que jo vaig poder contemplar als carrers.

Volem unes festes internacionals, però que no se’ns escapen de les mans. Viscudes amb alegria, responsabilitat i civisme. I creieu-me no són pocs, no són casos aïllats, sembla que, malauradament, aquestes accions, a força de repetir-se, han de ser considerades normals, han d’entrar dins del que s’espera ocórrega aquesta setmana, que són mals menors, i no, no ha de ser així.

Por tinc del que puga passar la resta de setmana, açò no ha fet més que començar. És veritat que la gent té ganes de festa, però no tots volem aquest tipus de festa.

 Respectem altres formes de diversió que no siguen la nostra. Acceptem sorolls, talls de carrer, embussos i altres problemes lligats a la mateixa estructura festera, però l’incivisme sense vergonya, els abusos i maltractaments d’espais públics i altres accions fetes des de l’anonimat i, de vegades fins i tot, amb els ulls mirant a un altre costat dels servidors públics controladors dels diferents espais, no ajuden gens ni mica a fer de les nostres festes les millors festes del món.

Si les nostres fins ara són conegudes dins i fora de la ciutat com les festes de la Magdalena, de no ficar un remei al què està començant a passar i creix a passes agegantes, remei que entenc no és gens fàcil, però si possible, al pas que anem les haurem de canviar per “Festes de la Marralena”.

Un remei que no passa només per augmentar el nombre d’efectius de neteja, que també, cosa que ja es fa i veiem dona els seus fruits, però que necessita accions més dissuasòries, sobretot de l’incivisme “de culs a l’aire” en qualsevol cantó.

Si a unes festes cíviques, populars i renovades que beneficien la indústria de l’oci, amb una dimensió filantròpica, però dignes de nom i sobretot de fets. Celebrar i governar són tasques que des de la municipalitat s’han de potenciar. I cal fer-ho si és menester sense que tremole el pols. Només així tots eixirem guanyant. De moment, només ens queda aguantar-nos i poc més. Llàstima!

Lamentable no, el següent…

Ahir i de manera imprevista, el president de la Generalitat, el senyor Mazón, va fer una declaració institucional a les Corts, per anunciar un acord aconseguit amb Vox per aprovar els nous pressupostos de la Generalitat.

Un pacte pressupostari que implica l'acceptació de més de dues dotzenes d’exigències del partit del senyor Abascal, i que pel discutit president van ser considerades com a “punts d’entesa”.

De totes elles, agrupades en nou àrees d’intervenció i fetes públiques amb anterioritat pel secretari d’organització del partit extremista, el senyor Ignacio Garriga, en destacaria tres, la l’implementació del discurs xenòfob, l’adopció de mesures contra els migrants i, la gens estranya, vista la política d’odi manifestada pel partit del senyor Abascal, retallada dels fons destinats a la defensa i protecció de llengua autòctona, el valencià. 

En aquest darrer cas centrades en l’eliminació en algun cas i la retallada en altres de les subvencions a la promoció del valencià i al pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució oficial encarregada de redactar la normativa lingüística del valencià, pel fet de considerar aquelles partides pressupostàries com “uns diners mal destinats i una despesa supèrflua ideològica”, i que a ulls de molts i molts valencians suposa un atac frontal i directe al nostre estimat valencià.

És per tots conegut que, des de fa un bon grapat d’anys, més de 25, L'AVL té com a funcions determinar i elaborar la normativa lingüística de l'idioma valencià, així com vetllar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, consolidada, a partir de les anomenades Normes de Castelló.

Mai m’ha agradat la política lingüística portada a terme pel govern del senyor Mazón, ni quan el torero era conseller ni tampoc ara amb el senyor Rovira al seu capdavant, i menys encara ara quan, per donar-li un respir a l’incompetent president, sembla es pleguen i accepten, amb més o menys gust, a les exigències de Vox. Lamentable no, el següent.

Tot aquest desgavell només té una explicació, acceptar les exigències de l’extrema dreta per tenir un respir, per tenir una crossa, en uns moments i circumstàncies en què el president es veu més que acorralat.

A la nostra llengua, rica en matisos, hi ha una expressió “Pagar els plats trencats” que es fa servir per a assenyalar quan algú pateix les conseqüències negatives d'alguna cosa en què no té participació o culpa. Una metàfora basada en la idea de reparar els plats trencats en un accident domèstic, on algú s'ha de fer càrrec de solucionar el problema, malgrat no haver estat qui el va provocar.

I vet per on, tot indica que la llengua valenciana serà qui novament ha de pagar el desgavell, la que novament perdrà, l’altra vegada atacada, en aquest cas amb el beneplàcit i benediccions de Vox, per salvar la incompetència de Mazón i així, aconseguir aquell, mantenir-se uns quants dies més com a aforat.

S’acosten festes, les nostres festes, i de la mateixa manera que Mazón no gossa acudir al balcó de l’Ajuntament de València a veure una mascletà, s’amaga i té por, aquesta acceptació lingüística, aquest plegar-se a Vox, serà un element més que el farà “no vindre” a Castelló a participar a la Magdalena, perquè ho té clar, no vol exposar-se a la fúria dels castellonencs que, solidaritzats amb els veïns de l’horta, no hem parat des del 29 d’octubre, de demanar la seua dimissió.

Si no vols caldo dues tasses. Senyor Mazón, amb tots els meus respectes cap a la seua persona, li recorde que la llengua oficial de les festes de Castelló és el valencià, que vosté, i només vosté, és ara el responsable de la seua cura, de dotar-la de prestigi, de ficar-la al lloc que li pertoca.

Vista la seua cabotada cap a les exigències de Vox, el millor que pot fer és no venir. Ací no l’esperem, tot i això, si gossa venir, siga sabedor que l’atendrem amb cortesia perquè els castellonencs som educats, però vosté enguany no serà benvingut, les seues accions el desmereixen.

Confiança

Ho he comentat per ací en més d’una ocasió, és un fet evident i demostrat que governar en coalició no és gens fàcil ni, en moltes ocasions còmode, ja siga en l’àmbit nacional, autonòmic o local. Exemples en podem trobar cada dia, només cal fixar-se en com de difícil li està resultant al president del govern d’Espanya tirar endavant les seues propostes, o el poc que va durar la coalició autonòmica PP+VOX, o els enfrontaments públics en l’àmbit municipal que estem veient en les darreres sessions plenàries entre les dues formacions que regeixen la nostra ciutat.

Unes coalicions que se suposa han d’inspirar el govern i que inicialment s’han de basar en la confiança mútua, en el sentiment compartit, en aquest cas amb membres de partits i idees diferents, acceptant la creença que es compliran els acords, tàcits o explícits i que han de portar a la seguretat, donant per suposat que el soci, es comportarà com s’espera, apel·lant a la bona fe i la discreció.

Per això, resulta xocant el que últimament estem veient passa a Castelló. Des de les primeres legislatures democràtiques, és costum i tradició, convertida amb el pas dels anys en hàbit, que després de la reunió setmanal de la Junta de Govern Local de l’ajuntament, mitjançant una roda de premsa, el portaveu done compte dels punts aprovats.

Sense importar el nombre de socis que han conformat el govern local en les diferents legislatures, la compareixença d’un únic portaveu de l’executiu local sempre s’ha mantingut inalterable. Només en comptades ocasions i per un assumpte de rellevància o d'una delegació de competències concreta, és requerida la presència de l'edil de l'àrea o de la mateixa alcaldessa.

Aquest costum o hàbit adquirit de fer les coses per simple pràctica i de manera més o menys automàtica ha continuat invariable fins ara, en què sembla que a l’Ajuntament de Castelló, aquesta rutina s’ha canviat i, el senyor Sales, del PP, ja no exercirà com a únic portaveu del govern per atendre els mitjans de comunicació, sinó que vist el que va ocórrer el passat dijous i també l’anterior, tot indica que a partir d’ara n'hi haurà dos, ja que un cop finalitzada la compareixença diguem considerada oficial fins ara, el líder municipal de VOX, el senyor Antonio Ortolà, com a portaveu adjunt, va eixir a compartir protagonisme afirmant que a partir d’ara, arribats pràcticament a mitjan legislatura, serà així, per explicar o remarcar allò que més l’interessa.

Malgrat aprestar-se a dir que hi ha una confiança absoluta amb el PP i que el fet de compartir compareixença no té més importància, a ningú se li escapa que, cada dia que passa, en són més i més evidents les divergències entre els dos socis de govern, en propostes com la creu del Ribalta, la violència de gènere o els drets de les dones, en què segons Ortolà, la postura de Vox no ha estat prou explicada als mitjans de comunicació per Sales.

A ningú se’ns escapa senyor Ortolà que vosté vol més protagonisme, que no en té prou amb l’altaveu que li donen els seus conflictes i discòrdies, amb els socis de govern o amb els membres de l’oposició, i que vol anar més lluny, buscant els vots dels més radicals, desmarcant-se del PP i, veient vindre una nova postura divergent amb el seu soci de govern, que amb tota seguretat existirà en relació amb la seua proposta d’eliminar en festes els punts violeta i la seua substitució per carpes de vigilància, vol comparéixer davant els mitjans i, defensant la seua, adquirir sota el paraigua de “portaveu adjunt” major protagonisme, amb una única idea, mantenir els vots i guanyar els més radicals en unes futures eleccions.

Està bé que discrepe, que presente mocions a la Junta de govern i fins i tot que arriben al plenari, que hi haja debat…, tot això pot donar com a resultat algun cas beneficiós per la ciutadania, però si aquelles mocions, aquelles “idees brillants”, no són acceptades ni pel seu soci de govern, o si ho són amb matisos, democràticament ho ha d’acceptar i no voler beneficiar-se d’un càrrec, el de portaveu adjunt, per emprar-lo per a escampar els seus fonaments ideològics, per fer-se propaganda…

No se li ocorre pensar per un moment que la seua siga una postura que pot ser legal però no ètica?  Amb tots els meus respectes, a mi sí, i estic segur que a molts dels seus companys de corporació també.

Setanta anys de la primera gaiata infantil i cinc de la suspensió.

Possiblement, els diferents col·lectius gaiaters en veure el títol d’aquest post pensaran que estiga errat, que no és certa aquella afirmació, que va ser l’any 1969, quan en commemorar-se els 25 anys de la renovació de les festes, quan va sorgir la figura de la Regina Infantil de les festes de la Magdalena, càrrec que va ocupar Asunción Adsuara Segarra, neta de Manuel Segarra creador del Pregó, quan van aparéixer les primeres gaiates infantils creades per alguna de les 12 comissions dels sectors que en aquell moment estava dividida la ciutat, i que no va ser fins a l’any 2018 quan, per primera vegada va desfilar un monument com a “gaiata infantil de la ciutat”, que no va ser altre que el guanyador de l’any anterior en la categoria de gaiata infantil, el monument creat pel sector del “Cremor”.

Però resulta del tot curiós comprovar com, tal dia com hui, un dijous 10 de març de 1955, fa 70 anys, el periòdic Mediterraneo es feia ressò a la seua segona pàgina, enlairant la participació del “Frente de Juventudes” a les imminents festes d’aquell any, de la construcció de la primera Gaiata Infantil de les festes.

Nascuda la idea al si de la Llar de Fletxes va fer construïda a poc a poc sota la direcció del Cap de la Llar comptant amb la participació de tots els xicots que van aportar cadascun de sa casa diversos tipus de materials, des de llums a vidres. Una gaiata infantil que encara que no va tenir madrina, ni llibret, ni figurava en cap programa, ni va arribar a sortir al carrer, va romandre durant totes les festes al saló principal d'aquella llar ”Sierra Espadan”.

Continua dient el periòdic que va ser construïda per la centúria Juan d'Àustria, seguint un esbós escollit entre els molts que es van presentar, sent els camarades Collado, Arin, J. Martinez, J. López, Monterde i Alacreu, de reconegudes aptituds artístiques els que van fer realitat el monument, amb una darrera finalitat, iniciar els petits "fletxes" de la Falanje Española en l'amor a les tradicions.

Allò no va tenir continuïtat, però queda a l'aire saber si potser algun d'aquells petits creadors, amb el pas dels anys, no es va convertir en un experimentat artista gaiater.

I la casualitat també va voler que un altre dia 10 del mateix mes de març, però 65 anys després, el del 2020, tot just hui fa cinc anys, s’anunciara, després d’una intensa reunió entre el ministre de Sanitat, el senyor Salvador Illa i la consellera de Sanitat de la  GVA la senyora Ana Barceló, per analitzar la crisi causada pel coronavirus; vist l’augment considerable de contagis, acordaren per evitar aglomeracions i desplaçaments no necessaris, i preservar així la salut pública, la conveniència de no celebrar ni les festes de Falles ni les de la Magdalena, suspenent-se aquestes per primera vegada a la seua història.

Una suspensió que va ser acceptada immediatament com calia esperar, davant la gravetat de la situació, per unanimitat, pel Patronat de Festes i totes les associacions i col·lectius; unes festes que definitivament van quedar suspeses i no va poder tornar a realitzar-se fins dos anys després, una Magdalena, la del 2022, per altra banda, marcada per un persistent temporal de pluges que va fer suspendre en uns casos i deslluir en uns altres, multitud d’actes.

Hui, novament 10 de març, la ciutat continua preparant-se per a viure unes noves festes. Quan encara ressonen els actes festers de nomenament de Pregoners i Galanies viscuts aquest darrer cap de setmana, s’anuncia la presentació aquesta vesprada del “llibre de la festa 2025”, la publicació oficial que ha de quedar per a la història i que documenta l’edició festiva d’aquest nou cicle.

La roda festera no para de girar, temps passats que han estat germen de noves accions, esperances i dificultats vençudes, la ciutat camina cap al futur, el món de la festa evoluciona i no para, Castelló es prepara per a una nova edició per fer realitat allò del poeta “no volem límits estrets”…