La ciutat

La ciutat

divendres, 13 de novembre del 2026

Dos ulls per tota la vida…

De vegades trobes per casa en algun racó d’un caixó oblidades coses que ni t’imaginaves que tenies. És fàcil si allò que retrobes no és un objecte massa gran, de gran volum, i que el pas del temps va fer que, en algun moment oblidares. Ara de sobte torna a la llum i el que és més important a la memòria.

Això és el que va passar-me no fa massa dies. Sense buscar-ho va aparéixer als meus ulls, i mai més ben emprada la paraula, un objecte menudet, una insígnia, allò que hui anomenem un pin, que, amb total seguretat, podia tenir més de seixanta anys, feia referència a la croada de protecció ocular. En veure’l va despertar-me un somriure fent-me retrocedir mentalment a la meua infància, a l’època escolar, quan aquella croada va irrompre a l’escola i tots els menuts vam ser revisats oftalmològicament, rebent, pel nostre bon comportament, la insígnia com a obsequi.

No vaig donar-li més importància a la troballa i novament va anar al fons del caixó. Però la casualitat ha volgut que hui, novament, aquella croada i el pin tornaren a la memòria. El dimarts 13 de novembre de 1956, tot just hui fa 70 anys, “el Mediterraneo” a la seua pàgina 6, publicava una propaganda sobre la croada i, el logo, la insígnia, apareixien en primer pla.

En aquella època encara era jo molt menut, deduint que la meua participació, la meua primera revisió ocular dins la campanya, deguera ser més tard, situant-la al voltant dels inicis dels anys 60, possiblement el curs escolar 1960-61.


Aquestes coincidències han fet que, ara, seixanta-cinc anys després, despertara la meua curiositat per conéixer una mica més aquella campanya
que va iniciar-se el 1956, l’any següent en què Espanya va ingressar a l’ONU, de la mà i inquietud d’alguns òptics i oftalmòlegs que van decidir que calia ensenyar a mirar, cuidar la mirada i protegir-la.

Sembla que la primera fase va consistir en la realització d’una sèrie de cursets per tot el país, accions per arribar a la societat amb el missatge de la necessitat de veure bé, convertint-se ràpidament en un doble objectiu: d’una banda, sensibilitzar els ciutadans sobre la qualitat visual i de l'altra eixamplar el mercat potencial del sector òptic.

Aleshores la immensa majoria dels individus no eren conscients dels beneficis socials, escolars, laborals i de tota mena que aporta posseir una agudesa visual adequada. Cal recordar que en aquelles dates només el 18% de la població feia servir ulleres.

Les eines eren humils però poderoses: òptics viatjant per les escoles, i fulletons que es repartien amb la convicció que una bona visió podia transformar vides. Per la seua feina, l'entitat creada i la croada corresponent van ser declarades per l'Estat, Associació d'Utilitat Pública.

Durant els anys seixanta, la croada va comprendre una cosa essencial: sense una visió adequada, no hi ha aprenentatge ple. Per això, va portar la feina a les escoles, examinant la vista dels més petits i descobrint que darrere de molts fracassos escolars s'amagava simplement un problema visual.

No recorde si a conseqüència de la campanya algun company de classe començaria a portar ulleres per primera vegada a la seua vida, aprofitant l’acord sectorial entre òptics i fabricants per  facilitar la seua adquisició.

Jo vaig passar la revisió amb normalitat i no va ser fins més de cinquanta anys després quan vaig començar a necessitar-les.

Les diferents croades van tenir eslògans d’èxit indubtable i que encara hui en escoltar-los ens venen a la memòria, “Dos ulls per a tota la vida”, “La vista és la vida” o “Veure per aprendre”, que, a més de veure’ls escrits, els podien escoltar per la ràdio i els trobem a la premsa.

Pocs avui, setanta anys després, poden valorar en la seua magnitud la tasca i els èxits aconseguits per a l'òptica espanyola en aquella campanya. Eren altres temps, però eren i són els nostres ulls...

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada