Somiar

No fa gaire dies vaig llegir una frase d'un xicot, català, de Ripoll, afincat a Mèxic per motius professionals que deia: "Només aquells que són capaços de perseguir els seus somnis fins allà on aquests els porten, en seran mereixedors".

Aquesta frase-sentència bé com anell al dit per la meua reflexió d'avui, que girarà, és clar, per l'anhelat ascens de categoria de l'equip de futbol més representatiu de Castelló, l'estimat club Esportiu Castelló.

I és que el somni com a procés imaginatiu de la ment de tots els aficionats i també de moltes persones de Castelló a les que el futbol no els hi diu massa, estava ple d'emoció i d'ansietat després de 7 temporades lluitant per eixir de la darrera de les categories nacionals i primera no professional de la lliga espanyola, ahir estava a l'abast.

Que un històric com el club Esportiu Castelló, quasi centenari, militant al llarg d'11 temporades a la primera divisió, que va arribar a ser finalista de l'antiga Copa del Generalíssim, i que a partir de la temporada 2009-10 no va tenir hora bona, amb nefastos timoners com Laparra o Cruz i quasi abocat a la desaparició, aconseguisca "pujar a segona b" i puga lluitar la temporada vinent amb equips com Calahorra, Don Benito, Terol, Langreo o Conquense, com a mal és i serà el menor.

És veritat que cal estar contents, és veritat que l'ascens no ha estat un camí fàcil, és veritat que fins i tot hem tingut la sort com aliada, però cal sense oblidar els somnis ser realistes, no amics, no tenim un equip del qual puguem sentir-nos satisfets i orgullosos, encara resta molt per fer i el camí no serà fàcil.

És veritat que l'afició no era una afició de tercera, que pocs equips fins i tot de categories superiors aconseguien reunir diumenge rere diumenge tants aficionats al camp, que la de la nostra ciutat és una afició de primera, però no som des de fa un bon grapat d'anys l'equip de la província, doncs malgrat la gran afició, estem lluny, molt lluny encara del Vila-Real, un club del qual hem d'aprendre i molt, un club obert, proper i amb ambició.

Nosaltres tenim grans somnis, vivències, impulsos amb qualitats premonitòries a les quals cal donar coherència. El somni ha començat a fer-se realitat, ha aparegut un escenari on allò que fa anys imaginàvem, l'ascens, ara s'ha fet realitat i és bonic, molt bonic, però no és prou, ara falta més compromís, ser valents i agosarats, valorar les nostres possibilitats i capacitats, i així, sent coherents, fer un projecte, el nostre, el de tota la ciutat, que ens empente fins a categories superiors.

Aquesta vesprada, de bell nou tot seran alegries, cants, rialles i fins i tot podrem veure alguna eixida de to gens compartida, amb el rerefons del "que bons som"; i si, som mereixedors d'aquesta alegria, però no hem de quedar-nos ací, cal continuar somiant però amb els peus a terra i buscar una bona directiva, un bon projecte, un bon equip que il·lusione a la ja de per se eufòrica afició, amb implicació de tota la societat civil, econòmica i política, per tirar endavant un camí encetat amb esforç i com au fènix fer ressorgir l'equip i retornar-lo a llocs molt més adients amb la categoria del nostre poble al qual representa.

El futbol és un joc senzill i a la vegada complex, que agrada a persones de diferents nivells socials que uneixen els seus esforços per l'estima d'uns colors, una ciutat, una possibilitat, un futur... Cal seguir somniant però cal desterrar qualsevol imprevist i tot allò que supose improvisació; talent, creativitat, encert, organització i dinàmica de treball han de ser els pilars del futur...Pam, pam orellut!!!

De les possibles solucions... la millor.

Fa uns dies va saltar la notícia. La gaiata-3 "Porta del Sol" havia de fer front a una sanció de 20.000 euros, imposada per la Subdelegació del Govern, per una infracció greu realitzada dins la setmana de festes de la Magdalena de l'any 2017, conseqüència de la denúncia de la Policia Nacional en descobrir que s'estava emprant per les tasques de vigilància de la carpa festera d'aquella comissió a una persona, concretament a un soci de la pròpia gaiata, que no disposava de llicència professional per desenvolupar aquella tasca.

És veritat que estem parlant de la setmana festera del 2017 i que, la notificació ha arribat ara, després de l'exercici 2018 i a punt d'iniciar el 2019, quan una nova junta directiva fa temps va renovar i fer-se càrrec de la Gaiata, però també és veritat que si la notificació arriba a l'entitat , a la nova junta directiva de l'associació, és perquè ha estat del tot impossible de trobar el domicili dels anteriors responsables del col·lectiu.

Davant aquesta situació "heretada" i per culpa de la situació econòmica de la pròpia associació, la comissió va fa públic que es veia en la impossibilitat de fer front a aquesta despesa extraordinària, malgrat que la llei els hi permet, per prompte pagament, una rebaixa de la multa en un 40%, havent de pagar 12.000 dels 20.000 euros inicials, plantejant-se com a solució dràstica la desaparició de l'entitat.

Davant el que suposaria la desaparició d'aquella entitat i partint de la idea que l'errada comesa per l'anterior comissió voluntàriament o involuntàriament, això és una altra qüestió, és punible, i amb l'atenuant que els nous dirigents res van tenir a veure amb aquella irregularitat i que no va repetir-se en aquesta magdalena passada, sembla que s'ha arribat a una solució provisional, on la resta de les 18 comissions eixiran al rescat de "la Porta del Sol" aportant a manera de préstec sense interessos, allò que cada comissió considera pot aportar i així pagar els 12.000 euros de la multa.

Tot un exemple de solidaritat que ve a traure a la llum dues qüestions interessants.

La primera que el món de la gaiata, de les comissions de sector, i sobretot de les juntes directives, necessita no tan sols persones a qui agrade la festa, que estimen Castelló i les seues tradicions, que dediquen cos i ànima en benefici de la societat, del seu sector, si més no també persones que siguen responsables, formades o assessorades per experts i, sobretot, que no actuen en benefici propi, netes i honestes, que no obliden mai que el seu treball, malgrat ser voluntari, també ha de ser adaptat a la legalitat vigent en tots els àmbits. Malauradament no tots valem per tot, tampoc per formar part de les juntes directives de qualsevol associació i, tal vegada per això, els problemes en els darrers anys no han parat d'aparèixer en diferents comissions, només cal recordar la història recent de les gaiates 10 i 16...

I la segona qüestió, una tasca important de tutela de les diferents comissions li correspon a la pròpia Gestora de Gaiates com a entitat que ha de vetllar perquè tot allò que les gaiates facen per la festa, estiga dins de la legalitat i que l'esforç que realitzen al llarg de tot l'any siga en benefici de la pròpia ciutat a la qual es deuen, sense "tripijocs" que embruten el bon nom dels sectors.

Partint de la idea que la inestabilitat i els dubtes no són bons per ningú, tampoc pel món de la festa i menys encara per les més que dèbils i fràgils comissions de sector, crec que, en aquest cas, s'ha optat per la millor de les possibles solucions.

Ara bé, Déu no ho vulga, aquesta decisió deixa oberta la porta a nous possibles "coixins de rescat" i cobriment d'espatlles, per futures irregularitats. Atenció Gestora, pel bé de la ciutat i la festa, la feina ben feta, però sense deixar de buscar, perseguir i actuar enfront dels culpables d'aquella i de totes les possibles irregularitats, passades, presents i desitgem que no futures.

El colom de Maria Agustina...

Els pressupostos participatius són un mecanisme que l'equip de govern de Castelló va posar a l'abast de tot el veïnat, perquè els ciutadans poguérem participar en la presa de decisions respecte a l'execució de part del pressupost municipal.

Després de l'èxit de la proposta en una passada edició, ara novament en 2018 i entre el 15 de febrer i el 28 de març passat, va tornar a obrir-se el termini per una nova presentació de propostes, que el passat més de maig van ser avaluades pels tècnics competents i, ara, en aquests dies, poden ser votades per qualsevol veí o veïna.

Crida l'atenció que un bon nombre de propostes presentades no ha passat el tall de la viabilitat tècnica, per la qual cosa, s'han quedat en el camí.

D'una d'aquestes propostes vull fer-me ressò ara i ací, i veure, si hi ha alguna possibilitat de fer-la realitat encara que siga per un camí diferent.

És el cas de la proposta presentada per un veí, identificat com a "Megamic" i que feia referència a la necessitat de realitzar una recuperació de l'estàtua de la font de la plaça de Maria Agustina, que, conseqüència del pas del temps, presenta greus deficiències en la seua estructura superior.

Aquella és una escultura del mestre Joan Baptista Adsuara, de l'any 1967, i que representa una al·legoria de la pau, amb una esvelta figura femenina que decanta suaument el maluc mentre un dels seus braços es recolza sobre un pedestal. El braç dret descansa sobre el cap on es recolza vigilant el colom, símbol universal de la pau.

La seua col·locació rememorava els 25 anys de pau del règim després de la Guerra Civil i va substituir a una altra escultura del general Franco, també d'Adsuara, que mai no va arribar a instal·lar-se per motius d'estètica.

Doncs bé, des de fa uns anys, el colom està decapitat, mostrant als veïns i turistes una imatge de deixadesa i abandonament, per la qual cosa, fent-se ressò d'un sentir popular, aquell veí, va demanar dedicar part dels diners d'aquests pressupostos a la seua neteja i restauració.

Tot i semblar una reivindicació prou fàcil i viable, els tècnics municipals van emetre un informe d'inviabilitat, adduint que no estava acreditada la propietat municipal de l'estàtua, i que en el negociat de patrimoni municipal no hi figura cap antecedent de propietat, tan sols apareix en el catàleg d'estàtues "es..cultura" una guia urbana d'escultures de Castelló, editada per cultura de l'ajuntament en època de l'alcalde Bataller, indicant-se en l'informe d'inviabilitat que "amb caràcter previ a qualsevol intervenció de restauració és del tot necessari depurar la titularitat de l'obra, amb la finalitat d'evitar un possible dany a drets de terceres persones".

Curiós resulta si més no l'informe, doncs d'una manera molt subtil i llegint entre línies ens adonem, primer del caos escultural de les obres escampades per la ciutat, llançant una pregunta: qui és el propietari? i segon, interessa a l'ajuntament i concretament al negociat de cultura el manteniment d'aquesta important figura?

Siguen quines siguen les respostes a aquestes qüestions el cas és que el colom de la pau de Maria Agustina segueix sense cap. Per molt de temps? Ja veurem. Castelló és diferent...

Renàixer i fer costat

O reviure, reaparèixer, ressorgir o rebrotar, tant se val el títol que tinga avui el post. Avui torna a ser un dia històric pels valencians. Avui, dia 161 de l'any 2018, i transcorreguts més de 4 anys i mig des d'aquell 29 de novembre del 2013 quan Canal 9 va ser clausurada per sempre, una nova televisió valenciana, torna a reconnectar i cosir en xarxa tot el territori del nostre País.

Des que l'esquerra va aconseguir la majoria absoluta després les eleccions autonòmiques del maig del 2015, i per acord de l'anomenat "Pacte del Botànic", va establir-se el Compromís de fer rebrotar una nova ràdio i televisió publiques valencianes, garantint el dret fonamental a la informació veraç i útil, amb un nou impuls per superar els entrebancs legals i administratius que la proposta podia comportar en aquell moment.

Va ser el juliol del 2016 quan va entrar en vigor la llei del Servei Públic de Radiodifusió i Televisió Autonòmica, de titularitat de la Generalitat Valenciana, llei que posava les bases per començar a definir la maquinària de la nova televisió amb la creació primer de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació com a Societat i, a continuació amb el nomenament com a Directora General de l'exdelegada de TV3 al País Valencià, Empar Marco.

Després de quasi un mes de proves, l'11 de desembre de 2017, van començar les emissions d'À Punt FM i, des d'aquella data, ací a Castelló, poder seguir pel dial 103.7, programes com "Al ras" o "Territori sonor" que, en poc més de mig any, s'han convertit ja en clàssics i als que s'han anat afegint altres com "Samaruc digital" o "Rosquilletes".

Tot just ara, hui, la setmana 23, el dia 161 de l'any i després que el passat 25 d'abril s'iniciaren les emissions en proves, la nova televisió valenciana, la ressorgida, a les 14.30 hores en punt, ha començat les seues emissions a punt TV amb una aposta informativa com a eix fonamental i un programa d'entreteniment a continuació, amb un desenvolupament de diferents opcions que la tecnologia ofereix: connexions en directe, reportatges, entrevistes i imatges amb una clara i inicial vertebració del territori amb la finalitat d'estar al dia de l'actualitat i gaudir del millor entreteniment.

Però si tenia curiositat per conéixer quina era la graella de programes d'aquest primer dia d'emissió, més encara la tenia per veure quines serien les primeres empreses a recolzar la nova televisió mitjançant l'emissió dels seus anuncis publicitaris, les primeres marques que confiant en aquest mitjà, li donarien d'entrada el seu suport. Així que, he esperat pacientment a "els primers passos a publicitat" i he de dir que no he quedat decebut, encara que si una mica sorprés.

És ben sabut que la via d'entrada més ràpida i convencional a les llars són els anuncis, els espots publicitaris. En un món on estem acostumats a rebre centenars d'impactes visuals diaris, calia ser hàbil per a destacar.

No sé si hauran estat els tres primers, però jo sí que són els tres que ara, passades les primeres hores recorde, un de la Caixa d'Estalvis d'Ontinyent, que dit siga de passada, és de les poques caixes d'estalvis que encara perduren al País Valencià, i que crec no té cap sucursal a Castelló; un altre de Consum, la Cooperativa Valenciana del sector de la distribució, dels supermercats, anunci que m'ha semblat si més no curiós, després que fa uns mesos va ser notícia polèmica per l'eliminació de la llengua valenciana de l'etiquetatge d'alguns productes de la seua marca blanca.

I el tercer? No ho acabava de creure... "Marina d'Or", que després d'uns anys de crisi i d'estar a un pas de la liquidació, sembla que ha aconseguit eixir del concurs de creditors i aposta clarament per la nova "a punt" com a perspectiva positiva per a renàixer, rebrotar o reviure...

I si no heu pogut seguir els inicis ací us deixe els  20 primers minuts A Punt TV

Compromís amb la societat, perspectiva pròpia, adéu manipulació i censura, benvingut el retorn de la nostra llengua a "prime time". Veurem que dóna de si, d'entrada vot de confiança, encara que no les tinc totes amb mi...

Collita d'aigua de pluja...

 Amb aquest nom es coneix la captació de la precipitació pluvial per usar-se en la vida diària. Fa molts anys hi eren molts els pobles que recollien l'aigua cada vegada que plovia. En l'antiguitat, als territoris de l'Imperi Romà on el clima era semiàrid, com en la península Ibèrica i la península Itàlica, es van construir grans dipòsits subterranis on l'aigua de pluja s'anava emmagatzemant per al seu posterior consum, sigui humà o agrícola, eren els anomenats aljubs.

Als pobles, per aquest menester disposaven de cisternes que, a mesura que arribava "la modernor" van anar desapareixent, primer als habitatges urbans, amb l'arribada de "l'aigua correnta" i després a la resta del terme, a les cases de camp, a mesura que anava arribant també la urbanització, de manera que, a hores d'ara, també al nostre terme, són molt poques les cases, alqueries, masets o villes, que, d'una banda, disposen de cisterna i, d'altra, en cas de disposar-ne, la fan servir.

I sí no es fa servir quan encara podria ser útil és per dues raons; la primera i més convincent per la contaminació dels sols, a la que amb el pas dels anys hem contribuït en l'anomenat progrés i que pot arribar a filtrar substàncies molt nocives per la salut, a les cisternes. La segona raó, més que evident, cada vegada plou menys i costa més omplir-les afegit al fet que l'aigua de pluja d'abans no tenia res a veure amb la d'ara que és molt més àcida en arrossegar substàncies químiques suspeses a l'atmosfera, produïdes per l'activitat industrial.

Tot i això i si hui reflexione sobre l'aigua de pluja, és perquè,com heu pogut comprovar, aquest cap de setmana passat, la pluja ha estat generosa amb nosaltres, de manera que segons càlculs fets a casa amb "un mesurador", en poc menys de 24 hores han caigut més de 40 litres per metre quadrat, aigua que malauradament s'ha perdut en la seua totalitat, quan és ben sabut que els castellonencs i per mitjana consumim de 150 a 300 litres d'aigua per dia segons mesos i temporada.

L'aigua és el nostre mitjà de vida més valuós. El malbaratament irreflexiu i la contaminació irresponsable fan d'ella un bé cada vegada més preuat i car. Les aigües pluvials recollides, que procedeixen de teulades de cases o terrasses, filtrades i emmagatzemades de manera adequada, poden arribar a representar una font alternativa d'aigua de bona qualitat que permeta substituir l'aigua potable en determinades aplicacions i d'aquesta manera contribuir en l'estalvi d'aquest recurs.

Sembla que som "molt rics" que vivim en un poble on amb diners podem tenir de tot, però en aquest cas, com en el cas del consum energètic produït per fonts no renovables, cada dia que passa, malbaratem i hipotequem el nostre futur.

Calen incentius per a aconseguir bones pràctiques i gestionar millor els recursos naturals, en aquest cas, els hídrics, doncs és una veritable llàstima i quasi un delit que, tanta quantitat d'aigua caiguda s'haja perdut, quan tanta falta fa a la nostra terra.

Caldria plantejar línies de subvenció a les Comunitats de Propietaris o als particulars perquè introduirem tecnologies eficients en l'aprofitament, quan fóra possible, de les aigües de pluja. Digueu-me si voleu il·lús, però crec que ara encara som a temps, tal vegada demà siga ja massa tard, doncs com diu Raimon, en aquest el nostre poble la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa...